Ciutadania

No acabo d'entendre el sidral que s'ha organitzat amb aquesta nova assignatura que el govern ha introduït a les escoles i que porta per nom Educació per a la ciutadania. Confesso que no sé ben bé què és el que s'hi ha d'ensenyar i tampoc no m'interessa gaire. Constato, de visu, que les persones, especialment els joves, són més incívics ara que no pas abans. No acostumo a veure mai que un jove adolescent s'aixequi quan hi ha una persona gran a l'autobús i tots els seients són plens. Tampoc no em fa l'efecte que els joves escoltin amb massa respecte les persones grans. I també he observat personalment a determinats barris de Barcelona que alguns joves i no tan joves orinen pel carrer. O sigui que determinats indicadors del civisme semblen més aviat anar endarrere. ¿És això el que pretén aquesta matèria, corregir l'incivisme i aconseguir que els nostres adolescents siguin cívics, és a dir, bons ciutadans? ¿És possible ensenyar civisme i ciutadania en una societat on el consens sobre els valors que il·luminen la vida personal ha caigut sense remei i, probablement, per sempre? ¿És cívic, per exemple, anar despullat del tot pel carrer i pixar a les cantonades? Són coses que passen a la Barcelona on visc.

Pel que fa als bisbes sembla que alguns escarafalls provenen del que s'hi diu sobre la concepció de la família. Semblen ignorar que, es digui el que es digui a l'aula, sobre aquesta cèl·lula de la societat o sobre d'altres costums socials, els nostres adolescents, majoritàriament no en faran massa cas. L'educació, això és, el procés de transmissió cultural pel que fa a valors i actituds, ja no passa fonamentalment per l'escola i, si hi passa, ho fa a través de l'aprenentatge dels costums de transgressió del col·lectiu adolescent que hi fa vida. Sobre valors i actituds aprenen més del grup --per exemple: a fumar i a consumir altres drogues-- que no pas d'allò que se'ls diu a l'aula. Dóna'm de parer que fins i tot la família, o el que en queda, ja no és el punt de referència sobre aquestes qüestions més de fons. Un altre indicador: quan acaben l'adolescència, la majoria dels nostres joves el que volen és guanyar diners i això ho manifesten amb actituds fonamentalment individualistes, per més solidaritat i comprensivitat que els hagin predicat a l'escola. Els valors no sé on s'aprenen. Sí que sé que no s'aprenen a l'escola.

Suposo que l'enrenou que s'ha creat és més aviat polític. Aquells que pentinen l'opinió pública a través del poder mediàtic, aprofiten ara també una qüestió epidèrmica de l'escola --que no tindrà cap incidència en la realitat-- per tal de carregar contra l'adversari polític. Suposo que polítics i mediàtics saben que l'ensenyament d'aquesta matèria no servirà de res, si el que es pretén és que l'alumnat n'aprengui alguna cosa. ¿Com ho puc afirmar? Basta que li preguntin a qualsevol professor de Secundària l'impacte que pot tenir una matèria que té una presència lectiva d'una hora a la setmana i que l'aprovarà tothom. Zero. Una "maria" més. Ni que els expliquessin alguna cosa sobre la bestialitas (terme moral que designa les relacions sexuals entre persona i animal) i se'ls exposés respecte d'aquesta perversió (o potser ja no ho és?) allò del rare fit cum tigribus, et si fit semel fit no crec que cap alumne/a esbosés ni tan sols un somriure.

(((Si algun dels escassos i pacients lectors o lectores d'aquest bloc vol que li expliqui la llatinada, li prego que m'ho demani i ho faré amb molt de gust)))

DEA 2007

He retingut durant uns dies l'expressió de les meves emocions, però avui crec que ja estic prou reequilibrat com per fer un comentari breu sobre l’últim DEA de la meva vida.

El DEA, com ja sabeu, és un acrònim que vol dir Diploma d’Estudis Avançats i és el màxim títol que pot assolir un estudiant universitari llicenciat abans del doctorat. Fins ara ningú no pot fer un doctorat sinó està en possessió d’aquest títol.

Doncs bé, el passat dimecres dia 19 de setembre vaig ser membre del tribunal que va jutjar les exposicions finals dels doctorands/des de l'últim bienni de doctorat. Vaig ser molt conscient que era l’última vegada que assistia a un acte d’aquesta mena perquè en el nostre departament universitari l’any vinent engeguem un màster de recerca que substitueix els antics doctorats. I ja no es contempla un acte com el del DEA. Tot serà ja una mica o bastant diferent

La veritat és que aquell matí, i també en el dinar posterior, vaig estar més aviat tovet. Espero que no es notés massa. I això que, durant l’àpat de comiat, em va emocionar l’alegria general. Però és clar, per als joves, examinar-se del DEA era deixar ja oberta definitivament una porta cap altres recerques i, fins a tota una vida acadèmica que s’ofereix al davant, per incerta i dura que sigui. Per a mi, allò no era una porta sinó un final. Jo, lliurant les notes als assistents, anava tancant carpetes internes i les anava desant a l’armari de la nostàlgia on em temo que es floriran de pols i solitud. Precisament perquè és el darrer DEA de la meva vida vaig pensar que n’havia de fer una petita referència al bloc esmentant les persones que m’han “sofert” al llarg dels dos anys darrers. No m’agrada posar noms propis al bloc i ho defujo tant com puc. Però aquesta vegada faré una excepció.

Recordo com si fos avui la setmana del mes de març de fa dos anys quan vaig iniciar les classes de doctorat. M’acompanyava, com sempre, aquella barreja de por escènica i d’il·lusió... un aiguabarreig definit sovint per l’excés. Excés de projecte, de programa, de materials, de feina... excés de por a no saber què dir després d’haver començat l’exposició –es tractava de sessions de 4 hores!--. Por a no interessar, a sentir-me ja, com m’han dit aquest estiu, una mica caduc.

Encara no tenia les cares massa ben apamades de l’alumnat tot i que el coneixia d’haver-los entrevistat per fer la matrícula en el seu moment. Vaig començar a parlar i vaig demanar intervencions. De mica en mica, els esguards, les preguntes, les intervencions... van anar construint el rostre humà del meu darrer curs de doctorat. Recordo com, fit a fit, hi tenia la Maria i la Montserrat. L’una em mirava com si els ulls li fossin fars; l’altra prenia apunts amb autèntica fúria... (deixo per als qui em llegeixin que interpretin qui era l’una i qui era l’altra). La Montserrat des del primer dia es va distingir per la paraula exacte. La Maria per la passió d'absorbir fins i tot la pols dels mots. A la dreta hi tenia la Nayra, amb aquell somrís obert, a qui havia conegut en una intervenció en un màster anterior i a qui ja en aquella ocasió vaig posar com a exemple d’alumna visual (perquè li agrada anar més aviat conjuntaeta). Al seu costat s’hi asseia el nervi de la Magda, la “presidenta” (no dic de què), que no parava quieta i que, quan intervenia, carregava la veu de passió. Era la quarta vegada que era alumna meva! Una mica més enllà s'asseia la Glòria. Intervencions curtes, suaus, amb veu avellutada però amb una argumentació que sorprenia per la seva riquesa. Baixava de Tremp per assistir als cursos de doctorat i se n’hi tornava a les 9 de la nit. Ignorava jo aquell dia de març que un setembre passaríem una jornada memorable en l’àmbit geogràfic de la senyoria de Mur...

A l’esquerra se m’hi van asseure els mascles de la tribu. El primer en Miquel. Escoltava amb atenció com si les meves paraules li descobrissin un món o, millor encara, li confirmessin alguns aspectes que ell pensava i que xocaven contra les paraules d’alguns dels seus col·legues de l’institut. Al seu costat, l’inseparable Santi, home de paraula tan greu i massissa com la seva còrpora. Ni l'un ni l'altre no van intervenir massa aquell dia. Els vaig descobrir d’una manera especial en el decurs de la sortida a Santes Creus; vaig gaudir de l'entusiasme del Miquel i, sobretot, de la paraula afilada d’ironia que el Santi podia arribar a proferir en les circumstàncies més diverses amb un toc britànic d'humor...

Continuant la taula del primer seminari de doctorat s’hi trobava el somriure permanent del Xavier. El seu accent valencià i la seva il·lusió em van corregir una mica el meu escepticisme, propi d’una edat ja provecta. Home jove, de cabell indòmit i una mica rinxolat, que d’ofici feia substitucions en els instituts més diversos, desprenia en les seves intervencions una alegria neta fins i tot quan descrivia problemes d’impossible resolució respecte de les situacions d’aula que ell vivia. I tancant la taula, al costat de la Montserrat, la Cèlia. La cadència de les seves intervencions, color indefugible de Mollerussa, tenien sempre un regust de goig. No sé com s’ho feia però acabava sempre les frases amb un toc irònic que feia amable, immediatament, el contingut que acabava d’expressar per dur que fos.

Han passat dos anys des d’aquell dia. Diu un adagi llatí escrit al dessota d’un rellotge de sol i referit a les hores: omnia vulnerant, ultima necat, és a dir, ‘totes fereixen, l’última mata’. El DEA ha marcat, per a mi, l’última hora d’un procés que ja no es tornarà a repetir. En aquesta hora de tancar, profundament agraït, una de les carpetes de la meva vida, em va venir al cap el debat educatiu permanent que fa ben poc fins i tot va ser portada de Le Monde de l’Éducation: Faut-il aimer les élèves? (‘¿cal estimar-se els alumnes?’).

Fa anys que mai no discuteixo aquesta qüestió. Perquè jo l’alumnat, no és que me l’estimi, és que me n’enamoro.

Suposicions

En la nostra relació social no tenim més remei que comptar amb les suposicions. Sabem el que els altres ens diuen; però no sempre podem confiar que el que ens diuen és veritat o una mitja mentida o una gran falsedat. També ignorem la intenció amb què ens comuniquen el que ens fan saber. I, sobretot, ignorem del tot el que no ens diuen.

Com que no en tenim prou amb les paraules concretes pronunciades o escrites, la relació amb els altres es va teixint sobre la base d'intuïcions que intentem endevinar a través de la gestualitat, del to de veu, de l'expressió dels ulls i, d'una manera especial, pel que es fa. I així ens autoproporcionem explicacions sobre la marxa, tot atribuint intencions i deduint causes a partir del que els altres ens diuen o fan. Fins i tot ens ho comentem entre nosaltres: això ho ha dit perquè t'adonessis de, això ho fa perquè pensa que, ¿que no ho veus que t'està volent dir això o allò o el de més enllà?

La construcció de suposicions és un exercici mental que uns fan més que d'altres. Jo confesso que el faig poc i aquesta falta de percepció pel que fa als diversos estatges del relleu anímic de les paraules i dels fets de les persones m'ha proporcionat més d'un disgust. També reconec que si alguna vegada he fet algun tipus d'exercici de suposició, els resultats han estat decebedors: em solc equivocar sovint. Això no té res a veure amb la capacitat d'empatitzar les ànimes de les persones. Puc radiografiar intuïtivament els estrats psíquics de les persones que estimo i, en canvi, puc fallar estrepitosament quan es tracta de captar el que s'amaga al darrera de les paraules i dels fets. Mai no seria un bon estrateg social i, per descomptat, sóc un pèsim tàctic.

El que em deixa perplex és la freqüència amb què en el meu entorn i en l'àmbit públic les persones tenen tendència a convertir les suposicions en certeses. Cert, no tenim més remei que fer hipòtesis perquè no en tenim prou amb el contingut que ens arriba amb les paraules. Però les hipòtesis, per ser transformades en certeses, s'han de verificar. Doncs això gairebé no es fa mai! De vegades la certesa es construeix a base de repetir la suposició. Però sovint es fan afirmacions rotundes d'entrada que són simplement una suposició. Passa entre nosaltres quotidianament i resulta particularment espectacular en l'àmbit polític.

Aquesta certitud construïda en el buit de la suposició no verificada crec que és una dels factors que enterboleix més la convivència entre les persones. Gairebé sempre sol fer mal o mena a l'error.

¿Com ho sé? Per les certeses que s'han suposat de mi que han estat absolutament falses.

Bombolla

Alguns dels meus col·legues m'atribueixen una gran capacitat de treball. Crec que s'equivoquen de dalt a baix. Jo no puc treballar més de 8 o 9 hores diàries, com tot mortal. Sóc incapaç de treballar després de sopar. I em cal dormir 7 hores cada nit com tothom. Si la meva producció sembla potser un pèl desmesurada, certament no es deu a cap capacitat especial de treball sinó, probablement, al fet que sóc un drapaire de temps.

Aquesta expressió, manllevada del doctor Gregorio Marañón (trapero del tiempo), consisteix a crear d'una banda l'hàbit de concentració sobre els temes que m'ocupen i, de l'altra, a aprofitar sense tensió, tots els minuts o temps morts que em queden durant el dia a partir d'una successió de possibilitats clarament establerta. Així, si vaig pel carrer o conduint --i estic sol-- he aconseguit ficar-me en una bombolla en la qual vaig processant i donant voltes a les qüestions que m'ocupen. Quan apareix un temps buit intento aprofitar-lo per, dins de la mateixa bombolla, establir algun tipus de continuïtat pràctica amb allò que he estat rumiant. Això potser fa que quan em poso a produir amb prou temps per endavant les coses em surtin una mica més de pressa. O sigui que tot plegat es redueix a la construcció d'una bombolla invisible en la qual he arribat a trobar-me francament bé.

Només he pagat un preu: els renys de les persones que de vegades em diuen coses que no sento, i que sovint no m'assabento ni del temps que fa.

EL PERDÓ

Has volgut ser mitjancer, home bo, i estaves afectat perquè les posicions eren irreconciliables. I m'has dit, a propòsit d'aquesta circumstància personal, que estaves convençut que el cristianisme aportava dimensions que si s'aplicaven a la vida situarien la societat en un estatge superior. I dins d'aquesta dimensions n'hi ha una que, segons que sembla, no està present de manera tan diàfana en d'altres sensibilitats religioses: la prioritat del perdó. Recordàvem, mentre en parlàvem, que a l'arrel del cristianisme, és a dir, en els textos evangèlics, hi ha missatges clars per als quals no cal cap mediació, ni cap didàctica: la paràbola del fill pròdig, la de preferir la reconciliació a l'ofrena ritual, la de perdonar sempre (70 vegades set)...

Em deies també fins a quin punt et feria escoltar entre persones el "no li ho perdonaré mai". I conveníem també que ser cristià, gairebé diríem que ser senzillament humà, comporta si volem esperar alguna cosa d'aquest món la disposició a perdonar. En primer lloc a perdonar sempre que la persona que ens ha ofès ens ho demani. Aquesta és una proposta que ens hauria d'arribar a tots. Perquè fins i tot és útil. La venjança, la rancor, l'odi i els actes agressius que se'n deriven ja sabem que no han solucionat res.

I a l'horitzó, l'heroicitat de perdonar a qui ens ha fet mal fins i tot en cas que no estigui disposat a demanar-nos el perdó.

I amb això no preteníem interpretar que havíem de ser rucs i deixar-nos prendre el pèl. (Heu de ser càndids com els coloms, i astuts com les serps). El perdó no té res a veure amb la tovor, la covardia o el desinterès. No, Nietstche no tenia raó: ser cristià no hauria de ser sinònim de ser esclau...

A la creu, Jesús el Natzarè, emblemàticament va formular un programa seductor pel que fa al perdó: Pare, perdona'ls perquè no saben el que es fan...

De fet, això amb les paraules... perquè amb els fets va anar encara més lluny: Pare perdona'ls perquè saben perfectament el que fan...

Els pets de les vaques (amb perdó)

Un dels problemes que tenim avui a causa de l'abundància d'informació i de la facilitat d'accedir-hi és la manca de temps per ocupar-nos a garantir-ne la veracitat. Malgrat els avenços tecnològics i científics, per validar la informació no disposem d'altre instrument que la confiança. Heus ací, doncs, que l'esclat informatiu dels temps actuals ens remet necessàriament a aquesta dimensió de l'ésser humà que no es deriva del mètode científic: la fe. ¡És clar que les impostures greus en les coses realment importants s'acaben descobrint! Però en el dia a dia, si no és que ens tanquem a ser informats, no podem fer altrament que confiar gairebé cegament en el missatger. O no. I aleshores la informació no ens la creiem.

Ve a tomb aquesta petita disgressió pel fet que en el decurs de la llarga sobretaula d'ahir amb gent professional, plurilingüe i de coneixements provats, un important sinòleg nord-americà ens va dir que segons determinats descobriments científics recents havíem de disminuir el consum de llet i de carn de vedella. ¿La raó? Doncs que s'havia establert que les ventositats de les vaques, que contenen metà, són una amenaça seriosa per a la capa d'ozó.

Em vaig quedar perplex.

Vaig decidir, però, que no disposava de temps per verificar l'abast ecològic dels pets de les vaques.

Ja es pot dir

Durant la meva època d'estudiant a la Universitat mai no vaig entendre la manca de crítica seriosa a la URSS i als països de l'Est (per no esmentar la Xina, Cuba i Albània). Eren un model a seguir malgrat que es reconeixien errors. Mai no vaig comprendre què tenia de bo un model en què no hi havia eleccions ni llibertats de cap mena. El mateix Jordi Solé Tura explica en les seves memòries que quan era exiliat a Romania i va voler comprar-se una màquina d'escriure li van dir a la botiga que no li podien vendre sense un permís especial de la policia! Amb la màquina d'escriure, és clar, es podien redactar pamflets contra el règim i fer-los passar de mà en mà. Sota el franquisme recordo que ens podíem comprar la màquina d'escriure que volguéssim...

Ara sabem que sota d'aquests règims la corrupció i la violència contra els drets humans van arribar a límits inimaginables. Fins i tot els pitjors desastres ecològics s'han produït en el seu àmbit geogràfic. La dessecació del Mar d'Aral en podria ser un bon exemple. ¿Qui podia pensar que una economia tota ella en mans de funcionaris podia tirar endavant?

Malgrat totes les evidències que tenim des de la caiguda del mur ençà, els llibres de text encara tracten aquells països i aquell règim amb una commiseració digne d'estudi. No m'estranya. Eren molts els qui van creure que en aquells països la gent tenia "els mínims". ¿Quants són els qui han passat del radicalisme comunista a partits normals sense haver fet la més mínima autocrítica? Tinc entès que el mateix president de la Generalitat havia estat militant del PTE... ¿n'ha dit mai res d'aquest passat? I com ell molts d'altres que militen al PSOE i al PP... Crec que és lícit canviar d'ideologia i de fe, però cal fer autocrítica i recordar que en un moment de la seva vida aquests alts personatges actuals van pretendre, a llarg termini, establir una dictadura. Era el seu model, ja fossin pro-soviètics, o pro-xinesos. L'eurocomunisme no va passar de ser pura retòrica.

Ara ja es pot dir.

Acabo de comprar el primer manual franco-alemany per al curs d'història de terminal (l'equivalent al segon de batxilerat nostre). Estudien des del 1945 fins als nostres dies. En aquest manual s'han posat d'acord historiadors alemanys i francesos en una mateixa interpretació. (Histoire/Geschichte. L'Europe et le monde depuis 1945. Nathan. 2007).

Doncs bé, a la pàgina 134 diu textualment en definir el concepte de "democràcia popular": ces démocraties populaires sont en fait des dictatures.

Ja es pot dir.

Garbellar l'aigua

--¿Que no tens coneixement?

Heus aquí una expressió catalana que tots hem sentit a mares i pares més d’un cop a la vida quan hem fet alguna cosa que no s’adiu als coneixements o sabers que se suposa que tenim. ¿Com pot ser que actuem d’una manera contrària o nociva per a nosaltres o per a d’altres si sabem i coneixem que ho és? En teoria no hauria de ser. Malauradament, però, sovinteja més del que seria de creure. Ha estat per a mi un dels problemes no resolts de l’educació. Avui m’és una evidència: conèixer no evita actituds contràries a aquest coneixement. El coneixement sol no allibera d'un mateix.

Hi he pensat més intensament perquè recentment he coincidit amb M. Té més de cinquanta anys i treballa a la sanitat pública. Ha tornat a fumar. Havia estat fumador compulsiu i empedreït fins que als 45 anys el metge li ho va prohibir de manera contundent per problemes de salut. Amb una mica d’ajut va aconseguir deixar-ho. Feia més de cinc anys que no fumava.

--Torno a fumar – em diu mentre encén una cigarreta en acabat de dinar--.
-- I com és això? –que li faig, aguantant-me el retret a dins de l’ànima—.
--Doncs mira, una tonteria... en acabat d’un sopar em van oferir tabac i jo vaig pensar que per un no passava res... i, mira, m’hi he tornat a enganxar... però fumo menys, eh? I ho tornaré a deixar aviat, segur...

A la conversa hi assisteix P., psiquiatra. Quan M. s’aixeca de la taula –és parent meu i me l’estimo molt-- li comento a P.:

--No hauríem de dir-li alguna cosa? Que no sap el mal que li fa? –anava a dir: "que no té coneixement?"—
--No hi donis voltes –em respon P.--. M. treballa a la sanitat i sap perfectament a què s’arrisca.
--Però s’arrisca a tenir un càncer...
--No hi ha res a fer – m’interromp P.—....si ell no ho vol, és clar! I no és el càncer el pitjor ja que el tabac amb el càncer fonamentalment juga a la ruleta genètica... No, són moltes més coses... ¿Que et penses que no ho sap que el tabac li destrueix la superfície de les vies aèries respiratòries més petites amb una disminució del flux d’aire? Per la feina que fa sap perfectament que la nicotina augmenta la mida de les glàndules situades en la mucosa de la tràquea i els bronquis i provoca un augment de les secrecions que fa expectorar de manera habitual... i sort que no es mestre!
--És per això que té una mica de ronquera...
--I sap perfectament a més que la nicotina augmenta la producció de cèl·lules inflamatòries en els alvèols, neutròfils i macròfags que generen radicals lliures. Això li pot arribar a provocar una emfisema pulmonar... I sap que la nicotina disminueix l'eficàcia de molts fàrmacs perquè o bé els metabolitza més de pressa, o bé perquè contrarresta els seus efectes... I sort que no és una dona!
--Per què?
--Doncs perquè si prenia anticonceptius orals –que poden alterar els factors de coagulació sanguinis—amb la nicotina se li incrementaria encara més el risc... A banda que a les dones, en arribar a una certa edat, els envelleix molt més ràpidament la pell i els enroqueix més la veu... Per no parlar de l’impacte perjudicial en el nadó si fos dona jove i quedés embarassada...

Vaig demanar-li que em repetís tots els enunciats mèdics de la conversa i vaig prendre’n nota en el meu quadernet. Em va semblar un bon exemple del divorci educatiu entre el coneixement i les actituds. Formo mestres i han de saber que per més que diguin, aconsellin i facin aprendre hàbits de salut a nens i nenes, amb el saber no n’hi ha prou per adquirir hàbits sans... Quan vaig acabar d’anotar-ho li vaig comentar a P.:

--Però és que sembla mentida que algú gasti diners per actuar contra ell mateix sabent que fa una cosa que li fa mal, i que pot arribar a ser greu i que no són...
-- Tòfol, el tabaquisme és com l’alcoholisme... És una addicció. En el cas de la nicotina sabem perfectament que al cap de tres dies d'abstinència la dependència física disminueix en un 80%. El misteri és saber el grau de dependència psicològica en cada cas. Fins i tot pot ser que en el fet de fumar hi hagi una pulsió autodestructiva desconeguda...
--És el cas de M., oi? Vull dir, que és un cas de dependència psicològica...
--Crec que sí. Sembla molt similar a l’addicció alcohòlica. L’alcohòlic rehabilitat sap que no pot prendre ni una cullerada d’alcohol perquè se li disparen tots els mecanismes de l’addicció i tornar a beure. I sap, a més, que la propera vegada li costarà molt més deixar-ho... Amb el tabac igual. Qui ho ha deixat i té dependència psicològica sap que no ha de provar una cigarreta mai més... ni un sola xuclada...
--I com ho podem fer-ho per ajudar M.?
--Esperar que ell en sigui conscient i ho vulgui. Sense aquest pas no hi ha res a fer. Te l’has de mirar com un malalt drogodependent... amb sort el tabac triga a fer mal, tot i que quan el fa ja és irreversible.
--Però i si li digués alguna cosa? Si li fes veure que...
--Seria inútil, Tòfol—m’interromp--. Seria com garbellar l’aigua.

Decepcions (II)

Una de les decepcions de la meva vida adulta ha estat la falta de relació entre el saber i l'actuar. Avui em referiré només al saber història i a l'actuar en funció d'aquest saber. Aquesta decepció fins i tot m'ha fet dubtar de la dimensió estrictament educativa de l'ensenyament de la història (entre d'altres humanitats, és clar!).

Ahir parlava del desengany que m'havia produït constatar que el fet de ser sensible i culte no educava automàticamente la bondat. De grans botxins històrics de la humanitat n'hi ha hagut de moltes menes. Alguns, certament, han estat primitius i han matat gratuïtament, trobant fins i tot plaer en les tortures i assassinats massius. En aquest sentit el botxí se situa en un estatge inferior a l'animal ja que, segons tinc entès, els animals maten per alimentar-se però no pas per pura gratuïtat. Pots pensar que si aquest botxí hagués estat educat això no passaría. Doncs no, podria passar igual. Hi ha hagut altres botxins que han estat refinats, han tingut una educació de la sensibilitat i han tingut accés a una notable cultura literària i filosòfica. Aquests especímens no sé ja on classificar-los dins de l'escala de l'animalitat.

Però hi ha una decepció menys cruel i més afinada sobre les suposades virtualitats educatives de les humanitats. Solem proposar, per exemple, l'estudi de la història com una disciplina que no només instrueix sinó que educa la comprensió de la complexitat humana. Fem aprendre història, diem, perquè d'aquesta manera els futurs ciutadans sabran que en els fenòmens socials hi ha una causalitat múltiple i que en el marc de les tensions del temps sempre hi ha continuïtats i canvis. Fins i tot podran aprendre que si bé el ritme polític pot ser molt ràpid, simultàniament els ritmes econòmics són més lents i els ritmes dels imaginaris socials de vegades poden passar etapes d'immobilitat. Conjugar tota aquesta complexitat en la comprensió de la realitat --afirmem-- ajuda a madurar les persones i evita que la futura ciutadania sigui mobilitzada o manipulada per emocions primàries o per simplismes apriorístics.

Si això fos així, l'historiador hauria de ser una persona que en les seves opinions i en les seves actuacions mostrés una gran ponderació i valorés en tot moment les complexitats socials del seu present.

Doncs no és així. Quan llegeixo o escolto les explicacions dels historiadors o de les historiadores sobre fets d'actualitat, sobretot polítics, em sobta escoltar que diguin els mateixos simplismes primaris que qualsevol altra veí de l'escala.

El mateix es pot afirmar, em sembla, de la relació entre ensenyament de la història i mentalitat resultant. Atès el contingut dels llibres de text d'història dels anys 70 --on tots a primer de BUP explicàvem el concepte de mode de producció-- la nostra societat, a hores d'ara, hauria de tenir en el seu imaginari social un alt component marxista. Tots els llibres i la majoria del professorat no es movien aleshores dels estrets marges d'aquesta teoria fora de la qual no semblava existir "cap salvació".

Doncs bé, malgrat els llibres i el saber ensenyat de la història dels anys 70 ençà, no sembla que l'imaginari social sigui gaire marxista. Ni tampoc no sembla que saber història faci que les persones siguin més madures i flexibles en les seves anàlisis de la realitat social.

Decepcions (I)

El segle XX ens ha deixat com a herència algunes decepcions immenses. Una de les més importants per a mi, ja que té a veure amb la didàctica i l'educació en general, es la caiguda definitiva de l'equació: més saber= més sensibilitat=més bondat. Una de les funcions educatives de la Història de l'Art, a l'ensenyament i didàctica de la qual he dedicat moltes hores de la meva vida, és -- ¿o millor he de dir era?-- incrementar la capacitat de comprensió de la realitat per part de l'alumnat i augmentar-los la sensibilitat. L'obra d'art, en definitiva, és un producte resultant de la creativitat i de l'actuació humana que s'expressa amb els seus propis codis i enriqueix tant la visió de la realitat com el coneixement de les diverses formes amb què aquesta es manifesta. Sempre havia cregut que saber més art, gaudir més intensament de les imatges o de la música, emocionar-se amb la lectura tranquil·la d'un bell poema havia de contribuir sens dubte a millorar les persones i havia de col·laborar a fer-les més bones.

George Steiner, però, ja fa temps que va fer explosionar la bomba quan van dir referint-se als alemanys nazis dels camps d'extermini: ¿com es pot llegir Rilke al vespre, interpretar Schubert al matí i torturar al migdia?

La història del segle XX ha mostrat que la bondat no té relació directe amb l'increment de la cultura i de la sensibilitat. Fins i tot el coneixement -- com ens ha demostrat l'Alemnaya nazi, la comunista URSS o el també comunista Pol Pot, entre molts d'altres-- en comptes de fer-nos millors pot refinar la crueltat instintiva i la perversitat latent que s'amaguen en l'habitació obscura de les nostres ànimes.

Tots hem conegut persones d'una gran bondat, fins i tot en casos que freguen l'heroisme, que no sabien qui era Poussin, que no havien vist mai quadres del Renaixement italià i que no havien llegit mai Shakespeare.

Humilitat

Sé que no està pas d'actualitat en aquests temps d'apoteosi de l'instant, d'individualisme descarnat i de culte suprem al jo. Però aquest diumenge, llegint l'evangeli de Lluc, allà on ens proposa allò de els primer seran els darrers i els darrers els primers, o de no t'asseguis als primers llocs si estàs convidat a un banquet, etc. no m'he pogut estar de creure que érem davant d'un valor perenne. Sí, derivat del missatge cristià, un missatge, però que pot tenir un sentit perfectament laic positiu, progressista i amb necessitat de ser educat i transmés per la seva evident rendabilitat social.

'Humilitat' deriva del llatí, de humus que vol dir 'terra'. Ser humil, doncs, vol dir ser conscient que tots som terra, que, metafòricament parlant, de la terra venim --el nostre mite inicial ens diu que Jahvè va fer l'home del fang-- i no gens metafòricament a la terra tornem. És a dir: tots som iguals perquè venim del mateix lloc i re de natural indica que ningú es pugui creure superior a un altre. Malauradament la cultura, àdhuc la cristiana, ha generat jerarquies i pesones més importants i poderoses que no pas d'altres. Cal, doncs, recuperar el contrapès de la "humilitat", de saber que no tenim dret a mirar ningú per damunt de l'espatlla.

Ser humil no vol pas dir que ens hàgim de posar als peus de ningú, significa simplement que ningú no ha de ser posat als nostres peus. No som humils perquè ens humiliem, sinó que som humils quan som conscients de la nostra profunda igualtat humana...

Crec que cal educar en una sana humilitat. Em sembla que els mestres i els professors com tots aquells o aquelles que vulguin ser pares i mares han d'aconseguir que els fills pronunciïn des de ben menuts dues paraules clau: "perdó" --quan hem errat o quan hem fet mal volent o sense voler-- i "gràcies", sempre que rebem alguna cosa per més que ens sembli que ens és deguda.

Potser acostumant petits i adolescents a demanar perdó i a ser agraïts aconseguirem per norma que es construeixi una actitud que al final permeti assumir, ni que sigui inconscientment, el valor de la sana humilitat.