UNA PROVA

Bon dia!
M'estic rumiant si torno a activar el meu blog abandonat des de fa anys. Per aquesta raó he tornat a revisar com s'accedeix. Faig, doncs, una prova senzilla per veure si tot funciona.

Principis

Ho he sentit a la ràdio. Ho ha dit el jutge Santiago Vidal citant una sentència del Tribunal Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010. 

No existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions democràtiques d'independència. I no existeix cap norma que prohibeixi a la ciutadania, quan existeix contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràticament expressada, fer prevaldre aquesta segona.

Crec que per la seva senzillesa aquesta sentència s'imposa gairebé com una evidència d'obligat compliment per a qualsevol persona que tingui conviccions mínimament democràtiques.  En aquests temps curiosos en què uns diputats no poden votar en funció de la seva consciència o dels interessos de qui representen, informacions com aquestes constitueixen una fresca ventada de legitimitat en qualsevol enginyeria jurídica que pretengui enterbolir els drets bàsics de les persones i dels pobles. 

Espirituals

Potser Teilhard de Chardin tenia raó. Postulava que les persones no érem pas humans que teníem experiències espirituals sinó que érem éssers espirituals que teníem experiències humanes. 

Sóc en el darrer tram de la vida quan, si res no enterboleix l'enteniment, va apareixent una mena de llum pròpia que resulta difícil de comunicar o de compartir. Per això avui em sembla que Teilhard podria tenir raó. I si tenia raó potser si de joves entréssim en la dimensió espiritual algunes o bastantes coses anirien millor de com ens van ara. 

Esperit procedeix d'una paraula grega que volia dir "alè". Si ens parem a pensar un xic veurem que l'acte de respirar és el que ens manté vius. I la vida se'ns manté per una connexió constant amb l'aire que ens envolta, extern a nosaltres, que entra i surt dels nostres pulmons sense que el puguem veure. I aquest aire que ens permet la vida és el mateix per a tothom... 

Ser espiritual és sentir la vida allà on no es veu i ser conscient de compartir el mateix alè universal amb tot el que és viu. 

L'alè universal no pot ser altra cosa que l'amor.

Divisa 2013

Mira de resoldre tot el que estigui al teu abast i procura no empitjorar cap situació. No res més, ni res menys. 

Aforismes

Li preguntem a l'abba Isaac sobre què és avui ser lliure realment. Ens mira amb els seus ulls vius plens de pau i esbossa un somriure tranquil: 

--Avui és lliure qui pot estar-se una setmana sense mòbil, ni connexió a internet de cap mena i no experimenta ansietat. 

Sobiranisme i nacionalitat europea

Suposant que Catalunya, democràticament i pacífica, esdevingués independent, ¿perdríem els catalans la nacionalitat espanyola i europea? Segons les lleis actualment vigents no. D'acord amb el que diu un eminent professor de dret de la Universitat de Barcelona (especialista en estrangeria i ciutadania europea) els catalans som des del nostre naixement espanyols d’origen. La constitució espanyola prohibeix expressament (art 11,2) que es pugui perdre la nacionalitat com a sanció. Així, doncs, suposant que ens féssim independents fóra il·legal que ens retiressin la nacionalitat espanyola com a sanció només pel fet que s'adopti una nova superestructura política.

A més els catalans tenim el privilegi de la ciutadania europea, cosa que ens atorga uns drets individuals derivats del Tractat de la Unió Europea. Això inclou el dret de moure’s lliurament per tots els estats de la Unió (inclosa Espanya, naturalment).  En el Tractat de la Unió no està previst que es pugui “perdre” la ciutadania europea per part d’aquells que la tinguin.

Què li podria esdevenir a la població espanyola que viu a Catalunya en el cas que per voluntat sobirana nasqués un nou estat europeu? Doncs que, segons les lleis internacionals i la constitució continuaríem tenint el passaport espanyol i a la vegada continuaríem tenint la ciutadania europea. Posats a forçar les coses, segons les lleis actualment vigents, podríem fins i tot tenir la doble nacionalitat que és legal segons Espanya per als països que formen part, geogràficament i culturalment, del concepte de països iberoamericans tal i com passa ara amb Portugal, Andorra, Filipines i els sefardites. Ho permet la constitució i el propi codi civil. Potser algun dia els catalans poden deixar de ser espanyols, però mai podran deixar de ser ibèrics i per tant tindran dret a tenir la doble nacionalitat, a més de la del suposat nou estat.

No hi ha precedents de la secessió o naixement d’un nou estat a la Unió Europea; però tampoc hi ha precedent que els qui ara gaudeixen de la ciutadania espanyola i europea la perdin com a càstig o sanció, cosa d’altra banda prohibida per la sacrosanta constitució espanyola.

Per tant no siguem catastrofistes. Segons les lleis les coses són prou clares i quan no ho són només és qüestió de voler-se entendre.  Com a ciutadans de la Unió els catalans es poden moure lliurament dins l’Europa dels 27 i podrien votar i ser votats en les eleccions municipals si residissin a Madrid, Sevilla, Londres o Berlín. Fins i tot, com diu el professor Eduard Sagarra podrien tenir la doble nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni entre Espanya i el possible nou estat europeu.

Una altra cosa és que, com deia el meu pare, advocat, el dret internacional públic no existeixi en termes de justícia, ja que no són més que formulacions dels qui tenen el poder per dominar. Si no convé a la potència que té el poder la llei internacional, doncs es canvia al seu favor i ja està.

Si els neuròlegs ja han descobert que les emocions són la base de la raó, no tinc motius per pensar que les emocions ferides  i expressades a través dels estats no acabin formulant la llei que els convingui. 

No, senyor Wert

No m'agrada parlar tant directament de política en aquest blog. Tanmateix ho faig perquè vostè, senyor Wert, ha fet unes declaracions que falten a la veritat, mostren que no coneix la realitat i, a més, les ha proferit amb un to que ofèn. 

En primer lloc no és cert que els llibres de text i el Departament d'Educació es dediquin sistemàticament a adoctrinar l'alumnat català vers l'independentisme. Sóc autor de llibres de text d'història un dels quals, amb el mateix contingut i amb més o menys afegits segons cada autonomia, s'utilitza tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Els llibres d'història es basen en l'exposició de fets --que ningú mai no ha dit que aquests llibres siguin falsos-- i en interpretacions d'aquests fets que depenen de la historiografia que cada autor tria. En cap cas he pretès adoctrinar. 

D'altra banda, creure que els milers de mestres i professors catalans pensen i senten igual i apliquen amb entusiasme la primera consigna que emana del Departament d'Ensenyament fa riure. ¿No ho veu que és humanament impossible i inviable? Per sort nostre, entre els mestres i professors de Catalunya n'hi ha de moltes menes, idees i conviccions polítiques. Intentar homogeneïtzar les aules és literalment impossible. No som, per sort, a Corea del Nord. Tenim i exercim la llibertat de càtedra. 

Em temo  que si creu que a través de les classes d'història a Catalunya covem l'independentisme --cosa que no és certa -- l'intent de la seva llei d'homogeneïtzar i espanyolitzar (un cop més se'ns diu que només hi ha una manera de ser espanyol i una sola llengua que mereix aquest qualificatiu) sembla que pretén que interpretem a l'escola la història d'una manera única i oficial. És a dir: vostè pretén adoctrinar. No ho aconseguirà perquè avui dia l'escola ja no és tan important com abans per transmetre ideologia política com tampoc ja no és un element imprescindible de socialització el servei militar obligatori. En un context de llibertats i d'accés a una ventall ampli de tecnologies de la informació a l'abast de tothom, crear identitats a través de l'escola està condemnat al fracàs. Fixi's que les úniques institucions que, legítimament,  proposen un adoctrinament --les escoles religioses-- amb l'acord dels pares que hi envien els seus fills, solen ser un rotund fracàs en aquest aspecte. Vostè ho hauria de saber. Si fos veritat que a través de l'escola es pot adoctrinar en un sentit únic, els joves i ex-alumnes d'escoles religioses anirien massivament a missa el diumenge i s'identificarien de ple amb la religió catòlica. Tothom sap que això no és així. Doncs igualment s'esdevé en el cas del nacionalisme català. El sobiranisme no passa ja per l'escola... l'existència d'aquest imaginari sobiranista que tant sembla que el cou es deu a raons més complexes i profundes. No el canviarà amb una modificació del programa d'història a la Secundària. 

Ha dit, a més, que ha fet una nova llei d'educació per tal de "espanyolizar els nens catalans". ¿No s'adona que afirmant això ens està dient que els nens catalans no són espanyols?  No sona això a aquella frase d'Esperanza Aguirre contra l'OPA de Gas Natural a Endesa, segons la qual s'havia d'impedir de totes totes perquè la companyia elèctrica quedés en "territorio nacional"? Gas Natural no era "territori nacional" perquè tenia la seu a Catalunya, segons que es desprèn d'aquelles declaracions, oi? 

Aquesta sola frase, "espanyolitzar els nens catalans", ja fa que alguns catalans ens sentim tractats com si fóssim una colònia que cal assimilar i aculturar. Això fereix, sap? Si, a més, es diu amb arrogància petulant, ofèn.