Els temps grisos

Nedar

2012-01-24T17:38:00.002+01:00

Un dels primers records de la meva infantesa es remunta a l’any 1950 o 1951 (segons em contrasta la mare). Es veu que els pares, el meu germà segon amb un o dos anys i jo, passàvem uns dies a Tossa, a l’agost, convidats per un amic del pare. En tinc diversos flaixos esborradissos a la memòria... Aquests dies, tot llegint el darrer llibre de Hans Küng (Lo que yo creo) m’ha vingut nítidament al cap. Crec que mai no l’havia tingut present.

Sí, va ser a la platja de Tossa. El primer dia que vaig nedar en el mar sense flotadors. Ara m’és un record punyent, vivíssim... sé que em vaig ficar a l’aigua mig convençut que el mar em podia aguantar i que no m’ensorraria... i així va ser. Suposo que devia fer la proesa en un dia de mar plana i sota l’ull vigilant de la mare.

Hi ha preguntes fonamentals de la vida que només es poden resoldre, si més no parcialment, a partir de la metàfora d’aquest verb: nedar. Durant un parell de capítols Küng intenta donar resposta a la qüestió del sentit de la vida i com ell el va resoldre. És evident que es tracta d’una pregunta --¿quin sentit té la vida o la meva vida?-- que no té resposta vàlida per a tothom des de l’òptica racional. Tanmateix, també racionalment parlant, tampoc no pots contestar-te que “no ho saps”, que desconeixes el sentit de la teva vida i que aquesta en té prou vivint-se... Només cal disposar d’unes gotes d’empatia per saber que són moltíssims els humans que no poden acceptar aquesta resposta perquè el sentit de la seva vida, per ella mateixa, immergits en el dolor, no pot ser simplement viure-la.

Després de diverses especulacions entre raó i realitat, Küng acaba amb la metàfora de nedar en el llac del seu lloc natal. I crec que sí, que la vida té un sentit a partir del moment en què t’hi llences amb la convicció que el té, com el primer cop que entres al mar sense flotadors convençut que t’hi aguantaràs.

I potser és nedant la vida i deixant-s’hi anar que el seu sentit es va fent lentament realitat, més en la vivència que no pas en el pensament.

Polsim (2)

2012-01-16T11:59:00.003+01:00

A l'ARA d'ahir Gregorio Luri escriu una frase sàvia i contundent: La vida, a diferència del pensament, no es pot permetre el luxe de ser nihilista.

Exacte! Ningú no pot viure com si la vida no tingués sentit encara que ho pensi.

Lluminós!

Ingenuïtat

2012-01-12T20:14:00.001+01:00

A classe, en especial a les assignatures troncals, sóc exigent i sovintejo les petites proves per estimular la continuïtat de l’aprenentatge dels meus alumnes (sempre en aules de més de 60). Porta prou feina però em sento compensat pels resultats. De vegades, però, dubto si aquest estímul no és massa mecànic. Els meus alumnes –que són bons perquè per accedir a la Facultat on imparteixo docència els cal una nota de tall molt elevada-- ¿no haurien, per ventura, de venir a classe amb interès pel gust d’aprendre? No hauria de saber seduir-los per la meva saviesa i la meva capacitat de comunicació? No haurien de venir a classe sense la necessitat dels estímuls acadèmics de control que els poso?

No em considero ingenu en aquesta qüestió. Crec que si oferís l’aprovat general als meus alumnes pel sol fet d’estar matriculats o bé a canvi d’una niciesa (un treballet o un parell de recensions de llibres) i els digués que només vinguessin a classe si els interessava, dels 70 alumnes probablement només en vindrien un grupet molt reduït. Aquest any he volgut fer una petita prova.

He planificat un dels cursos de manera que les proves i els treballs es tanquessin abans de les vacances de Nadal. El darrer dia abans de les vacances els vaig dir que el darrer tema del programa el faria durant el mes de gener. Però que respecte del seu contingut no faria cap prova ni caldria fer cap treball. Fins i tot els vaig dir que el fet d’assistir a classe no milloraria la nota. I vaig insistir: vingueu només pel gust d’aprendre un tema que he preparat amb especial predilecció.

Passades les vacances he reprès les classes. Dels 70 alumnes vénen a classe només entre 12 i 16. Suposo que serien els que vindrien habitualment, potser uns quants més, durant el curs si no proposés cap mena de prova o de treball seriós. La temptació és forta perquè és molt més còmode i interessant impartir docència a un petit grup interessat que a una massa que, fonamentalment, busca només el títol. Crec que no he de caure en aquesta temptació ja que la societat ha delegat en mi per tal que una parcel•la dels conceptes i procediments de la seva futura professió siguin assolits. Si ho he de certificar, he d'exigir verificacions de l'assoliment dels aprenentatges de manera seriosa. Així, doncs, la realitat és la que és. No puc ser ingenu. En les actuals circumstàncies sense estímul no hi hauria aprenentatge sòlid per a la majoria.

O potser és que he perdut o mai no he tingut prou capacitat per atraure l’atenció i el gust per aprendre exclusivament a través de la meva suposada saviesa o de les meves dots didàctiques.

Polsim (1)

2012-01-04T19:20:00.006+01:00

La ciència ens permet d'una manera meravellosa entendre en part la racionalitat de l'univers. Les seves aplicacions, la tecnologia, ens ha omplert d'estris que fan més còmoda l'existència: telèfons, televisions, cotxes... Ni la ciència ni la tecnologia, però, no ens diuen res sobre el que hem de parlar i amb qui, res a propòsit del que hem de veure, res sobre cap on hem d'anar...

Josep Costa i Planagumà (i 3) i la llibertat d'esperit

2012-01-01T13:26:00.002+01:00

Crec que no cal dir sempre el que es pensa. Ser educats per a viure en societat comporta l’adquisició d’hàbits d’una sana hipocresia. La sinceritat té uns límits. Per una sana convivència no podem anar pel món dient a tort i a dret sense venir a tomb ni atendre les circumstàncies tot allò que ens passa pel cap. En altres casos la raó profunda de no dir el que pensem pot raure en el fet que els actes de la nostra vida no solen ser massa coherents amb allò que diem creure o pensar. Criticar a qui pren decisions o proclamar el que s’ha de fer o no fer comporta per part de qui critica i parla una certa coherència de vida. Si aquesta coherència no existeix, és millor el silenci. O bé reconèixer públicament allò del fes pel que et dic i no pel que veus que faig...

Quan algú que sí que és coherent de manera exemplar entre el que diu i el que fa confessa sense embuts i amb llibertat allò que pensa i, a més, coincideix amb el que penses tu, es produeix una pacífica empatia generadora de benestar. És el cas del franciscà Josep Costa. En el seu llibre (Aventures i desventures d’unes sandàlies) no deixa de registrar el seu pensament lliure quan cal.

Així, per exemple, el dia 4 de maig del 2000 anota el següent:

Avui per a mi el més important és que he llegit les declaracions que ha fet Cassià Maria Just, ex-abat de Montserrat. Ha estat com si s’hagués obert una finestra a l’Església i hi hagués entrat aire fresc. Llàstima que els bisbes no tinguin la valentia de parlar i d’anar creant una nova mentalitat en l’Església. S’ha de reconèixer que aquest Sant Pare és conservador i busca fer bisbes segons la seva mentalitat i així altres grups molt conservadors van adquirint gran poder a l’Església. Molta gent se sent bé i s’esforça a viure el missatge evangèlic, però l’Església institucional la troben molt tancada, autoritària i amb una mentalitat de cinquanta anys enrere, com si no hagués passat res. (pàgs. 255 i 256)

Això no li impedeix de dir en un viatge a Terra Santa:

El lloc es diu “El primat de Pere”. He pensat que és una gran responsabilitat i que sempre s’ha de viure o exercir en clau evangèlica.( ...) així nosaltres hem d’elevar la nostra ment i intentar veure les coses més sobrenaturalment, que es tradueix en caritat, comprensió i pensar que tota l’Església hem d’ajudar el Sant Pare en el seu ministeri, perquè sempre es deixi portar per l’Esperit de Jesús (pàg. 265)

Però tampoc no calla quan discrepa...

L’única nota discordant d’aquest dijous sant l’ha donada Joan Pau II, amb una encíclica sobre l’Eucaristia, dient que no s’ha de compartir el pa amb altres pastors que no siguin catòlics. També ha dit que els divorciats que han refet la seva vida no poden rebre la comunió.

És tot tan diferent de la manera de ser de Jesús, que no m’estranya que a moltes comunitats de base o cristians compromesos els rebotin totes aquestes normes eclesiàstiques i que vagin a l’essència de l’Evangeli: estimar Déu i el pròxim.

La cúpula de l’Església és molt tancada i conservadora, els falta visió de futur i deixar-se portar per l’Esperit Sant. Si avui tornés Jesús a la terra, ells serien els que el condemnarien a mort. Però no per això perdrem la pau, sinó que farem nostre la pregària de Crist a la Creu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. (pàgina 345)

En el pròxim post transcriuré les seves pàgines sobre com s’ha sentit dins de l’Església... Dites per ell, i no pas per mi, crec que tenen un sentit profètic.

Realment hi ha persones en les quals es fa palès que la veritat els fa lliures.

Us desitjo un bon any, ple de veritat i de llibertat!

Josep Costa i Planagumà (II) i el Nadal

2011-12-28T08:53:00.004+01:00

En aquestes dates, coincidint amb els primers minuts de llum que s’allarguen a les tardes després d’unes setmanes de marxa progressiva cap a la foscor, solem fer una treva i ens desitgem el benestar i la pau. En general no tinc cap mena de dubte que el desig és sincer perquè, en el fons, tot humà desitja el benestar i la pau, encara que cadascú intenti enfilar-los d’una manera diferent.

El que és més interessant del Nadal, però, és el seu significat profund. Resulta que tota l’esperança d’aquesta pau i aquest benestar es concentra en la tendresa que provoca un nadó... Si Déu és el totalment altre, com diuen els teòlegs d’avui, res no en podem saber. I quan dic res, és res. Fins i tot quan diem que és bo o omnipotent o que existeix... estem utilitzant paraules efímeres, transitòries i pròpies de la condició humana. Res d’això pot definir el que pugui ser la realitat que designem amb el nom de Déu.

L’única manera amb què podem conèixer-ne espurnes de la seva essència, útils per a nosaltres, és que Ell es manifesti per pròpia iniciativa a través de la condició humana. Només així podem entendre’l. I el Nadal ve a ser això: la divinitat es revela a través d’un nadó que, de gran, durà una tipus de vida determinat, donarà un exemple concret i dirà paraules noves. Dins del misteri, una part petita del que podem fer provinent de Déu és, potser, fer cas d’aquest Jesús que ens revela una realitat impossible de conèixer per altres vies. Un nadó que no viurà gaire més de 30 anys.... Serà tota una vida la que penjarà paradoxalment d’una creu temps a venir...

¿Quina és la manera nova de ser, sentir i fer segons aquesta revelació? No podria pas resumir-la aquí, però sí que em plau citar alguns pensaments del franciscà Josep Costa a propòsit d’aquesta bona notícia.

Jesús mai no va dir: aquesta dona (samaritana) és una frívola, amb el cap ple de pardals, una immoral. A més a més, és una dona i una samaritana. Ell li va demanar un got d’aigua i va començar amb ella una conversa amable i bondadosa (Joan, 4-1-4).

Jesús mai no va dir: aquí tenim una pecadora pública, una prostituta, enfangada per sempre més en el vici. Ell va dir: aquesta dona té més oportunitats d’entrar al Regne de Déu que no pas aquells que confien en la seva riquesa, en la seva virtut i en la seva santedat. (Lluc 7,36-49).

Jesús mai no va dir: aquest fanfarró m’ha negat. Ell va dir: Pere, m’estimes? (Joan 21, 15-17).

Jesús mai no va dir: els grans sacerdots són uns jutges injustos, aquest rei és un titella; el procurador romà és un covard; aquesta multitud que crida contra mi són la xusma; aquests soldats són uns malvats. Ell va dir: Pare perdona’ls perquè no saben el que fan (Lluc 23-24).

El Nadal no és només un dia i un moment. El Nadal és l’inici que ens porta a aquesta nova manera de sentir i de fer dels humans entre nosaltres. És tot un programa per caminar a la vida. A les pàgines 237-239 de Aventures i desventures d’unes sandàlies podeu trobar més exemples d’aquest nou sentiment de ser i d’actuar que va néixer en el primer Nadal i que Josep Costa el viu i ens el diu.

Josep Costa i Planagumà (I)

2011-12-17T12:12:00.005+01:00

Quan algunes vegades em pregunten si sóc cristià estic temptat de respondre “encara no”. Potser fóra la resposta més correcta. Personalment m’adhereixo a la fe cristiana i procuro que la meva conducta i visió del món estigui d’acord amb el nucli de l’evangeli, bona notícia que m’ha arribat a través de l’Església. Però no caldria ni dir que ni la meva conducta, ni les meves paraules, ni els meus pensaments s’articulen del tot amb la fe cristiana... falles, egoismes, comoditats, insolidaritats, enrabiades, etc. han estat al llarg de la meva vida desviacions constants de l’ideal cristià. Per aquesta raó de fons procuro no expressar mai cap crítica a d’altres cristians perquè em fa vergonya. ¿Com puc criticar jo d’altres que, de ben segur, són molt millors persones que no pas jo?

Per sort, en aquests dies d’Advent, als vespres, abans de tancar el llum per dormir he anat llegint un llibre sorprenent i exemplar que m’ha omplert d’esperança (Aventures i desventures d’unes sandàlies, 2011). Hi ha persones que sí, que realment segueixen el camí cristià amb totes les seves conseqüències. N’és un testimoni verificable el pare Josep Costa i Planagumà (1940), franciscà, missioner a Bolívia amb els més pobres i que, tornat a Catalunya, s’ha dedicat a atendre també els més desvalguts i abandonats: persones enganxades a la droga, expresoners acabats de sortir de la presó, gent sense llar que viu al carrer, sidòtics... Amb l’ajut d’altres persones catòliques --cèlibes, solters, casats...—ha treballat per disposar d’un pis gran per acollir els més desheretats i una institució comunitària que fa el mateix en una antiga masia de la vora de Badalona.

Aquesta institució es diu “Acollida i Esperança”. No es tracta només de tenir els més pobres i perduts en un indret i servir-los, sinó que hi conviuen. La comunitat dina, sopa, dorm amb els qui acullen a qui, sense forçar-los en res, els conviden a participar en tots els actes.

Tots els elements més purs del catolicisme són presents en aquest signe d’esperança: la pregària diària i comunitària matí i vespre, l’eucaristia, els recessos sovintejats per agafar força i alhora el servei difícil i dur de cada dia al costat dels més marginats... s’acull, a més, sense tenir present ni la ètnia, ni la religió, ni la procedència dels qui truquen a la porta o es topen pel camí... I també cal afegir a tot plegat la vinculació a la parròquia de Badalona on s’ubica aquesta institució modèlica de Can Banús. En definitiva: són església en plenitud.

El llibre és una mena d’autobiografia o dietari del P. Josep Costa. Va estar molt malalt i mentre es recuperava a proposta dels membres de la seva comunitat es va dedicar a escriure el seus records i els fragments més interessants del dietari que solia escriure sovint sobre les peripècies de la comunitat.

Per descomptat que ell se sent pecador, poca cosa i amb moltes falles... En cap moment pretén donar lliçons a ningú... però als meus ulls és un sant dels de debò, un signe d’esperança, una persona que fa cert allò que tan prediquem i que tant poc sovint fem els catòlics: servir i preferir els més pobres i desvalguts. I fer-ho només per amor, l’única llei de l’evangeli.

Constitució

2011-12-10T17:58:00.003+01:00

Em molesta molt que els periodistes i els polítics pontifiquin sobre si determinades decisions representen o no el que pensa o sent el conjunt de la ciutadania. Darrerament el president Mas no ha anat a celebrar l’aniversari de la Constitució espanyola. Ha donat les seves raons. Es poden compartir o no; el que no és seriós és interpretar si representa o deixa de representar una voluntat majoritària o minoritària de les persones del país. Això només es podria afirmar amb un estudi estadístic a partir d’enquestes ben fetes. No sé què pensen i senten els altres i per tal de col·laborar a les interpretacions pertinents he decidit dir el que penso i sento jo.

Pertanyo per edat a la generació que va votar la constitució. Sembla que els qui vàrem tenir ocasió de pronunciar-nos en referèndum el 1978 només som avui la meitat dels habitants de Catalunya. Vaig votar que sí. I recordo perfectament que ho vaig fer per tres raons.

En primer lloc per por. L’any 1978 feia només tres anys que sortíem d’una dictadura. Res no semblava sòlid i l’exèrcit, la policia i la judicatura continuaven essent les mateixes que durant el franquisme. Tot se’n podia anar en orris en un segon. Tot era feble. I jo era pare de dos infants molt petits. Era millor dir que sí que no pas dir que no, ja que les forces “vives” –amb una oposició molt feble al carrer—podrien interpretar-ho d’una manera molt negativa. No m’agradava la monarquia. Tampoc no m’agradava la manera de sacralitzar la unitat d’Espanya com un principi previ a la mateixa constitució... però vaig votar que sí, perquè votar, si més no, havia estat impossible durant tota la meva vida. Va ser un sí condicionat per la por. El meu. Només el meu. No sé el dels altres.

En segon lloc vaig votar que sí perquè els ponents de la constitució, en particular Jordi Solé Tura, Miquel Roca Junyent i Herrero de Miñón en mereixien molta confiança. Si ells l’avalaven, alguna cosa devia tenir de bo.

I en tercer lloc perquè, com a professor de Secundària, havia viscut la dificultat d’explicar amb una mica de cara i ulls el segle XIX espanyol i la vergonya de la història de les seves constitucions: sempre la imposició dels uns contra els altres. Per una vegada a la història d’Espanya una constitució es consensuava.

Heus ací, però, que amb el pas del temps m’ha semblat percebre que un dels punts de l’imaginari espanyol –el de dretes per descomptat, però també a les esquerres—ha ressuscitat amb força: la manca de sensibilitat i fins i tot d’animadversió per la diferència que represento com a català. Molts diaris espanyols i força emissores de ràdio han retornat a l’agressivitat contra el que jo sóc amb una força, una constància i una sovintejada falta de veritat que m’ha dolgut i decebut. Amb la darrera sentència de l’Estatut s’ha vessat el got: he vist clarament que la judicatura i els mitjans de comunicació es feien ressò de la malfiança, de l’animadversió i en alguns casos de les espurnes d’odi clarament identificables.

Actualment no votaria que sí a la constitució. D’un espai fiable de trobada i consens s’ha transformat amb el temps en un text d’interpretació tancada que, sacralitzat quan convé, serveix per llançar-la contra el que sento i sóc.

En cap cas goso dir que siguin molts o pocs els qui passin per aquest canvi lent que ha acabat parant en la més pura desafecció personal. Si només sóc jo el qui sent això, doncs és només el meu problema. I, per tant, no té la més mínima importància.

Embriac

2011-12-05T17:02:00.004+01:00

No vaig conèixer els meus avis. L’avi Lluís va morir quan la mare era petita. L’avi Pere va deixar aquest món pocs anys abans que jo nasqués. Ignoro, doncs, què deuen sentir els néts pels seus avis. No ho vaig poder viure.

Avui fa tres mesos justos que sóc avi. Puc saber, per tant, què sent un avi pel seu nét. I n’estic sorprès. Per més que ho he volgut pensar no m’ha estat possible distanciar-me’n intel·lectualment. Una mena de sentiment profund i desconegut fins ara ha senyorejat la meva ànima d’una manera constant des del mateix moment que vaig veure el meu nét per primer cop.

Dins d’aquesta emoció afectiva hi ha un primer estrat dinàmic difícil de definir. De cop i volta vius a dins del cor com una mena de retorn –això que ara se’n diu feedback—del teu projecte vital. Crec que si no es viu no es pot saber del tot de què es tracta. No és pas que jo m’hagués formulat un projecte racional, concret, definit, precís.... És la mateixa vida la que t’involucra en una mena de camí esperançat cap endavant encara que no en siguis del tot conscient. Et cases, tens fills, canvies de feina et jubiles... i, al final, tot sembla anar-se esmorteint lentament d’acord amb una implacable llei de vida... i de cop i volta apareix un nét i sents a dins del cor que la vida et retorna allò que més o menys intuïtivament has anat trenant en la teva particular roda dels dies. Tot té, sobtadament, un estrany sentit.

Però potser el que més impacte crea el naixement d’un nét en un avi –i també això és imprevisible fins que s’esdevé el fet—és l’esclat d’una específica tendresa volcànica que no sabies que podia existir. Quan contemplo el Quim, els seus ulls, el moviment encara descoordinat de peus i mans, el seu plor, el seu somriure, el seu son.... m’envaeix un esclat de tendresa profunda i immensa. Quan encara feia bon temps els seus pares me’l van donar en acabat de dinar perquè somicava buscant la son. Se’m va dormir de seguida damunt del meu pit. Vaig tenir-lo així gairebé dues hores. Poques vegades he experimentat la plenitud de viure tant a frec d’absolut!

Sí, ser avi és retorn de vida i tendresa. Pel que fa a aquesta darrera confesso que crea addicció. De la mateixa manera com l’embriac mai no en té prou d’allò del què depèn, a mi em passa el mateix amb aquest sentiment nou i inesperat: mai no en tinc prou. El nét m’embriaga de tendresa.... Fa tres mesos que en sóc dependent.

D’una manera rarament lúcida ho tinc claríssim: el sentit de la vida es diu Quim.

Bancs

2011-11-28T12:54:00.004+01:00

No sóc economista i els meus coneixements d’aquesta disciplina són molt escassos. Bàsicament es limiten als conceptes claus de caire domèstic. Si gasto menys del que ingresso puc estalviar, sempre que la inflació estigui controlada. Si gasto el mateix que ingresso mantinc un equilibri pressupostari però no puc estalviar. Si les meves despeses són superiors als meus ingressos he de treure diners dels estalvis. I si les despeses són superiors a estalvis i a ingressos doncs no tinc més remei que demanar un préstec. Tanmateix tard o d’hora he de tornar el préstec (i els interessos si ho demano a un banc). I si no puc tornar el que dec, no hi haurà més remei que respondre amb el meu patrimoni o ser insolvent... I aquí s’acaba la meva “saviesa” econòmica... No entenc de mercats de futurs, ni d’especulacions, ni de cap tipus d’enginyeria financera. En tot cas puc entendre, a grans trets, que aquesta experiència de la meva economia domèstica tingui alguna relació amb l’economia d’un Estat. Si l’Estat ha demanat un préstec a les institucions financeres tard o d’hora s’ha de tornar. I si no es generen més ingressos, no hi ha més remei que baixar radicalment la despesa...

He dit el que antecedeix perquè vaig assistir fa poc a un debat sobre el fet que l’Estat intervingués els bancs amb injeccions de liquidesa pública. La demagògia és fàcil: ¿per què salvem bancs en comptes de salvar desnonaments o persones amb dificultats amb els diners públics? Davant d’una acusació com aquestes el nostre cor s'inclina a posar-se a favor de deixar caure els bancs en la fallida...

Però en el debat hi havia un economista que, a més, era didacta, és a dir, s’entenia. Aquest ens deia que els recursos d’un banc no són propietat dels banquers (o si ho són és en una mínima part). Els recursos d’un banc són la suma dels dipòsits que tots hi posem. Per tant “salvar” un banc, no vol dir salvar els grans capitals de quatre banquers desaprensius, sinó “salvar” els comptes corrents i els estalvis de la majoria dels impositors.

Aquest economista ens deia que ell estava molt content que l’Estat hagués “salvat” la Caixa on tenia els compte corrent i els seus fons de pensió producte dels estalvis de molts anys, perquè si no s’hagués intervingut ara ho hauria perdut tot. Una altra cosa és que no es permetin fons de pensions escandalosos per a directius inoperants i responsables de la mala gestió. I tampoc, si és una entitat bancària la que és salvada, que es reparteixin dividends als accionistes...

Ara bé... per evitar demagògies fàcils no estaria de més que quan es parla de “salvar” bancs i caixes es recordés que s’està salvant la llibreta d’estalvis de tota la vida dels impositors. És a dir: de la majoria de nosaltres! ¿O és que per un purisme estrany voldríem que Bancs i Caixes fessin fallida i tots els nostres estalvis quedessin literalment a zero?

Compte amb la demagògia fàcil! És un verí que pot matar.

Primer record

2011-11-22T10:07:00.007+01:00

Llegint el dens assaig de Lluís Duch (Un extraño en nuestra casa) m’aturo en una frase que, d’entrada, costa d’entendre: Amb el desenvolupament del llenguatge passem progressivament del caos al cosmos i comencem a dominar la contingència. És, doncs, el desenvolupament del llenguatge el qui va construint internament el pensament de manera que de mica en mica anem donant un cert ordre a la realitat percebuda pels sentits. En el camí de domini i conreu de la llengua es veu que intentem dominar també aquesta terrible consciència que tenim els humans –i que no sembla que intranquil·litzi gens els animals—segons la qual no som necessaris. Intentar dominar la consciència de la nostra futilitat i de la nostra possibilitat de morir en qualsevol moment no sé si ho fem amb el llenguatge o a base de no pensar-hi massa. En algun moment tot humà s’adona que és finit però que pot pensar l’infinit. Els clàssics ho deien d’una manera molt clara: homo finitus, capax infinitum. En fi, no sé si domino massa bé la contingència a través del llenguatge; el que em sembla probablement cert és que podem endreçar una mica les percepcions que ens arriben del món exterior a través de la llengua. No és estrany verificar que qui parla o escriu bé sol pensar també molt bé.

La lectura de la frase de Duch em va dur al probable primer record de la meva infantesa. No tenia encara els 3 anys quan passejant amb els meus pares a la vora de la casa on vivíem, em vaig perdre. Els pares van entrar de cop i volta en una botiga i jo vaig continuar caminant carrer avall. Tant el pare com la mare estaven convençuts que el “nen” estava controlat per l’altre/a.... Recordo nítidament que, de cop i volta, em vaig trobar sol, em va venir un glop angoixa i em vaig posar a córrer plorant desconsoladament fins que una dona em va agafar a coll i em preguntava com em deia i on vivia. Jo no li sabia respondre. Poc després va aparèixer la meva mare, també angoixada i corrent... Segons m’ha explicat sovint jo li deia tot plorant entre sanglot i sanglot quan em tenia a coll: ...jo te buscaia i no te trobaia... No recordo, evidentment, les paraules. Provenen del record que en té la mare. Si les cito és perquè, en primer lloc, la mare verifica el meu record i, en segon lloc, perquè mostra que el meu domini lingüístic era molt incipient i escàs.

La relació amb la sentència de Lluís Duch procedeix del fet que en aquest meu record, vividíssim, la realitat exterior s’estenia en uns pocs metres al voltant de mi. Enllà d’aquests metres hi havia una mena de boira grisosa que tapava els edificis del barri on vivíem. Talment una obra de teatre, una mena de focus de llum m’il·luminava el voltant però una mica més enllà tot era esborradís, fosc i fins i tot amenaçador. El lloc on em vaig perdre era a poc menys de 90 o 100 metres de casa. Hauria estat del tot incapaç de trobar-la. El meu món s’acabava al voltant de la mare... Era l’únic espai que començava a tenir un cert ordre. La resta encara era el caos.

Sofriment

2011-11-09T17:32:00.005+01:00

El budisme ho postula d’una forma contundent com un primer principi: la vida és sofriment. No sembla pas que l’experiència ho pugui desmentir. És cert que la vida és enlluernadora, que per regla general ningú no vol morir i deixar de viure i que maldem per gaudir de bona salut. Tanmateix tothom sofreix amb més o menys intensitat encara que es pugui observar també que hi ha persones amb un alt grau de felicitat, les quals semblen tenir l’estranya capacitat d’expulsar la tristesa de la seva ànima i fins i tot de fer agradable la vida dels altres. No fa pas gaire vaig contemplar un home que suava felicitat per tots els porus de la pell! Era un home feliç i sabia crear felicitat al seu voltant, sense cap mena de dubte! Malgrat tot, si sumem l’experiència personal amb el que sabem de la vida en el passat i en el present el sofriment supera de molt el benestar i el bé. Lluís Duch ho assevera amb rotunditat: el mal és inevitable, el bé només és possible.

També la religió cristiana, en general, respecte del sofriment parteix d’una visió relativament pessimista. Davant del mal evident que sura per tota vida –mal físic, mal moral, mal psíquic, mal atzarós, mal buscat, mal fet als altres volent o sense voler...-- el cristianisme sosté que els humans som éssers mancats, caiguts en la feblesa, en la vulnerabilitat i en la ignorància com a conseqüència del pecat original. Tots naixem, com diu el catecisme catòlic, amb un pecat contret (no pas comès), que de manera misteriosa passa de pares a fills. El mal, doncs, és consubstancial a la humanitat i només es pot superar en una altra vida després de la mort.

Per al budisme el sofriment de la humanitat prové de la distància que hi ha entre el desig i la realitat. Si volem no patir en aquest món, el budisme ens marca tota una sèrie de camins orientats no pas a obtenir satisfacció del desig sinó a eliminar-lo. Sempre m’ha estranyat que modernament, en el marc de la civilització occidental, alguns exercicis nascuts en la pràctica del budisme, com el ioga i una forma de meditació determinada, tinguin una relativa presència i fins i tot un cert èxit. I dic que m’estranya perquè la civilització occidental està basada, si més no en els darrers dos segles, no només en la satisfacció del desig sinó en la creació de nous desigs com a carburant necessari per fer funcionar la màquina de la producció i del consum.

Fa poc que he estat avi. He tingut ja l’experiència de tenir el meu primer nét en braços i m’he sentit inundat de tendresa. És un moment, clarament, de gran felicitat, de bé... I durant molts anys he sentit el desig de ser avi. Doncs bé: no veig que renunciar al desig de ser-ho m’hagués fet feliç; tampoc acabo d’entendre que aquella cosa tan dolça, tan feble, tan poca cosa que dormia en els meus braços... ja des d’ara tingui una taca original que explica no només el que ell pot patir, sinó fins i tot una part del mal de la humanitat.

El sentit i l’origen del mal és desesperadament insoluble, t’ho agafis pel cantó que t’ho agafis.

Joves i espiritualitat

2011-11-02T08:47:00.004+01:00

Ens inunda un allau d’informacions diàries, tantes que em fa la impressió que les oblidem al minut següent. Debats encesos d’avui són oblidats per sempre a l’endemà. Tal vegada sigui per servitud professional, el cas és, però, que no m’agrada que algunes informacions em passin per davant sense reflexió i sense transformar-se en algun tipus de coneixement. Així, per exemple, l’actualitat d’avui ens situa molt lluny de la visita del Papa de Roma a Madrid a mitjans d’agost. En canvi, a mi m’agrada retornar-hi de tant en tant amb la distància i la tranquil·litat que produeix mirar-se el passat amb calma tot pensant-hi un xic.

Vagi per endavant que a mi no m’agraden les concentracions massives. Tant me fa que siguin manifestacions per una causa justa, espectacles esportius, aplecs festius o concentracions religioses. Quan hi he participat he experimentat, d’una banda, un canvi important i provisional en les meves emocions (que no m’agrada), i de l’altra, la gernació de persones em produeix una certa claustrofòbia. M’ofega. En definitiva: m’ho passo malament. Tampoc m’agrada idolatrar una persona, ni que sigui el Sant Pare el qual, al cap i a la fi, ha estat escollit pel sistema del fhürerprinzip, una manera de fer molt allunyada dels signes del temps per més fe que un dipositi en el successor de sant Pere.

Dit això voldria dir també que en aquelles concentracions de joves hi vaig percebre una manera de fer i de ser a la qual no estem gens acostumats segons les informacions habituals de les grans concentracions que ens arriben pels mitjans . Darrerament les grans manifestacions, i no dic que no sigui amb raó, solen expressar algun tipus d’agror o d’irritació i, fins i tot, algunes acaben amb violència. Veure centenars de milers de joves amb cara d’alegria, que no fumaven marihuana, no cridaven amb la buidor de l’embriaguesa al voltant d’ampolles buides d’alcohol i que no feien malbé el mobiliari urbà constitueix, si més no en els missatges televisius d’avui, una autèntica anomalia.

Diuen que la dimensió religiosa forma part de l’estructura de l’ànima humana. Del 2000 ençà no són pocs els genetistes agnòstics que reconeixen el fet universal de la religió. Per això postulen que ha d’haver estat necessària per sobreviure. Que probablement aquells humans que van “seleccionar” el “gen” religiós van tenir més possibilitats d’adaptar-se mentre que els “altres” es van anar extingint.

No voldria fer extrapolacions fàcils però no puc deixar de pensar que si hi ha algun futur per als humans, aquest ha de ser molt millor quan s’encara la vida amb alegria i sense violència dins d’una dimensió religiosa o espiritual de l’existència que no pas des d’un carpe diem descarnat i sense altra esperança que el pas feixuc del dia a dia i la finitud material de l’ésser.

Si el que dic té un bri de raonabilitat, ¿tenim futur?

Humanitats (2)

2011-10-16T13:38:00.007+02:00

Vaig estudiar llatí des de tercer de batxillerat (actual primer d’ESO) fins al curs de Preuniveristari (actual primer de batxillerat; en el meu temps el batxillerat s’acabava quan complies els 17 anys). Recordo que fins i tot al darrer curs teníem classe diària de dilluns a dissabte de llatí i de grec. Davant de la nostàlgia per un suposat abandonament de les humanitats a la Secundària no puc deixar d’interrogar-me sobre si les hores passades estudiant llatí i grec em van humanitzar especialment. La resposta ha de ser necessàriament negativa. No només no vaig aprendre la llengua com caldria després de tants anys i esforços sinó que fora d’algunes etimologies i algunes cites esparses no em va servir pas de massa més.

D’altra banda durant els meus estudis universitaris –el llatí i el grec continuaven essent obligatoris durant els dos primers cursos—influït necessàriament pel marxisme com a única veritat absoluta vaig arribar a la conclusió que l’accés a les “humanitats” –em refereixo aquí als grans textos de la literatura universal i contemporània—seria general quan s’arribés a la democràcia i al socialisme. Si els treballadors no llegien l’Eneida, Shakespeare o Camus era per l’alienació que patien i perquè no tenien accés a la cultura a través de l’escolarització general i gratuïta.

Amb el temps he anat vivint, d’adult, autèntiques aventures lectores que m’han obert a la polifonia de l’ànima humana. Recordo el meu plaer llegint Guerra i Pau o les tragèdies d’Èsquil. És a dir, em vaig “humanitzar” de gran.... i valoro moltíssim això que en diem humanitats. L’únic que goso negar a partir de la meva experiència és que abans hi hagués humanitats a l’escola i ara no. Sí que s’ha reduït l’estudi del llatí i del grec però, atesa la meva experiència, no és que em sembli necessàriament negatiu si faig cas dels resultats que s’obtenien.

Mentre m’he anat fent gran l’escolarització s’ha anat obrint a tot el món i ha esdevingut obligatòria des de fa una colla d’anys. L’accés a la cultura, doncs, està garantit com a oferta per a tothom. Em temo, però, que la classe treballadora i també la que no ho és no s’ha apassionat pas gaire més per llegir l’Eneida, la Divina Comèdia, les obres de Shakespeare o les novel·les de Graham Greene.

Maleducats!

2011-10-01T18:38:00.002+02:00

El dijous vaig seguir durant una estona el debat del Parlament de Catalunya sobre la recent modificació de la constitució espanyola. La veritat és que l'argumentació de la senyora Dolors Camats i, posteriorment, la de la senyora Anna Simó em van semblar interessants. No pas en tots els punts, és clar!, però sí en algunes de les seves posicions. Un parlamentari que estigués escoltant aquestes intervencions hauria de prendre notes, pensar, i discernir en quins punts podia tenir raó per articular, posteriorment, el seu vot en funció dels interessos de la gent que representa. I no caldria ni dir que el diputat o diputada encarregat de respondre l’argumentació hauria de tenir el coratge de articular una resposta punt per punt sense fer floritures ni demagògies.

De tant en tant la càmera de la televisió enfocava el ple. I aquí, un cop més, em va decebre profundament l'actitud dels senyors i senyores diputats. No només no feien cas a res del que deien les esmentades persones des de la tribuna, sinó que xerraven entre si. No pas paraules breus i ràpides, cosa que seria comprensible, sinó converses arrencades. En veure aquesta actitud vaig pensar que era lògic que hi hagi distància creixent entre la població i els seus representants. Al cap i a la fi, es digui el que es digui des de la tribuna, s'argumenti de manera sòlida o superficial o s'expressin bé o malament, el que es diu no importa. Ja està decidit el que es votarà abans de començar el ple. Ho ha decidit la cúpula i, arribada l'hora, la feina del diputat en el ple consisteix a prémer el botó de la votació en funció del que indiqui, amb la mà aixecada, el líder del seu grup. I si no en fa cas --perquè els arguments d'algun diputat o diputada l'han fet canviar d'opinió-- el seu partit el multarà. En cas de reincidència sap que no anirà a les properes llistes electorals. Així, doncs, un acaba tenint la sensació que els plens del Parlament són un acte teatral retòric que no té cap mena d'importància.

A classe, cada dia, lluito per induir els meus alumnes al respecte del qui parla mantenint una actitud d’escolta atenta i de silenci. Si ses senyories ni escolten ni callen en la institució més important de la ciutadania més valdria que es repartissin els discursos escrits i que votessin després el que els digui la cúpula.

No perdrien miserablement el temps i, si més no, no donarien aquest exemple públic de mala educació.

Humanitats

2011-09-29T18:56:00.002+02:00

En dos dels llibres més interessants que he llegit recentment els seus autors es dolen del declivi de les humanitats i del seu abandonament en la formació de la ciutadania (Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, i La condición ambigua d’Albert Chillón, un diàleg aquest darrer de l’autor amb l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch). El lament per la pèrdua de les humanitats en la formació secundària i universitària em produeix una doble perplexitat.

En primer lloc tinc seriosos dubtes que en els meus temps de batxillerat –quan només cursàvem la Secundària un escàs 30% dels adolescents—ens formessin en humanitats. Vaig aprendre els noms i les obres de molts autors literaris de memòria i vàrem llegir també alguns fragments antològics dels seus textos. Em vaig esforçar molt per entendre la sintaxi del llatí i del grec però mai no em van posar en contacte amb l’obra d’un sol autor greco-llatí (i probablement no sé si hauria entès gaire res). Potser la introducció a la filosofia de sisè de batxillerat em va fer pensar una mica... en definitiva, no crec que en la nostra època ni en la immediatament posterior, els estudis de lletres ens fessin més “humans”. No vaig pas accedir a la geografia psicològica de l’ésser humà expressada per Shakespeare, per exemple, fins a ser un adult... i no vaig sentir-me concernit per la poesia fins als vint anys. D’altra banda no crec pas que el fet de saber humanitats –en el cas que n’haguéssim estudiat-- ens fes necessàriament més bones persones. Els oficials nazis dels camps d’extermini eren capaços de gaudir intensament escoltant Mozart o Schubert mentre en els forns cremaven centenars d’homes, dones i nens...

En segon lloc no trobo pas que en els estudis de Secundària actuals no hi siguin presents les “humanitats”. Potser hi són més presents que no pas abans! S’estudia més història que a la meva època; la llengua i la literatura hi són presents tant en català com en castellà; es fan llegir llibres sencers –en el batxillerat mai no em van fer llegir un sol llibre!—i, fins i tot, s’estudia cultura clàssica i música (en el meu temps la música era un àmbit restringit estrictament als conservatoris i fora de l’abast de qualsevol adolescent normal). Cal destacar, a més, que aquests estudis “humanístics” s’ensenyen, a més, a tot l’alumnat, i no només a l’escàs percentatge que estudiava quan jo era adolescent.

Una altra cosa és que l’alumnat arribi a les Facultats sense saber llegir i escriure, amb una pressa notòria per assolir resultats immediats, amb dificultats per seguir un discurs oral, i sense tenir massa habilitat en el maneig del discurs parlat. És cert que s’han acabat les utopies –si més no a Europa—i que aquestes s’han canviat per “hinctopies” (l’ara i l’aquí, de “hinc”, ‘aquí’, en llatí); i és cert que els estudis clàssics, literaris i filosòfics van de baixa (no pas els musicals, les arts gràfiques, el disseny i el cinema); i també és cert que s’està trencant una certa tradició en les estructures d’acollida (família, estat, església...)–en l’àmbit català molt més ràpidament que enlloc—i que comencem a viure desconnectats d’arrels fins ara molt sòlides... però d’això no en té pas la culpa, em sembla, la manca d’estudis humanístics en la formació inicial de la joventut.

Que socialment parlant no interessin els estudis humanístics no és pas la causa d’un problema sinó, probablement, la conseqüència.

Llegir

2011-09-14T18:30:00.001+02:00

Fa uns anys quan s’entrava en un despatx d’un professor universitari era habitual trobar-se’l davant d’un o diversos llibres o articles amb un llapis o bolígraf a la mà prenent notes. Potser a la vora seu hi havia una tauleta “involca” amb una màquina d’escriure al damunt... Avui quan es visita el despatx del professorat universitari, becaris i becàries inclosos, la imatge és completament diferent: gairebé sempre tenen l’ordinador engegat o bé mirant la pantalla consultant alguna informació o bé teclejant amb un cert nerviosisme. La primera imatge suggeria una certa lentitud –condició necessària encara per fixar bé el coneixement que ens ve de la informació--; la segona fàcilment dibuixa una atmosfera de neguit i de rapidesa en el clic clic del teclejar...

Quan jo era petit, als anys 50 i primers 60, recordo que els pares, després de sopar, en especial a l’hivern, asseguts en unes butaques velles, amb la sonsònia de la ràdio baixeta de volum, llegien llibres abans d’anar a dormir: memòries, història i, sobretot, novel·les.

Avui diuen que es llegeix més que abans. Que es venen més llibres, segur. ¿Es llegeixen, però? Potser sí, tot i que per la meva percepció de l’entorn ho posaria en dubte. Els despatxos universitaris són més de gestió i producció apressada que no pas de lectura (sovint dubto que les publicacions de la pròpia especialitat avui es llegeixin senceres si és que s’arriben a fullejar); i em fa molt la impressió que s’escriu més que no pas es llegeix. D’altra banda la competència dels canals de televisió, dels DVD, de les possibilitats immenses de l’ordinador i els artilugis mòbils triomfa clarament sobre el temps i l’espai de lectura.

Crec que la lectura avui, entre les persones a les quals els agrada llegir, ja no forma part d’una rutina establerta en el dia a dia (llevat potser d’aquells que donen un cop d’ull a algunes pàgines abans d’apagar el llum per dormir). No hi ha ja un moment del dia o de la setmana que dediquem habitualment a la lectura –com ho feien els meus pares-- de la mateixa manera que la majoria no es perd els telenotícies, determinades pel·lícules o alguns programes concrets de la televisió. La lectura sembla que avui, per a la majoria, omple buits ocasionals o temps morts no previstos de manera sincopada. Quan estem cansats a la fi del dia, per exemple, a la majoria ens abelleix més fer una mica de zapping o mirar algunes webs o youtubes que no pas passar una hora llegint. Potser alguna vegada alguna novel·la t’enganxa i busques el temps de llegir-la; gairebé mai, però, això s’esdevé amb un assaig.

Fins a cert punt és lògic. Tot allò que és icònic és més fàcil d’entendre i precisa menys esforç per part del receptor. També suposo que és una informació que s’oblida més fàcilment. En canvi llegir un llibre és enfrontar-te a una codi simbòlic gens icònic, i per endinsar-s’hi i pensar-lo cal una certa lentitud. L’ordinador ens ha habituat a la pressa i ens permet assolir dades amb gran rapidesa i això és un avantatge evident. El llibre, en canvi, ens obliga a l’abstracció i a la imaginació personals i el seu recorregut per les pàgines és necessàriament lent...

Em fa la impressió que per a moltes generacions de menys de 40 anys llegir un llibre sencer que no sigui una novel·la, tot pensant-lo amb el ritme adient, constitueix una experiència del tot inèdita. Fins i tot entre els universitaris.

I no sé si això és bo.

Any nou

2011-09-01T20:48:00.001+02:00

Un cop més a les primeries de setembre recomença el curs. Un grup de professionals anònims, milers i milers de persones arreu d’Europa, enfilen el retrobament de les escoles i instituts. Per a ells comença l’any nou... no és pas al gener que els canvia la vida i que es poden fer propòsits, sinó ara, quan encara la calor prem de valent i només en alguns moments de la matinada sembla que hi hagi una fresca nova encara tímida i clara...

Els fa mandra tornar a començar. Com a tothom. Però hi afegeixen un aspecte que no es compleix amb d’altres professions: la majoria de l’alumnat és nou i tot ha de tornar a començar. Potser el coneixen en algun cas d’anys anteriors. No hi fa res, els alumnes són nous... i amb una paciència digna d’elogi, la majoria d’aquests professionals projectaran la continuïtat de la seva pròpia existència en paraules públiques, escoltes atentes, moments de silenci i preparació, i el dur càstig bíblic de les correccions i avaluacions... Passaran per moments difícils perquè l’alumnat d’avui no és pas fàcil i perquè els éssers humans no són mai ensinistrables. Patiran fracassos –perquè de la mateixa manera que no es curen totes les malalties tampoc no sabem com fer aprendre tot a tothom— però experimentaran dies de satisfacció...

No vull pas fer una panegíric corporatiu perquè de professors i mestres n’hi ha de molt bons, de normals i de molt dolents... Sé també de les tensions a l’aula per mantenir l’atenció; no ignoro la conflictivitat entre iguals o entre bases i jerarquies... no desconec què vol dir treballar més per més o menys sou en èpoques de retallades... Sé de fatigues exhaustes però també conec els entusiasmes... i aquells moments de satisfacció quan has aconseguit que alguns esguards clars dels qui t’escolten s’il·luminen amb una espurna de comprensió o amb un somriure d’agraïment...

Vull destacar que aquest exèrcit anònim, que avui malauradament no està considerat amb la confiança i el respecte social de temps anteriors, continua essent clau per construir el futur. I a l’inrevés d’altres professions, no compten amb gaire protocols que els assegurin la consecució dels seus objectius. Quan els assoleixen, enllà de la programació i de les preparacions de cada classe, hi compta fonamentalment una sola cosa: l’art de la seva didàctica.

Perquè ensenyar, instruir i educar comporta dues condicions necessàries (saber la matèria i saber-la ensenyar). Però no són condicions suficients en aquesta professió: cal, a més, disposar d’un setè sentit que barreja poesia, afecte i passió... Cap altra professió ho precisa tant!

Sí, avui un exèrcit anònim de mestres i professors inicia en temps difícils una de les funcions més imprescindibles de la societat.

Avui els comença un any nou...

De les indignacions

2011-08-31T19:18:00.001+02:00

La paraula “dignitat” es defineix com una qualitat de “digne”. I digne –del llatí “dignus”—volia dir ‘mereixedor’. Així, doncs, quan ens indignem estem considerant que no se’ns atorga allò de què creiem ser mereixedors. Una persona, per exemple, pel fet de ser-ne és mereixedora de respecte. Una agressió física a una persona que no fa res atempta a la seva “dignitat” i per tant, com a resposta, l’acte en si de l’agressió provoca “indignació”.

Des de fa unes setmanes diversos moviments socials a Catalunya i a d’altres indrets d’Europa han estat coneguts com “el moviment dels indignats”. La visibilitat del moviment ha consistit en ocupacions de places públiques, manifestacions i acusacions diverses a accions i decisions d’entitats polítiques i econòmiques com a responsables d’allò que els “indignats” no tenen i de la qual cosa, el que sigui, es consideren mereixedors.

Motius per queixar-se i indignar-se n’hi ha de sobres. Ara bé, m’estranya la facilitat amb què de seguida sociòlegs, polítics i tertulians interpreten les causes d’aquest moviment social. En la meva vida recordo dos moviments similars: el maig del 68 i la primavera de Praga que la URSS va ofegar militarment a l’agost del mateix any. En aquella època vam ser molts els qui vam pontificar que era manifestacions del mateix malestar i de la mateix ànsia de llibertat... Amb el pas del temps hem vist que estàvem equivocats: el maig del 68 va ser el final d’una època mentre que la primavera de Praga va ser un començament que va acabar amb l’enderrocament del mur de Berlín i la dissolució de la URSS.

El moviment dels indignats potser serà l’inici d’una dinàmica social nova i procurarà canvis econòmics d’envergadura. O potser no és el començament de res, sinó el final d’una etapa i un símptoma més de la que sembla una inaturable decadència d’Europa...

Inconsciència

2011-08-01T12:34:00.003+02:00

Parafrasejant els evolucionistes bé podríem dir que en el decurs de l’evolució de l’espècie van sobreviure millor aquells que van seleccionar el gen de la inconsciència. Per això en l’actualitat l’única forma, o gairebé, de ser feliç o d’experimentar un cert grau de benestar només es pot assolir a través de la inconsciència.

No dono aquí al concepte d’inconsciència un to pejoratiu o de valoració moral. Em refereixo senzillament a la gestió d’un sentiment habitual per tal de sobreviure sense una excessiva angoixa. De la mateixa manera que els humans no podríem sobreviure sense un petit grau d’hipocresia –la sinceritat extrema i a tota hora produiria agressivitats i conflictes de difícil solució-- tampoc no podem experimentar un mínim de plenitud si no esdevenim inconscients, si més no a estones.

Hi penso sovint aquests dies en què els mitjans ens informen amb detall de les fams d’Etiòpia. La veritat és que qualsevol humà, per poc sensible que sigui, no pot pas contemplar les imatges de nens famolencs i mares eixutes de cara immensament trista, sense sentir com se li revolta l’esperit. Aquestes imatges i els fets estructurals que les provoquen aclaparen i fan mal. Sabem, a més, per poc informats que estiguem, que la fam en el món és un fet (uns mil milions d’éssers humans en passen cada dia!) i que la mortalitat infantil per desnutrició en alguns indrets és altíssima. Són fets. Tan terribles com indiscutibles. I en el nínxol de la nostra existència benestant no hi podem fer gairebé res. Fins i tot és desesperant constatar l’evidència que ara, i demà i demà passat això continuarà igual per més solidaritat individual que hi posem...

¿Es pot ser feliç sabent això? Més encara: podem dedicar-nos a les sofisticacions de la cuina com ho fem a l’Occident sabent aquest drama humà? Podem menjar un requisit o fer un petit excés gastronòmic, cosa habitual aquests dies de vacances, essent conscients alhora dels nens famolencs i de les mares eixutes? Podríem fer un arròs amb gambes i alhora anar mirant les escenes d’Etòpia? No, oi? I tots sabem que refugiar-nos i justificar-nos en la nostra impotència per calmar la tristesa i la pietat que aquestes imatges ens produeixen no ens traquil•litza.

Així, doncs, em sembla que no tenim més remei que ser inconscients, ni que sigui només per gaudir senzillament d’un moment particular d’excés a l’hora de dinar. Felicitat i consciència de la realitat resulten radicalment incompatibles.

Per què a mi?

2011-07-30T10:44:00.003+02:00

Suposo que gairebé tothom en el seu entorn ha conegut alguna persona, si no és que no ho ha viscut en pròpia pell, que ha rebut un diagnòstic greu i sobtat sobre la seva salut o que ha patit un accident inesperat. Són moments que curtcircuiten el ritme ordinari de vida, reordenen prioritats, reclamen urgències inajornables i trasbalsen profundament l’ànima. Sovint en aquestes circumstàncies una de les preguntes angoixades que es fan les persones afectades o bé les del seu entorn és ¿per què a mi? ¿per què a nosaltres?

Fins i tot en el cas que les persones afectades hagin fet de la seva banda tot el possible en la prevenció de malalties greus i hagin exercitat una gran prudència en els seus actes per no accidentar-se, la pregunta no només és retòrica –encara que comprensible—sinó que no té sentit. La vida és així: amb un percentatge més o menys constant –amb altibaixos segons les èpoques i els remeis disponibles—les vides de les persones es veuen alterades per malalties greus i accidents de diversa índole. L’atzar, en general, en domina el repartiment i amb freqüència la responsabilitat.

El fet d’interrogar-se sobre el “per què a mi?” pressuposa que la persona que ho formula disposa d’una mena de patent o protecció especial que no tenen els altres. La pregunta correcta, racionalment parlant, fóra “¿per què?”, a seques. Per què hi ha d’haver persones que per un atzar incomprensible i injust són afectades per malalties greus o accidents no culpables? Quin sentit té? Però preguntar-se per què a mi i no als altres a més de curiosament egoista no té cap mena de racionalitat.

Tanmateix aquest pregunta és fàcilment explicable. Els humans vivim amb la mort larvada a les espatlles de l’ànima. Per jove, bonica i digna que sigui la nostra vida, tots sense excepció portem a dins el germen de la pròpia podridura. I, a més, no sabem quan aquest germen s’activarà. Davant d’aquesta sentència terrible de l’existència, els humans, per sobreviure, hem desenvolupat una capacitat curiosa de “in-consciència”, és a dir, d’oblit permanent sobre l’acció de l’atzar en nosaltres. Nosaltres, encara que ja ho sabem, no ens morim: es moren els altres i les desgràcies esdevenen també als altres. I pensem així perquè només podem aspirar al benestar i a ser feliços des de la inconsciència: heus ací la dura realitat.

Per això quan ens esdevé una malaltia sobtada i greu o un accident inesperat ens estranya tant que ens passi i ens surt de dins de l’ànima un “per què a mi”?

Comiat-II

2011-07-15T11:55:00.005+02:00

Se sol afirmar que no és el mateix una feina que una professió. La diferència fonamental sembla que rau en el fet que la feina és només un treball necessari per viure i una professió afegeix a les tasques d’una feina una mena de projecció de la pròpia existència per a qui la fa. Un “professional” de qualsevol especialitat, manual o intel•lectual, experimenta quan treballa una mena de plaer o de satisfacció consistent a fer emergir de la seva persona una energia creativa en la resolució d’algun problema o en la construcció d’alguna cosa o en l’assoliment d’algun propòsit.

En la tradició formativa de la meva generació el treball, les feines, sempre s’associaven a un càstig bíblic. Te ganarás el pan con el sudor de tu frente... li deia, en espanyol naturalment, un Déu enrabiat a Adam. I, certament, és veritat per a tothom que ho hagi experimentat que hi ha moltes feines que poden constituir un “càstig”, en el sentit que no ve de gust fer-les i que se suporten amb dolor només per la necessitat de sobreviure. En les professions, en canvi, les persones tenen la possibilitat d’experimentar una responsabilitat creativa en diversos graus que fa del fet de treballar gairebé una experiència poètica en el sentit ampli de la paraula. Amb tot, no hi ha professió que no fatigui i que en els excessos que de vegades t’obliguen a viure les circumstàncies hi reconeguis sempre el matís de “càstig” que tota feina té larvada en el seu interior.

He viscut aquest curs acadèmic els dos aspectes: tant el càstig com la poesia de la feina. Per circumstàncies que no són del cas m’he vist obligat, professionalment, a impartir més docència de la que em corresponia inicialment i amb un nombre més elevat d’alumnes. Això ha fet que la “poesia” –que ha existit, evidentment—s’hagi vist enterbolida per l’excés i per la fatiga subsegüent. Això ho he notat particularment en la quantitat de dies que m’ha costat tancar el curs. Fins a la segona setmana de juliol no he pogut enguany tenir les actes fetes, les valoracions acabades i els treballs degudament desats.

Alumnes del màster amb el doctor Joaquim Prats

Avui sí, avui queden ja en el record nostàlgic els cursos del 1A, del 5B i del màster... Avui recordo noms i cares, esforços i gratificacions, moments tensos i possibilitats frustrades. Per sort la memòria selecciona el passat de manera eficient per poder sobreviure a gust. Avui em queden ja per sempre les aromes dels cursos, les preguntes enriolades, les cares angunioses per les qualificacions d’una prova i, per damunt de tot, l’esperança que allò que he maldat per fer amb aquest alumnat els hagi estat útil.

El curs de segon (1A)

El darrer dia de classe ens vàrem fer algunes fotografies de record.... quedin aquí com a testimoni dels tres cursos que he impartit en el trimestre (a més del curs de lliure elecció de “blues, gospel i jazz clàssic”). I que quedin també, sobretot, els somriures d’un present instantani que assenyalen en el rostre d’aquests joves els camins de la il•lusió.

L'altre curs de segon (5B)

Pascal

2011-06-26T19:43:00.007+02:00

Ha arribat l’estiu. I ja des de les seves primeres hores es comença a percebre el neguit del moviment. Les converses sobre els viatges i els plans de juliol i agost sovintegen. I, malgrat la crisi, i encara que molts passin l’estiu a la ciutat, l’ambient i els anuncis ens situen en aquesta passió de moure’s i d’anar amunt i avall que caracteritzen la humanitat a l’estiu del primer món. Sortir, divertir-se, moure’s, viatjar... heus ací una set inextingible dels meus contemporanis! Jo també en vaig participar quan era més jove. Amb el temps m’ha arribat un gust especial per les continuïtats, més que no pas pels canvis, i dels estats estables més que no pas pels processos. A l’estiu procuro estabular-me en un lloc fix amb una rutina amable i relaxada on el pensament i la lectura, juntament amb la música i l’exercici físic suau, tinguin un paper important. Si em moc, retorno a llocs que ja conec un cop i un altre, gairebé sempre a petita escala....

Pensava aquests dies en aquest delit de divertiment i de sortiguera –com diuen els mallorquins—a propòsit de la relectura d’un text de Pascal citat a l’esplèndida obra de Jordi Llovet (Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, pàg. 306-307). Diu Pascal:

... he descobert que totes les desgràcies dels homes vénen d’una sola cosa: del fet de no saber quedar-se en repòs en una habitació. Un home que té prou recursos per viure, si sabés estar-se a gust a casa seva, només en sortiria per anar al mar (...) Només es busquen les conversacions i les diversions dels jocs pel fet que la gent no és capaç de romandre a gust a casa seva. (...)

Pascal diu que si als humans se'ls demana reflexionar sobre què són, llavors aquesta lànguida felicitat no els sostindrà gens ni mica, i aleshores cauran per llei de necessitat en la percepció d’allò que els amenaça, com ara les revoltes que poden venir i, per fi, la mort i les malalties que són inevitables de manera que, si l’home es troba sense diversió, llavors es trobarà desgraciat, i més desgraciat que el més insignificant dels individus que juguen i que es diverteixen

Em fa tota la impressió que Pascal tenia raó i que la seva consideració estava carregada de sentit comú. A l’estiu em sembla que el seu pensament es pot verificar només escoltant una mica els sorolls de l’ambient.

Comiat-1

2011-06-08T18:36:00.011+02:00

Recordo que Josep Maria Espinàs, quan va complir els 65 anys, va escriure un llibre que es titulava, si no em confonc, Dietari de jubilacions. Aprofitant l’arribada a l’edat en què la gent se solia jubilar va reflexionar sobre les “jubilacions” petites i tranquil•les que havia anat vivint al llarg de la seva existència. Tractava des d’aspectes seriosos –com el deixar de ser catòlic—fins a aspectes més anecdòtics com la renúncia a dur mai més bigoti. Pensava en aquest llibre el darrer dilluns de maig, quan vaig impartir la meva última classe de l’assignatura de lliure elecció “Blues, gospel i jazz clàssic”. Cada darrer dia de curs, quan m’acomiado de l’alumnat, sigui del curs que sigui, sento una enyorança sensible. És com una de les jubilacions de l’Espinàs. De fet la meva vida professional continua i a l’any següent torno a iniciar el coneixement d’alumnes nous. M’ajuda a tenir un sentit de continuïtat el fet que l’alumnat sempre té la mateixa edat, encara que jo acumuli un any més.

Tanmateix el 30 de maig d’enguany ha estat diferent. El canvi de pla d’estudis fa que aquesta matèria que imparteixo des de fa gairebé vint anys desaparegui i no sigui substituïda per cap altra. Vaig viure, doncs, la darrera audició, la darrera coreografia i, probablement, l’adéu definitiu fins i tot a l’aula especial de tants i tants anys! El curs vinent encara impartiré docència, però ja no serà la d’aquesta matèria...

Aplegar papers, compactes, fulls... desar-los per darrera vegada a la cartera, veure la buidor de l’aula un cop l’alumnat s’havia acomiadat després d'haver-nos fet una fotografia de record, em va fer viure d’una manera lacerant el pas del temps i la finitud de totes les continuïtats. Va ser, certament, la primera jubilació de la meva vida. I no va ser com les de l’Espinàs. El sentiment no va ser només de melangia.

Arribat al despatx vaig arxivar tots els papers del curs. Sé que no tindré el coratge d’estripar-los. Algú ja ho farà algun dia...

Campanya

2011-05-17T20:40:00.002+02:00

Per tal que no hi hagi cap mena de dubte manifesto que sóc partidari de la democràcia representativa per convicció i per raó. És la millor manera de fer-nos responsables del que fan els nostre polítics –al cap i a la fi som nosaltres qui els triem i els deposem-- i d’altra banda no hi ha cap alternativa que, ara com ara, sigui millor.

La democràcia representativa iguala tothom –una persona=un vot—i ja està bé que sigui així; però d’altra banda s’iguala el que és inigualable. Suposar que tots els i les votants són racionals, reflexius, documentats i conscients no deixa de ser una utopia i probablement el món s’acabarà i encara ho serà. Si el vot fos emès en condicions de saviesa, és a dir, de coneixement senzill de quines són les alternatives i possibilitats reals, la democràcia seria perfecta. Però com que això no és així hem de sofrir les anomenades “campanyes electorals”. Reconec que no les suporto per l’escassa racionalitat que presenten, pel poder absurd que s’atribueix a l’eslògan i per les mentides i falsedats que es propalen. I més en concret pel joc emocional, sovint brut, que s’estén per veure si cala en un segment de l’electorat i per la por que s’escampa sobre els possibles aliats (com si els que això diuen no s’hi haguessin entès altres vegades quan els ha convingut). Es juga molt amb la poca memòria de les masses i amb el fet que repetir un eslògan, encara que sigui fals, amb una mica de sort s’acaba convertint en veritat.

No segueixo absolutament res de la campanya electoral i em dol veure com s’aprofiten demagògicament fets que tenen molt poc a veure amb la realitat ciutadana. Sembla que les campanyes s’hauran d’aguantar durant tota la vida. Segons els experts entre un 12 i un 16 per cent dels vots emesos ho són per emocions epidèrmiques: perquè el candidat/data és guapo, em cau bé, és simpàtic, no puc veure els seus adversaris, m’han dit que... etc. Aquest segment de votants és el que més es busca motivar en les eleccions. Si això és així, el que resulta decisiu en una democràcia és l’emoció, la irracionalitat. Per aconseguir això s’empren tots els trucs possibles que han estudiat els assessors de comunicació: una forma de somriure a les fotografies, una manera d’anar vestits, tenir preparada una frase dura i brillant en el moment que en el míting la llumeta de la televisió indica que estan enregistrant la intervenció (en directe o no), etc. No crec que això tingui res a veure amb l’esperit i el sentit ètic de la democràcia. És avui un dels seus defectes.

Al llarg del curs la política té també un punt de teatralitat falsa. A mi em costa creure que tot el que fa un govern està malament o que tot el que diu l’oposició sigui sempre i sistemàticament una bestiesa per al govern de torn. Em costa d’entendre que en un moment com l’actual, tan greu, no es pugui pactar una solució comuna o si més no dels principals partits per anar a la una (la democràcia alemanya ho va fer durant 4 anys amb uns resultats ben bons!). Em dol particularment que s’enganyi a la gent en les campanyes electorals amb promeses que qualsevol persona mínimament intel•ligent sap que no es poden complir.

Un debat profitós d’aquesta campanya hauria estat que els candidats a alcaldes discutissin què i com retallaran (prometre que invertiran més i que no retallaran res és una mentida en les actuals circumstàncies). Quines prioritats tindran i com aprofitaran la crisi com a oportunitat per a una major eficiència i d’acord amb quins principis. Però la realitat ha estat decebedora. Ningú parla de retallar i tothom promet el que no podrà complir. L’oposició intel•lectual i política –sigui quin sigui el seu signe—no s’està de dir que calen “ajustos” i “reformes estructurals”.... però mai hi ha manera de saber com es concreten abans de les eleccions. Suposo que si es concretessin es trepitjarien ulls de poll i els sectors afectats no votarien el candidat. Sembla que és més rendible estar sempre “contra el que sigui...”
De vegades la política apareix als ulls de l’espectador fregant la infàmia. Estar en contra de les coses no està malament. Però si no es diu a favor de què s’està i com es pensa fer, oposar-se a les decisions amb eslògans emocionals és del tot estèril.

No hi ha res millor que la democràcia. Però probablement encara no som del tot demòcrates.

Plorar

2011-05-04T18:24:00.007+02:00

No sóc gens aficionat al futbol ni segueixo tampoc cap altre esport. Reconec, però, que la identificació amb un equip esportiu i les seves gestes deu produir un plaer intens, i sembla, a més, cohesionar divesos grups de l'espècie dels humans, a la qual pertanyo, en una emoció única i col·lectiva. No hi tinc res a dir. Només voldria fer una consideració senzilla i, probablement, simple.

Un dels drets que no existeix és el de "no" ser informat. Per més que vull mantenir-me al marge dels esdeveniments esportius em resulta del tot impossible. Tard o d'hora per una o altra escletxa m'arriben les notícies i els resultats de les principals efemèrides esportives. En una d'aquestes escletxes se'm va situar al davant sense voler una imatge d'un diari en el qual es veia un parell de simpatitzants d'un club plorant desconsoladament per la derrota del seu equip. En una altra pàgina estava retratada l'eufòria exagerada dels partidaris de l'equip contrari.

No deixa de ser curiós que fins i tot per gaudir de la vida hàgim de practicar el conflicte, encara que sigui banal o, si més no, perfectament prescindible. Diuen els psicòlegs que el conflicte està inserit en la mateixa entranya de la vida. Que madurem a cop de conflictes i que progressem a base de superar-los.

Personalment confesso que odio el conflicte, sigui personal, de la pròpia consciència, dels reptes entre iguals per a la professió, per a la superació col·lectiva, etc. Reconec que és així, i també que cal educar en la resolució dels propis conflictes i no pas evitant les frustracions. Però no m'agrada gens. Personalment trobo aquesta dimensió "conflictiva" de la naturalesa de la vida profundament amarga i desagradable. I entenc que hi hagi persones que els defugin quan no els són inevitables per continuar vivint. I ja no diguem fins a quin punt arriba el meu desencís quan aquesta naturalesa conflictiva comporta agressions físiques o psicològiques en els seus diversos formats: guerres, opressions, insults, vexacions, tortures, etc.

Resulta, a més, que per distreure'ns també provoquem conflictes. És el cas de l'esport de competició. No deixa de ser galdós que la possible alegria d'uns humans s'hagi de bastir sobre el plor i la desolació d'uns altres. Difícil de comprendre si un és sensible al dolor derivat de patir els resultats d'un conflicte...

Espero que en morir Déu em perdoni i m'aculli al seu lloc de repòs... i amb tot el respecte li preguntaré si, ja que és omnipotent, no hauria pogut trigar una mica més de set dies a fer el cosmos i si no li hauria sortit un mica millor en cas d'haver-s'hi entretingut una mica més. En d'altres mots: ¿un altre món, posats a fer, on no hi hagués conflictes i tots fóssim bons, justos i pacífics per naturalesa, no era possible? Suposo que no però se me n'escapen les raons.

Perquè de fet una vida que comença amb els crits de qui la dóna i els plors de qui la rep no sembla pas anunciar res de bo oi?

"Descendit ad inferos"

2011-04-25T11:44:00.011+02:00

Un dels dies per a mi més significatius del “triduum pasqual” és el dissabte sant. Hi revivim el silenci radical i la solitud absoluta. Al migdia del dia abans Jesús expira. Abans que no arribi el vespre del mateix divendres, Jesús és enterrat. Ja està. Tot s’ha acabat. Passa un nit i, al dia següent, dissabte, Jesús comparteix el que tots serem algun dia: un cadàver fred a punt d’iniciar el procés de putrefacció.

En la versió més antiga del Credo cristià en aquesta jornada del dissabte es produeix la davallada de l’esperit de Jesús als inferns: ...fou mort i sepultat; davallà als inferns. 'Descendit ad inferos’, diu en llatí la versió més antiga. ¿Què vol dir avui aquesta frase?

En el segle XXI cel i infern ja no són considerats llocs –com era propi de la cosmovisió de l’Edat Mitjana—sinó estats. Però en tot cas Jesús no davallà ‘ad infernum’ sinó “ad inferos”, una traducció maldestre del concepte jueu de sheol (l’hades dels grecs). Grecs i jueus creien que en morir l’esperit de les persones anava a parar a un lloc tenebrós i fosc, el lloc dels morts. No tenien pas la idea de judici de cap mena; allí hi convivien per sempre, fora del temps, tots els difunts.

Per als nostres contemporanis, aquesta frase “davallà als inferns” s’ha d’interpretar com el dia del silenci absolut. És una metàfora excel•lent dels nostres temps: el silenci de Déu. És un dia que ens recorda que Déu pot parlar, certament, però que el Déu de la paraula, que és Paraula, és també el Déu del Silenci. L’ocultació de Déu també és veritat. El davallar al regne de la mort per part de l’esperit de Jesús cal interpretar-lo tant com un llamp en la foscor de la mort com un compartir fins al final la condició humana i el silenci de Déu.

És el dia de la solitud absoluta. Els humans estem programats de manera que tendim a no ser conscients, sortosament, de la solitud radical de la nostra condició. Només en l’abraçada íntima potser alguns poden sentir el gemec agònic d’aplegar-se fora de si en tot el cosmos; però la majoria dels mortals sabem que la nostra identitat, allò que ens fa observar des dins del cos el món amb uns ulls concrets no pot sortir de la presó de la nostra pell. Si en som conscients sabem de sobres que estem condemnats a una solitud absoluta, a una inquietud i a una por del propi ésser que no podem superar per cap via racional. Morim sols i vivim una existència que sabem i palpem com a intrínsecament insegura.

La por interior dels humans no es pot vèncer sinó és amb la presència d’algú que ens estima incondicionalment, que ens dóna la mà mentre travessem, com nens esporuguits, el bosc tenebrós a l’interior de la vida.

Els “inferns”, el sheol, l’hades... són el lloc de silenci i de solitud on l’amor no pot entrar. Que Jesús baixa “als inferns”, és a dir, al regne de la mort, vol dir que en aquesta solitud radical i espantosa dels humans hi baixa l’amor. Els “inferns”, el sheol, la mort ja no estan tancats. Una escletxa de llum penetra en la radical indefensió humana. Hi ha vida dins de la mort perquè l’amor hi ha baixat.

Jesús no baix als inferns dels condemnats sinó al regne de la mort. I pel que fa a l'infern dels comdemnats, com deia la germana Lucía Caram, jo ja crec que existeix; però també crec que a la seva porta hi ha un rètol que diu: “tancat per redempció”.

Divendres

2011-04-23T12:55:00.002+02:00

Dia dedicat d’una manera molt especial a reviure el misteri de la mort en creu de Jesús de Natzaret. En els temps actuals és molt difícil fer entendre aquest símbol, la creu, com una cosa positiva. Els cristians hem de reconèixer que la creu sola, la històrica, és un desastre sense pal•liatius de cap mena. Un home bo, just, és torturat, insultat i assassinat públicament en la més absoluta solitud. A més, en el seu context històric, és mort de manera vergonyant per a la percepció dels seus coetanis: com un dels delinqüents de més baixa categoria, com un esclau. Contemplar la creu en ella mateixa és un acte horrorós que no resistiríem si no fos per la càrrega de simbolisme que ha desenvolupat al llarg dels temps. No és gens estrany que els esforços de sant Pau per vindicar la creu com a salvació topés amb la incomprensió dels grecs (una bogeria) i dels mateixos jueus (un escàndol). Molts homes i dones d’avui em fa la impressió que no poden donar cap salt més enllà: la creu els és, efectivament, una bogeria il•lògica i un fracàs absolut. Si no ho sabem explicar millor no és estrany que els nostres contemporanis davant la creu facin cara perplexa i s’hi girin d’esquenes sense entendre’n res...

Tant va ser l’horror de la creu que, de fet, els primers cristians no la van utilitzar com a representació pública durant més de cinc-cents anys! No existeix, efectivament, cap representació de la crucifixió a la història de l’art fins al segle V. Crec que les dues primeres creus són un placa d’ivori conservada al Museu Britànic i una altra a una porta de fusta de la basílica de santa Sabina de Roma. No, tampoc els primers cristians van sentir-se còmodes amb la Creu...

Ahir, a l’ofici del divendres sant, vàrem llegir lentament la passió segons sant Joan. Vaig voler deixar de banda les consideracions teològiques o filosòfiques sobre la creu (de fet la creu sola no té sentit: té sentit tota la vida de Jesús que acaba en la creu!) i em vaig centrar a meditar en allò que avui encara em podria ser actual.

Sovint, pietosament, es diu que els nostres errors i febleses continuen avui crucificant Jesús... crec que dit així avui no s’entén. Em fa la impressió que fóra millor traslladar-nos al bell mig de la narració evangèlica i preguntar-nos amb sinceritat quina hauria estat la nostra resposta si haguéssim estat allí. ¿Seríem com Ponç Pilat i prevaricaríem per oportunisme polític? ¿Faríem com la jerarquia representada per Annàs i Caifàs, que en funció de la llei o per un article religiós eren capaços de matar humans? ¿Seríem com Pere, tot boques, però a l’hora de la veritat fent llufa? ¿O ens justificaríem com la cohort romana per “l’obediència deguda” als seus caps militars? ¿O fugiríem com tots els deixebles? ¿O ens situaríem al costat de les úniques que van estar al costat de Jesús fins al final com Maria Magdalena? És molt fàcil avui condemnar i criticar des de Pere fins a Pilat passant pel centurió... sempre és més fàcil criticar els altres i ser ben lleus i comprensius amb nosaltres mateixos. Ara bé, de debò, ¿què hauríem fet d’estar en la pell d’aquests personatges en el seu context? Què fem avui en situacions similars?

Ben a l’inrevés de Buda, Mahoma o Confuci, Jesús fracassa i és assassinat. Curiosa originalitat d’aquesta religió, la cristiana, en què el símbol màxim, si més no aparent, és el fracàs. Quan un és el que fa i fa el que és en absoluta coincidència amb els més alts principis d’amor als altres acaba malament... Potser sigui aquesta la lliçó més esfereïdora de la Creu. No pas el fet en si (molts humans han mort amb més turments i en circumstàncies molt més horribles!). No, no és només la Creu. És tota la vida d’una persona humana exemplar la que hi penja... és una invitació a portar-se igual encara que el final sigui aquest...?

¿Certificat d'excel·lència?

2011-04-11T18:59:00.006+02:00

Al llarg de l’any he coincidit amb diversos professors de Secundària –tant de la pública com de la concertada—que viuen una mena d’auditories sobre la qualitat del centre on treballen efectuades per empreses externes. En principi em sembla bé que s’avaluï l’eficiència d’un centre docent, que se n’identifiquin els punts forts i els febles i que s’estableixin camins de millora. Hi ha prou indicadors per poder dur a terme aquesta tasca, si més no pel que fa a la docència (no em fico en d’altres qüestions de la gestió directiva, econòmica, ideari, etc.).

Els professors amb qui he parlat, però, s’han mostrat decebuts per aquesta mena d’auditories. Segons que sembla les empreses auditores no estan especialitzades en centres docents i cometen l’error d’homogeneïtzar l’especificitat de les escoles i de la seva funció amb les empreses productives o de serveis. No és el mateix instruir i educar humans que fabricar components elèctrics o gestionar una cadena de cinemes o supermercats. I no és el mateix la satisfacció d’usuaris i de clients d’un producte de consum que els resultats obtinguts en una escola en relació a valors, actituds i coneixements bàsics. De vegades per aprendre cal patir i esforçar-se, cosa que no cal en absolut per consumir. No és el mateix la satisfacció dels pares que la dels usuaris directes del sistema, l’alumnat en general, ni tampoc els estímuls econòmics i funcionals que calen per mobilitzar l’activitat del professorat.

El resultat d’aquesta manca d’especialització, segons m’han informat els professors afectats, fa que la burocràcia que els obliguen a realitzar resulti infinita i que, de vegades, els auditors s’obsessionin, per exemple, perquè dos programes d’una matèria en el mateix curs, en dos grups diferents, no van exactament al mateix ritme. Això és normalíssim, ja que les classes no són cadenes de muntatge!

Tot passa sobre el paper i mai els auditors entren a l’aula. El resultat de tot plegat és que el professorat gasta molt de temps i moltes energies i reunions a fer papers i més papers sense que tingui la sensació o l’evidència empírica que les coses a l’aula han millorat metodològicament o que el rendiment de l’alumnat manifesta un sensible increment de qualitat mitjana.

Això sí, al cap d’un o dos anys d’estar sotmesos a aquesta mena d’auditories, els centres probablement podran distingir-se amb un certificat d’excel•lència. Ara bé, a l’aula les coses continuaran igual i el professorat haurà perdut una oportunitat única de reflexionar i canviar la seva pràctica en allò que pogués ser millorable. I, el que és pitjor, s’haurà tornat una mica més escèptic.

L'excel·lència docent és tota una altra cosa.

Uniforme

2011-04-03T19:35:00.005+02:00

Ja fa molts anys que vaig descobrir una llei constant sobre la participació de les persones en els debats: el nombre d’intervencions és sempre inversament proporcional a la complexitat del problema debatut. Efectivament, en un dels primers claustres que vaig viure al primer institut de la meva vida professional com a professor em va sobtar que a propòsit d’una envitricollada explicació econòmica per part del Secretari no se’n digués pràcticament res i, en canvi, sobre la ubicació on es podrien col•locar uns suros informatius que acabaven d’arribar de la Delegació les intervencions fossin nombroses. D’aleshores ençà he corroborat que aquesta llei es compleix sempre.

Alguna cosa de semblant ha passat aquests dies sobre si l’alumnat dels centres públics han d’anar o no amb uniforme escolar. Si algú parla de la complexitat concreta en la motivació o en les formes d’aprenentatge ningú no en diu gran cosa. Sobre l’uniforme escolar, en canvi, s’han fet debats, ha sortit el tema a les tertúlies, n’han parlat els polítics i han estat nombroses les cartes dels lectors als diaris. I com sempre s’han enfrontat sense matisos dues posicions: la d’aquells que creuen que algun tipus d’uniformitat a l’escola seria útil en els temps actuals –tot i que no és el problema principal—i la d’aquells que ho consideren un retrocés carrincló propi de la mentalitat conservadora.

L’uniforme no és pas estrany a la societat i no només en àmbits militars i policials. Els metges van amb bata blanca i els jutges es posen una toga a l’hora d’exercici públicament el seu ofici. I ningú no els diu que això de portar un uniforme és carrincló! També hi ha “uniformitzacions” dictades per les modes. La bata blanca i la toga judicial indiquen que l’exercici d’aquesta funció és important. I és en això que crec que algun tipus d’uniformització a l’escola resultaria positiva en l’educació del país.

Els uniformes a l’escola podrien voler dir que als centres docents no s’hi pot anar vestit de qualsevol manera perquè la funció que s’hi realitza és important, fins i tot transcendent per a la societat del futur. En aquest sentit crec que algun tipus d’uniformització –que es pogués triar entre diverses bruses, camises, pantalons, faldilles i calçats concrets, posem per cas—facilitaria l’educació de l’imaginari públic i seria, sense dubte, una mesura de progrés. Fins i tot podria simbolitzar la igualtat d’oportunitats.

Tanmateix és cert: no és ara mateix el principal problema de la nostra escola.

La música i la font de les paraules

2011-03-29T21:17:00.003+02:00

Sembla que en l’aventura del coneixement humà hi ha un primer horitzó consistent a observar, descriure i explicar els fenòmens. Per fer-ho utilitzem la lògica i, si s’escau, l’experimentació, i ens en sortim prou bé, si més no pel que fa als fenòmens senzills. Sabem perquè plou, per exemple, i fins i tot podem predir el temps que farà. Aquest seria l’horitzó de la ciència i de la lògica científica.

Hi ha un segon horitzó una mica més complicat: aquell que pretén conèixer i explicar l’experiència de la bellesa i els principis que han de regir la rectitud de les conductes. L’ètica i l’estètica ja no són tan fàcils d’estructurar i de compartir. Així com ningú no dubta de les causes que expliquen el canvi d’estat de l’aigua, no sembla que l’acord sigui massa senzill a l’hora d’establir què és bell o bo i per quines raons ho és. Tanmateix encara utilitzem per acostar-nos a aquest horitzó la lògica racional i som capaços d’articular algunes argumentacions sòlides quan ens movem en l'àmbit dels grans principis. És fàcil estar d’acord que matar una persona és reprovable malgrat les subtils distincions de la guerra justa, la legítima defensa, el mal menor, etc. Però quan ens plantegem la licitud de l’avortament, l’eutanàsia o l’ajut al suïcidi sol•licitat lliurament l’acord ja no és possible.

Hi ha un tercer horitzó en el qual ja resulta molt difícil només pensar. Em refereixo a límit del misteri de l’ésser i de la vida, al sentit. Aquí les paraules de la lògica racional no són suficients ja que ens veiem obligats, si ens hi volem acostar, a utilitzar constantment les metàfores i els símbols. La referència explicativa sovint se situa enllà del mur de la lògica. I aquest àmbit, per dir-ne res, a més de pensar-lo també cal viure’l. És el terreny de la metafísica en el sentit més estricte de la paraula, el món de l’espiritualitat i de la religió.

Per parlar i comunicar pensaments i vivències del tercer horitzó cal trencar la lògica dels mots i enlairar-se per les vies del símbol, del vel insinuatiu, del mirall trencat... i de l’art! ¿Potser és la música el llenguatge que traspassa el mur del Misteri?

Rumiava sobre tot això mentre amb els meus alumnes escoltàvem un gospel que duia per títol precisament deixa que aquesta petita llum que tens a dins s’encengui. El gospel –és experiència comuna—posa la pell de gallina, produeix una emoció especial i supera les paraules que canta amb els sons que les acompanyen.

Tanmateix també les paraules neixen del Misteri. Abans d’escoltar el gospel, durant les explicacions prèvies, els mots brollaven dels meus llavis d’una manera que no puc fer conscient i que no respon en absolut a cap recitat memoritzat. ¿Com és possible el fenomen de la llengua quan la sents sortir de dins sense preparació prèvia? ¿Hi ha alguna paraula que pugui dir la font d’on neixen les paraules? Hi ha alguna paraula que pugui dir la música quan travessa impetuosament el vel del Misteri en la seva pura abstracció?

La resposta a aquestes preguntes només es pot obtenir en el viure, en el sentir i en el silenci. I en les poques paraules que a continuació es puguin pensar...

El Japó i la quaresma

2011-03-23T11:22:00.002+01:00

La litúrgia del temps quaresmal convida als creients a viure un temps d’intensitats interiors: densificació de la meditació i la pregària, increment de l’austeritat per esbrinar els nostres petits o grans esclavatges, anàlisi de la consciència pel que fa a la solidaritat (donar a qui ho necessita, ni que sigui només temps). En aquest context he pensat, un cop més, en el fet que la consciència religiosa té la virtut de “des-centrar-te”, o si més no, de proposar-t’ho. La religió et facilita deixar de ser tu el centre de tu mateix i t’invita a accentuar una mica més, si més no, la dedicació als altres. Els altres són el centre de la teva estimació i no tu mateix. El cristianisme no difereix en això del nucli d’altres religions: estimar els altres és el mandat essencial de la religió cristiana.

Aquests dies el Japó, malauradament, és notícia pel tsunami i la central nuclear afectada. Crec que a tots ens ha sorprès la verificació pràctica d’una de les idees que tenim sobre la civilització japonesa: la primacia dels altres per damunt d’un mateix, la disciplina social. Heus ací un imaginari cultural col•lectiu que ha funcionat en moments de crisis col•lectives i econòmiques agudes. A tots ens ha sobtat un cop més l’ordre, el compliment de les normes, la importància dels altres per damunt de la individualitat, l’absència de saqueigs aprofitant el desori i la foscor per manca de llum... No es tracta ni d’un panegíric ni d’una idealització. Els japonesos són majoritàriament així i també tenen problemes de corrupció, etc.

Crec que els orígens d’aquesta conducta tan civilitzada són un misteri. Altres cultures han intentat per la força la realització d’aquest somni de primacia de la col•lectivitat. Han estat enginyeries socials fracassades. La URRS, Xina, Corea i Cuba en són exemples evidents. Els japonesos donen més importància a la col•lectivitat en un ambient de llibertats democràtiques: heus ací el seu gran mèrit. No són així pas per obligació policíaca, ni per ser practicants d’una determinada religió. Ni tampoc es pot argumentar que en els seus orígens agraris la necessitat del grup era molt forta i ara aquesta actitud ha quedat com a herència. També són agraris els nostres orígens i no som pas així. Només sabem que, al Japó, els adults i l’escola comparteixen les mateixes conviccions culturals, creuen en ells mateixos i saben que procedint d’aquesta manera –primacia del grup sobre l’individu-- poden resoldre millor els reptes de la vida. Tot el contrari de la nostra acràcia.

Durant aquesta quaresma, enfangat en notícies tan tristes com les provinents del Japó, no deixo de preguntar-me com és que les catòliques Itàlia i Espanya (i també la “Hispanidad”), no han rebut de la presència abassegadora i secular de la religió cristiana una herència cultural semblant a la japonesa. Déu nos en guardi que alguna cosa de semblant al Japó, fins i tot molt més petita, s’hagués esdevingut entre nosaltres. No és gens agosarat afirmar que l’individu hauria passat per damunt del grup...

És com si entre nosaltres els segles de vida catòlica no haguessin penetrat a fons en cap herència realment interior de la col•lectivitat, llevat de tabús, prohibicions, intoleràncies i rituals externs. ¿O és que potser els segles passats entre nosaltres, de cristians, només en van tenir el nom?

Empatia

2011-03-16T18:57:00.004+01:00

Hereu inconscient de la Il·lustració, sempre he pensat que calia separar de manera nítida el pensament, de naturalesa blava i freda, dels motors emocionals, més aviat càlids, grocs i rojos. Segons que sembla, la neurociència actual mostra que potser vaig errat. Diuen que l'emoció s'entortolliga com una heura al voltant de la raó o bé que la raó no deixa de ser deutora d'un impuls emocional previ. Hi ha persones que semblen demostrar aquesta relació ment-emoció d'una manera especial i disposen d'una capacitat estranya de llegir l'ànima dels altres sense que se'ls digui pràcticament res. D'aquesta capacitat se'n diu empatia i no tothom la té. Crec que per a ser un bon mestre o professor és una capacitat que caldria tenir.

Pensava en tot això fa uns dies mentre contemplava, atònit i meravellat, l'obra de J.B. Priestley Truca un inspector. Els actors i les actrius damunt l'escenari emetien un grau de versemblança tan agut que et feien oblidar la teva pròpia consciència de ser. Et xuclaven. Alguns eren actors prou coneguts a qui he vist fer diversos papers al llarg dels darrers vint anys. Si algú ha de tenir un alt grau d'empatia, sens dubte, han de ser els actors i les actrius. ¿Com és possible, si no és així, que puguin disfressar-se de personatges tan diferents?

Recordava mentre rumiava sotre l'empatia el que deia l'Adolf Marsillach respecte del seu estat psíquic quan acabava les representacions de La gata sobre el tejado de cinc caliente. Durant la representació havia de fer el paper d'embriac i anava bevent una barreja d'aigua amb te que simulava el whiski. Afirmava que, en acabar la representació, gairebé durant mitja hora se sentia embriac de debò com si realment hagués estat bevent alcohol. ¡Tal era el grau d'identificació amb el personatge!!!

Alguns dels bons actors i actrius que he conegut semblen que portin a dins tota la humanitat... i que per això poden interpretar els papers més diversos. Tanmateix, en la seva vida privada o particular poden no ser especialment triomfadors. Com diu Paul Auster a la seva recent novel·la Sunset Park parlant de dos artistes: no eran seres humanos fallidos, exactamente, pero tampoco triunfadores. Almas mutiladas. Los heridos ambulantes, abriéndose las venas y sangrando en público (pàg. 179).

¿Seria realment interessant que en la instrucció escolar d'infants i adolescents s'ensenyés teatre per cultivar l'empatia? En tinc els meus dubtes.

Sant Andreu Jazz Band (II)

2011-03-13T18:36:00.008+01:00

Segons Howard Gardner, neuròleg i psicòleg de la universitat de Harvard, tots els humans disposem de més d’una intel•ligència. Ell n’ha arribat a comptar set de molt clares que, a més, estan localitzades en llocs concrets del cervell. No nega que n’hi hagin més... Poden existir, però Gardner diu que no les ha localitzades.

Una de les intel•ligències descrites per aquest professor de Harvard i que, segons ell, posseeixen tots els humans és la musical. La capacitat de fer música, sigui amb un instrument, cantant o ballant, no és privilegi d’uns pocs. Els humans, tots, són potencialment músics. Estudiar música des de petits, doncs, consisteix a educar una de les nostres intel•ligències i, per tant, a obrir la possibilitat ampliau la capacitat del sentir i del saber humans. I atès que les intel•ligències formen una xarxa, de retruc, també s’estimulen les altres capacitats.

Resulta evident que no tothom té, d’entrada, les mateixes possibilitats naturals de ser un bon músic, de la mateixa manera que no tothom té les mateixes dots per ser un bon esportista. Tanmateix ningú no nega la virtualitat educativa de l’educació física a l’escola... (també existeix una intel•ligència cinètico-corporal). L’únic que goso afirmar és que tothom pot saber música i té capacitats per realitzar-se musicalment. El qui té més dots genètiques anirà més ràpid a trobar el camí de la realització personal i el qui no en té tantes s’haurà d’esforçar més. El fet, però, és que tots podem ser músics...

Gardner postula, entre altres coses, que la instrucció a l’escola ha de desenvolupar, a través de les activitats d’aprenentatge, totes les intel•ligències i no només la lingüística i la lògico-matemàtica. Per això el fet de posar en contacte nens i nenes amb un instrument musical des dels primers anys de la seva formació i ensenyar-los el llenguatge musical pot donar uns resultats educatius molt gratificants.

Pensava en tot això escoltant i veient un cop més la Sant Andreu Jazz Band dirigida per la infatigable i encertada tasca de Joan Chamorro i Montse Jorba. Crec de debò que encerten de ple –els resultats ho demostren—en la seva línia instructiva. Sí, els nens i nenes tenen l’instrument des de bon començament per estimular la seva creativitat... però no pas per jugar només! La creativitat és possible a la majoria, si també alhora s’aprèn de manera rigorosa el llenguatge musical i els secrets bàsics de l’harmonia.

A la Sant Andreu Jazz Band –i per extensió a l’escola municipal de música de Sant Andreu—no es formen primordialment músics, sinó persones. Per tant, a través de la música els alumnes aprenen a treballar amb exigència, a saber que la creativitat procedeix de l’esforç personal, que el treball en grup i en equip és imprescindible --però que no es pot treballar en equip sinó s’aporta el bon fer personal--, a dominar l’ego, a tenir disciplina i autodisciplina... Si no hi ha disciplina i responsabilitat individual el grup pot fallar i això no aboca a bons resultats.

Els nens i nenes, nois i noies que toquen a la Sant Andreu Jazz Band no són virtuosos genials dotats d’una superdotació especial... són persones dotades per a la música, sí, però normals. ¿Com pot ser que nois i noies normals, que porten bé els estudis escolars, toquin amb aquesta sensibilitat i aquest bon fer tècnic? Com pot ser que tinguin un feeling especial que no sol ser normal a l’adolescència sinó s’és educat i instruït per tenir-lo?

El “miracle” d’aquesta orquestra meravellosa respon a una recepta prou coneguda: una dosi altíssima de sentit comú –en l’aprenentatge no hi ha dreceres fàcils i tot es redueix per part de qui aprèn a constància i esforç personal—; topar-se de petit amb l’oportunitat d’aprendre un instrument i, finalment, la passió d’uns mestres lliurats amb dedicació, autoritat i amb capacitat de creació d’un ambient afectiu adequat. Uns mestres, val a dir-ho, que a més de saber ensenyar també dominen, i molt!, bé allò que ensenyen.

Mireu aquests nois i noies tocant si en teniu ocasió... Toquen una música bona, autèntica i bella... Sí, mireu com gaudeixen i com somriuen interpretant una música que va néixer per dir sí a la vida i expulsar la tristesa!

Hivern demogràfic?

2011-03-06T16:34:00.003+01:00

Darrerament, des d’altes instància morals que respecto i acato, s’han formulat crítiques a la situació demogràfica actual d’Europa. Sembla que, d’acord amb les dades, la fecunditat de 1,5 nascuts per dona no assegura el relleu generacional. Com ja és habitual en aquestes instàncies s’ha qualificat la situació de negativa (“hivern demogràfic”) i, a més, s’ha atribuït l’actual circumstància poblacional a raons egoistes i decadents per part dels homes i dones en edat de reproduir-se.

Tot i que hi pot haver raons egoistes i decadents pel que fa a la paternitat i maternitat en alguns o bastants casos, discrepo respectuosament d’aquesta visió negativa tant pel que fa a la realitat demogràfica en si com a la valoració decadent que se’n fa.

En primer lloc cal afirmar que en el món el total de població està arribant o ja ha sobrepassat els límits de sostenibilitat. Als anys 80, quan redactava el capítol de població del primer llibre didàctic de Geografia, al món hi havia tot just 4.000 milions de persones. Avui, trenta anys després, superem de molt els 6.000 milions. No cal ser un especialista en demografia per saber que un planeta de recursos finits no es pot permetre un creixement indefinit de la seva població ni de l’explotació dels seus recursos. Per tant el fet que s’alenteixi el creixement de la població, o que fins i tot disminueixi, no és pas una mala notícia ecològica. Pot ser considerat fins i tot com un factor de responsabilitat, d’ajut a la minva de la pobresa i de col•laboració a la sostenibilitat del medi ambient. És cert que en un progressiu envelliment de la població es produiran situacions de tap i de desequilibri en alguns períodes. Però també és veritat que l’ideal avui és un model demogràfic en què la població s’estabilitzi. Cal arribar ràpidament a un moment en què els nascuts prenguin estrictament el relleu de la població que es mor. Als països del Magreb, avui, el nombre de naixements ja oscil•la entre el 2,3 i el 2,5 per dona. I això és també una bona notícia.

En segon lloc les altes instàncies morals –que per definició no tenen fills i ignoren vitalment els maldecaps, el temps i els diners que comporta avui el seu manteniment i la seva educació—no denuncien les greus dificultats que en el món actual hi ha per tal que els joves trobin una feina estable i un pis per viure. La seva formació s’ha allargat considerablement i les seves condicions de vida han empitjorat ja respecte la generació anterior. I aquesta situació no s’arranja per decret. Si les dones, a més, pretenen, com és el seu dret, formar-se, tenir un professió en igualtat de condicions que els homes i dedicar-hi el temps necessari, res no té d’estrany que la maternitat es posposi en el temps i que el nombre de fills sigui escàs. I que calgui un nou model de família en què el temps dedicat als fills –entre altres obligacions diàries—es reparteixi equitativament entre els cònjuges. I que els costums i els horaris s’adaptin a aquesta nova situació. Mentre això no s’esdevingui –i això no és un canvi ni ràpid ni fàcil de produir—el nombre de naixements serà escàs. I en això no hi té res a veure ni l'egoisme de les parelles ni la decadència occidental.

Sóc conscient que la pobresa al món no té una sola causa i que l’explosió demogràfica només és un factor que col•labora a perpetuar-la. El problema de la pobresa és complex i de difícil solució ràpida i rau, sobretot, en la desigualtat de la distribució de la riquesa. Tanmateix no podem clamar aquí perquè hi ha pocs naixements i no dir res del gavadal d’infants que en el món són explotats de les maneres més diverses (laborals o sexuals) o que delinqueixen perquè aquesta és l’única escola que troben (com els tristament famosos meninos da rua del Brasil). Si en els països pobres es tinguessin menys fills la situació de la infància seria una mica millor.

Finalment m’agradaria comentar, respectuosament, que un dels avenços espectaculars i civilitzatoris del segle XX ha estat, si més no a l’Occident, el camí d’alliberament de la dona. Ens trobem davant de les primeres generacions de dones que poden viure la seva afectivitat i expressar-la sexualment sense angoixa i que poden decidir sense angúnies quan i quants fills volen tenir en comptes del medieval “tenir els fills que Déu m’enviï”. En aquest sentit podem afirmar que a l’Occident, per primer cop, ens trobem amb una paternitat i maternitat responsables pel que fa, si més no, a la decisió del nombre de fills que es volen tenir. Considero, a més, que és positiu que qui no vulgui tenir fills no en tingui i visqui la seva vida de solter o de marit/muller sense haver d’adoptar una responsabilitat per a la qual no se sent cridat o no vol assumir.

És cert que Déu va dir a Adam i a Eva que es multipliquessin. Però no els va dir per quant.

L'atzar

2011-02-26T17:07:00.004+01:00

Un brillant catedràtic de la universitat de Harvard deia que la loteria era un impost sobre l’estupidesa humana. A base d’estimular l’ansietat de posseir de la nostra espècie, els poders públics havien instituït sistemes extraordinaris per recaptar impostos voluntaris sense que ningú se’n queixi. L’estupidesa de participar en les loteries rau, segons ell, en el fet que matemàticament és pràcticament del tot impossible que et toqui mai. Hi ha un ínfima possibilitat d’atzar, certament, que el nombre de la butlleta coincideixi amb la bola de la sort; però, matemàticament parlant, no toca mai a la immensa majoria de les persones que hi participen al llarg dels anys.

Pensava en aquesta “boutade” del professor de Harvard tot cavil•lant a propòsit d’una excel•lent conferència del físic David Jou sobre el darrer llibre de S. Hawking, obra de la qual Jou n’ha estat el traductor.

Al llarg de la conferència va resultar una evidència contundent que el món físic i, per descomptat, l’univers són d’una complexitat laberíntica i inabastable. I, en particular, l’existència de la vida en el nostre planeta és encara molt més complicada ja que s’han de mantenir una sèrie d’equilibris i d’invariants molt exactes perquè existeixi. Només que una de les lleis de la vida o de les invariants físiques s’alterés en una petita croma la vida hauria estat impossible. Hawking, a través d’una sèrie d’equacions enrevessades i en determinats supòsits, postula que no cal Déu per explicar el món. Tanmateix acaba el seu darrer llibre afirmant que si una de les seves hipòtesis de partença no era certa, tot el muntatge teòric exposat en el seu llibre es desmuntava.

En el col•loqui van sorgir les preguntes que més ens atabalen als humans que dediquem una petita estona a pensar. Què hi havia abans del Big Bang? A costa de què s’expandeix l’univers? Per què hi va haver un Big Bang? Etc. Una de les preguntes que se li van adreçar va ser sobre si creia que tot es podia explicar per l’atzar atès que la complexitat de l’existència del món i de la vida era tan extraordinària.

David Jou, si el vaig entendre bé, catedràtic de física i creient, va donar explicacions científiques sobre els perquès que se li adreçaven, ja que la dimensió religiosa creu que es troba en un altre àmbit de l’experiència. No li agrada barrejar ciència i religió. I, sí, era difícil d’argumentar que, si l’univers actual no era infinit –i ara com ara la física postula que no ho és—no hi hagués un principi d’intel•ligència superior creadora del cosmos... però és clar, sempre hi havia una possibilitat entre milers de milions de milions que tot plegat fos producte de l’atzar.

És el mateix que deia el professor de Harvard sobre la loteria.

Tot i que no hi hagi més que una molt minúscula possibilitat que et toqui la loteria, l’atzar pot fer que et toqui. És a dir: ara com ara, l’atzar no és pot eliminar del tot en l’explicació dels fets físics –o si més no d’alguns—com tampoc no es pot excloure, encara menys, de les ciències anomenades socials.

L’atzar com a explicació única d’un fet resulta improbable, però mai es pot considerar del tot impossible. I, a més, mai no es pot verificar.

Simplicitat i senzillesa

2011-02-20T12:04:00.003+01:00

Una amable lectora del blog em fa saber que el que vaig escriure sobre la senzillesa i la simplicitat fa uns dies semblava extret d’un llibre de Walter Riso (L’art de ser flexible, pàgs. 120 i 121). Encara que jo vaig enfocar la qüestió des del punt de vista de l’aprenentatge i de la didàctica –tot aprenentatge ha de partir de la senzillesa clara i nua de la informació que es pretén fer entendre i aprendre—és cert que la filosofia subjacent al meu post coincideix amb les pàgines d’aquest conegut psicòleg. He de confessar que, tot i conegut, jo no el coneixia. I, per tant, difícilment el podia plagiar. Ara bé, les seves consideracions sobre la senzillesa i la simplicitat són d’una llum molt clara. Per tant no les glosso, simplement les esmento literalment perquè, si s’escau, les pugueu gaudir directament. Comença per citar el monjo budista Matthieu Ricard:

Tenir una ment senzilla no és ser simple. Al contrari, la senzillesa de la ment va acompanyada de la lucidesa. Igual que l’aigua permet veure el fons del llac, la senzillesa permet veure la naturalesa de la ment darrer els vels dels pensaments erràtics.

I ja després, de la seva pròpia collita ens diu:

Des del meu punt de vista, el que és “senzill” es diferencia del que és “simple” almenys en quatre aspectes:

• La simplicitat és insípida; la senzillesa és plena de gust i de bellesa intrínseca.
• La simplicitat és la ignorància d’un mateix sense ser-ne conscient; la senzillesa és l’oblit d’un mateix després de conèixer-se.
• La simplicitat és pesada, maldestra i disfuncional; la senzillesa és lleugera, àgil i funcional.
• El que és simple és perillosament estúpid; el que és senzill és meravellosament savi.

Com més senzilles és una ment, més s’il•lumina, més creix. Com més simple és una ment, més es tanca en ella mateixa.

Res a dir. Molt a aprendre.

Sant Andreu Jazz Band

2011-02-11T12:29:00.005+01:00

Fa uns anys, en un dels concerts de la Locomotora Negra, vàrem convidar uns nois i noies molt joves, gairebé diria que eren nens, a participar en un parell de peces en el decurs de la nostra actuació. Em van sorprendre ja aleshores uns nois i noies de cinquè i sisè de Primària que tocaven la trompeta i el saxo amb una dicció jazzística tècnicament molt bona i amb una intenció gairebé madura. Havien entès vitalment el llenguatge del jazz clàssic i llegien partitura amb facilitat.

Enguany els he sentit, ja més crescudets, al Palau de la Música. Quan van arrencar amb la peça ellingtoniana “Harlem Air shaft” em vaig quedar atònit, admirat i profundament agraït! Que bé que tocaven! Aquells nois i noies, avui adolescents entre 13 i 16 anys coneixien i gaudien la música que més m’agrada! El jazz clàssic i el seu swing definitori havien passat a la següent generació! Només fa deu o vint anys semblava que era un passat “demodé” que ja mai més no ressuscitaria. Heus ací que hi ha veritats que no moren... perquè aquesta música és, per damunt de tot, veritat, surt de l’ànima, és sincera i expulsa la tristesa amb un sí a la vida ple de bon humor fins i tot en el blues més desolat. És estrany, certament, que els adolescents sentin aquest feeling... però els meus ulls i les meves oïdes em mostraven que no era impossible.

La perla de la sessió va ser una nena que encara no tenia 8 anys, senzilla, simpàtica, normal... que va sortir a cantar el famós estàndar “When you’re smiling”... Ja em va agradar que la cantés amb la veu natural, sense impostar, sortida de dins... però la meva perplexitat va adquirir nivells d’explosió nuclear quan vaig veure que entomava una trompeta normal i produïa un “solo” impecable –sense fallar cap nota—i, a més, amb intenció, amb una expressivitat pròpia del jazz clàssic... Una meravella!

Ha nascut aquesta manera de fer tan bona per generació espontània? Són nens i nenes prodigis? ¿Tenen una facilitat innata i s’han estalviat l’esforç de l’aprenentatge? Doncs no. Són nens i nenes normals, que han estudiat música, que s’han esforçat a fer les coses bé i que, per damunt de tot, han tingut un mestre gegantí: en Joan Chamorro. Heus ací l’únic secret!

En aquests temps que corren i en què tantes rucades es diuen sobre educació i aprenentatge, reconforta veure resultats que no encaixen en les teories. En Joan no ha estat un “mediador” entre els nens i el coneixement... en Joan, d’entrada, ha estat un músic excel•lent de jazz que toca la trompeta i, sobretot, els saxos amb swing i poesia alhora. I aquest saber que ell té l’ha transmès a uns alumnes que no el tenien. Sí, un bon mestre transmissor, aquest pecat contemporani que sembla que hem de bandejar... Sabia el que volia aconseguir perquè ell ho sabia fer (això d’entrada!); s’ha expressat amb poques paraules, ha proposat molts exemples d’audició i sobretot els ha fet exercitar moltíssim amb l’instrument en l’àmbit personal i en el col•lectiu. Els clàssics llatins ja ens ho deien: verba pauca, exempla multa, exercitatio plurimam, (paraules poques, exemples molts, i exercitar-se encara molt més ).

En fi, el mètode Guardiola, un cop més, ha procurat una excel•lència evident i ha mostrat que amb una certa selecció segons capacitats i interessos es pot aprendre molt més del que s’està aprenent.

Simple o senzill?

2011-02-04T12:27:00.002+01:00

En la nostra vida quotidiana aprofitant els imprecisos contorns semàntics dels mots solem utilitzar “simple” com a sinònim de “senzill”. En una redacció ordinària aquesta sinonímia no és pas incorrecta. Tanmateix si utilitzem amb més precisió els significats en una classe universitària, per exemple, crec que no podem confondre el to amb què es vesteix la significació d’aquests dos adjectius. Crec que es pot veure clar si anem als substantius. ¿És el mateix el “simplisme” o "simplicitat" que la “senzillesa”? Oi que no?

M’he passat més de 40 anys de la vida intentant presentar informacions diverses de manera que siguin susceptibles de ser enteses i, si pot ser, apreses. En definitiva: he dedicat la meva vida a la didàctica. I, sigui quin sigui el grau de dificultat, la presentació d’un qualssevol contingut –ni que sigui una tesi doctoral—precisa d’una necessària esquematització de l’eix de significats que es mostren. La realitat és sempre molt complexa, certament. Però no podem accedir a la seva intel•ligibilitat des de la mateixa complexitat. Cal introduir-se a la complexitat a partir de l’esquema, de la senzillesa. Però no pas a partir del simplisme.

Quina diferència, doncs, atorgo a aquests dos substantius? El simplista creu que la complexitat de la realitat és equivalent a la simplicitat que manifesta. Per al simple, la realitat s’acaba o té el límit en l’esquema. Per al senzill, a la realitat s’hi accedeix a partir de l’esquema. L’esquema senzill és indispensable per pujar en el camí de la complexitat real. Però l’esquema és només el nucli genètic o dinàmic, el trampolí des del qual podem saltar a la realitat...

I no té res d’estrany que quan som immersos en alguna complexitat resulti que qüestionem l’esquema que ens hi va fer pujar i, en conseqüència, en proposem un altre. L’aventura del coneixement no és res més que això: caminar no pas per una seqüència de teories falses o incorrectes, sinó per un seguit de teories insuficients.

Saber i pensar

2011-01-28T12:29:00.004+01:00

Llegeixo que al Regne Unit el nou govern conservador vol modificar el sistema educatiu tot posant l'èmfasi en l'increment dels coneixements. No cal ni dir que, si més no a la premsa, de seguida han destacat els professors i pedagogs que han posat el crit al cel. Es veu que això de proposar que els alumnes adquireixen més coneixements dels que tenen és un disbarat majúscul i un retorn al passat. No deixa de ser curiós que el fet que el Regne Unit no surti massa ben parat a l'informe PISA no ha motivat, segons que sembla, cap debat intens respecte dels reptes, deficiències i possibles millores del sistema educatiu.

Ignoro les característiques proposades pel govern conservador britànic en relació a la reforma del sistema educatiu. El que sí he llegit és la crítica des d'Espanya per part d'un prestigiós diari madrileny d'esquerres. Concloïa la seva crítica amb un dilema curiós. Segons ell calia triar entre el model "progressista" que es concretava en l'expressió "aprendre a pensar" i el model "conservador" que es descrivia com "l'acumulació de coneixements".

Confesso la meva perplexitat dins de la meva oceànica ignorància. ¿Es pot pensar sense saber? ¿No és pensa més i millor com més coneixements es posseeixen? ¿Es pot saber alguna cosa sense pensar?

Moreres i mimoses

2011-01-23T18:20:00.003+01:00

Passem uns dies típics d’hivern, gairebé de llibre. Fa un fred que em recorda la meva infantesa en un pis gelat de l’Eixample barceloní. Època de penellons a les mans, braser sota les faldes de la taula camilla i una única i empudegant estufa de petroli...

El cel del nostre fred d’hivern és d’un blau acerat, elèctric. Els ocells s’hi retallen com si fossin dibuixats amb punta de burí. L’atmosfera és clara, llevat dels llocs aclofats per la boira. La sensació de la pell crea ràpidament un malestar general que convida a passejar poc i a mirar molt des de dins del cotxe o al darrera d'una finestra...

Em plau contemplar en aquest gener els arbres caducifolis com la morera, tot i que m’entristeix. Són la viva estampa de la mort. Si la morera, a més, està podada gairebé sembla un esquelet llenyós que ens parla del passat ufanós dels mesos d’estiueig. Sembla impossible, al gener, que tingui cap mena de futur... El passeig del poble és depriment. Ple de moreres resseques a banda i banda del camí central... Amb tot reconec que té una disposició plena de saviesa popular. A l’estiu aquestes moreres gronxen ombres damunt els qui prenen la fresca abans del capvespre; a l’hivern, aparentment vençudes, deixen passar la lleu i tèbia carícia del sol del migdia...

A la costa, el mar sembla que vulgui harmonitzar aquesta mena de derrota que tan bé simbolitzen la fosca i el fred. Quan no bufa el vent les aigües minven ben bé un pam deixant en el rocam un estatge d’algues i crustacis ressecs... Són les conegudes minves de gener. D’altra banda, si gires l’esguard a la muntanya et topes amb els arbres de fulla perenne, els quals ensenyen un verd seriós i endolat.

En aquest panorama l’únic punt que em sobta és el groc de la mimosa... Enmig de la mort que tot hivern proclama és l’única planta, que jo sàpiga, que floreix al gener. És la precursora de la primavera... la que ens avisa, en les pàgines del llibre de la natura, que al bell mig del fred i de la mort hi ha una tremolor de vida que es prepara per esclatar a la primavera i que pensa arribar a la glòria de l’estiu...

Potser té raó en Joel quan diu que, en el centre de tot pessimisme, cal sempre recordar que en el fred del gener floreix la mimosa.

Guardiola

2011-01-21T16:50:00.002+01:00

Manifesto d’entrada que no segueixo el món de la competició esportiva i, a més, m’interessa molt poc per no dir gens. Considero desmesurada l’atenció i la despesa que es mou al voltant dels espectacles esportius així com les passions excessives que procura. Això no m’impedeix, però, valorar i reflexionar sobre l’efecte que l’estil de l’entrenador del Barcelona està tenint o pot tenir, sense pretendre-ho explícitament, en l’educació col•lectiva i, en especial, en els més joves. Afirmo des de fa temps que l’educació no és cosa exclusiva de l’escola sinó que és una responsabilitat de tots els sectors de la ciutadania. De vegades crec que fan més per l’educació els porters i guardes de seguretat a les discoteques i l’entrenador Guardiola que no pas els milers de mestres i professors del país.

En Pep Guardiola s’està convertint, mentre tingui èxits esportius l’equip que entrena, en un referent positiu. El més important: té èxit. El seu equip guanya i va el primer i, històricament, ha aconseguit el que no ha pogut assolir cap altre equip del món. ¿Per què és un referent que fins i tot fitxen com a reclam publicitari entitats financeres importants? En primer lloc, naturalment, per l’èxit. I en segon lloc per com sembla que l’aconsegueix. Quins principis aplica?

En primer lloc l’esforç personal dels jugadors. Com deia ell en una de les entrevistes posteriors a un partit, no castiga cap jugador per equivocar-se sinó perquè no s’ha esforçat prou. Sense esforç no hi ha possibilitat de triomf. En segon lloc l’estudi constant de totes les variables possibles abans d’arriscar una solució concreta. En tercer lloc el treball en equip. I, finalment, el domini de l’ego, la humilitat, el reconeixement del valor dels altres i l’absència de demagògia o d’enemics exteriors que expliquin els possibles errors o fracassos. Amb aquests ingredients en Pep Guardiola ha aconseguit l’excel•lència, aquesta paraula tan actual referida a l’educació del nostre país i que brilla espectacularment per la seva absència.

Si realment volem l’excel•lència –pot molt ben ser que no la vulguem i que preferim la cristal•lització de la mediocritat: és una opció legítima!—els ingredients són clars: esforç personal, constància, tenacitat, domini de l’ego, treball en equip, humilitat, valoració del contrari, reconeixement dels propis errors, esperit de superació i assumir el risc de competir. Suposo que cap filosofia educativa estaria massa en contra de tot plegat, si es vol l’excel•lència...

Ara bé: en Pep Guardiola no només assoleix l’excel•lència a base dels ingredients abans esmentats. En falta un: la tria dels millors i l’exclusió dels qui no encaixen, encara que siguin bons! Si algun jugador per bo que sigui no domina l’ego o no s’esforça prou i trenca l’equip és exclòs amb determinació. ¿Ho fem això en l’educació? Estimulem l’esforç, la sana competitivitat, el treball en equip i la responsabilitat de ser exclòs si no encaixes? No vull dir amb això que jo postuli l’elitisme i l’exclusió a les tenebres exteriors del qui no encaixa... En absolut! Simplement afirmo que si pretenem ser excel•lents cal mimar i potenciar els qui s’adapten a les situacions que fan possible l’excel•lència. I, per descomptat, s’han d’oferir vies importants als exclosos... Si l’equip d’en Pep Guardiola practiqués el tractament de la diversitat de les nostres aules tal i com ho fem, el Barça jugaria a tercera regional o més avall encara... Potser tots els jugadors estarien contents però tots serien mediocres... I de triomfs cap ni un.

Si volem l’excel•lència en educació no hi ha més cera que la que crema.

Ensenyament

2011-01-17T19:05:00.002+01:00

Estic completament d’acord amb la nova consellera d’Ensenyament pel que fa al canvi de nom de la conselleria. Jo encara hauria estat més radical i li hauria posat el nom de la Segona República: Conselleria d’Instrucció Pública.

En el camp de les humanitats i de les ciències socials, malauradament, quan utilitzem els grans conceptes estructurants –pedagogia, educació, didàctica...—no solem tenir la precisió dels científics naturals. Per a un físic, per exemple, relativitat, energia, estructura atòmica, quàntica, etc. són conceptes que tenen un sol significat. En canvi el mot “educació”, per exemple, és polisèmic: té diversos significats, tot i que presentin analogies entre ells.

No importa massa que el mot “educació” –entre d’altres-- tingui diversos significats, sempre que quan en parlem el precisem. Defineixo educació –no defenso que sigui l’únic significat possible sinó el que jo utilitzo per entendre’ns—com el gran procés cultural a través del qual els adults introduïm els qui no ho són en la cultura adulta. L’educació, doncs, en principi conté en la seva dinàmica tant els valors com les eines, els símbols i els llenguatges, les formes de vida i les maneres de comunicar-se col•lectivament, els costums, els rituals, les conductes comunes i un llarg etc.

Dur a terme aquest procés –sempre sotmès a una constant tensió entre continuïtats i canvis—correspon a tota la societat, des de la família als jocs d’ordinador, dels mitjans de comunicació a les webs, i, en general, a la immensa majoria dels ciutadans. I també a l’escola. Creure, però, que l’escola ha de carregar en exclusiva i en solitari amb la tasca de l’educació de la ciutadania no adulta és tècnicament impossible.

A l’escola s’hi va fonamentalment a aprendre (algú ho havia de dir!). ¿I què s’hi va a aprendre? Doncs allò que no s’aprèn ni al carrer, ni a través dels mitjans, ni tan sols en el marc familiar. A l’escola s’hi va a aprendre, en un camí d’espiral creixent, a “llegir”, a “escriure” i a “parlar”. El paper fonamental de l’escola és, doncs, instruir. Cal ensenyar i aprendre a llegir i a escriure i a parlar llengües, llenguatge matemàtic, artístic, musical... i cal saber les beceroles d’allò que ajuda a fer intel•ligible la realitat –ciències naturals i ciències socials—per poder entendre allò que és llegeix, s’escriu i es parla...

Evidentment que l’escola col•labora a l’educació en la part que li pertoca i ningú defensarà que es pugui instruir en res sense valors ni actituds adequades. Insisteixo, però: a l’escola s’hi va a aprendre, a ser instruït, i es col•labora a ser educat en els valors, les actituds i les conductes cíviques i democràtiques. Però s'hi col•labora només. Allò que li és propi és la instrucció, tasca en la qual els pares i la societat també hi col•laboren perquè per si sols no podrien pas assumir-ne totalment la responsabilitat.

Per això defenso que la consellera hagi canviat el nom del Departament. L’estat té l’obligació d’instruir els seus ciutadans. Però en la mesura que les cosmovisions en la nostra societat són plurals, l’estat no pot assumir la responsabilitat única d’educar. És més, segons com ens ho miréssim, dubto fins i tot que un estat democràtic estigui legitimitat per educar en segons quines creences, actituds i motivacions. En canvi sí que està obligat, precisament per imperatiu democràtic, a instruir la població perquè pugui ser realment lliure, sigui quina sigui la seva procedència social.

Per tant, millor que el Departament centri els seus esforços en la instrucció i l’ensenyament de la ciutadania catalana i col•labori amb la resta de la societat a la seva educació.

Reis (i II)

2011-01-14T10:19:00.002+01:00

En l’entranya de la festa popular de l’Epifania suposo que els adults encara hi vivim una certa nostàlgia inconscient del paradís perdut. Alguns filòsofs veuen en el mite del paradís perdut de la narració bíblica d’Adam i Eva, en la famosa escena de la poma, el reflex inconscient del pas evolutiu dels humans quan es van adonar per primera vegada que havien de morir. D'altra banda, alguns psicòlegs expliquen el dol dels adolescents i la seva afirmació tensa respecte dels adults per la inconscient pèrdua irreversible de la infantesa, especialment la d’aquell moment daurat que se sol situar entre els sis i els nou anys... Podríem dir, en resum, que els humans servem un cert record d’una edat o d’una època de la innocència. I que alguna cosa ha passat de dolent, en el passat o en la nostra vida, perquè l’hem perduda. Per sempre.

Diuen que la festa dels Reis té també un cantó fosc. Per a alguns infants pot constituir precisament la primera gran decepció de la vida i, més en concret, un dels primers actes d'aquesta pèrdua de la innocència a què es refereixen filòsofs i psicòlegs. Sí, aquella realitat mítica que no es distingia de la realitat perceptiva resulta que era falsa. El coneixement de la realitat, doncs, és un dels fets o vivències que d’una banda ens resitua adequadament en el context que vivim, però de l’altra ens fa perdre encanteri. ¿És el coneixement, l’arbre de la ciència del bé i del mal, el fenomen que ens permet adaptar-nos a la realitat però que ens desfà la innocència per sempre? És aquest el pecat original de l’espècie?

Una de les decepcions primerenques, certament, que ens ofereix la vida és l’existència del mal, especialment del moral. Saber que hi ha persones dolentes que fan el mal, de vegades a consciència i que en reben les conseqüències ja és prou dur. Ser conscient, a més, que la llavor del mal també la duem cadascú de nosaltres a dins, ja no només és dur sinó esfereïdor. La pèrdua de la innocència, doncs, no és només que el coneixement de la realitat trenca l’encanteri sinó que descobrim la realitat profunda del mal en la naturalesa humana.

Amb tot, ¿l’epifania i el descobriment que els reis són els pares, ha de constituir sempre un desengany irreversible? Potser no. Sóc dels qui va saber que els reis eren els pares poc abans de la festa de l’epifania quan tenia vuit anys i mig. Vaig barallar-me amb els companys d’escola i amb el professor que ens ho va dir amb l’argument, solidíssim per a mi, que els meus pares no em podien enganyar i que si això que em deien era veritat m’ho haurien dit. Recordo les riallades cruels dels companys que ho sabien i del professor...

Vaig arribar a casa molt amoïnat. I li vaig etzibar a la mare, només arribar, el que m’havien dit. La mare em va asseure a la seva falda i em va explicar la veritat. Recordo que jo vaig tenir un disgust immens. Per tant, potser sí que vaig perdre una mica la innocència... però també deso a la memòria que la mare al final de l’explicació va sentenciar: fill meu, els Reis d’Orient sí que existeixen. Viuen en el cor dels pares.

Crec que aleshores ho vaig entendre una mica. Avui sé que tenia raó.

Reis

2011-01-07T18:40:00.003+01:00

La festa dels Reis és una de les més lluminoses de l’any. ¿Què hi ha de més lluminós que l’esguard i el somriure il•lusionat d’un infant? Què hi ha de més bonic que la vivència interna d’aquesta etapa mítica dels humans durant la qual la màgia és una part tan viva com qualsevol altra realitat? A desgrat de l’excés consumista la festa dels Reis pot ser una de les més lluminoses de l’any.

Tot ve de la narració evangèlica de l’adoració dels “mags” relatada per Mateu. Tot i que l’evangeli no diu que fossin tres, ni tampoc es refereix a cap nissaga reial, la pietat popular al llarg de la història va veure en els regals oferts a l’infant de Betlem un desig de fer feliços els propis infants i, per extensió, també els adults. Epifania vol dir “manifestació”. Amb l’estel de Betlem i l’arribada dels tres “reis” es celebra la comunicació universal del missatge de Jesús a tot el món. Un missatge que no depèn d’ètnies, d’estats, ni de cultures. Es pot inculturar arreu. És dit i manifestat per a tothom ja que consisteix, senzillament, a estimar i a fer feliços els altres...

En la llengua grega original sant Mateu parla de “magoi”, mot que caldria traduir per “savis” o per “intel•lectuals”. Els mags no eren “màgics” sinó estudiosos de l’astronomia, de la naturalesa, de la vida... I en la fosca nit de la ignorància els brillà un estel especial que els va invitar a pensar. I no només van pensar, sinó que es van posar en camí. Van seguir l’estel, van preguntar, es van informar ... van seguir la raó fins a trobar el salt en el buit de la salvació: un infant indefens en condicions pobres... I els “savis” li regalen tres símbols: l’or de la reialesa, l’encens de la divinitat i la mirra de la humanitat, ja que l’infant morirà a la creu...

Em sembla veure en la narració evangèlica diversos aspectes a meditar. En primer lloc el reconeixement de la ignorància, de la pròpia foscor. Per pessimistes que siguem mai la fosca és del tot absoluta i sempre pot haver-hi en algun indret la petita llum maragdina d’una lluerna. És aquesta llum, l’estel d’orient!, la que et demana que et posis en camí, que la segueixis... un camí raonable tot i que al final t’hagis de llençar més a la tendresa del sentir que no pas a la claror del pensar....

Deia el mossèn a la seva homilia d’ahir que tots tenim quatre estels per seguir... el primer és la paraula de l’Evangeli. Per experiència “sento” que sí, que és una estel ja que la seva lectura té un plus de força que no trobo en altres textos per sublims que siguin. El segon estel és la pròpia consciència, aquesta identitat que il•lumina sobre el bé i el mal si no l’anestesiem... El tercer estel és la natura i el seu llenguatge directe del qual som alhora part i contemplació... La bellesa de la naturalesa és un càntic musical que ens invita a anar enllà dels sentits... I, finalment, el quart estel és la pròpia història personal. Probablement si ens mirem en el nostre camí de la vida potser hi trobarem veus que, com petites lluernes, ens fan adonar d’una lluminositat especial a través d’encerts, dolors, fracassos i entusiasmes...

Si ens guiéssim per aquests quatre estels i no deixéssim de fer camí potser trobaríem més fàcilment la llum que ens falta. ¿Hi ha res més lluminós que el somriure il•lusionat d’un infant? Hi ha res més lluminós que ser capaços de fer feliços els qui ens envolten sense demanar res a canvi?

Odi

2011-01-04T13:04:00.004+01:00

No m’ho he volgut creure mai però al final m’he de rendir a diverses evidències. Resseguint el to dels diaris espanyols de Madrid i d’altres contrades hispàniques, escoltant algunes de les seves ràdios, mirant algunes de les seves emissores privades de televisió... fins i tot escoltant alguns dels seus bisbes o el contingut, de vegades fins i tot fals, de l’emissora emblemàtica episcopal d’Espanya, sembla que s’ha de concloure que som davant d’una societat que no s’ha reconciliat històricament. Es llencen encara la història al damunt del cap amb massa ira i fan el mateix sovint amb la constitució, un document jurídic que hauria de ser l’espill ambigu del consens més que no pas la norma fàctica que defensi les idees dels uns en contra de la dels altres. Darrerament sembla també que la constitució espanyola més que un espai de convivència és un text d’atac encaminada a limitar les llibertats col·lectives.

No dubto pas que hi ha persones que, en el tracte personal i en les seves idees, tenen una altra consideració i vivència. I que respecten més els altres i accepten millor les controvèrsies sobre els diversos punts de vista. Però els imaginaris massius –també contrastats sovint personalment amb persones d’alta categoria en el món acadèmic hispànic—són el tot o res, el tu o jo... si més no, ara com ara, verbalment. Sembla com si els mitjans de comunicació hispànics pentinessin els cervells dels seus usuaris amb una sola clenxa. I tant li fa que aquesta sigui a la dreta o a l’esquerra. Sempre he admirat que els alemanys, en una situació de greu dificultat fa uns anys, no van tenir cap inconvenient a fer un govern de coalició per sortir de la crisi. A Espanya això és metafísicament impossible.

¿No es posen mai d’acord? Sí. Es posen d’acord a compartir l’odi, en especial contra la diferència inassimilable segons ells de les nacionalitats perifèriques (i que consti que n’utilitzo el nom constitucional, no fos cas!).

La veritat és que tot plegat és molt trist. També és possible que jo estigui del tot equivocat. M’agradaria estar-ne.

Innocents

2010-12-29T09:43:00.002+01:00

Ahir vàrem celebrar—és a dir: recordar, tornar a viure, tornar a sentir...—la festa dels Sants Innocents. La història evangèlica és prou coneguda. El rei Herodes, assabentat que ha nascut un nen a qui alguns anomenen Messies o Rei, té por de perdre el poder i ordena matar tots els infants de la contrada que tinguin menys d’un any. Els fets són esgarrifosos. Costa poc d’imaginar-se i de sentir l’horror i l’immens dolor de les mares d’aquestes criatures! És una celebració –costa molt qualificar-la de “festa”—que em posa de mal humor. Fa tres dies justos que sentíem la tendresa del nadó del pessebre i s’obria una esperança. Ara sí, ens podríem haver dit, ara sí que les coses aniran bé d’una vegada. Doncs no. Per tal que no oblidéssim la realitat de la vida l’església no ens estalvia aquesta celebració. Una festa fins a cert punt aixafaguitarres. L’esperança no és fàcil ni senzilla, ni es fonamenta en cap vareta màgica. El mal continua present al món. Herodes ens ho recorda.

Però de patiments en innocents n’hi continua havent. Ella li va regalar al seu nebot una samarreta del Barça. El marit d’ella va veure que la samarreta duia l’etiqueta de “made in Morocco”. Com que ell té vincles professionals amb el Marroc va inquirir, passat un temps, d’on provenia el cotó per fabricar la samarreta a un conegut seu de les màquiles de Rabat. El Marroc no fabrica cotó i l’importa, segons va saber, de l’Índia. La raó era molt senzilla. El cotó filat a l’Índia el realitzen fonamentalment nens i nenes el cost laboral dels quals és un bol d’arròs diari per a la seva alimentació. Aquests infants explotats de l’Índia, com els de les màquiles del Marroc o de qualsevol altre part del món, no tenen precisament un futur gaire meravellós i el seu present és, literalment, un infern.

Tenim dret a fer el paper de persona escandalitzada per l’explotació dels infants de l’anomenat tercer món. Podríem, és clar!, no comprar samarretes del Barça i també denunciar aquesta explotació. És possible que si la denúncia tingués prou ressò –ja ha passat alguna vegada—la situació d’aquests nens i nenes empitjorés en comptes de millorar, perquè se’ls treuria la feina i, en conseqüència, el bol d’arròs diari, mentre els productors busquen un altre indret discret que produeixi fil de cotó a baix preu.

El món és així i això no canviarà d’avui per demà ni que ens poséssim tots a intentar solucionar-ho. Mentretant nosaltres menjarem més de l’equivalent d’un bol d’arròs diari i procurarem no pensar gens aquests dies en el món real. ¿Compensa realment en la vida el gaudi de la bellesa d’una albada damunt de l’horitzó del mar sabent que a la mateixa hora hi ha nens i nenes filant i teixint per un miserable bol d’arròs?

D’innocents se’n continuen “matant”. Ahir no “recordàvem” només un passat sinó que intentàvem viure un present dolorós. No tot és nadala cantada amb somriures, brindis de caves, bons desitjos i dolçor de torrons durant aquests dies. El Nadal és també un clam de justícia per intentar pal•liar el dolor del món.

El mal (II) i el Nadal

2010-12-25T12:10:00.002+01:00

Un dels aspectes més interessants de les memòries de Traudl Junge (vegi’s post anterior) és la transcripció més o menys literal de les converses que tenien amb Hitler al vespre, de vegades al costat d’una llar de foc. De fet, com diu l’autora de les memòries, no eren ben bé converses ni discussions perquè un cop provocat per una pregunta o comentari, el führer començava a descabdellar les seves idees d'una forma febril. Aleshores tots escoltaven.

He trobat particularment interessants les seves opinions sobre l’Església. No hi tenia cap lligam. Considerava les religions cristianes institucions supervivents hipòcrites i sectàries. El seu dogma eren les lleis de la natura. Deia:

--La ciència encara no ha vist clar de quines arrels procedeix l’estirp humana. Segurament som l’estadi superior d’evolució d’algun mamífer que ha evolucionat de rèptil a mamífer, potser passant pels micos, fins a arribar a ser home. Som part de la creació i fills de la natura, i per a nosaltres regeixen les mateixes lleis que per a tots els éssers vius. I a la natura regna, des del principi, la llei del més fort. Tot el que és incapaç de viure i tot el que és dèbil se suprimeix. Només l’home i, sobretot l’Església s’han marcat l’objectiu de conservar en vida de manera artificial precisament el que és dèbil, inepte per viure i inferior (pàg. 133)

Tenia present anit, a missa del gall, aquestes paraules. Al peu del pessebre, situat al costat de l’altar, hi cremava un llàntia de foc l'origen del qual provenia del que s’havia encès a Betlem a començaments de la setmana, just on s'atribueix l'existència de la Santa Cova. D’allí aquest llum de pau s’havia dut a Viena en avió i d’allí s’ha estès arreu a través del moviment scout. Va arribar a Barcelona el divendres i uns joves de la meva parròquia van anar a encendre aquest foc el mateix divendres per dipositar-lo avui, nit de Nadal, al peu de l’altar. Vol ser el símbol del desig de pau i sí, de protecció del feble a través de la pràctica de l’amor. Aquest és el símbol del missatge cristià d’avui. Els exegetes actualment, per unanimitat, atribueixen un valor de predicació i no pas històric al text evangèlic del naixement de Betlem. Es tracta d’una narració que pertany més a la mítica que no pas a la història. No hi fa res. El símbol i la predicació són clars: un clam de pau –que no és només absència de guerra—i un amor –que és més que la solidaritat— per fer-nos iguals prescindint de les lleis de la natura i fins i tot de les de la societat!

A la missa del gall es canta sovint “avui ens ha nascut el salvador”. Som, sí, en una societat que sembla que no té consciència que ha de ser salvada de res. I és cert que no ens calen “salvadors”, ja que sovint la “salvació” política --com la que encarna Adolf Hitler-- acaba històricament en camps de concentració i en desastre humà.

El Nadal, però, ens parla amb veu baixeta d’una altra salvació: ens proposa ser salvats de l’egoisme personal i estimar els altres encara que siguin febles i ineptes per viure. Hitler, curiosament, havia entès el missatge i el rebutjava. El Nadal, entre d’altres coses, ens ve a salvar de pensaments destructius com els que va encarnar i practicar el dictador alemany.

Bon Nadal a tots els qui teniu la paciència de llegir-me!

El mal (I)

2010-12-18T13:54:00.003+01:00

He estat submergit durant uns dies en la lectura del llibre de Traudl Junge, Fins a l’últim moment. Es tracta de les memòries d’una jove secretària personal d’Adolf Hitler. Traudl Junge, per atzars del destí, va arribar a ser des de la primavera de l’any 1943 una de les secretàries personals del führer. Tenia 23 anys. Va romandre al seu costat fins al suïcidi del dictador alemany al búnker de la cancelleria de Berlín. Va escriure aquestes memòries l’any 1948, només tres anys després, per tenir vius els records. Amb la col•laboració de Melissa Müller aquestes memòries han vist la llum el 2002, poc abans de la mort de la seva autora.

El que més “escandalitza” de la lectura d’aquest text és precisament la bonhomia i delicadesa del dictador alemany. Era vegetarià, no fumava i era abstemi. I no se li coneixia cap aventura sexual. Durant la guerra solia dormir de matinada i a primeres hores del matí. Després de sopar, ja cap a les 11 de la nit li agradava mantenir una tertúlia sobre els temes més diversos amb les secretàries i altres persones convidades o del seu entorn.

M’hauria agradat veure un personatge que fos l’encarnació del mal, violent, dur, fastigós... però resulta que el terrible Adolf Hitler era auster, delicat, amb una personalitat hipnòtica però no pas, segons que sembla, manifestament malvada. Com tants d’altres Traudl Junge, tot i que va veure els desastres i sofriments del poble alemany, no va ser conscient –o això diu—de la brutalitat del nazisme o de la perversió del seu líder. Només al final sembla adonar-se de l’obsessió malaltissa del führer i de la seva impietat: podria haver estat més sensible i aturar la guerra quan la veia perduda i evitar així sofriments al poble alemany. Junge tampoc no sabia res, o això diu, dels camps d’extermini dels jueus. (Només un cop, una de la les participants en les tertúlies nocturnes, li diu escandalitzada que ha vist a Holanda un tren de bestiar portant nens, dones i vells jueus que devien patir molt... i li pregunta a Hitler si ell ho sap i ho autoritza... i Hitler posa mala cara, es fa el desentès i parla d’un altre tema...).

Només molt de tant en tant despunta el desequilibri...

--Führer, vostè, ¿per què no s’ha casat?
-- No seria un bon pare de família i considero irresponsable fundar una família si no em puc dedicar a la meva dona en la mesura que cal. A més, no vull tenir fills. Trobo que la descendència dels genis ho acostuma a tenir molt difícil al món. S’espera d’ells la mateixa talla de l’ascendent cèlebre i no se’ls perdona la mitjania. A més, generalment es tornen cretins.

Més endavant, en la mateixa conversa comenta als contertulians:

--Sóc una eina del destí i he de seguir el meu camí, un camí on m’ha posat una providència més elevada.

Però fora d’aquest i algun altre comentari on s’endevina una certa paranoia, el tracte quotidià era el d’una persona normal i sensible. Fins i tot amb l’art!

Sí, ens agradaria percebre en la intimitat un monstre, i ens topem amb una persona austera, relativament sensible, amable i normal.

Tenia raó Hanna Arendt: el mal és banal.

Inquietant

2010-12-12T19:21:00.004+01:00

Quan ens referim a l’aprenentatge dels humans, mamífers irreductibles a l’ensinistrament, solem atribuir els seus resultats en qualsevol camp a quatre factors: la predisposició genètica, l’oportunitat o atzar, l’educació i la voluntat del qui aprèn. Pel que fa als coneixements bàsics i acadèmics en el nostre entorn aquests factors els solem reduir a la combinació de dos: les aptituds condicionades pels nostres gens i l’encert de la instrucció en el marc educatiu. En definitiva, un pot aprendre a tocar bé la trompeta si té qualitats i voluntat per aprendre’n, té una trompeta a l’abast i una bona escola amb un bon professor de trompeta. Tots disposem d’intel•ligència musical per naturalesa, però hi ha persones que en tenen més que d’altres. Si les persones que tenen facultats naturals per a l’estudi de l’instrument tenen possibilitats de rebre’n un bon ensenyament el resultat serà plenament positiu.

Darrerament, però, la investigació del genoma humà ens està obrint explicacions inquietants en carregar més l'explicació del cantó genètic, sobretot pel que fa a les actituds vitals i a la forma d’enfrontar-se a la vida (i per tant, també a l’aprenentatge). En l’actualitat ja és possible obtenir el genoma particular de cadascú, tot i que encara és molt car. Doncs bé: tot i que no està encara verificat resulta que és altament probable que l’optimisme i el pessimisme, per exemple, estiguin molt més condicionats del que ens agradaria suposar pel genoma de cadascú. És indiscutible que si un és optimista enfoca la vida amb més possibilitats d’èxit o de ser feliç; en canvi, qui és pessimista tindrà més dificultats en tots els ordres de la vida. També en l’aprenentatge. I en la felicitat.

Si això és així ens caldrà pensar i experimentar amb urgència les possibilitats reals que podem tenir els humans per emmotllurar el nostre cervell a partir de l’entrenament de la voluntat a fi de superar dificultats que poden ser molt més difícils de vèncer del que fins ara ens pensàvem.

Que l’optimisme o el pessimisme depenen d’alguna cosa que es troba enllà de la pura voluntat personal sembla verificar-se a la pràctica. Tots coneixem persones en situacions molt difícils que constitueixen un exemple de bon humor i d’esperança natural. Com també sabem d’aquells que, sense tenir cap motiu objectiu per ser pessimistes, ho veuen tot de color negre, o si més no amb clarobscurs i amb por.

Aquest atzar genètic pot fer pensar que la vida pot ser, enllà del marc social o mental on neix cadascú, força més injusta del que ens temíem. I, a més, comença a plantejar alguns dubtes esgarrifosos sobre l’abast exacte de la responsabilitat individual.

Inquietant.

Escoltant el filòsof (i III)

2010-12-09T20:41:00.002+01:00

El filòsof acaba la seva intervenció advertint-nos del pecat de l’essencialisme i del dualisme. Afirma que l’essencialisme és un defecte massa sovintejat en la nostra professió. Segons ell consisteix a delimitar massa de la vora les definicions, quan en realitat és molt difícil definir amb precisió i amb abast global alhora. No hi ha cap definició, per exemple, ens diu, d’un valor (llibertat, igualtat...) que abasti tota la seva realitat... Les definicions precises només ho són de l’anomenada raó instrumental... Pel que fa al dualisme ens diu que no hem d’oposar contraris nítids, bo o dolent per exemple, sinó que hem de ser més vaporosos. No es tracta de matisos. El filòsof treballa en intel•ligència artificial i afirma amb contundència que els humans aprenem de forma borrosa, imprecisa i que ens en sortim!

Sento discrepar didàcticament en aquests punts. Encara que molts conceptes no puguin ser definits en tot el seu abast de significació, si no es precisa una aproximació concreta al seu significat –especialment al significat d’ús en la informació que s’oferirà a l’aprenent—no és vaporositat el que en surt, sinó confusió. I amb confusions no es pot construir coneixement. I en relació a l’oposició de contraris he de dir que no només la considero útil sinó imprescindible. Es a través de la mediació entre pols clars que els alumnes i nosaltres podem anar matisant al llarg de la vida.

Recordo que en estudiar el romànic a la facultat les excepcions al seu estil eren tant abundants que al final tot resultava confús. Crec que és millor precisar l’essència de l’estil –sense caure en “essencialismes”—per anar definint a poc a poc la vaporositat de les excepcions. Si es comença pel que és vaporós i no pel que resulta diàfan a la comprensió, al final resulta, com em deia una alumna gran en un curset de formació, que res no és res.

Conclou el filòsof la seva intervenció amb els clàssics somnis d’una nit d’estiu: que hem d’educar tota la persona i no només el cap; que hem d’impartir una formació global; que cada part té sentit en funció del conjunt; i que hem d’educar en tots els terrenys. Amb això hi estic d’acord tot i que em falta veure i saber com es duen a terme aquestes bones intencions i en quin context hi ha professors que ho aconsegueixen. Finalment ens diu que no hem de concebre el coneixement com un edifici –que si li mous els fonaments s’ensorra—sinó com una xarxa de pescador en la qual el trencament d’un nòdul no comporta que la resta no aguanti bé tota l’estructura.

Aplaudiments correctes i una bona estona passada només amb el plaer de la paraula ben dita. I em quedo amb un pensament que em giravolta pel cervell: ¿instrueixo en xarxa?

Immaculada

2010-12-08T12:19:00.004+01:00

En l’evangeli que proposa l’església en la festivitat d’avui es descriu una de les escenes més representades a la iconografia de l’art occidental: l’anunciació de la futura maternitat de Maria. Val a dir que les imatges artístiques occidentals --dona vestida amb túniques riques, dins d'una casa burgesa i, sovint, llegint un llibre-- no es corresponen ni amb l'imaginari d'avui ni amb el que podem deduir a partir del que sabem d'història, arqueologia i psicologia.

Quan l'anunciació s'esdevingué, Maria devia ser una noia jueva gairebé adolescent que vivia en una aldea pobra de Galilea, Natzaret, zona fronterera amb el món pagà d’una Palestina ocupada per la bóta romana. Probablement seria analfabeta, com la totalitat de les dones i la immensa majoria dels homes de la seva època. I heus ací que, possiblement, en un moment de silenci o de solitud devia tenir una vivència interior fortíssima que la narració evangèlica personifica en l’arcàngel Sant Gabriel. Cal imaginar-se-la amb un vestit de llana vast i els cabell recollits. En el moment de la revelació s’espanta perquè li és anunciat que serà la mare de Jesús, un home que serà important, el fill de Jahvè nogensmenys!

Confesso que sóc poc marià perquè la imatge de Maria que se m'ha transmès és molt tova i, a més, no m'agrada el model de dona submisa, silenciosa i poc activa que se sol proposar, i que s’adiu poc amb els models de dona pels quals es lluita democràticament des de fa anys. Tanmateix reconec que una meditació sense prejudicis sobre el text de l’evangeli pot insinuar dimensions força interessants per a homes i dones d'avui.

Maria s’adona misteriosament, potser en un moment de pregària, d'un canvi imprevist de vida. Aquell a qui a falta de millor recurs designem amb el nom de Déu, no imposa... només actua, si més no en el cas de Maria, demanant-li el consentiment. Crec que d’alguna manera tots, creients o no creients, alguna vegada hem tingut una sensació de “revelació”, un impuls a actuar, un camí sobtat a recórrer, una proposta de canvi... Per als cristians aquestes propostes es poden discernir habitualment en el silenci, la solitud i la meditació... quan prèviament ens “omplim de Déu” en les respiracions inicials.... Però hi ha encara una cosa més en aquesta escena. Maria no se sotmet per por, o a la babalà perquè Déu diu que... Maria no té por i abans de dir que sí pregunta, inquireix... ¿com podrà ser això si no he gaudit encara de l’abraçada amorosa d’un home? La vivència li respon amb una imatge bellíssima: l’ombra de l’Altíssim et cobrirà... És aleshores quan Maria diu que sí: que es faci la vostra voluntat... No és una obediència cega o poruga, és una obediència intel•ligent que pregunta el com i el per què...

Aquest model, que ultrapassa el gènere de Maria, em sembla oportú i actual. En canvi l’obsessió tradicional a qualificar amb superlatius la virginitat física de Maria crec que repugna una mica a la sensibilitat d'avui (signe dels temps) i no ajuda a promoure la gran vitalitat d'aquesta dona jove, pobra i analfabeta... (Cal recordar que en la cultura jueva la virginitat no era ben vista i l'esterilitat es considerava un gran càstig... Maria, de ben segur, que no devia voler ser "verge", si més no, d'entrada).

Quan jo era petit i m’aprenia el catecisme de memòria recordo que deia de cor que Maria havia estat verge “antes del parto, en el parto y después del parto”.... i quan la pregunta del catecisme deia com podia ser això, es recorria al sol i al vidre: “como un rayo de sol atraviesa un cristal sin romperlo ni mancharlo”. Ningú no ens havia parlat de l’himen, ni quan recitàvem això sabíem com es feien els nens... Amb el temps la Marededéu malauradament ha tingut, em sembla, una funció "maculada" per la misogínia dels dirigents eclesiàstics –inclosos en aquest sentit els representants de la Patrística—i per la valoració negativa de la sexualitat i del seu plaer.

En l’escena de l’evangeli, certament, no hi ha ni un bri d’erotisme com hauria passat en la mitologia grega amb les aventures de Zeus amb les dones mortals. Això vol dir, senzillament, que Déu no és el pare biològic de Jesús, el fill de Maria, i que quan diem d’ell que és fill de Déu no ens podem estar referint al fet que en l’ADN de Jesús hi faltin el 50% del gens. La filiació divina de Jesús ha de tenir un altre significat, molt més profund, que el purament biològic, aspecte aquest darrer que la més senzilla raonabilitat no pot admetre. Per això crec que no seria del tot desencaminat començar a pensar que Maria va conèixer l’abraçada amorosa del seu espòs... i que la virginitat física no té cap importància...

(Tot plegat és una modesta reflexió que pot estar equivocada. Tanmateix, abans que els ortodoxos em comencin a lapidar els he de dir que la frase “Déu no és el Pare biològic de Jesús” la trobareu en un llibre --Introducción al cristianismo, pàgina 229-- d’un tal Joseph Ratzinger... Crec que la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l'actual Inquisició, no l’ha condemnat encara...)

Sigui com vulgui, de la meditació sobre l’escena d’ahir em quedo amb la jove analfabeta, creient i plena de bondat, a qui se li proposa un camí, el discerneix de manera intel•ligent i diu que sí assumint-ne totes les conseqüències. Tant de bo jo fos capaç de seguir aquest model...

Escoltant el filòsof (II)

2010-12-07T17:30:00.001+01:00

El filòsof ha continuat la seva conferència dient-nos que, malgrat tots els interrogants de present i de futur, cal educar en els valors inicials dels quals es deriven tots els altres: la llibertat, la igualtat i el respecte. Considera que el diàleg i la convivència són valors subordinats als anteriors. Afegeix que cal anar amb compte amb els falsos valors. I posa un exemple: no existeix el dret a ser feliç. Una cosa és que la felicitat es flairi en totes les coses que són al nostre abast, persones, artefactes, institucions, idees i sentiments... i que tots vulguem ser feliços. Però no existeix pas el dret de ser feliç, perquè en cas que ho fos, algú ens ho hauria d’aconseguir i resulta evident que això no s’esdevé... No hi ha ningú a la Terra que tingui per missió concedir la felicitat als altres... I a continuació etziba una idea vella –validíssima!--: educar cada dia més s’acosta a ser una activitat artística.

És cert. Sovint els dic als meus alumnes que jo els puc ensenyar, potser, tècniques i recursos per aconseguir que determinades informacions es converteixin en coneixements dins d'un context escolar concret... però no els puc ensenyar aquesta mena de “més a més” que té el bon mestre o la bona mestra! ¿Per què hi ha professors que només en iniciar la seva exposició capten l’atenció i alhora provoquen aquesta mena d’escalfor al pit que causen les idees que desconeixes i que estàs entenent? Per què hi ha professores que només amb un somriure inicial i una veu baixeta aconsegueixen la creació d’un inhabitual silenci en una aula d’adolescents? D’on surt aquest magnetisme? On s’aprèn? Enlloc! Amb l’aprenentatge de recursos i tècniques aquesta capacitat es millora i molt... però si no es posseeix genèticament aquest do, res ni ningú te'l pot crear...

El filòsof continua i ens adverteix d’algunes temptacions teòriques de la nostra tasca. Diu que no hem de caure en els pecats de l’essencialisme i del dualisme. Em deixa expectant i atent... En parlaré demà.

Escoltant el filòsof (I)

2010-12-04T10:22:00.002+01:00

Un dels plaers d’aquesta vida consisteix a escoltar algú que parla bé sobre alguna qüestió que t’interessa. Em dedico a la docència i, per tant, la meva vida professional m’obliga a parlar molt en públic i no m’ofereix massa ocasions d’escoltar passivament a algú que em parla sobre el sentit del que jo faig. M’assec, doncs, a la sala d’actes i em disposo a escoltar paraules sàvies, sense suports visuals de cap mena. ¡Quin plaer quan la força de la paraula escoltada et xucla!

Bona entrada. Ja era hora que algú revestit de l’aurèola d’independent i de progressista ens digués coses sensates, de sentit comú, perfectament òbvies: l’escola no transforma la societat, és la societat la que transforma l'escola... Per tant és bo que els futurs mestres i nosaltres mateixos assumim, amb humilitat, que la nostra funció professional no és la de ser revolucionaris –que cadascú sigui el que vulgui en l’àmbit individual—sinó la de conservar el saber bàsic i col•laborar en l’educació dels valors.... en un món inestable.

Heus ací una de les nostres dificultats professionals. El món, les societats i fins i tot els valors canvien amb una celeritat que ens han deixat, confessem-ho, desorientats. Per tant, això ho dic jo i no el filòsof, una solució d’emergència per mantenir la calma –absolutament necessària per a l’ensenyament i l’aprenentatge—pot consistir a refugiar-nos sòlidament en la instrucció. El futur necessita persones que sàpiguen expressar-se oralment i per escrit, que parlin anglès, i que es passegin amb comoditat per l’abstracció matemàtica. Per tal que aprenguin a llegir i a escriure cal també que aprenguin elements essencials del món natural i social i de les formes d’expressió artístiques a fi de comprendre el que llegeixen. Formar les intel•ligències, com sovint he dit, no és altra cosa que aprendre a “llegir per dins” la realitat (“legere” “into”).

No vull pas renunciar a col•laborar en l’educació, és a dir, en la transmissió dels valors, de la convivència, del treball en equip, etc. Però és molt difícil posar-se d’acord en l’educació no només perquè la societat s’ha tornat profundament inestable sinó perquè no hi ha un únic model d’educació. De fet estem preparant ciutadans per a una societat que no sabem com serà.

Certament, mestres i professors no hem de renunciar a plantar llavors. Som, de fet, uns professionals de la sembra, i les nostres paraules i actituds no són altra cosa que sements que llancem damunt la terra de les ànimes dels nostres alumnes. Moltes llavors cauran fora de la terra i d’altres s’assecaran... però podem lícitament tenir l’esperança que algunes d’aquestes granes germinaran i constituiran un petit i útil far en algun moment determinant de la vida futura dels qui tenim ara al davant.

No renunciem pas, doncs, als valors que ens semblen essencials, ni a educar en allò en què puguem coincidir amb famílies i entorn social –encara que de vegades ens hàgim de posar parcialment en contra del món per brindar una paraula o una oportunitat de futur-- . Però insisteixo a recordar que l’essencial dels mestres i professors en un món sense referències clares, en una societat inestable i en un futur del tot incert continua essent més que mai la instrucció... I que per instruir bé és condició necessària, tot i que no suficient, conèixer, saber i dominar allò que pretenem ensenyar.

El ball

2010-11-28T13:44:00.004+01:00

És gairebé una evidència corroborada per un munt d’estudis mèdics que l’activitat física adequada i freqüent és una de les accions més efectives per gaudir de bona salut. És una experiència que pot comprovar qualsevol persona com després de l’activitat física es difon una estat general de benestar corporal i psíquic. Suposo que si es practica un esport de competició –que no es realitzi amb esperit de “fair play”-- l’estat de benestar pot no ser tan agut, atès que hi ha un certa tensió per guanyar l’adversari i, a més, si al final es perd, la sensació física de confort o d’eufòria es pot veure enterbolida pel “fracàs” del resultat final. Tanmateix, és ben segur que l’activitat física –o cinestèsia— gairebé sempre és positiva per a qui la practica.

També sabem que la música pot produir emocions positives de molta intensitat. Segons el significat que aquesta música presenti o proposi l’emoció pot ser més o menys adequada per produir en l’intèrpret o en l’oïdor un estat de benestar. En tot cas el jazz clàssic dins de la cultura afroamericana va néixer per ser ballat i, en el seu significat més profund i expressiu, amb una funció explícita d’expulsar la tristesa i de reequilibrar-se. Els crits de say yeah!, say yeah again!!, proferits pels preachers en els serveis litúrgics del diumenge ho manifesten d’una manera molt clara. Fins i tot el blues més desolat no deixa de ser un sí a la vida!

Compartir l’afecte, experimentar amb d’altres persones aquesta dimensió de l’experiència humana que qualifiquem d’afectivitat, és una altra de les dimensions positives de l’existència, probablement la més important. L’afectivitat no és una emoció més sinó la tendència innata que tenim les persones per adherir-nos a d’altres humans i alhora la necessitat de sentir en el propi jo l’afecte dels altres. Els humans experimenten l’afectivitat en diversos graus d’intensitat però no hi ha ningú que no l’hagi experimentat mai! Fins i tot no s’esgota en les persones sinó que es pot projectar cap un espai, un paisatge, un país, una institució...

Doncs bé el ball convoca aquestes tres potències anímiques alhora: l’activitat física no competitiva, l’emoció musical i l’afecte o relació personal i social. Ballar el ritme del swing propi del jazz clàssic –destinat a expulsar la tristesa- tot sentint el nervi íntim que et du a expressar el moviment amb el cos per traduir les pulsions d’aquesta música; realitzar l’exercici físic que comporta ballar-lo amb l’estimulació de la propagació de la serotonina i altres hormones per tot el cos; i, finalment, la relació personal o social –si col•labores en una coreografia-- que dóna via lliure a l’expressió de l’afecte –mentre balles comuniques afecte amb les mans, amb els ulls, amb el somriure i amb el moviment!-- podrien explicar la profunda sensació de felicitat i alegria que produeix el fet de ballar.

El ball potser és l’expressió del reducte més íntim –pel que té d’expressió del ritme essencial de la vida—i alhora potser és una de les accions més poderoses per expressar i dir enllà de les paraules allò que es cova de debò en la substància del viure.

Música

2010-11-21T12:31:00.003+01:00

Atès que no tothom coincideix sobre el significat del mot ‘emoció’ la definiré com la commoció psicològica o la impressionabilitat interior davant d’estímuls externs o interns. De fet la seva etimologia és molt clara. Procedeix del verb emoveo (supí, emotum) que vol dir `sacsejar’, ‘commoure’, ‘esverar’... pròpiament ‘moure des de fora’. Segons els neurobiòlegs les emocions són imprescindibles per a la subsistència humana i en el decurs de la seva història s’han anat seleccionant aquelles que són més útils per adaptar-se a la vida. Per exemple l’alerta davant d’un perill sobtat i la disponibilitat immediata a apartar-se’n o a fugir-ne. Abans que la raó discerneixi l’abast del perill i la voluntat decideixi què cal fer –potser aleshores ja no hi hauria res a fer—l’emoció va molt més de pressa i ens permet sobreviure en cas de percepció de perill o de por.

La música pot suscitar emocions intenses. Fins i tot ens pot fer experimentar la sensació d’anar enllà de nosaltres mateixos. I això, com reconeixen els estudiosos, té alguna cosa d’intrigant perquè la música no és imprescindible per a la supervivència humana. ¿Per què, doncs, la naturalesa ha seleccionat com a útil l’emoció musical? I per què continua provocant una de les emocions més fortes? ¿Podria ser que la música ens permetés besllumar o preludiés la plenitud del desig essencial que mou la natura humana des del naixement?

Quan el cristianisme afirma que a la fi dels temps, i fins i tot després de morir, entrem en la vida eterna, de fet està parlant no pas d’un lloc sinó d’un estat o situació on, fora del temps i de l’espai, entrem en la plenitud de satisfacció del desig. Sant Tomàs en les seves col•lacions sobre el Credo ens diu que la vida eterna consisteix també en la satisfacció perfecta del desig, perquè tot benaurat hi tindrà més del que desitjava i esperava. (...) En aquesta vida ningú no pot satisfer el seu desig, ni cap cosa creada no sacia el desig de l’home... I el mateix Tomàs quan ha de buscar símils sobre en què consisteix aquesta plenitud inimaginable cita les paraules d’un profeta per dir-nos que en aquest estat hi ressonarà la joia vibrant, l’acció de gràcies i la música. Sant Agustí, molts segles abans, havia estat més radical encara: els cossos ressuscitats no seran altra cosa que música.

¿Podria ser, doncs, que la música, en especial quan la vivim com una experiència que ens fa tancar els ulls, que ens fa anar enllà de nosaltres mateixos, que ens procura un plaer íntim i intens de caire emocional i sensible on oblidem l’entorn i el pas del temps.... sigui una emoció, o fins i tot un sentiment superior, que ens recorda o ens fa preveure el goig d’acompliment del desig essencial? És per aquesta raó que el cervell ha mantingut i ha incrementat aquesta emoció dins del ventall sensible de l’ànima humana?

S’ha dit que els humans que estimen i dialoguen amb les ànimes tot fent l’amor assoleixen un tast d’eternitat i uns segons de vibració poètica amb tot l’univers... ¿Música i amor viscuts no són, per ventura, un assaborir prematurament l’infinit i un sentir a dins el dring de les cordes de l’arpa que ressonen en el cosmos?

Emoció i argument

2010-11-19T10:48:00.002+01:00

Sovint creiem en la raó com a únic instrument --distant, objectiu i fred—per dotar de significació el que ens envolta o per esbrinar, a través de les operacions de la lògica, pensaments i propostes. El resultat de la nostra reflexió ens sembla “objectiu”. Curiosament les conclusions “objectives” obtingudes per la raó amb molta freqüència no coincideixen amb les conclusions d’altres persones. I això ens deixa perplexos. Aquesta perplexitat neix del fet que nosaltres considerem que la via lògica de la raó és freda i objectiva. Penso, així doncs existeixo (el famós principi de Descartes) continua vigent en la nostra fe col•lectiva. ¿Com pot ser, si sóc fred i objectiu, que l’altre pensi diferent en això o en allò altre?

Avui sabem que emocions i sentiments tenen molt més a veure amb la raó del què ens pensàvem. Antonio Damàsio, el reconegut neuròleg, afirma que la frase correcta avui és sento, així doncs, existeixo... En vaig tenir fa molt poc una experiència ben personal.

En una discussió amigable sobre les curses de braus vaig afirmar –creient-me “fred”, “raonable” i “objectiu”—que abans que prohibir els toros jo prohibiria la boxa. Em semblava molt degradant --vaig dir--que dues persones es facin mal en públic, per més regles que hi hagin, i que tot de gent vociferi al seu voltant veient com s’atonyinen, els sagna la cella, se’ls posen morats els ulls o arriben a perdre el coneixement...

L’altra persona amb qui parlava va discrepar. (Un moment de sentir-me atònit: ¿com pot ser que discrepi d’això?). L’argument, en escoltar-lo, em va semblar difícil de rebatre. Ningú no té dret a prohibir que dues persones adultes, lliurament, decideixin guanyar-se la vida colpejant-se en públic. I tampoc no tenim dret a prohibir que hi hagi gent que pagui per veure-les, perquè hi ha persones que troben gaudi en la contemplació de la violència... Es tracta només de vigilar que les persones siguin adultes i que l’espectacle es faci en un lloc tancat. És pitjor, se’m va dir, el cas dels toros. Perquè el toro no va lliurament a la plaça, ni el seu instint el porta a barallar-se amb un senyor vestit de manera estranya...i a ser ferit lentament i matat. El que és propi d’un brau és menjar herba en el clos assignat, prenyar vaques i morir de vell.... o com a molt morir per alimentar-nos...

La veritat és que vaig “sentir” que jo tenia “raó”—és a dir que la lògica m’havia d’emparar: que no era racional que dos humans es barallin fredament i gratuïtament!—però aquesta “raó” no em fornia arguments convincents... I és que l’argument venia propulsat, sense que jo ho sabés, de la meva sensibilitat, dels meus sentiments, de la meva emoció. Veure violència real humana em repugna profundament i m’entristeix... D’aquí naixia l’argument... que potser era vàlid... però la meva contrincant –era una dona—“raonablement” tenia raó. Més que no pas jo... ¿qui sóc per prohibir a unes altres persones que facin el que vulguin entre elles lliurament?

Tanmateix no puc deixar de dir que aquests espectacles –i molts altres de la vida—expressats i fets pels humans-- no fan precisament que l’existència en conjunt es pugui considerar del tot positiva.

Mondo cane, com diuen els italians...

Cantar

2010-11-15T17:15:00.004+01:00

-- En què penses, Max? Per què somrius?

-- No res, Joel... estava pensant en un aforisme de Lao Tsé.
-- I què diu aquest aforisme?
--Diu que l’ocell no canta perquè és feliç sinó que és feliç perquè canta.
--I no és el mateix que canti perquè sigui feliç o que sigui feliç perquè canti?
-- No ben bé.
--Doncs jo trobo que és igual

--Perquè tu ets feliç.
--I tu no?
--No.
-- ...
-- Tu cantes, Joel, perquè ets feliç i cantar te’n fa... però no és el mateix.
--En què es diferencia?
--En un matís lleuger però del tot significatiu.
--I quin és aquest matís?
--Doncs que si només canten els qui són feliços –i aquí cantar es pot referir a moltes i diverses accions, és clar!—els qui no ho som, mai no cantaríem. I, en canvi, si cantar pot fer feliç al qui canta, això pot voler indicar que l’accés a la felicitat és universal. Que només cal voler cantar! Ho pesques?
-- Sí... , i tu.... cantes o no cantes?
-- Per això somreia.
--I doncs?
--Perquè l’altre dia mentre esperava que passés un parent meu amb el cotxe davant de casa per donar-li un paquet em vaig posar a cantar amb veu baixeta unes melodies de la meva joventut. No sé pas ni com em van venir al cap.
--I què et va passar?
--Doncs que gairebé es va produir un fenomen estrany...
--Quin?
--El que diu sant Bernat de Claravall a propòsit del cant.
--Ostres Max! No siguis pedant!
--No, Joel, no pretenc ser pedant... simplement que també em va venir al cap aquesta dita de joventut.
-- M’hauré d’esperar gaire perquè em diguis què deia sant Bernat de Claravall?
--Doncs referint-se al cant deia, més o menys, que aquest havia de ser de tal manera que plagués a l’oïda, commogués el cor, calmés la còlera i disposés l’ànima per al silenci... bé i deia més coses però jo em vaig aturar aquí.
-- I què té a veure Lao-Tsé amb Bernat de Claravall?
--Doncs que aquesta breu estona d’espera, mormolant les melodies de la meva joventut em va calmar la tristesa i em va produir un cert benestar. Quan vaig tornar a pujar a casa em vaig trobar calmat després d’haver-me emocionat amb el record d’una melodia... I el meu silenci de cada dia va ser més pacífic i menys trist que d’habitud. No em passava des de la mort de la meva dona i d’això ja saps que fa molts anys...
-- O sigui que Lao-Tsé tenia raó...
--No ho sé, Joel... en tot cas potser és cert que assolir un modest benestar en aquesta vida pugui dependre en part de la voluntat de cadascú.
-- Et proposes cantar sol a partir d’ara?
-- No ho sé. Saps? Més aviat desafino...

Descrèdit

2010-11-11T19:19:00.003+01:00

Aquesta nit s’inicia la campanya electoral per a les properes eleccions autonòmiques. Els qui ja som grans i recordem la nostra adolescència i joventut en ple franquisme considerem les eleccions com un dia important. Van ser molts anys en què qui manava ho feia en nom de Déu i de la Història. Jo, personalment, sentia una profunda enveja quan seguia les eleccions a França o a Anglaterra o, sobretot, als EUA mentre aquí havíem d'aguantar un general panxut amb veu atiplada. Per tant jo aniré a votar com ho fet sempre.

Tanmateix la democràcia –sense entrar ara en la consideració que en el nostre país és de baixa qualitat i s’acosta bastant a l’oligarquia—no em produeix una satisfacció intel•lectual i humana absoluta. No sóc un essencialista de la democràcia. La democràcia, amb el sufragi universal, pretén igualar el que és inigualable. I en aquest sentit té un feix de falsedat. No pot ser igual el vot d’un catedràtic prestigiós d’economia que la d’un votant que tria la seva papereta només pel fet que el candidat és bufó i li cau simpàtic. Els entesos diuen que entre el 12 i el 16% dels vots emesos ho solen ser per motius aleatoris o banals. Per tant, no sóc dels qui estic encantat amb la democràcia... Dit això no em reca tampoc afirmar amb contundència que no hi ha cap sistema millor per gestionar la “res publica”. Qualsevol alternativa acaba en el despotisme o en els camps de concentració. I no s’hi val a dir que avui la Xina progressa econòmicament amb un sistema dictatorial... No hi pot haver-hi progrés sense la plenitud de l’exercici de les llibertats humans i dels drets fonamentals.

Avui, com deia, comença la campanya electoral. No les suporto i les considero un insult a la intel•ligència dels votants. Fins ara, llevat de les primeres, les úniques temptacions de no anar a votar m’han nascut a les campanyes electorals. Em molesta profundament la simplicitat de l’eslògan, la incoherència, el populisme, la mentida, la demagògia, la farsa, el judici d’intencions, l’agressivitat malaltissa, el joc brut, l'argument "ad hominem", la indecència verbal... Gairebé tots els polítics en campanya electoral treuen el que és pitjor d’ells mateixos. Dubto que siguin rendibles econòmicament i humanament l’esforç i els diners que s’esmercen en les campanyes. ¿Quants deuen ser els qui modifiquen o decideixen el seu vot pel que passa a les campanyes? ¿No seria més fàcil oferir en llibre o DVD els programes i les propostes o fer algunes conferències explicatives i prou? O bé penjar els programes i els discursos en una web? N’hem de fer un circ mediàtic de la política? El fet que a tot arreu sigui així no em consola gens.

Potser sóc estrany i sóc l’únic individu de Catalunya que es troba profundament a disgust durant les campanyes electorals. Sovint ho he dit: només em represento a mi mateix. Deixeu-me dir, doncs, que si bé considero que les eleccions són la festa de la democràcia, les campanyes electorals constitueixen el seu descrèdit.

Bottom to up

2010-11-07T12:25:00.004+01:00

Un dels signes dels temps, em sembla, consisteix a considerar que els humans naixem lliures i iguals en drets. Per aquesta raó s’han anat instituint els règims democràtics, s’han redactat els drets humans bàsics i s’està encara lluitant per la igualtat de funcions en la societat per a la dona. Néixer home o dona, a banda de la gestació d’una nova vida, no ha de comportar cap diferència funcional entre les persones. No hi ha feines pròpies d’homes o pròpies de dones, ni responsabilitats diferents de persones per raó del seu gènere, ni instruments musicals més masculins o menys femenins.

També sembla que el dret al poder en les societats que han avançat més –societats que poden educar i satisfer les necessitats sanitàries de tothom sense tenir en compte el seu nivell de renda; societats on un és lliure de practicar la religió que vulgui o de no practicar-ne cap, etc.-- prové exclusivament de la voluntat popular expressada lliurament a través de consultes periòdiques fixades per lleis aprovades democràticament. És a dir que les societats funcionen millor quan en el registre polític i fins i tot en l’empresarial i en l’imaginari de les iniciatives socials les coses funcionen, com es diu en llengua anglesa, bottom to up... és a dir, de baix cap a dalt.

Curiosament, a banda de la democràcia grega del segles V i IV aC, una de les pràctiques més democràtiques de la història es va produir en el si del cristianisme en els primers segles, fins i tot després de l’edicte de Constantí. Els mateixos apòstols van demanar a la comunitat que elegís els primers diaques, no els van pas designar ells; els dirigents de la comunitat, els bisbes, eren elegits per la mateixa comunitat; sant Benet a la seva Regla estableix que l’abat ha de ser elegit per la comunitat monàstica... Amb el temps tot això es va esgarriar i l’Església progressivament va perdre aquesta preciosa manera de governar-se per acabar contaminant-se de les formes feudals i de la monarquia absoluta. En comptes de bottom to up, up to bottom. Piramidal, de baix a dalt, sense dret a cap crítica! I encara hi som.

No és cap dogma de Fe obligatori creure que el sistema actual de govern de l’Església ha de ser el que és actualment: basat en un monarca absolut que, a més, és Cap d’un Estat. Triat, a més, per una minoria que no representa ni els fidels, ni els sacerdots, ni tan sols els bisbes. Els membres d’aquesta minoria, el col•legi cardenalici (que no surt per a res ni al Vell ni al Nou Testament), tots homes per descomptat, són triats a la soviètica, és a dir, per cooptació. Em deia un jesuïta important que ha passat molts anys a la cúria romana que quan li va preguntar a un cardenal com era que ell era cardenal la resposta va ser soviètica: perquè un altre cardenal li va dir al Papa que em fes cardenal.

I així tenim ara un sistema de govern estrany. Un bisbe de Roma a qui no trien els romans; un cap d’Estat que, per minúscul que sigui, és de caràcter teocràtic; un estat on les dones que són més a la vora del Papa tenen el paper de minyones (li fan el llit, li netegen el despatx, li fan el dinar i el sopar... però no dirigeixen cap dicasteri i si són a l’administració vaticana ocupen llocs secundaris); un estat que designa els bisbes de tot el món sense consultar ni tan sols els rectors de les parròquies que aquests hauran de dirigir. (I així s’esdevenen autèntiques aberracions humanes com la de designar un bisbe en un diòcesi on el 80% dels seus sacerdots havien signat un escrit manifestant que el perfil del nominat no era l’adequat...).

No crec que la meva Església respiri massa els signes dels temps; més aviat sembla que s’emmuralla a la defensiva i busca per designar els seus dirigents persones de submissions acrítiques abans que creients que pensin per si mateixos... Fa pena. Alguns ens havíem cregut el Concili, ves... ¿on són avui aquells dirigents com Suennens, Bea, König... aquells teòlegs com el Ratzinger jove, Henri de Lubac, Rahner, Ives Congar... aquells perfils de pontífex com Joan XXIII que ens deia allò que no s’havia de condemnar ningú i que no s’havia de ser profeta de calamitats?

Unitat en l’essencial. Llibertat en tota la resta. Caritat sempre, segons sant Agustí. L’essencial és molt fàcil: “estima i fes el que vulguis”. En ús de la meva llibertat voldria concretar en què no crec... I espero que en el que dic no falti pas a la caritat.

No crec en el cap d’Estat Vaticà.
No crec en la guàrdia suïssa.
No crec en els prínceps de l’Església.
No crec en la cúria cardenalícia.
No crec en la Congregació per al a doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici).
No crec en l’Observatore Romano.
Noc crec ni en la porpra, ni en l’anell, ni en el bàcul recamat de pedres precioses, ni en la triple corona.
No crec en la diplomàcia evangèlica o en les nunciatures apostòliques.
No crec en el Dret Canònic.
No crec en l’actual sistema de govern de l’Església.

I desafio al mateix Torquemada que trobi en els enunciats anteriors alguna cosa que pertanyi al dipòsit de la Fe.

Despropòsit

2010-11-05T11:02:00.002+01:00

Assisteixo silenciós a un debat entre dues amigues durant la sobretaula d’un bon sopar, cordial i agradable. El tema de la discussió: l’Estatut de Catalunya i l’estat en què ha quedat després de la sentència del tribunal constitucional. Jo no dic ni mu. Jo no solc tocar aquest tema, entre d’altres raons, perquè m’arbora una indignació profunda, ja que vaig votar en el seu dia la Constitució i ara, després de la sentència del TC, me’n sento exclòs. I com que és un motiu de sofriment, gestiono els sentiments a base de no pensar-hi gens ja que no està al meu abast solucionar res de tot plegat. Només ho puc patir. I patir no m’agrada.

Les argumentacions de les amigues són brillants. Una, més en la línia dels constitucionalistes catalans de caire més unionista com en Francesc de Carreras, defensa que l’estatut estava mal fet i que els polítics van portar el carro d’aquesta llei pel pedregam, sabent que ens hi estimbaríem ja que l’únic que pretenien, en inici, era disposar d'un instrument de lluita política contra un govern que suposaven del PP (i que després de l’atemptat d’Atocha no va ser). L’altra assegurava que això no era el més important, sinó el fet que la sentència mostrés que el concepte de democràcia no existeix a Espanya per la falta de respecte a la voluntat sobirana.

El debat era viu i apassionat. Al final, davant de la reiteració del concepte de despropòsit per part de la primera amiga, l’altra li replicà que fins i tot assumint que sigui un despropòsit, ella que va anar a votar que sí, tenia dret a tenir-lo. I com ella la majoria dels convocats a les urnes d’una manera lliure, igual i legal. Que no acceptava que 8 o 9 senyors que no representen ningú puguin passar pel damunt d’una voluntat popular expressada a les urnes. I més sabent que si al tribunal, en comptes d’haver-hi aficionats als toros hagués estat format per juristes com el catedràtic Pérez Royo d’Andalusia, Miquel Roca i Junyent –que alguna cosa deu saber de la constitució—o en Carles Viver i Pi-Sunyer –que havia estat magistrat del TC anteriorment—la sentència amb altres arguments hauria estat favorable a aquest “despropòsit”. Aleshores no ho seria! La justícia política no existeix: és només un joc de forces. I el TC no és altra cosa que la força dominant a Espanya, el primer a no complir la llei de la seva pròpia renovació (escàndol!).

--L’Estatut potser és un despropòsit jurídic. I què? –va concloure amb rotunditat—Doncs jo el volia aquest despropòsit i tinc dret a tenir-lo perquè vàrem votar que sí. I ningú hauria d’haver estat per damunt de la nostra sobirania. Desenganya’t – va reblar—a Espanya no hi ha democràcia: hi ha una oligarquia amb rituals formals democràtics.

Jo no vaig dir res. Em vaig limitar a patir.

Perspectiva

2010-10-31T11:29:00.005+01:00

Vaig tenir l’oportunitat després de molts anys de visitar amb calma i amb un bon guia el conjunt de la catedral de la Seu d’Urgell. En entrar a la capella de Sant Miquel, adossada al claustre, d’un estil pur de primer romànic català llevat de la coberta –canviada al segle XIII—em va sorprendre la projecció del pantocràtor sobre la volta en quart de canó que coronava l’absis (l’original es troba al MNAC). Aquesta projecció contrastava vivaçment amb la natural penombra d’un interior romànic amb poques obertures a l’exterior. Em sembla que vaig entendre millor que mai l’impacte de la imatge en l’ànima de l’habitant del segle XII així com la grandesa estètica, sempre actual, d’aquest estil pictòric.

Avui, civilització icònica per excel•lència, les imatges, malgrat la seva intensa seducció, ens assetgen arreu però no les llegim gaire; més aviat tenim tendència a devorar-les de manera contínua en una pèrdua constant de l’hàbit de contemplació. Al segle XII, en canvi, no hi havia altres imatges que les que es podien trobar a dins de l’església. Entraves a l’església de Sant Miquel i, de cop i volta, et trobaves amb tot l’interior pintat i dibuixat amb colors vius que oscil•laven al ritme de les flames d’espelmes i torxes. Havia de ser corprenedor si, a més, s’entenia el seu simbolisme. L’església, com totes les del romànic, s’orientava a l’est, a la sortida del sol. No era un caprici! Era l’actitud que l’home medieval adoptava per adorar Déu.

Sant Tomàs al segle XIII donava quatre raons per pregar mirant a l’orient de les quals ens interessa ara la darrera: ...i en quart lloc, finalment, perquè és a l’orient on apareixerà al darrer dia, d’acord amb les paraules de l’evangeli de Sant Mateu, com el llamp que surt de l’orient i llueix fins a occident, així serà la vinguda del Fill de l’Home. Exacte! Amb la projecció lluminosament oscil•lant contrastada amb la foscor interior de la capella de Sant Miquel quedava clar que l’absis projectava sobre els fidels la terrible vinguda de Déu a la fi dels temps per jutjar la humanitat...

Un altre punt que em va cridar l’atenció, un cop més, és la qüestió de la perspectiva. ¿Pintaven sense profunditat perquè no en sabien o perquè no els interessava? Em va semblar entendre que, de fet, l’absència de perspectiva es devia fonamentalment al fet que no els interessava, que no entrava en el seu imaginari estètic. No dubto pas que en devien saber poc, perquè quan als pintors, a partir del segle XIII, els interessa representar escenes amb perspectiva els costa una mica començar a dominar-la. Però la pintura romànica mostra que, quan els interessava, en aspectes menors i decoratius, la sabien representar com es pot identificar en la part inferior del pantocràtor de la Seu d’Urgell o en el de Santa Maria de Taüll.

Crec que no els interessava la perspectiva perquè volien representar missatges en camí cap a l’abstracció, és a dir, continguts que es trobaven fora de l’espai i del temps. Que la pintura és fora del temps és una evidència: no es refereix a un temps sinó al final dels temps! Però que el cel i l’infern no és un lloc sinó un estat, una situació, no es veu d’una manera tan senzilla si no és que renunciem a la perspectiva i fem les imatges completament planes. Sense espai.

Per aquesta raó, probablement, podem considerar la pintura romànica com una proposta estètica en consonància amb la contemporaneïtat nostra. Per la seva resolució formal –lluny de la perspectiva de l’espai i de la narració d’un temps—i, sobretot, pel seu caràcter profundament simbòlic.

Descreença (i 2)

2010-10-20T18:22:00.002+02:00

Des de la caiguda del mur de Berlín ençà em fa la impressió que l’imaginari col•lectiu que tinc més a l’abast ha entrat en l’era del buit on impera l’efímer i on, a passes gegantines i accelerades, hem arribat al crepuscle del deure. Com s’ha dit, fa la impressió que som com un taxi buit: lliure, certament, però que no sap on va... l’únic que sabem és que cada cop va més de pressa.

Això no és una descripció conjuntural sinó la formulació d’una sospita: ¿hem entrat en el nihilisme, suau o light i, en alguns, casos hard o fort? Entenc aquí per nihilisme, amb paraules senzilles, la negació de tot sentit. La vida sembla ser un minut d’existència entre dos abismes foscos i infinits. Si no té sentit ni tampoc fonament l’únic que hem de fer, si podem, és intentar assaborir la vida tant com puguem... Fins i tot, en trobar la vida absurda, ens podem sentir alliberats de ser coherents: fer una cosa i dir-ne una altra per exemple no ens hauria de preocupar. És incoherent, sí, i què? Negat el sentit, negada la possibilitat d’una ètica comuna.

Tot plegat m’ha vingut, com una onada al cap, en llegir les excel•lents memòries d’Esther Tusquets (Confesiones de una vieja dama indigna). Al costat de la seva vida hi retrata una part de l’elite intel•lectual del país... en general, uns deu anys més grans que la meva generació pertanyents en la seva majoria a la Gauche Divine, que tenia el seu santuari al club de nit Bocaccio i el seu punt de peregrinatge a Cadaqués. Va ser una generació que va passar en general per les dues creences a què m’he referit en el post anterior i que s’ha abocat a la descreença. ¿Aquest camí, d’alguna manera, representa el de bona part del nostre cos social? No goso afirmar-ho, però no m’estranyaria pas massa. Si apleguem el nihilisme a una de les seves conseqüències socials més perceptives d’avui, la desvinculació, acabarem de dibuixar el quadre.

Esther Tusquets al principi de les seves memòries ens dóna la seva personal versió de la vida:

Y por último en esta etapa final, he constatado definitivamente que la vida humana no parece tener mucho sentido –y si lo tiene, escapa a nuestra comprensión que viene a ser lo mismo—que la vida es un disparate, que es cierto que los hombres mueren (todos) y que (la inmensa mayoría) no son felices, y, lo que es peor, que no entendemos lo que nos está ocurriendo, pero sabemos que ocurre algo que no entendemos: al contrario del resto de los animales, el ser humano es lo bastante listo para plantearse las grandes, las eternas preguntas, pero no para hallar respuesta a la más insignificante de ellas, lo cual resulta como mínimo irritante. Tal vez exista algo parecido a lo que llamamos dios, pero de ser así, yo le imagino en otra nebulosa, absolutamente ajeno a esos ridículos hombrecillos fatuos que creó en un mal momento—también los dioses se aburren las tardes de los domingos—y que no pueden pretender ni en sueños hablar con él de tú a tú todas la noches (pàgina, 20).

Sembla que després d’aquest paràgraf terrible, encara que sigui redactat amb un to d’humor i de bonhomia i on no podem negar que algunes de les afirmacions són veritats gairebé evidents, hauria de venir una invitació al suïcidi en el més pur estil de Cioran... Però la vida és massa forta encara que no l’entenguem i ofereix, segons que sembla, molts atractius que omplen una mica si més no:

Y, sin embargo, me alegro de haber nacido, y, aunque la vida que llevamos los hombres en el planeta Tierra sea (para unos más que para otros) loca, entendí muy pronto que no iba a disponer de otra y que lo mejor sería devorar ésta con glotonería, ávida de todos sus sabores, de todo cuanto pudiera ofrecerme, que ha sido mucho.

Esther Tusquets havia estat catòlica clàssica, després catòlica d'esquerres, després falangista també d'esquerres i, finalment, res. Heus ací, probablement, una descripció de la situació actual realíssima de la qual potser la majoria no n’és conscient perquè sempre anem de pressa d’un lloc a un altre. L'activitat i la pressa són drogues efectives. ¿Com no entendre el botellón, la recerca immediata del plaer, la despreocupació del futur, la desvinculació, la insolidaritat i l’individualisme més atroç?

Suposant que això sigui veritat i que aquesta cosmovisió constitueixi el fonament de l’ètica em faig dos preguntes inquietants. Hem d’educar en aquests valors, si realment pensem així, als nens i nenes des que són petits? I, segona: ¿pot una societat sencera tenir futur des de la desvinculació i la increença?

Descreença

2010-10-17T10:52:00.002+02:00

Pertanyo a una generació, els qui vam encetar l’adolescència l’any 1960, que va ser profundament creient. La creença donava sentit i alhora protegia. L’accés a la informació exterior era nul i la fe era una muralla que ens protegia d’un munt d’enemics exteriors i interiors. Aquella creença tenia defectes greus, entre els quals la impossibilitat de diàleg i de crítica. Però tenia avantatges: fornia sentits, esperances de futur i legitimitats d’acció. L’educació en la creença tenia una incidència real en els usos socials. I no tots eren dolents. I, de manera especial, projectava la societat vers el futur, treballàvem amb un sentit precís.

Aquella generació, passat el tràngol del concili i els posteriors intents de restauració, va canviar massivament la seva creença i, si més no en la seva élite, es va “convertir” al marxisme. El capital era la nova Bíblia –-que ningú no llegia, com tampoc no es llegia la Bíblia judeo-cristiana— Moscou era la nova Roma, Lenin era el gran profeta i el secretari general de la URSS el nou Papa. Fins i tot ens vàrem permetre el luxe de tenir heretgies: Tito i la autogestió a Iugoslàvia, Ceaucescu a Romania i sobretot Mao a la gran Xina. La transcendència en aquest cas no era un cel com a estat fora del temps i de l’espai després de la mort, sinó una societat futura a la Terra, sense conflictes, feliç, on tothom donaria segons la seva capacitat i rebria segons la seva necessitat. Preciós! En definitiva: el Regne de Déu. També hi havia els “elegits”, els membres del Partit (un de sol, és clar!, el veritable, l’autèntic), que eren una mena de persones no alienades –la majoria ho érem d’alienats—que coneixien el sentit de la Història i n’acceleraven el ritme per arribar al més aviat possible al paradís sobre la Terra. Les masses, abandonades a la seva sort, queien inevitablement en el reformisme. I això era pervers. La democràcia occidental només era formal i l'autèntica era la "popular" dels països de l'Est --inclosa Cuba-- que de fet eren dictadures de l'élite del Partit Comunista.

La Història, en el sentit de la creença, ha estast cruel amb la meva generació. Va arribar el 1989 i vàrem contemplar atònits la caiguda del mur de Berlín i, finalment, una blasfèmia: el secretari general de la Unió Soviètica declara el Partit Comunista fora de la llei; i, poc després, el que semblava impossible, la dissolució de la URSS. I tot plegat era més dolorós encara perquè eren molts els qui s'havien trencat l'espinada generosament en la lluita per aquest somni paradisíac... i ara es trobaven amb el somni ensorrat i amb una vida gastada endebades.

Perduda la fe religiosa en els anys 70 i ensorrat el somni d’un futur paradisíac a partir de l’acceleració en el sentit “correcte” de les lleis ocultes de la Història descobertes per Marx, no ens queda, abans de morir, altra cosa que el present i el desert. ¿És estrany que el segle XXI a l’Occident, després d’aquests desenganys tan brutals, no s’hagi abocat, ni que sigui inconscientment, a formes col•lectives de nihilisme pràctic?

En parlaré demà.

Casos

2010-10-11T18:49:00.002+02:00

En Joel ha estat brillant. Participava en una taula rodona a la Facultat. Quan ha començat a parlar ha atret de seguida l’atenció de la concurrència. L’ordre del discurs ha estat impecable, amanit hàbilment d’anècdotes sucoses, viscudes i fins i tot divertides. Tanmateix el que resultava més atractiu era el seu gest acordat amb l’èmfasi de la seva veu, lleugerament nassal, l’entusiasme en la dicció i, sobretot, aquesta llum de l’esguard que semblava talment de reflexos diamantins, com si vessés l’afecte a dolls entre tots els qui l’escoltaven. Magnètic. En Joel té dues passions i mitja: llegir i escriure, i una mica de música. Doncs bé, el paguen per ser lector d’editorials –dictamina sobre originals a publicar o obres a traduir-- fa traduccions i escriu crítica literària en revistes especialitzades... i toca la guitarra clàssica. Ha unificat la vida professional i privada en una de sola. I és feliç. Se li nota. Ha acabat la seva intervenció –versava sobre la importància educativa de la lectura en silenci-- amb una sentència contundent extreta del Kempis: entra en la teva habitació i ho trobaràs tot. Quan ha acabat, uns segons de silenci expectant han mantingut una calma lleugerament tensa entre el públic assistent, com si s’haguessin quedat amb gana de paraules; cosa rara en aquesta mena d’actes, al final l’han aplaudit i tot. En Joel és solter i no sembla que li calgui ser abraçat mai per ningú.

En Max ha assistit a la intervenció del Joel. Mentre l’ha escoltat ha pensat, amb un toc d’enveja, que li agradaria ser com el Joel. En Max és professor, però sempre s’ha refugiat en la recerca i en la gestió. Ha procurat treure’s del damunt la docència quan ha pogut. Imparteix cursos de doctorat i alguna assignatura optativa... No ho fa malament, però li costa molt establir un contacte viu i cordial amb l’alumnat. És ordenat en les exposicions també, com el Joel, es prepara les classes i té una cultura vastíssima. Però li manca aquest petit o gran do de la comunicació, de saber crear un ambient afectiu entre els qui l’escolten, de transmetre il•lusió i optimisme entre els joves oïdors... No pot. Sempre és distant. Les valoracions de l’alumnat a final de curs el deixen bé, per damunt de la mitjana, però mai a dalt de tot.

Quan arriba a casa el Max s’asseu a la butaca i es disposa a llegir, convençut que en Joel té raó: el silenci i la solitud a casa, acompanyat d’una bona lectura serien, li sembla, un bon antídot a la violència col•lectiva i, potser, una possibilitat de felicitat. En plena lectura d’una bona novel•la que té el maquis a la vall d’Aran com a pretext es topa amb una frase dita per un personatge i s’hi atura: ...i això va quedar als llimbs dels plaers ajornats. I troba que sí, que a la vida, en general, tot són projectes, somnis i desigs molts dels quals queden als llimbs dels plaers ajornats. En Max és vidu i sempre, en tacar el llum de la tauleta de nit, recorda l'escalfor d'aquelles abraçades... No s'ha acostumat a viure sol.

L’Eva tornant a casa, amb passa viva, també anava rumiant. Ha assistit per motius professionals a l’exposició del Joel. I mentre anava pel carrer no deixa de rumiar una frase, molt coneguda i de la qual no s'acaben d’extreure les condicions pertinents per canviar el rumb de les nostres vides, que ha sortit en una de les intervencions: una persona val més pel que és que no pas pel que té. Just quan arriba a la porta de casa, en posar la clau, somriu: és clar, --es diu-- el problema és que de la mateixa manera que no ho arribem a tenir mai tot, tampoc mai no acabem de ser. Sempre anem fent el nostre ser... De fet quan morim, no hem acabat de ser del tot... oi? Ve d’aquí la infelicitat humana?

Mentre puja en l’ascensor somriu un cop més de les seves filosofades sobre el sentit i sobre la mort. L’Eva, malgrat tot, és feliç perquè ha après a viure el dia i ha aconseguit no preocupar-se gens d’allò que no pot controlar.

Certeses

2010-10-06T09:22:00.006+02:00

En Joel, optimista, cada dia a primera hora del matí, abans d’entrar a treballar, es mira el paisatge barceloní que s’estén als seus peus, respira fons, i mormola amb intensitat: la primera hora del primer dia de tot el que em queda de vida.¡Que bé! Treballa a la part alta de Barcelona amb una feina que li agrada. Estable, ben pagat, dominada de fa anys l’ambició del posseir o del manar, quan comença la jornada en els foscos dies d’hivern s’entreté a mirar la ratlla liliàcia de l’aurora damunt l’horitzó llunyà de la mar... La bellesa l’omple. Toca la guitarra clàssica. En té una al despatx i, a mig matí, s’entreté a polsar-la. Sovint tanca els ulls i sent una especial escalfor al voltant del cor mentre els seus dits convoquen un contrapunt de Bach. Quan té una malaltia sempre pensa allò de tal com ha vingut se n’anirà. Mai no pensa en la mort i veu el cantó positiu de cada cosa com si el que fos negatiu no existís. Fa poc li van extirpar un ronyó... però ell somrient els deia als amics que l’anaven a veure que no passava res, que encara n’hi quedava un...

En Max, pessimista, també té una feina que li agrada. Es dedica a la geografia i a la història. Coneix tant la geografia de la fam com la història del dolor. I per més que vol veure el cantó bonic de les coses no pot perquè la raó no li ho permet. També li agrada la feina que fa i toca la trompeta en un grup de jazz clàssic. Els seus col•legues de la banda li atorguen solos en les peces que tenen l’estètica del blues desolat. Ningú com ell expulsa una tristesa tan fonda de dins de l’ànima a través de les inflexions i els growls desesperats retinguts amb perícia damunt de les blue notes... Sap massa bé que tots portem la mort larvada a dins –-ahir mateix va anar al funeral d’una noia de 25 anys, alegre com poques, que anunciant abans d'ahir un maldecap sobtat, en acabat de dir-ho va quedar fulminada a l’acte--; sap que només ens podem fer preguntes sense respostes certes sobre el sentit i la moral i que el mal i el dolor no lliguen amb les ànsies de felicitat que tenim inscrites al cor. Cada vespre juga al paddle amb els amics. De nits, cansat, el benestar del cos li és una anestèsia per a la tristor de l'ànima. S’allita aviat. Quan baixa la persiana i tanca el llum pensa que ja li falta un dia menys per a la mort. El seu pecat és la lucidesa.

L’Eva, alegrement escèptica, els coneix tots dos. Treballa en una feina que li agrada. Té tractes professionals amb el Joel i juga a paddle amb el Max. Avui ha coincidit amb tots dos. El Joel li ha explicat la jaculatòria que practica de bon matí i el Max li ha comentat la tenebrosa fórmula d’abans d’aclucar els ulls... L’Eva, que també fa esport en part per oblidar-se dels mals del món, mentre prepara el sopar els recorda. Esbossa un somriure i mormola mentre apaga el gas: de fet tots dos tenen raó.

Drets

2010-09-29T17:49:00.002+02:00

La veritat és que per edat això de l’estat de dret m’ho crec molt poc, en especial pel que fa a les relacions col•lectives dins de la societat on he viscut fins ara. En general els “drets” que tinc com a ciutadà solen ser respectats més o menys en funció de la força que l’Estat, les institucions o associacions sindicals o professionals tinguin. Mai en funció de la seva o meva raó. Si un sindicat o associació professional és capaç d’aturar, per exemple, el transport de mercaderies per carretera–com va passar fa uns anys a França—podrà pressionar el govern de l’Estat en funció dels seus interessos i no pas en funció dels generals. (Al nostre Estat ja s’ha vist més d’un cop el que poden arribar a aconseguir un grapat de controladors aeris). En canvi si, amb tot la raó del món, fan vaga els inspectors d’ensenyament, per exemple, o els autònoms que regeixen botigues de camises no aconseguiran res. Ni ens n’assabentarem.

Avui és dia de vaga general convocada pels sindicats majoritaris de l’Estat espanyol. Jo ja sabia que, com el dia de les eleccions, des de les 7 del matí els representants sindicals dirien que la vaga ha estat un èxit i que el govern diria que no n’hi havia per tant. Que cadascú es quedi amb el que més li agradi. Ara bé, allò de tenir dret a no seguir una vaga quan està convocada pels sindicats és son de la bona.

Ahir al matí, al forn, les dependentes no volien fer vaga i només estaven espantades per si hi havia piquets o si no podien traslladar-se de casa seva a la feina i retornar-ne. Vaig tenir ocasió de parlar amb un petit empresari que va quedar amb els treballadors que avui no hi anessin al matí, en previsió d’aldarulls previs, i que a les tres de la tarda s’incorporessin discretament a la feina. Van pactar que el temps perdut al matí el recuperarien mitja hora cada dia durant uns dies. Van ser, segons em va dir, els mateixos treballadors els qui li ho van proposar. (L’empresa es troba ubicada en un determinat polígon industrial).

Avui al matí he volgut anar a la feina. I ho he aconseguit, però a costa d’una hora més de viatge del normal perquè un piquet dissuasiu (per favor, la paraula “informatiu” abandoneu-la d’una vegada que ja ningú no es mama el dit!) havia cremat un munt de neumàtics en una cruïlla important (gran sensibilitat ecològica per cert!) i la guàrdia urbana ens ha desviat per carrerons del barri de Gràcia. Suposo que jo tenia dret a circular per anar a treballar o per fer el que em rotés, però aquest dret “ciutadà”, si molt convé, els sindicats se’l poden passar per l’arc del triomf.

He tingut, doncs, temps i ocasió d’escoltar diverses telefonades al programa de Catalunya Ràdio. La majoria dels qui telefonaven volien anar a treballar però no hi podien accedir per diversos motius “dissuasoris”. En alguns casos amb violència (com a l’estació de metro de la Sagrera). Un autònom que es dedica al transport amb un camió de propietat confessava que ell tenia feina però que no havia sortit per por. No estava en condicions que li punxessin una roda que val tres mil euros. Mala cosa quan no es va a treballar per por o per coacció.

Llegeixo aquesta tarda amb estupefacció que el senyor Álvarez, dirigent de la UGT a casa nostra i persona per la qual tinc un respecte especial, etziba que “el dret a no fer vaga no existeix”. I diu tranquil•lament que els qui volen anar a treballar ho fan coaccionats per la patronal! Per aquesta raó defensa l’acció dels piquets dissuasius. Els drets dels treballadors, conculcats segons ell, estan per damunt de les voluntats personals d’anar a treballar.

Ja hi som amb els grans principis! Considerar que el que jo penso amb la força de la meva institució pot coaccionar altres persones encara que estiguin suposadament coaccionades per d’altres, sense que aquesta dissuasió coactiva estigui reconeguda per la llei, és una opinió agressiva de caràcter autoritari que frega el feixisme. Els empresaris poden pensar que els drets econòmics de l’empresa com a generadors de riquesa en temps de crisi estan per damunt del dret de vaga. I es poden creure autoritzats a crear ells mateixos els seus sindicats privats per coaccionar realment els piquets de treballadors. I ja hi tornarem a ser!

El senyor Álvarez, amb aquestes opinions que no estan verificades per cap estudi estadístic--d'on t'ho treu que els empresaris coaccionen els treballadors?-- ni per cap font solvent, ens convida al darwinisme social: té raó, simplement, no pas qui argumenta millor i convenç sinó qui té més força.

En definitiva: la llei de la selva.

En forma

2010-09-26T10:52:00.004+02:00

A l’estiu i durant els caps de setmana de bon temps solc fer un petit recorregut diari en bicicleta. Així, abans que s’iniciï el capvespre, dedico aproximadament una hora a aquest exercici aeròbic. Un dels recorreguts més habituals consisteix a baixar fins a la línia de mar –uns dos quilòmetres--, pedalar arran de platja, aturar-me una estona al port esportiu per contemplar l’horitzó marítim i retornar al punt de partença.

El retorn d’aquest itinerari marítim em resulta lleugerament dur, físicament parlant, ja que els seus dos quilòmetres fan una pujada constant. Solc remuntar el camí cap a casa per una via paral·lela a la de baixada, asfaltada, que té marcat el carril de les bicicletes.

Avui, a mig camí de pujada, quan ja suava copiosament, m’he topat amb tres nens que estaven asseguts per on jo havia de passar amb les seves tres bicicletes a terra. Xerraven. No calia que s’apartessin perquè jo podia passar per la dreta, damunt la zona asfaltada destinada als cotxes, un camí de molt poca circulació habitual.

Quan era a punt d’arribar on eren els nens, el més grandet li diu a un altre que era d’esquena:

--Aparta’t que ve un ciclista!

El nen assegut que estava d’esquena ha fet un bot enrere, ha apartat la bicicleta i m’ha mirat. Just quan passava pel seu costat exclama:

--Apa! Que no és un ciclista, que és un avi!

El que li havia donat l’avís li contesta:

--Sí, però és un avi en forma!

No cal ni dir que he esclafit a riure jo sol de manera descontrolada. El més gran no devia tenir els deu anys i el més petit uns set o vuit. Si algú m’hagués vist esbufegant, pedalant pesadament, suant i alhora esclafint a riallades sonores hauria pensat que jo no hi era pas tot.

Un cop m’ha passat l’atac de riure m’he sentit per dins estranyament satisfet i content. Mai ningú de manera espontània m’havia vist com un avi (no en sóc, però ho podria ser!). I els qui m’han qualificat com a tal, uns nens de set a deu anys, estaven perfectament capacitats amb la perspectiva adequada per atorgar-me aquest títol.

Ignoro la causa per la qual m’he sentit tant cofoi com a conseqüència d’aquestes frases. Realment les reaccions humanes són un bon misteri ja que del temps gris, el capvespre i la visió del mar venia més aviat carregat de la nostàlgia pròpia de la tardor i del final d'estiu. De cop i volta les frases espontànies, sinceres, fresques de tres nens m’han girat l’ànima com un mitjó.

A partir d’avui em considero oficialment, doncs, “un avi” i no pas un ciclista. I de la mateixa manera que a la facultat les tesis doctorals es poden qualificar “cum laude”, em sento molt orgullós que un tribunal de tres nens hagin acordat per unanimitat que la meva condició oficial d’avi mereixia un “en forma”.

Que duri!

Sentit (i 3)

2010-09-23T19:41:00.002+02:00

Viktor Frankl afirma que una via per trobar el sentit de la vida és el sofriment (vegi’s els dos posts anteriors). Porto molts anys donant voltes al profund patetisme de l’existència humana. Utilitzo aquí el terme “patetisme” en la seva accepció de ‘patior’, “patir” i no pas en el significat de “pathos”, “vivència”. Pensada la vida en dimensió històrica –és a dir al llarg del temps—, geogràfica (els milions de persones amb dolors i sofriments ara mateix en l’espai) i, finalment, en la pròpia consciència de ser, cal concloure que el sofriment i la mort, atzarosos i injustos segons la raó humana, superen de bon tros quantitativament la part agradable i positiva que pugui també oferir-nos la vida. Crec que les angoixes i els dolors humans (‘luctus et angor’) són clarament superiors als seus gaudis i esperances (‘gaudium et spes’). Parlo de la realitat quantitativa. Només que considerem, per exemple, el fet que hàgim de morir i no sapiguem quan ni com sense tenir assegurat el segon present ja és superior a qualsevol altre plaer per poc conscients que siguem d’aquesta horrible realitat.

Quan he buscat una resposta raonable al sentit del sofriment mai no n’he trobat cap que m’hagi convençut. I que consti que, d’entrada, tinc fam de ser convençut. Vull que algú em convenci. Confesso que les respostes de la meva comunitat religiosa catòlica no em convencen pel que fa al sentit. Entenc que s’hagi de lluitar contra tot dolor i em convenç que hem de fer companyia i ser solidaris amb els qui pateixen per exigència de l’amor com a sentit del viure. Però no veig el sentit del sofriment enlloc. Suposo que molts teòlegs i filòsofs cristians hi han fet notables esforços. Tanmateix totes les respostes de què he tingut coneixement m’han semblat “placebos”. Vull dir que com que és una contradicció insalvable un Déu totpoderós concebut com a Pare amorós amb els horribles sofriments de la vida, la majoria o potser tots els pensadors catòlics s’han sentit obligats a buscar una coherència impossible a priori. I sempre acabes veint-los el llautó.

Tampoc m’ha convençut Viktor Frankl. M’ha agradat, tanmateix, que afirmi que el sofriment mai no significarà res si no és absolutament necessari (pàgina 111). Per tant una ascètica del patir per patir en la tradició de les autoflagel•lacions i altres penitències corporals no té sentit per més que es relligui a un suposat incorporar-se al valor redemptor dels sofriments de Jesús. Però no he entès tampoc que afirmi, sense aportar cap mena d’argument, el sentit del sofriment inevitable. És cert que una bona actitud davant del sofriment inevitable com pensar que pot tenir sentit, sacrificar-se, etc. pot ajudar a suportar-lo. Ara bé no ens diu res sobre el seu significat. Només afirma proposicions, com per exemple:

Mai no es podrà excloure la inevitabilitat dels sofriment. En acceptar el repte de sofrir coratjosament, la vida té fins al darrer moment un sentit i el conserva fins al final, literalment parlant. (pàg.112)

Però no diu per què s’ha de sofrir coratjosament ni quina mena de sentit és aquest que es conserva fins al final. Ho sento. Ara com ara, el sofriment, es miri des d’on es miri, és un escàndol que fa que la vida, des del punt de vista racional, no tingui massa arguments per a ser viscuda.

El mateix Frankl es fa una pregunta capital que no es contesta:

¿Té tot aquest sofriment, aquestes morts al meu voltant, algun sentit? Perquè si no el tenen, definitivament, la supervivència no té sentit, ja que la vida el significat de la qual depengui d’una casualitat –es sobrevisqui o s’escapi d’ella—en darrer terme no mereix ser viscuda. (pàg.113)

Amb el sofriment no passa com amb la vida. Aquesta darrera la vivim com si tingués sentit, encara que ignorem quin. El sofriment no el podem viure com si tingués sentit, perquè més aviat experimentem vivencialment que no en té cap.

Ah! I que consti un cop més: vull ser convençut que sí que en té i que estic equivocat en els meus raonaments!

Sentit (II)

2010-09-20T19:11:00.003+02:00

Des d’un punt de vista estrictament biològic el sentit de la vida consisteix fonamentalment a reproduir-se. Amb aquesta finalitat les espècies neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. Un cop ja no es poden reproduir la seva vida perd tot sentit (biològic). En part, en la mesura que nosaltres som espècie biològica, el sentit també el trobem en la reproducció. És un fet experimental i viscut que la gestació d’un fill volgut provoca una mena de plenitud interior en els progenitors difícil de descriure i encara més difícil de comprendre si no es viu. I és un fet reconegut a bastament que fer l’amor estimant és el plaer més intens –físic i psíquic-- que pot experimentar l’espècie humana. En aquest fet generatiu, més existencial que raonable --¿quin sentit té posar al món una persona que en néixer ja és prou vella com per morir?—, es pot compartir un especial sentit del viure enfocat linealment i vivencialment cap al futur. En definitiva, encara que no hi pensem, la majoria dels humans som incapaços de viure la vida com si no tingués sentit. No sabem potser quin és, però sentim que existeix.

Viktor Frankl (vegeu post anterior) va trobar el seu sentit del viure en l’amor dins d’un dels més horribles sofriments. Imaginem-ho. Una matinada de febrer al camp de concentració, es lleva amb un fred espantós i, com tants d’altres i sense esmorzar, és obligat a recórrer un parell de quilòmetres caminant sobre el terra glaçat amb unes sabates sense mitjons i els peus nafrats. Ha de treballar amb un pic per excavar una rasa. Li esperem deu hores maltractades de feina dura i esclava sota els insults dels seus guardians nazis... De sobte... però deixem que parli ell:

Un pensament em va petrificar: per primer cop a la vida vaig comprendre la veritat vessada en les cançons dels poetes i proclamada en la saviesa definitiva de tants pensadors. La veritat és que l’amor és la fita última i la més alta a la qual pot aspirar l’home. (...) La salvació de l’home està en l’amor i a través de l’amor. Vaig comprendre com l’home, desposseït de tot en aquest món, pot encara conèixer la felicitat ni que sigui momentàniament si contempla l’ésser estimat. (...) Que estigui o no present i fins i tot encara que no continuï vivint no deixa de ser important. Jo no sabia si la meva dona vivia encara, ni tenia tampoc la manera d’esbrinar-ho, però ja no m’importava. No em calia saber-ho. Res no podia alterar la força del meu amor, dels meus pensaments o de la imatge de la meva dona. Si aleshores hagués sabut que la meva dona era morta, crec que hauria continuat lliurant-me –insensible a tal fet-- a la contemplació de la seva imatge i que la meva conversa mental amb ella hauria estat real i gratificant. (...) Aquesta intensificació de la vida interior ajudava el presoner a refugiar-se contra el buit, la desolació i la pobresa espiritual, retornant-lo a la seva existència anterior (pàgines 46 i 47).

La seva dona no va sobreviure a les condicions del camp de concentració...Probablement quan Frankl sentia el que ens diu la seva dona ja era morta.

Crec que fóra indecent per part meva afegir el més mínim comentari a aquestes pàgines... Continuaré.

Sentit

2010-09-18T10:54:00.004+02:00

De l’observació i experiència de la vida resulta irrefutable que l’espècie humana es caracteritza, entre d’altres aspectes, per la fragilitat, la vulnerabilitat i la ignorància. Som tan fràgils que, abandonats pels progenitors, no seríem capaços de sobreviure, com ho fan molts animals, només amb la dependència directa de la naturalesa. Som tan vulnerables que no tenim assegurat ni el segon present, ja que portem la mort larvada en la nostra existència i qualsevol atzar –un accident, una malaltia...—pot fer-nos molt de mal i condicionar la resta de la vida a base de sofriments i impossibilitats de realització permanents. I, a més, som ignorants.

Podem fer-nos preguntes per les causes immediates –per què plou?—i obtenir sovint respostes satisfactòries. I també podem preguntar-nos per les causes últimes –quin és l’origen de la vida?, hi ha vida després de la mort? quin sentit té viure?, què és el que està bé i el que està malament i en funció de què?, etc...-- Tanmateix, pel que fa a aquestes darreres, no estem capacitats només amb els instruments de la lògica i de la raó per trobar respostes rodones, consistents i satisfactòries. La ciència no ho respon tot i ja sabem també que les respostes per les causes útlimes no poden ser universals. Si més no ara com ara. Som, doncs, una espècie condemnada a la ignorància.

De les preguntes per les causes últimes potser una de les més importants sigui la del sentit. Sobre aquesta qüestió he llegit un llibre durant aquest curs que m’ha trasbalsat per moltes raons. Es tracta de l’assaig El hombre en busca de sentido de Viktor Frankl. Jo no sabia qui era. Em va començar a sonar llegint algunes obres de Francesc Torralba que el citava sovint. Durant aquest any em va caure, per atzar, aquesta obra a les mans i no vaig poder resistir la temptació de llegir-la.

Frankl era un neuròleg i psiquiatra austríac d’origen jueu que l’any 1942, als 37 anys, va ser deportat juntament amb el seu pare i la seva dona a camps d’extermini nazis. Ell en va sobreviure però el pare i la seva muller hi van morir. En aquest llibre narra i reflexiona sobre la seva horrorosa vida als camps de concentració. I ens diu que ell va sobreviure perquè la vida tenia un sentit.

Segons ell cada persona és insubstituïble i, per tant, cada ésser humà ha de trobar la seva pròpia resposta al sentit. Segons Frankl sempre tenim un sentit per viure. D’acord amb la seva experiència aquest el podem trobar a través de tres dimensions: l’acció, els principis i el sofriment.

Molta gent pot trobar el sentit de la vida preferentment en la realització d’una passió personal que el porta a una activitat organitzada i constant. En el segon cas –ell en diu “principi”—el sentit es troba en el contacte amb la naturalesa, l’art, la bellesa o la cultura; quan aquestes presències de la vida fascinen de tal manera que un s’hi lliura de per vida (sigui com a actor –un escriptor o un músic, per exemple--,o com a consumidor o les dues coses alhora) es pot trobar el sentit. També situaria en aquesta segona situació de sentit el fet d’experimentar amor per alguna cosa –lliurar-se de manera total a una institució religiosa, per exemple—o per algú. I, finalment, de manera sorprenent per a mi, diu que també es pot trobar un sentit en el sofriment. Com aquest text ja és massa llarg m'aturo aquí i en continuaré parlant en d’altres posts.

Philia

2010-09-13T19:35:00.003+02:00

M’he permès aquest estiu cultivar un somni que només he pogut viure molt de tant en tant: llegir l’obra sencera d’un autor clàssic grec, a poc a poc, i pensant-lo lentament a la llum de la meva ignorància i del meu present. Fa temps vaig poder llegir tot Tucídides i tot Èsquil. Ara toca Heròdot, el primer home que es pot qualificar pròpiament d’historiador.

En una de les seves valoracions dels atenesos –recordem-ho: els inventors genuïns del concepte “democràcia”—diu el següent: els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes. Heròdot, doncs, és el primer a valorar la “isagoria” que es pot traduir per “llibertat de dir”, “igualtat d’expressió pública”. El valor de les persones, doncs, a Atenes, a partir del segle VaC va començar a no dependre del poder, de la religió o de l’economia... sinó del debat i de l’argument públic en assemblees de ciutadans, debat que es tancava sempre amb una votació que decidia.

Sovint afirmem que una de les llavors o arrels d’Occident és Grècia. Probablement la llavor més antiga d’allò més positiu i públic que podem presentar al món han estat la llibertat i la democràcia. Un poble petit i insignificant, format per persones que s’alimentaven de pa, formatge i olives va generar una idea i la va sembrar en la Història. Una idea, com diu l’hel•lenista Joan F. Mira, que ha arribat fins a nosaltres. És cert que a Atenes ni les dones, ni els esclaus, ni els estrangers tenien dret a votar o a parlar. Però la idea havia nascut. I avui és ben nostra.

Tanmateix la llibertat de dir era una idea molt perillosa si no venia acompanyada d’una emoció o sentiment profund i permanent d’aquells que la practiquen: la “philia”. La llengua grega –com també passava amb el llatí—tenien paraules diferents per a designar conceptes complexos que, posteriorment hem simplificat en un sol mot perdent sovint el matís. És el que passava amb el concepte d’amor que, en grec, es deia amb tres paraules, una de les quals era precisament “philia”, amistat, en el sentit també d’amistat col•lectiva, de ser el mateix, d’identitat. “Philia” és un concepte clàssic i hel•lènic... i no sé si ha tingut tant d’èxit en el futur de la història com la “isagoria”...

Quan penso en Espanya i en el seu debat polític -- tingui lloc aquest en l’àmbit públic o en el particular-- m’entristeixo sovint perquè tot i comprovar la vitalitat de la “isagoria” tal i com la van imaginar els atenesos al segle V aC, no sembla que s’hagi mantingut amb igual passió la “philia”. A Espanya, per poc que se segueixi la seva premsa i el to de les seves tertúlies (ràdio, webs...), es veu de seguida que som davant d’una societat que encara no s’ha reconciliat en el fons de la seva ànima (llevat per actuar contra la diferència perifèrica vasco-catalana).

A Catalunya, d'altra banda, tot i l’aparença més calmada del debat i de les relacions personals, sobta i fatiga que encara estiguem pensant i discutint a quina “philia” pertanyem i de quina mena és.

Elogi

2010-09-10T20:36:00.001+02:00

A les enquestes de valoracions ciutadanes els polítics solen situar-se en les escales més inferiors. N’hi ha prou a parar l’orella en qualsevol dels àmbits que tractem per tal de verificar que aquesta indicació es correspon amb la realitat. Jo no m’he dedicat mai a la política, la segueixo de lluny i procuro no amoïnar-m’hi massa, precisament perquè sovint m’altera. Per tant, probablement, jo entraria dins d’aquest bloc de ciutadans que tenen mala opinió dels polítics i de la política en general. Tanmateix si prenem una mica de distància de la realitat no és difícil arribar a la conclusió que aquesta valoració negativa és radicalment injusta.

En primer lloc perquè la solució de la majoria dels problemes col·lectius que ens afecten privadament (seguretat, justícia, sanitat, educació, urbanisme, economia, etc.) no tenen altra solució que la que es deriva de les decisions polítiques. Tant si la política és intervencionista com si és liberal. La política, doncs, és una dimensió essencial de les societats humanes desenvolupades.

En segon lloc perquè l’honesta vocació política és dura i pressuposa en qui la vol exercir un coratge i un equilibri interior que no són comuns en la majoria de les persones. A més, encara que es tingui poder –i el poder de debò produeix un plaer que pot modificar la personalitat si no es contraposa l’adulació que genera al voltant amb la crítica— la solució dels problemes col·lectius sempre és lenta i complexa. Això obliga als polítics a treballar amb desmesura i a abocar bona part de la seva vida a les tasques que se’n deriven. Molts no tenen més remei, fins i tot, que descurar fins a cert punt la seva vida privada. He conegut polítics de la vora i se’ls pot acusar de moltes coses menys de no dedicar moltíssim temps a la seva feina. La tasca d’un polític honest mai no està prou ben pagada econòmicament parlant!

En tercer lloc perquè, en part, l’ambigüitat del llenguatge polític—sovint més adreçat a l’emoció del potencial elector que no als fets—o la pobresa del debat especialment pel que fa a les argumentacions, estan originats en la ciutadania. Efectivament, els ciutadans en general no volem que ens diguin la veritat crua. Suposant que calgués baixar els sous, pujar els impostos i mantenir una taxa alta d’atur durant un temps per solucionar de debò un problema estructural econòmic, i aquesta fos la proposta honesta d’un polític, ¿qui el votaria? De seguida, com ja ha passat a Catalunya, algú de l’oposició afirmaria que si el votaven baixaria els impostos i incrementaria els serveis i les pensions (ho vaig sentir per ràdio a la senyora Alicia Sánchez-Camacho... en una mostra més d’irresponsabilitat demagògica en les actuals circumstàncies de recessió i de crisi).

Prescindint dels problemes que té la nostra democràcia –llei electoral injusta, llistes tancades, excessiu domini de les cúpules dels partits, etc.—entre els nostres polítics n’hi ha de tots colors, com en totes les professions: excel·lents, normals, mediocres i dolents. A desgrat d’això vull fer avui l’elogi d’aquell i d’aquella que senten l’honesta vocació política i volen representar o servir la ciutadania des de l’hegemonia d’un pensament que sotmeten al judici de les urnes.

Vull fer avui l’elogi, sí, d’aquells i aquelles que saben que la seva persona pública i privada quedarà exposada a la llum de la crítica, sovint injusta, despietada, excessiva i fins i tot falsa. I malgrat això posen la seva voluntat de fer i de ser al nostre servei. Jo, com suposo que molts dels qui blasmen la política i els polítics, no ho podríem ser per manca de tossuderia, de voluntat i de coratge.

Foc d'argelagues

2010-09-08T18:54:00.002+02:00

L’argelaga és un arbust espinós de flors petites i grogues que viu en entorns molt secs. Antigament s’utilitzava per encendre el foc. Crema de seguida i fa unes flames grans i esplèndides que es consumeixen, però, de seguida. Per aquesta raó amb l’expressió “foc d’argelagues” en català ens referim a la flamarades emocionals o passionals molt intenses que alhora són de poca durada.

S’acaben de convocar eleccions al Parlament de Catalunya. No sé si el que em passa a mi és una sensació que afecta a més persones o només és un fenomen estrictament personal. El cas és, però, que paeixo molt malament les campanyes electorals. Pel joc brut, pel cop baix, per les mentides, per les promeses que no es compliran... i molt especialment per les traques que persegueixen crear flamarades d’emoció, sovint poc raonables o clarament irracionals, a la busca d'activar el vot a favor dels uns o dels altres.

Els experts calculen que aproximadament un 16% dels votants s’inclinen al final a votar algú pel caliu emocional, més o menys cec, o per raons del tot superficials (pel fet que el candidat o la candidata són “guapos o guapes”, simpàtics, graciosos, etc.). I és clar, els assessors electorals van de bòlid aconsellant el que calgui per anar a la recerca i captura d’aquest sac de votants.

El joc emocional que va in crescendo al llarg de la pre-campanya i dels quinze dies de campanya pròpiament dita, destinada fonamentalment a excitar flamarades, em satura i sovint m’intranquil•litza o m’indigna. Sovint també em desequilibra emocionalment i faig mans i mànigues per situar-me'n ben lluny i no assabentar-me de res. En general les fuetades verbals que s’adrecen els polítics quan estan en campanya –uns més que d’altres, certament—semblen un concurs per veure qui la diu més grossa. Gairebé mai es remeten a la memòria –les masses no en tenen: qui es recorda ja avui de la indignació per la sentència del constitucional o pel fet que la senyora Cospedal era la segona del senyor Aceves quan la famosa mentida sobre els atemptats d’Atocha?—i gairebé sempre s’articulen a base de “suposicions” (“això ho diu perquè està nerviós...”, “la seva intenció és aquesta o l’altra...”) i molt poc sobre el que de ferm s’ha dit i, encara menys, dels fets.

Personalment preferiria mil vegades que es repartís als ciutadans uns resums ben fets de les propostes de cada partit, un bon DVD –si ho voleu—i que cadascú s’ho estudiés i votés en consciència després d’una lectura pausada i d’una reflexió tranquil•la.

La legitimitat moral d’unes eleccions hauria de procedir de la reflexió i de la serenitat analítica. Una victòria justeta aconseguida pel foc d’argelagues de les campanyes electorals no em sembla massa lícita. Fins i tot la trobo un pèl immoral

L'1 de setembre i el final de vacances

2010-09-01T17:32:00.003+02:00

El dia 1 de setembre, si no s'escau en dissabte o diumenge, és un dia especial per als mestres i professors. Marca el pas de les vacances d'estiu al retrobament dels col·legues i als reinicis de la gestió professional. És un dia especial i no és un retorn normal a la feina com en d'altres professions. Quan un torna al despatx d'advocat, a la consulta mèdica, a la botiga, al taller... refà les tasques suspeses abans de marxar de vacances i relliga el que s'ha deixat penjat amb el que cal continuar fent. En principi, si no hi ha crisi greu, no hi ha cap gran canvi.... Els professors i mestres, per contra, han d'entomar nous alumnes que no coneixen de res, ha de iniciar des de zero el plantejament d'unes activitats que han d'acabar amb la construcció d'aprenentatges i, en alguns casos, s'han d'enfrontar amb reptes del tot nous i de futur incert, com ho és això d'ensenyar de cop i volta un grup d'alumes amb només materials digitals, sense transició i sense preparació de cap mena.

Continua, això sí, les característiques i situacions que fan d'aquesta professió una de les que causen més estrès. Les dificultats de l'aula són creixents i els horitzons de l'educació en el nostre país són incerts i vagues, tant pel que fa a les orientacions públiques i polítiques com les que es troben en la vaporositat de l'imaginari social. Els mestres i professors són pressionats perquè eduquin i construeixin aprenentatges en tots i cadascun dels alumnes. I no se'ls perdona que això, en les condicions socials actuals, no s'aconsegueixi ni de bon tros. És com si als metges se'ls obligués a curar absolutament tots els malalts en un temps determinat...

Sovint els mestres i professors són blasmats socialment pel fet que tenen moltes vacances. Cal començar a dir que una cosa és que no sapiguem què fer amb els nens i nenes quan no tenen escola i una altra de molt diferent criticar sense coneixement de causa les vacances d'aquesta professió.

En primer lloc cal dir que a tot arreu del món mestres i professors gaudeixen de vacances més llargues que en d'altres professions, fins i tot als Estats Units on no hi ha aquesta idea de vacances pagades com a Europa. Això sol ja ens hauria de fer pensar. Cal recordar que la professió docent és la que causa més baixes després de la de minaire... i aquestes baixes es deuen fonametalment a la duresa de tractar amb nens i adolescents durant unes hores diàries al llarg d'un curs. No és una tasca fàcil sobre la qual, a més, s'investiga molt poc per trobar-hi resultats concrets positius. El professorat necessita, especialment els qui fan bé la feina, unes vacances llargues en les quals, a més, puguin aprofitar per formar-se, llegir i preparar classes...

Com deia un col·lega quan algú d'una altra professió --que per cert guanyava molts més diners-- li criticava les vacances llargues amb l'habitual "tu a rai que...": doncs si les vols gaudir i guanyar el que guanyo jo no hi ha problema, hi ha oposicions cada any.

Crec que avui, per poca consciència que tinguéssim de la tasca secreta, humil, important i sovint maltractada de tants i tants mestres i professors, la societat a través d'alguns rituals faria bé de mostrar-los agraïment i animar-los a tenir coratge.

Discoteca i esport

2010-08-31T10:38:00.002+02:00

En el darrer post em vaig referir al fet que, en el camp de l’imaginari i dels valors l’escola, en general, no sap ben bé què fer. O, pitjor encara, predica uns valors que portats a les darreres conseqüències col·labora a deixatar l’esforç, la competitivitat sana i l’afany d’emprendre i d’innovar. Així, per exemple, no hi ha cap dubte que la solidaritat és un valor fonamental però en canvi l’igualitarisme que se’n pot derivar, segons com, és perniciós. Probablement el que menys bé fem en les escoles és educar en la responsabilitat atès que davant dels errors o de les males actuacions solem actuar de manera vaporosa i incerta. És per aquesta raó que em sembla que els porters de discoteca i l’esport, en especial el futbol, són sortosament dues fonts de creació de valors positius per a la societat.

No fa pas gaire, passejant per una ciutat catalana un dissabte a la tarda la professora que m’acompanyava em va fer notar que a les portes d’una discoteca hi havia alguns dels i de les seves alumnes. Anaven relativament mudats i feien un fila a la porta –nois i noies per separat!—davant de l’ull atent del guarda de seguretat. Si algú feia algun gest o es desviava de la fila li era cridada l’atenció pel porter. I obeïa immediatament. Aquests mateixos alumnes, anaven amb una descurança militant de vestit al centre docent on treballava la professora que m’acompanyava i, a més, eren de mena insolent. De fer-los anar en files ordenades, encara que fos parlant, ni pensaments! El claustre d’aquest centre –només d’aquest?—mai va ser capaç d’imposar i fer complir unes mínimes normes de convivència en les formes que pogués ser sancionada –és a dir, educada—amb rapidesa i eficàcia. Sort en tenim, doncs, dels porters o guardes de seguretat de les discoteques. Si més no aquests adolescents saben que hi ha unes normes que s’han de complir i que, en cas contrari, en reben conseqüències contràries als seus desitjos.

El vessant educatiu de l’esport avui encara és més evident. En primer lloc els esportistes d’élite que competeixen públicament són admirats pel públic. Per què? Perquè ho fan bé! (Admirar el company/a de l’aula o del centre que fa bé una cosa està “prohibit”. Sovint els bons alumnes han de dissimular i fer-se perdonar la seva vàlua davant del grup...). En segon lloc perquè s’accepta que l’essència del joc és competir i que, en conseqüència, guanya el qui ha fet més mèrits i el que perd ha de saber entomar la frustració i retornar a la lluita. En tercer lloc perquè per competir cal un esforç personal constant i, en la majoria d’esports, una atenció especial a l’equip. En quart lloc en l’esport hi ha unes normes que s’han de complir, l’incompliment de les quals porta sanció immediata, fins i tot en el cas que hi hagi algun error en el qui la jutja inapel·lablement. Tot plegat educa la responsabilitat, la contenció de l’impuls, la canalització adequada del desig, la submissió a la norma acceptada i a les decisions que l’autoritat legítima pren (contra els quals, a posteriori, sempre hi ha possibilitat de recurs). Sort en tenim, doncs, de l’esport! Si més no educa per a la vida real!

Crec que l’escola hauria de potenciar i recolzar aquells i aquelles que fan bé les coses i contribuir a la seva admiració col·lectiva. Crec que l’escola hauria de potenciar la sana competició i l’esforç per assolir els coneixements i, perdoneu-me encara que sigui carrincló, la virtut. L’escola hauria de potenciar el treball en equip però sense oblidar que hi ha líders i que aquest treball és la summa d’esforços individuals previs. Crec que l’escola hauria de tenir unes normes clares amb capacitat sancionadora immediata per educar la responsabilitat. S’ha d’aprendre de ben petit que fer una cosa bé o malament no és indiferent, sinó que té conseqüències.

En fi, amb això no passarem demà del lloc 32 al número 1. Sé que amb això no n’hi ha prou. Però potser és un modest suggeriment per començar a caminar. De moment educar en segons què només ho fan els porters de discoteca i els esportistes d’élite.

En el lloc 32

2010-08-29T10:51:00.001+02:00

Llegeixo en els diaris que un informe internacional situa la sanitat catalana entre les millors del món i, en canvi, torna a coincidir amb d’altres institucions mundials que el nostre nivell educatiu és molt mediocre. Crec que aquesta vegada ens situen en el lloc 32.

Ara que aviat el professorat es tornarà a retrobar en els centres, amb importants novetats i amb molts alumnes nous, és pertinent reflexionar sobre aquesta nova clatellada a la consideració del nostre sistema educatiu. Ja aviso, per endavant, que amb l’educació no es poden trobar solucions immediates. Sovint aquesta és la raó per la qual també es poden fer tota mena d’experiments a partir d’idees aparentment brillants però de resultats estrafolaris precisament perquè els efectes es comencen a notar en el mig termini. Cal, a més, tenir en compte que en educació és fàcil el diagnòstic, però és molt més difícil encertar la teràpia, ja que,probablement, no n’hi ha només una.

Quan parlem d’educació crec que hem de distingir, tot i simplificar, dos grans àmbits: d’una banda els coneixements; de l’altra el que podríem anomenar “imaginari”.

Els coneixements –fets, conceptes, lleis, procediments...-- constitueixen una part ineludible de l’educació: sense saber matemàtiques,llengua, geografia, etc. no hi ha educació possible. Tots els informes internacionals assenyalen que els resultats que s’obtenen dels coneixements –cosa d’altra banda que coincideix majoritàriament amb les percepcions dels professionals de l’aula-- són mediocres i que haurien i podrien ser molt més alts.

Però l’educació no són només coneixements: són valors, cosmovisions, actituds davant dels fets, etc., que es tradueixen en accions, crítiques o omissions derivades d’una manera determinada de concebre la vida. És a dir: allò que més modernament se n'ha dit "imaginari col·lectiu". Per a la formació d'aquest imaginari, com diu un proverbi africà, cal tota la tribu sencera. No l'educa només l’escola. L'educa la televisió, els jocs d’ordinador, el tipus d’informació que tenim a l’abast per internet, i, per descomptat, l’entorn familiar i social. L’escola col·labora a l’educació en aquesta dimensió dels valors i les actituds, però avui no n’és l’única responsable. Sí, que n’és, en canvi, en l’àmbit de la instrucció, és a dir, en la construcció dels coneixements.

En el món de les cosmovisions, per exemple, sobta entre nosaltres amb quina facilitat s’ha generat una visió negativa de l’empresari (emprenedor?) i del capital privat; sobta la primacia del dret sobre el deure, la dificultat d’assumir responsabilitats i compromisos vinculants, la tendència a la satisfacció immediata del desig, el gust per les emocions fortes, la dificultat o no valoració de l’esforç continu i, sobretot, la concepció segons la qual de tot el que ens passa sempre en tenen la culpa els altres (concrets, com el govern, o eteris com “la societat” o “el sistema”). Evidentment aquesta manera de veure el món no està ben educada si el que es vol és que una societat tiri endavant amb perspectives d’èxit.

"L'imaginari" no neix a l’escola, certament, però moltes teories i pràctiques escolars l’han potenciat. De vegades crec que la recta educació de la ciutadania només es dóna avui a casa nostra en dues institucions: els porters de discoteca i l’esport. En parlaré demà.

Decepció

2010-08-25T17:30:00.001+02:00

No recordo haver parlat de toros cap vegada en els darrers quaranta anys de la meva vida. Mai no he assistit a una “corrida” i mai no he llegit absolutament res sobre toros que no tingués a veure amb Goya o, una mica menys amb Picasso. I això, simplement parlar de toros, no ho he fet en cap dels ambients en què he viscut o treballat. Dedueixo d’aquest fet que, a Catalunya si més no, això de les “corrides” no és cosa que preocupés massa la gent.

Ve a tomb tot plegat perquè els membres del partit polític nacionalista espanyol de dretes o conservador, no paren de llançar argumentacions sobre el fet que en política cal deixar de banda els debats identitaris i cal parlar dels problemes que realment preocupen la gent (crisi econòmica, atur, immigració, educació, sanitat, terrorisme...). No fa pas gaire un dels prohoms del partit nacionalista espanyol de dretes o conservador a Catalunya deia, gairebé com un eslògan, que cal deixar de parlar de nació i cal parlar més de gestió.

Sense entrar en el fons del debat –personalment crec que decidir sobre identitat és important per disposar dels mitjans amb què es poden gestionar els problemes—em sorprèn que quan el Parlament de Catalunya legisla sobre aquest espectacle salvatge, sangonós i tant poc educatiu els membres del partit nacionalista espanyol de dretes o conservador hagin aixecat el crit el cel perquè es tocava un element clau de la identitat espanyola. En què quedem?

Resulta que ara el toro i les “corrides” s’han de protegir com un element identitari (jo creia que calia parlar de gestió i dels problemes que preocupen la gent). I resulta que un espectacle tan cutre i salvatge forma part de la identitat espanyola. Doncs quina identitat!!! Potser tindrà raó aquell intel·lectual espanyol de fa uns anys quan afirmava que la majoria del territori espanyol no està pas cremat per cap incendi sinó que està devastat per una ira històrica.

Ara bé el que m’ha decebut més ha estat el fet que un problema menor i anecdòtic, que certament no preocupa la gent, hagi estat el que més ressò ha tingut en la premsa estrangera, fins i tot en els mitjans més seriosos i dignes. A un, malgrat l’escepticisme que ha anat acumulant amb els anys a base de desenganys, encara li quedava una escletxa de confiança en alguns diaris de prestigi internacional. Doncs no. De Catalunya no importen ni la demolidora sentència antidemocràtica sobre l’Estatut, ni les dificultats de preservar la llengua, ni els tímids esforços per crear una societat de benestar menys dependent... No, l’important és una problema que no preocupa la gent, la superficialitat, la demagògia... fins i tot la mentida...

Desig

2010-08-17T10:14:00.001+02:00

L’estiu per als qui no ens agrada massa moure’ns amunt i avall té l’avantatge de disposar de temps morts que es poden dedicar a la lectura sense presses i, si s’escau, fins i tot en un cert desordre. Un dels llibres d’aquest estiu ha estat El futuro empieza hoy, del catedràtic d’ètica de la UB, Norbert Bilbeny. Parla sobre la joventut actual i de les dificultats de la seva emancipació; i ho fa des d’un punt de vista ric i complex i amb una bona dosi d’empatia, sense caure en els extrems de l’adultocràcia o el juvelinisme...

M’ha cridat l’atenció particularment que en una de les pàgines es refereixi a la felicitat. Després de donar unes quants tombs sobre si la felicitat és una acció o és un estat acaba amb una definició sorprenent: la felicitat és el desig de desitjar abans de concretar l’objecte del desig. Feliç, diu, és qui es veu amb forces de desitjar sense que li importi massa què desitja (pàgina 25). La felicitat, continua, no és altra cosa que l’autopercepció del desig de desitjar que és el més durable i el menys decebedor dels desitjos. La persona feliç fóra aquella que no desitja res que no sigui la força mateixa de desitjar, sense que li importi de moment què desitja.

M’ha deixat perplex. Entenc, en part, que la felicitat pugui consistir potser en un sentir-se viu, estimar la vida, considerar que val la pena de ser viscuda i, en conseqüència, situar-se alegrement en el cor mateix del que podríem anomenar l’energia del desig essencial del ser. Tanmateix també em convenç, des d’una òptica molt pràctica, l’afirmació del budisme segons la qual l’origen de la infelicitat rau precisament en el desig i en el seu impossible acompliment.

Sempre m’ha semblat que la felicitat a la qual tendim els humans no és una acció o una sèrie d’accions sinó un estat de plenitud. Són feliços, conec persones felices!, aquells humans que amb el que tenen –físicament i espiritualment—en tenen prou i fins i tot els en sobra per vessar-ne enfora. Per descomptat que allò que ha d’omplir a cadascú no es pot generalitzar: aquell s’omplirà de contemplació de la bellesa, el de més enllà en l’acció trepidant, etc.

Però també conec persones que no en són de felices precisament perquè els falta l’acompliment d’alguns desitjos i no parlo pas, en aquest moment, de res que tingui a veure amb la possessió de diners o en el poder o en altres tipus de plaers... (Cal, crec, no confondre “felicitat” amb “benestar”... ). Em refereixo a les persones que precisament senten a dins que el desig essencial mai no es podrà acomplir i aleshores davant d’aquesta experiència íntima conclouen que la vida no es deixa viure. Cal entendre també la tristesa amb què aquestes persones solen amarar la seva existència.

No crec, doncs, que aquestes persones comparteixin l’afinada i intel·ligent consideració de Norbert Bilbeny. No crec que puguin trobar en el desig de desitjar l’estat de felicitat, ans més aviat el contrari...

Por

2010-08-10T12:15:00.002+02:00

La por és una emoció que té per funció principal la supervivència de les espècies animals. Té la virtut d’alertitzar directament el cervell d’una manera immediata per concentrar tots els esforços físics i psíquics de manera automàtica a fi d’evitar un perill. Si no és patològica, un cop desaparegut el perill o la seva percepció, la por es dissol d’una manera relativament ràpida. Això en el regne animal és una evidència. Així, per exemple, una gasela, sobtadament espantada per la presència d’un depredador, arrenca a córrer tan bon punt l'olora o el percep per fugir-ne. Un cop el depredador ha caçat un congènere, la gasela s’atura i continua menjant herba amb una aparent tranquil·litat olímpica, sense mostrar la més mínima solidaritat amb la víctima que molt a la vora seu serà l’aliment d’uns altres animals en la cadena tròfica.

Els humans, però, a diferència de la gasela tenim un camp molt diversificat de pors. Els humans contemporanis patim moltes pors: a la mort, a la malaltia, al silenci, a la solitud, al sofriment... i, fins i tot, a la manca de sentit del viure. Els psicòlegs i els manuals d’autoajuda solen proposar moltes teràpies i modalitats d’actuació contra les pors humanes, ja que la por és una de les causes més freqüents de la infelicitat. Una de les teràpies suggerides consisteix a racionalitzar, diuen, les nostres pors. En definitiva a ser conscients que la majoria dels mals que ens anuncien les pors, per probables que siguin, gairebé mai són possibles o es fan realitat.

Sempre m’ha semblat, tanmateix, que els humans, posats a racionalitzar, tenim una raó profunda i lògica per tenir una por constant que pot agafar diverses formes. A diferència de la resta del regne animal nosaltres “sabem que sabem” i, en particular, “sabem que hem de morir”. És més: tenim com a única certesa absoluta la pròpia mort. I encara més: no tenim al llarg de la vida ni tan sols assegurat el segon present. ¿Com no tenir una certa angoixa, anomenada vital, davant d’aquesta situació enllà de les modes filosòfiques o de la religió que practiquem?

Davant d’aquesta font permanent de sofriment amb què estem cisellats els humans podem assajar molts remeis, el més important dels quals és no pensar-hi, distreure’t, gaudir provisionalment dels plaers de tot tipus (estètics, espirituals, sensuals...) i procurar anestesiar-te amb diverses mecanismes de la buidor horrorosa que comporta l’amenaça permanent de la mort i del sofriment propis. I, a diferència de la gasela, no només dels propis, sinó dels de la resta de la humanitat. Avui, sense anar més lluny, he llegit al diari que una vídua embarassada a l’Afganistan ha estat flagel·lada en públic fins a la mort per evidència d’adulteri. O bé que la policia de Barcelona ha detingut una xarxa que extorquia jovenetes estrangeres per a prostituir-les en règim gairebé d’esclavatge... I això, i mil drames més que es poden congriar en tanatoris i hospitals del món, s’esdevé mentre jo m’escapo provisionalment de l’amenaça de la mort amb els sons del piano o amb el plaer de tastar al capvespre un vinet blanc fresc bressolant-me en qualsevol record agradable...

Hi ha persones, però, que malgrat aquesta realitat coneguda i pensada són felices perquè poden seguir Epicur: no temo la mort perquè mentre sóc viu ella no hi és i quan ella hi serà no hi seré seré jo. O bé no se senten en res responsables del sofriment del món i fan el que poden per pal·liar-lo en el seu voltant familiar, professional immediat. I entre la sensualitat i l’amor tenen la grandesa d’acceptar la seva pròpia finitud sense problemes.

Envejable.

Groc i blau

2010-08-05T11:01:00.003+02:00

Sempre he cregut que els colors, prescindint dels significats culturals que poden tenir en un àmbit social determinat, han d’influir d’una manera concreta en l’ànima humana prescindint de la pertinença a una civilització particular. No nego pas el pes de la cultura en el significat dels colors. És cert que, per exemple, entre nosaltres, el verd connota esperança (influència de la litúrgia cristiana) i no necessàriament ha de comunicar aquest significat en d’altres cultures. A la Xina el dol es manifesta amb el color vermell mentre que entre nosaltres es denota amb el color negre. Dins d’una cultura el mateix color pot dir coses diferents. Fins al segle XIX les dones es casaven de negre i no va ser fins al ressò del vestit blanc de la reina Victòria d’Anglaterra el dia de les seves noces que va canviar aquesta tendència. Així, doncs, sembla que el significat del color està molt mediatitzat per la cultura concreta. Per tant, més aviat sembla que havia d'abandonar la idea d'una reacció comuna als colors.

Amb tot el metge suís Max Lüscher a la dècada dels seixanta del segle passat va proposar un test basat en colors per detectar problemes de transtorns de la personalitat. Partia de la teoria que tots els humans tenim una mateixa resposta davant dels colors si, a l'hora de triar l'ordre en què ens agraden, som capaços de ser espontanis i de prescindir dels gustos particulars i dels usos culturals als quals estem avesats. Lüscher ha estat molt criticat per d’altres col•legues que l’han titllat sovint d’arbitrari en les seves conclusions.

Recentment, però, dues experiències han manifestat la possible validesa de la seva teoria. El doctor Nicholas Humphrey va tancar diversos ximpanzés en habitacions il•luminades amb llums de colors. Va ser força curiós que els ximpanzés triaven sistemàticament l’habitació de color blau i rebutjaven i es posaven nerviosos en la que estava il•luminada pel color vermell. Més endavant Humphrey va poder comprovar que els ximpanzés sotmesos al color blau estabilitzaven la seva pressió arterial, disminuïen el ritme respiratori i la freqüència cardíaca. Tot plegat sembla indicar que el blau relaxa i tranquil•litza. Amb el llum vermell la situació era la inversa.

El segon experiment s’ha dut a terme a la universitat de Manchester amb humans dins de recerques sobre salut emocional. Els resultats és que el color groc estava en correlació amb persones que es trobaven bé, estaven alegres i tenien l’ànim positiu. Les persones depressives triaven el gris...

Sembla, doncs, que Lüscher tenia raó. Els dos colors principals exògens que se situaven al principi de la seva teoria eren precisament el groc i el blau. El groc és color del matí, quan la llum proporciona energia i vida a les coses, les distingeix i obre la jornada. El blau és el color del capvespre, el moment de l’acolliment, del descans... el moment que s’obre a la pau d’esperit. ¿Serà per això que, sovint, contemplar el maridatge de la mar i el cel a l’horitzó pacifiquen tant l'ànima?

Sigui quina sigui la societat o el marc de significacions dels colors dins d’una cultura concreta, sembla que les freqüències cromàtiques tenen un missatge de fons universal en tothom. Em sembla haver-ho observat: les persones felices, que somriuen a la vida i que tenen la capacitat de fer eterns els detalls de cada jornada en el seu cor, cada matí se senten grogues. I a cada capvespre vesteixen la seva ànima de blau.

Felicitat

2010-08-03T11:19:00.003+02:00

Llegeixo, pausadament, una novel·la... (Maletes perdudes, de Jordi Puntí) i m’aturo en una frase contundent d’un personatge: la felicitat no existeix, només es desitja. He tancat el llibre. I, lentament i amb la mirada perduda en l’horitzó de la mar, m’he quedat encantat rumiant sense cap ordre a propòsit d’aquesta asseveració. Crec que, en general, té raó: la sensació de plenitud amb què definim la felicitat és inassolible... se situa només en el camp del desig.

Tanmateix hi ha persones –ho he vist personalment—que tenen una capacitat particular per ser felices i per situar el mateix desig en el camp viu de la pròpia felicitat. Són persones que es lleven amb il·lusió, que tenen una sensualitat afinada que els permet gaudir, per exemple, del plaer en l’olor del primer cafè matiner; que malgrat els problemes enceten la tasca professional diària amb il·lusió; i que troben en l’estimar petit de les hores una paga suficient al seu afany. Fins i tot obtenen benestar vivint el desig de ser feliç!

Si bé és cert que per a la majoria de les persones la felicitat només és un desig, per a d’altres, ben poques, això no és del tot cert. Poden trobar la felicitat en un aroma i fins i tot en un record, en la feina, en l'experimentasció de la bellesa o en un moment de solitud. Perquè la felicitat dels feliços –tal i com l’he observada—es troba gairebé sempre en moments d’una gran senzillesa, en l’autoconsciència pacífica dels propis límits, en la passió per aprendre i en un somriure obert, blanc i permanent a la vida.

El problema que em plantejo és si ser feliç és alguna cosa que es pot aprendre o és, senzillament, una combinació entre la pròpia genètica i els atzars de la vida...

Paro de pensar i continuo llegint...

Fe

2010-08-01T12:00:00.003+02:00

En determinats ambients professionals i intel·lectuals no és de bon to confessar que no es té afició a la lectura. Sovint diem que “no tenim temps” per llegir. Una manera de verificar si aquesta excusa és certa o no arriba quan les vacances ens permeten disposar de temps. A mi m’agrada llegir, i em plau molt disposar a l’estiu de moments llargs per enfonsar-me en la lectura. Les novel·les es gaudeixen amb molta intensitat quan tens hores per endavant... però també l’assaig, la biografia, les memòries o el llibre d’història. Que consti que a aquestes alçades de la vida no considero que llegir sigui un fet noble d'efectes superiors... He conegut persones que han arribat a grans cotes de coneixement científic sense tenir gens d'afició per la lectura.

En el cas de l’assaig, disposar de temps per llegir pressuposa també el privilegi de poder-te aturar de tant en tant, subratllar algun paràgraf, escriure una petita anotació al marge i, fins i tot, aturar la lectura i reflexionar sobre alguna de les idees llegides. Llegir sense pensar que has d’anar a un lloc determinat (escriure un article, redactar una ponència o preparar una classe...) és un plaer sofisticat i agradable. Sovint escalfa el cor.

Poso un exemple. Aquest estiu llegeixo cada dia un parell de capítols de l’assaig El Dios presente. Confesiones de un viejo cristiano (J.A. Gozález Casanova, 2009). Dic un parell de capítols perquè el contingut és prou dens com per no anar massa de pressa. Val la pena pensar-lo. Una de les idees que m’ha il·luminat ha estat el capítol sobre la Fe.

La Fe, ens diu González Casanova, no és una creença. No es té fe perquè és creu, sinó que es creu perquè es té fe. Tots els animals (humans inclosos) reben aquest qualificatiu –animals—perquè “tenen ànima”. L’ànima vindria a ser un nucli energètic biopsíquic que impulsa la vida concreta dels vivents en un sentit o altre. I és en aquesta “ànima” on tots els humans tenen “fe”. La fe no és creure en alguna cosa que no podem verificar sinó un impuls que impel·leix i sustenta la consciència i que li proporciona a la vida personal de cadascú una direcció o sentit. La creença vindria a ser l’encarnació de la fe en el context històric i cultural en què ens toca viure.

Fe és l’impuls que ens porta a confiar en la vida, en algunes coses o en algunes persones. La fe és una energia interna animadora i esperançadora que ens anima i ens orienta. Quan una persona reconeix que “ja no creu en res” d’alguna manera preanuncia la seva mort en vida, perquè sembla que no es pot viure si no es té “fe” en alguna cosa o en algú.

Les il·lusions constitueixen d’alguna manera un símbol d’aquesta fe-motor de vida que tenim a dins. És per aquesta raó que les persones que poden viure “il·lusionades” cada dia de la seva vida són persones “vives” i que tenen fe. I, en general, tendeixen a ser felices.

El darrer insult

2010-07-23T12:10:00.003+02:00

Fa molts anys que em dedico a l’ensenyament en diversos graus i àmbits. I sempre he cregut que, malgrat les limitacions dels instruments de mesura, amidar l’aprenentatge aconseguit és molt important, imprescindible. Sempre podem cometre errors de valoració. Però no entenc que, sigui quina sigui la teoria que es professi sobre l’aprenentatge com a part indispensable de l’educació del ciutadà, no es pretengui o no es vulgui verificar els pressupòsits que han portat a la pràctica de determinades accions. No és imaginable que un metge operi sense valorar i observar prèviament si en sap. Es inqüestionable que no podem permetre que algú condueixi un vehicle sense haver comprovat abans si el sap conduir i si identifica bé els senyals de tràfic. De la mateixa manera, si ens dediquem a l’ensenyament no hi ha més remei que verificar constantment amb immediatesa, a mig termini i, fins i tot, a llarg termini els resultats d’aprenentatge.

Quan aquests resultats d’aprenentatge, siguin competencials, lingüístics, matemàtics o com es vulguin qualificar, no s’adeqüen als objectius que ens hem proposat com a ensenyants alguna cosa no funciona. O bé la teoria no explica el que presumiblement hauria de produir-se, o bé les accions no ha funcionat correctament o bé els instruments de mesura no són idonis. En tot cas, la manca de resultats correctes d’aprenentatge ha d’obligar a reflexionar al professorat i a refer la seva estratègia i fins i tot la seva teoria sobre el com s’aprèn i les tècniques que utilitza a l’aula per crear aquest aprenentatge.

Em fatiga haver de parlar d’això perquè em sembla que resulta una obvietat. Però és que darrerament, davant del fet que les teories més noves i suposadament més progressistes i més justes no donen resultats bons d’aprenentatge –més aviat els donen dolents, sobretot pel que fa a la competència lingüística escrita i oral—els qui volem verificar la validesa d’un determinat ensenyament mirant-ne els resultats som titllats amb menyspreu de resultadistes.

Heus ací el darrer insult dels suposadament progressistes. Tot intent, doncs, de mesurar, valorar i reflexionar a propòsit dels resultats d’aprenentatge d’una disciplina o d’aspectes transversals, o d’actituds i normes de l’alumnat és una quimera. No s’ha de fer. I em sospito el per què: perquè els resultats no són bons i desautoritzen la teoria. Aleshores, com que la realitat no concorda amb la teoria, cal inventar-se algun terme desqualificador que aparti alguns ensenyants de la perversa mania de verificar resultats. Perquè la que s'equivoca és la la realitat. ¿És possible defensar res si renunciem a verificar resultats en relació a l’ensenyament? Si això és així, qualsevol cosa que es faci pot ser vàlida, llevat, és clar, de posar algun tipus de prova per intentar saber el que se sap...

Us ho confesso: sóc un resultadista recalcitrant.

El cinquè sofriment

2010-07-20T21:03:00.002+02:00

Crec que en aquesta vida, ni que sigui per instint, estem ordenats a ser feliços. Ningú no vol sofrir ni busca el dolor. El dolor i el sofriment s’oposen clarament al camí natural vers la felicitat o, si més, no del petit benestar que pot ser assolible, inscrit en l’ànima humana. Quan patim busquem sempre la manera de pal•liar al més ràpidament possible el sofriment. Tota la història de la humanitat, de fet, és una lluita contra el patiment i l’aflicció.

Crec que va ser Leibniz qui, ja al segle XVII, va classificar els dolors humans en quatre tipologies: patiments físics, psíquics, morals i metafísics. Tots els humans hem experimentat els tres primers de manera clara: un simple mal de queixal, una angoixa i un sentiment de culpabilitat..

Potser el quart dolor de Leibniz no emergeix de manera tan clara a la consciència dels humans –el sentit de la vida i del mateix dolor, la mort, la impossibilitat de sortir de la presó del propi cos... en definitiva el que s’anomena el “dolor de ser”--. Tanmateix estic convençut que el dolor metafísic mossega tothom. Hi ha persones que hi són molt sensibles i no poden foragitar fàcilment la pregunta sense resposta sobre el sentit i l’única certesa de la mort. D’altres, en canvi, saben marginar el dolor metafísic pensant en altres coses, gaudint de les sensualitat dels presents, practicant l’humor, distraient-se sense parar o anestesiant-se amb el treball, amb l’acció o amb qualsevol altre mitjà.

Crec que Leibniz es va deixar en la seva llista un cinquè sofriment: el que resulta de la ignorància. L’he experimentat durament en els darrers dies tot llegint Reescribiendo el génesis. De la gloria de Dios al sabotaje del universo, del catedràtic de Física, poeta i humanista David Jou.

L’autor, profundament savi, ens resumeix amb habilitat les intuïcions de fons que algunes religions, filosofies o ciències han tingut sobre l’origen de l’univers. Aquests primers apartats de cada capítol els he seguit prou bé. A continuació exposava el que diu la física actual sobre aquestes intuïcions.... i ha estat aquí on he experimentat el cinquè sofriment: la punyetera ignorància.... He llegit cada línia amb fe de neòfit, sense entendre gairebé mai res, només aturant-me i subratllant amb fruïció alguna afirmació que m’era clara (molt de tant en tant), com per exemple quan afirma que “literalment parlant som pols d’estrelles”. I no podia entendre gairebé res del que deia perquè em faltava un mínim de cultura científica! No he entès res perquè a l’escola només em van ensenyar quatre mesos de física quan jo tenia 14 anys i mai més!

Ara es parla molt de competències, i que és més important el procés que el producte, i que millor conèixer el mètode que no pas els resultats... No hi estic d’acord! No he entès aquest llibre no pas perquè jo sigui incompetent ni per què de menut no m’haguessin format en aquestes bestieses didàctiques, sinó senzillament perquè no sé física!!! I per més que posi al Google el terme “física quàntica” i tingui així fàcil accés a la informació, mai no entendré el que em surti perquè sóc un ignorant de la disciplina concreta que no em van ensenyar i no pas per manca de cap competència, ni perquè no sàpiga aprendre a aprendre, ni perquè no hagi estat ensinistrat en escoles inclusives o en treballs cooperatius.

No he entès el llibre perquè sóc un ignorant. I la consciència d’ignorància produeix un dolor afilat i profundament trist.

El mar

2010-07-16T20:59:00.008+02:00

Els qui no vivim estrictament arran de mar –cosa que passa a bona part de Barcelona-- i l’hem viscut, però, en etapes joves de la nostra vida, en desem a l'ànima una nostàlgia inesborrable, inexhaurible. El retorn a tall d’aigua, i més si és en llocs on la costa és rocosa i les aigües hi entren amb una especial calma, a resguard dels vents, provoca en l’espectador una immediata sensació de repòs. Aturar-se vora el mar, d’una banda, calma una mena d’ànsia de contemplació i tranquil•litza l’esperit. Paral•lelament, però, excita una mena de sensualitat interior que equilibra l’assossec del primer contacte. Probablement sigui aquesta l’explicació de la fascinació general que provoca el mar, sobretot si el pots viure i veure en silenci.

He tingut la sort de sentir aquesta mena d’equilibri interior mirant amb atenció la cala d’Aiguablava (Baix Empordà) en un moment pràcticament solitari a les vuit tocades del matí. La nit abans havia llegit aquest paràgraf de Josep Pla: El mar satisfà la nostra tendència contemplativa (...) El mar, element inafarrable, desproveït de continuïtat, variable, contradictori, ondulant, emplena la nostra manera de ser d’una manera perfecta, es lliga amb la nostra “insouciance”.

Hi estic parcialment d’acord. És cert que el mar satisfà d’alguna manera l’ànsia de l’ànima contemplativa i que mai no cansa. Potser precisament per aquest motiu, el mar et deixa també sempre insatisfet perquè d’alguna manera et reclama un instint ancestral de fosa amb tots els tons del blau. Quan un es deixa portar per la caiguda de la volta celesta sobre l’horitzó i alhora olora l’aroma marítim; quan un sent que l’oratge terralenc amb gust de pi t’acaricia el rostre; quan la petita remor de les onades, sempre lliurament arrítmiques, juntament amb el cant trencat de les gavines et regalen una constant i petita música natural a l’oïda... quan vius tot això a l’ensems, la pura contemplació excitada per la sensualitat interior, amb pau però amb intensitat, et demana més... Et demana una autèntica “intel•ligència” de la vida, aquella que s’amaga en les diverses blavors tacades de blancs escumalls... una “intel•ligència” (etimològicament un “llegir a dins”) de caire vital que t’impulsa a una fosa impossible, que t’imanta vers el que podríem anomenar, per entendre’ns, l’U suposat i incognoscible que ho aplega tot... Per moments voldries ser una gota més que no es diferencia de l’aigua en la qual es submergeix...

Per aquesta raó la mar omple, però no acaba de satisfer, pacifica però no et relaxa, et permet el repòs i la quietud però excita els sentits interiors cap a unes noces impossibles amb la terra i amb la vida.

És, potser, per aquesta raó que el mar atrau, imanta i invita a l’assossec... i alhora sempre et demana més. Un demés impossible. Per això, quan contemples el mar, mai no en tens prou.

Acatar

2010-07-11T20:14:00.004+02:00

Avui continuaré parlant de mi. Que consti un cop més que, políticament parlant, sóc un simple votant i no represento ningú. Us parlaré, en concret, dels sentiments i idees contradictòries que em passen pel cap quan medito sobre si s’ha d’acatar o no la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut...

“Acatar”, en català, sembla que procedeix del llatí captare o, potser, de coactare. Segons el Coromines originàriament el verb vol dir ‘rebaixar-se’, ‘vinclar-se’, ‘ajupir-se’ o bé també ‘forçar algú’, ‘humiliar-lo’. He viscut personalment tots aquests significats amb l’arrogant i absurda sentència del TC espanyol. ¿M’he de vinclar, ajupir i humiliar davant d’ells?

Als meus alumnes els he ensenyat sempre que el compliment de les normes en qualsevol àmbit depèn sempre d’un equilibri entre el sentit de consens sobre la seva necessitat –pagar impostos, per exemple, per oferir serveis útils als ciutadans-- i la capacitat d’una autoritat per coaccionar o castigar per fer-les complir. És una experiència ben comuna que les normes, en general, no es compleixen si només s’apel•la al sentit del deure. ¿Algú creu que tothom pagaria a Hisenda tot el que li pertoca si no hi hagués cap possibilitat de càstig pecuniari o de presó en cas d’incompliment?

Ara bé, a la curta o a la llarga, tampoc es compleixen les normes si només existeix la coacció. Quan les normes només s’aguanten per pura coacció sense cap convenciment interior de la seva necessitat no sols s’acaben degradant sinó que fins i tot al final no resulta immoral saltar-se-les.

Pel que fa a la sentència del TC jo només l’acato per pur temor a la coacció que aquests senyors són capaços de fer sobre la meva persona (i per extensió la justícia i la policia). Però en el meu interior no tinc el més mínim convenciment que s’hagi d’acatar. És més, no només han dictat una sentència que no em crec sinó que m’han fet fora fins i tot de la Constitució que en el seu dia vaig votar afirmativament. Aquests dies sento de debò haver-ho fet. L’Espanya que imaginàvem, plural, tolerant, oberta... no existia. Probablement mai no ha existit. Sembla que només existeix la del toro i la de la fúria uniformadora. No em deixen cap altre camí: mirar només cap a Europa.

Sóc un simple votant que no represento ningú. Tot i que per fora acataré el que diguin –com ho vaig fer en el franquisme per poder impartir docència-- per dins no vull ni rebaixar-me, ni ajupir-me, ni vinclar-me davant de deu humans que han menystingut els meus més profunds sentiments. Si només sóc jo sol el qui es troba així, doncs és el meu problema... però si n’hi ha més potser pot començar a ser un problema per a ells.

Estatut

2010-07-09T19:27:00.005+02:00

Avui us parlaré de mi. Dels meus sentiments. Vagi d'antuvi que no represento ningú. Políticament sóc un simple votant...Però no puc amagar que em sento ferit, maltractat i humiliat.

Vaig saber el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional el dilluns a la tarda mentre assistia a l'assaig del grup musical al qual pertanyo. Confesso que em vaig sentir deprimit, i trist... No vaig seguir l'assaig de tanta tristesa rabiosa que tenia a dins. Es faci l'enginyeria jurídica que es faci, l'única sentència democràtica possible era que no n'hi hagués. Cap tribunal pot estar per damunt del que un poble aprova en referèndum, per bé o malament tècnicament parlant que estigui fet el que s'aprova. Amb la sentència del TC perdem la contundència efectiva de ser nació; se'ns qüestiona la política lingüística, no se'ns permet tenir tribunals propis de justícia i se'ns posen traves serioses a l'autonomia financera. I sobretot se'ns recorda que per ser hem de demanar permís a gent de fora. Em vaig sentir profundament humiliat.

Fa anys, per edat, vaig votar en el referèndum que va aprovar per àmplia majoria la Constitució del 1978. Com a català, encara mort de por en aquells temps incerts amb tot l'exèrcit i amb tota la policia franquista intacta, em va semblar un gran avenç. Per primer cop en la història d'Espanya les normes de joc no s'imposaven per part d'un bàndol sinó que es pactaven. No teníem res, ni llibertat d'expressió. Disposar d'un Estatut d'autonomia era realment un somni. Recordo que en aquells temps la diversitat interna de la península Ibèrica cívicament era respectada. Vaig creure, ingènuament com s'ha vist, que ens podríem entendre. Em vaig equivocar.

Amb el temps la visió uniforme i centralista d'Espanya s'ha reforçat. No només en els partits de la dreta sinó també en el PSOE. Segons el president del govern s'ha assolit l'objectiu (no sé quin) i es tanca l'evolució de l'autogovern. I d'una manera especial --i això encara cou més-- la unitat i la uniformitat d'Espanya en contra de les diferències, ha quallat entre les elites intel·lectuals. Té raó en Puigverd: al final s'ha aconseguit que s'abracin l'Espanya Azañista i la de Primo de Rivera pel que fa a Catalunya. Queda clar que en aquesta abraçada el que jo sento ser no hi cap.

Em vaig equivocar. Vaig ser ingenu. Amb aquesta sentència m'han expulsat del que jo vaig votar el 1978. Si m'haguessin dit que algun dia un TC redactaria aquesta sentència jo no hagués donat el meu assentiment a aquesta constitució. M'han tret gairebé amb violència de les normes de joc que jo vaig votar. Me n'han expulsat. I el to del periodisme espanyol i de les tertúlies de la televisió, llevat d'alguna rara excepció, me'n fan adonar encara més. I encara pla que els quatre talibans que va situar el PP en el TC no han assolit majoria perquè aleshores em sembla que amb aquesta sentència no hauríem arribat ni a diputació de tercera.

Avui us parlo de mi. No represento ningú. Políticament sóc un simple votant. Em sento maltractat, ferit, humiliat i expulsat d'una Constitució que ja no m'empara. Potser només sóc jo sol que em sento així... en aquest cas, és només el meu problema...

Mundials

2010-07-03T09:49:00.005+02:00

En el meu entorn s’estranyen que no segueixi ni m’interessin els campionats mundials de futbol que tenen lloc a Sud-àfrica. No m’interessen per dues raons fonamentals: en primer lloc perquè no m’agrada el joc de competició; i en segon lloc perquè la selecció del meu país no hi juga. Ni la deixen jugar ni gairebé la deixen ser. Que jo sàpiga la selecció catalana de futbol no hi és present, oi, a Sud-àfrica? Suposant que jo tingués interès per l’esport de competició m’imagino que a ningú l’estranyaria que volgués seguir, per exemple, els resultats obtinguts pel Iemen del nord.

Reconec que l’esport és un espectacle i un entreteniment universal (confesso, doncs, que el raret en aquest cas sóc jo). I estic íntimament convençut que la pràctica de l’esport en els joves té una dimensió i una eficàcia educativa molt important. L’esport és un gran transmissor de valors. I en el camp educatiu la seva pràctica ajuda a construir-los i a potenciar-los. Res a dir, doncs, de la presència de l’esport en l’educació de la ciutadania. Ben al contrari!

Valors tan positius i necessaris com la solidaritat, l’esforç, el treball, la disciplina, la primacia de l’equip per damunt de les individualitats poden ser adquirits mitjançant la pràctica de l’esport. Sembla, diuen, que el Barça de Guardiola ha donat, en aquest sentit, una gran lliçó.

En el gran parador universal dels jocs olímpics els amants de l’esport gaudeixen de l’espectacle en què per assolir el triomf només compten el mèrit, la destresa, el sacrifici personal i la més absoluta autoexigència. Si aquests valors s’interioritzessin i s’universalitzessin en la conducta humana i en la lluita pels aprenentatges seria un gran triomf didàctic. Sí, perquè per ser esportista d’elit, --un model que tothom accepta que és digne de ser admirat, fins i tot els pedagogs moderns!—des de ben jove cal creure en les pròpies capacitats i dedicar molt de temps a superar-se, a voler ser el millor, a entrenar-se i a competir. ¡¡Que bonic i eficient seria que tots aquests valors també es donessin en la conducta positiva personal i en l’aprenentatge de totes les disciplines acadèmiques!!!

No tinc tampoc el més mínim dubte que l’activitat física és molt positiva per a la salut personal, fins i tot psíquica. Crec que milers d’estudis mèdics ho confirmen... Una altra cosa és que a mi m’agradi fer joc de competició. Quan n’he fet gairebé sempre he perdut. I quan no perdia jo em feia pena que perdés el contrincant...

És aquí on neix el meu malestar respecte de l’esport. No perquè l’esport sigui dolent per ell mateix, sinó perquè expressa i concreta una dimensió de la vida que trobo esgarrifosa: la lluita entre iguals per sobreviure. Sé que és així i que no hi podem fer res. Però no m’agrada. No m’agrada que l’exultació, l’alegria i fins i tot gairebé la histèria d’un triomf esportiu es basi substantivament en la depressió, la tristesa i l’ensorrament d’una altra persona o equip. Perquè és una fal•làcia allò de l’important és participar. No, a l’esport s'hi va a guanyar, i no pas només a participar... Precisament quan els partits són amistosos les grades dels estadis són buides.

Tampoc no podem menystenir la cara fosca de l’esport, ja que l’esport com gairebé tot a la vida és ambigu i pot tenir costats negatius. El joc brut, l’amenaça verbal, la corrupció en la gestió dels grans esdeveniments, l’excés en els guanys dels futbolistes en temps de crisi i, en especial, la possible generació de violència interior. ¿Fins a quin punt l’esport de competició amb els sectors que s'identifiquen al darrera dels equips sublima l’agressivitat i la canalitza? O fins a quin punt, de fet, no la pot generar com, d’altra banda, força incidents violents al seu voltant han estat notícia i ens ho mostren?

Cal acceptar, doncs, que l’esport és entre d’altres coses importants (espectacle, entreteniment, salut, llocs de treball...) una mena de pràctica cultural que condueix i sublima l’ancestral lluita per la vida, la selecció dels millors per sobreviure. I que ha d’estar present en les seves dimensions positives en l’educació és indiscutible. Però no m’agrada que la vida hagi de ser una lluita per sobreviure... jo, si hagués estat Déu, ho hauria muntat d’una altra manera en el moment de la creació...

I tampoc m’agrada que la selecció del meu país no estigui present a Sud-àfrica. ¿Per quins set sous hauria jo de seguir els mundials?

Arguments

2010-06-29T21:28:00.003+02:00

Tant als fragments de tertúlia que sento a la ràdio com en els articles de la premsa que llegeixo sovintegen afirmacions sobre el que “la gent vol” o el que “la gent pensa”. Sempre m’ha semblat agosarat que algú sàpiga el que pensen els ciutadans sense haver fet un estudi estadístic previ. Sovint és una manera de menysprear dialècticament la importància d’un argument o d’un tema esmentat per un adversari o per donar pes d’autoritat a una afirmació pròpia. Per què, és clar!, ¿quina persona no ha de callar si defensa una posició que no és la que “vol la gent”?

Darrerament amb el debat polític a propòsit de l’Estatut de Catalunya, els intel•lectuals unionistes –denomino així aquells catedràtics de dret constitucional o d’altres matèries que consideren metafísicament indiscutible la unitat d’Espanya—solen utilitzar un argument similar: ningú al carrer no parla de l’Estatut. Per tant és un tema que no interessa a la gent.

Ignoro si és un tema que interessa o no interessa. En tot cas, en el meu entorn, no és només aquest el tema del qual no en sento parlar. Per exemple, no he sentit a parlar gairebé mai del Parlament europeu o dels seus debats i resolucions. En el seu moment tampoc no vaig sentir a parlar massa sobre la unió d’Espanya al Mercat Comú... Són molts els temes de què no parla la ciutadania habitualment, la qual cosa no vol dir que no siguin importants en l’àmbit polític. I està bé, em sembla, que els polítics en parlin, estimulin decisions i ho treballin encara que no sigui un aspecte que interessi a la ciutadania. ¿Quantes vegades hem parlat amb els amics de l’activitat del Síndic de Greuges o de la Sindicatura de Comptes o dels afers que resol l’inefable “defensor del Pueblo” de Madrid? ¿Vol dir això que el fet que no en parlem faci que no siguin institucions o activitats i debats polítics que no tenen importància? Podem sentir aversió per la política o bé creure que els polítics no estan a l’alçada de les situacions. Però no podem obviar que qualsevol decisió important que afecta les nostres vides, des dels impostos a les pensions, de l’educació a la sanitat o de les vies de comunicació al mateix ordre públic passant per la lentíssima i inoperant justícia tindrà solució política, si la té. Passar-ne, per més aversió que tinguem a la política, no sembla massa útil.

Finalment també em sobten alguns arguments curiosos en tertúlies i articles: el nombre de participació a referèndums i eleccions. Avui mateix he sentit al senyor Gregorio López Barba menystenir el referèndum del poble català a favor de l’Estatut perquè hi havia participat poca gent. D’aquesta manera es deslegitima una mica. I tanmateix ningú no deslegitima les eleccions europees –ben cofois estaven els unionistes del PP a la darrera convocatòria perquè les havien guanyades!—on va participar encara menys gent que a l’Estatut. Sense anar més lluny: el president Montilla va ser votat pel 16% del cens electoral. Així de cru. ¿Deslegitima això la presidència de la Generalitat actual?

Em plauria que els arguments fossin més honestos i més clars i, sobretot, que es reconeguessin les emocions primeres que generen les posicions bàsiques de cadascú per saber a què atenir-nos. ¿Tant difícil és ser coherent quan una persona té vocació de participar voluntàriament en el debat públic?

Juny

2010-06-25T11:38:00.004+02:00

Les classes a la universitat se solen acabar a finals de maig o a la primera setmana de juny. No sé per quina raó solc caure sempre en el mateix parany: pensar i sentir que el juny, obert a l’esclat lluminós de l’estiu, ha de ser diferent, pausat i calmós... Res de més fals per a un professor! Sí, les classes s’acaben, però queden màsters, treballs per corregir, exàmens per posar, tutories, entrevistes, tancar o obrir aquell punt de recerca, apuntar-te a fer o a impartir aquell curset, reunions... El resultat sol ser també sempre el mateix: arribes als dies que s’escolen entre sant Joan i sant Pere, més aviat accelerat, amb un mes a les esquenes que ha passat rabent sense gairebé consciència del pas del temps! Acabes el mes estressat i estupefacte! ¿Ja som a sant Pere?

El juny, a més, per a alguns que ens dediquem a la docència té una especial càrrega d’enyor. Tanques cursos i deixes de tenir tracte professional amb grups de joves als quals, de grat o per força, els has sembrat idees, els has exigit esforços, els has fet aguantar les teves paraules durant prou temps com per iniciar-ne la coneixença personal i, en conseqüència, l'experiència d'un afecte difús i genèric i, tanmateix, intens. T’has esforçat per fer-los aprendre idees, fets, mètodes... i, per raó de les matèries que imparteixo, també he pretès ensenyar-los sensibilitat i aprofundiment en la bellesa. Siguin assignatures de música o siguin d’art, he pretès que aprenguessin a mirar i a sentir, a trobar allò de més humà que s’amaga rere visions i sensacions... i, d’una manera especial, he intentat que acabin sabent comunicar allò que veuen i allò que senten davant de l’espectacle divers i essencial de la bellesa. Tot i que no és el meu cas, no puc deixar de sentir sempre a dins de l’ànima la veu, gairebé el crit, d’una ex-alumna meva de fa uns anys: hi ha sentit a la vida perquè hi ha bellesa...!

El mes de juny s’acaba i un cop més he de dir adéu a aquesta mena de comunió entre la música i els alumnes com en aquest meravellós curs de "Blues, gospel i jazz clàssic" que he viscut al llarg d'aquest segon semestre...

El mes de juny se m'acaba també entre la bellesa plàstica o arquitectònica i aquells que també volen aprendre a ensenyar-la... He viscut, sorprès i esperançat, l'existència d'un grup de joves formats i madurs que tenen il·lusió per dedicar-se a la docència de Secundària. Que m'han dit que sí, amb entusiasme, a qualsevol proposta, i amb qui he aconseguit viure hores inoblidables al voltant d'aquesta empremta bellíssima del món medieval dita avui encara per aquestes magnífiques fonts primàries que són els monestirs...

Crec que es pot entendre, sense idealitzacions banals i reconeixent la gran duresa de moltes de les aules d’avui, que la majoria de mestres, professors i professores, quan arriba el final del mes de juny, aspirin a un descans formatiu ben merescut... però també cal comprendre que tinguin, en grau més o menys intens, un cert sentit de la melangia, com si un tros d’ells mateixos se n’anés amb la promoció que, a les portes de l’estiu, acomiaden cada any.

Notícia

2010-06-12T10:15:00.003+02:00

Segons s’ensenya a les Facultats de periodisme és notícia que un home mossegui un gos i no ho és que un gos mossegui un home. Per tant quan els mitjans donen una notícia han d’identificar que allò amb què pentinen l’opinió pública és un fet sorprenent, nou i excepcional. Per a l’opinió pública, sovint l’anècdota esdevé categoria, i la part el tot.

Un segon tret de la notícia és que aviat deixa de ser-ho. Això fa que l’opinió pública ho oblidi i deixi d’interessar-s’hi encara que sigui un tema humanament important i que exigeixi la solidaritat de tots. Poso per exemple el cas del terratrèmol d’Haití. Durant tres o quatre dies ens varen inflar d’imatges del desastre. Hom diria que avui a Haití ja no hi ha cap problema, ningú no passa fam, la sanitat funciona de meravella i s’han reconstruït totes les cases... Així no és cert. Però Haití ja no és notícia.

Darrerament ha estat notícia la pedofília de sacerdots, de religiosos i fins i tot d’algun bisbe. Injustificable, certament. I s’ha fet bé de denunciar-ho. I crec, a més, que s’ha de comprendre la irritació social provocada ja que, tot i ser pocs en percentatge els eclesiàstics que han comès aquesta aberració, cap grup social predica una moral derivada del missatge de Jesús tan contrària a aquests fets. Predicar el que no es compleix i, a més, amagar-ho quan és, de fet, un delicte provoca perplexitat, estupor, irritació i escàndol.

Dit això, però, ens trobem que l’opinió pública fàcilment pel fet que la notícia ha de ser sempre l’excepció i la sorpresa, en comptes de restar informada simplifica i pren la petita part pel tot. I això, com en el cas d’Haití, no és informació sinó falsificació de la realitat. En poso un exemple.

El sacerdot salesià Martín Lasarte s’ha dedicat a portar centenars de nens desnodrits des de Cangumbe a Lwena (Angola) perquè ni el govern podia fer-ho i les ONGS no estaven autoritzades a entrar al país. A Moxico, també al mateix país, un grup de sacerdots i germans infermers amb l’ajut d’algun metge han salvat la vida a milers de persones en l’únic servei mèdic que hi ha en una àrea de 90.000 km2. En els darrers anys només els salesians han donat l’única oportunitat d’educació a 110.000 nens i nenes angolenys... El P. Roberto, de 75 anys, encara recorre carrers de Luanda curant nens del carrer, portant-los a cases d’acollida per tal que es desintoxiquin de la gasolina... el P. Stefano gestiona llars transitòries per als nois i noies que han estat colpejats, maltractats i fins i tot violats i que busquen algun tipus de refugi per sobreviure... I tot això passa mentre nosaltres tenim quilos de més al cos i ens preocupa en un moment de crisi que ens retallin una mica el sou. I potser comentem amb to mofeta que tots els capellans són iguals perquè són una colla de reprimits. I això no és veritat.

Podria continuar posant milers d’exemples de les atrocitats del mal humà en el món just en el moment que escric això i dels centenars i milers de religiosos que es dediquen, sense publicitat ni cap altra recompensa, a pal•liar aquest sofriment només perquè han sentit a dins de l’ànima la crida al servei per amor d’acord amb el missatge de Jesús. Un missatge que compromet a fons i que no es limita a rituals externs i socials.

I aquests milers d’exemples no són mai notícia. I són moltíssims més en percentatge que no pas els pedòfils. ¿Tant costaria emmarcar les notícies en el seu àmbit complex? Tant costaria facilitar que no es prengués per costum la part pel tot? Tant costaria fer una mica d’exercici de memòria i recordar que als Haitís del món encara no ho tenen tot solucionat ni de bon tros? Tant difícil és ser servidors de la veritat?

The last

2010-06-05T18:20:00.004+02:00

El dijous dia 3 de juny ha estat un dia especial. Vaig impartir la darrera classe de la matèria de lliure elecció “El blues, el gospel i el jazz clàssic”. Com sempre que tanco els períodes lectius m’omple una petita sensació de buit. Durant quatre mesos m’he abocat a uns alumnes que m’han retornat, en general, l’esforç que els he dedicat amb la seva pròpia passió d’aprendre. Sé que ja no els tindré mai més com a tal grup, encara que conservi algun contacte escadusser amb persones concretes. I això sempre mossega una mica l’ànima i provoca efectes estranys d’enyor.

Em plau, certament, acabar un curs i, si és com aquest, amb tot el programa fet i tancat, i amb bons resultats de les diverses avaluacions que he anat fent, encara més. L’horitzó del repòs i l’abandó de la tensió pel que fa a la preparació i gestió de les classes també em vénen de gust.

I tanmateix aquest curs és especial. Probablement és l’últim de la meva vida pel que fa a aquesta matèria. Les assignatures de lliure elecció i les optatives ja no entren en el nou pla d’estudis i, per tant, l’any vinent, l’últim del pla vell, és el darrer que es poden oferir. Probablement no podré programar aquesta matèria per manca d’aulari apropiat en les hores de franja que m’ofereixen. I això, tancar una matèria que porto ensenyant des de fa gairebé 20 anys em provoca un buit especial. Com si alguna cosa important s’acabés en la pròpia vida.

Aquests són els alumnes que m’han seguit durant quatre mesos, minuts abans d’abandonar l’aula per sempre.

Quan l’alumnat havia abandonat l’aula vaig recollir papers, compactes i vídeos, vaig tancar els llums i vaig apagar els aparells d'àudio. Abans de marxar, però, vaig passejar per l’aula un parell de vegades i hi vaig rememorar de manera desordenada les diverses promocions que hi han passat i les vivències que hi he experimentat...

Finalment vaig obrir la porta i vaig sortir cap al vestidor... Vaig procurar no mirar enrere... El dijous, dia 3 de juny del 2010 no ha estat per a mi una data més. Ha estat especial.

Temor

2010-05-30T20:55:00.007+02:00

En un temps mort d'una sessió d'enregistrament, un dels músics estava molt atent mirant el seu mòbil. Com que portava molta estona així li vaig preguntar què estava fent. Em va dir que estava llegint. Què llegeixes?--li vaig preguntar--. La metamorfosi de Kafka, em va respondre.

M'hi vaig acostar i, efectivament, estava llegint en pantalla una pàgina sencera de lletra que anava passant amb el dit... Se'ns van anar afegint un parell de músics més mentre a la sala d'enregistrament els trombons refeien diverses frases de la darrera peça... I vam començar a parlar desordenadament sobre aquest fenomen. Vaig assenyalar el perill que els escriptors puguin veure molt erosionats els seus drets per causa de la pirateria informàtica, com ja s'esdevé amb els músics. Tinc amics escriptors i sé que els seus originals són en word...

Crec que els músics i els escriptors tenen dret a viure del que fan i a regalar o vendre el producte de la seva feina en funció de les seves conveniències i d'acord amb el marc legal. "Baixar", com avui es diu, el text d'una novel·la gratuïtament de la xarxa, sense que aquesta sigui la voluntat de l'autor, em sembla clarament un frau. Si algú agafa un llibre d'una llibreria o d'una biblioteca pública i se l'enduu a casa sense pagar o sense el registre pertinent de la bibliotecària comet senzillament un furt o un robatori. Aquest acte està penat per la llei. De la mateixa manera si algú ha penjat un text que no és seu a internet sense permís de l'autor o algú se'l copia sense tenir-ne dret s'hauria de considerar també que comet un furt o un robatori. I això hauria d'estar també penat per la llei.

Però no sembla que això passi. Són tants els centenars de milers de persones que cometen aquest delicte que resulta impossible disposar de la infrastructura per perseguir-los --denúncia, instrucció del cas, sanció i compliment de la pena corresponent-- .

Heus ací com la impossibilitat de persecució del delicte fa que aquest, efectuat a la llum pública, es pugui cometre impunement. "No robaràs" és un manament de la llei de Déu. I encara que no es cregui en Déu és delicte castigat arreu... llevat de si ho fas per internet... Èticament reprobable, oi?

Un cop més, i això va per als partidaris rousseaunians de la pedagogia, es demostra que fins i tot quan som adults, si desapareix tota por a l'hora de cometre un delicte, amb la força de l'ètica no n'hi ha prou. Si els nostres rouseaunians haguessin llegit Èsquil ("Les Eumènides") ja sabrien que des de l'època clàssica això se sap i constitueix un tret de la natura humana.

En aquesta tragèdia, quan la dea Atenea ha aconseguit acabar amb les venjances de sang i ha imposat la democràcia a la ciutat que portarà el seu nom, dóna als jutges un darrer consell: I no traieu del tot la temença a la ciutat, perquè, sense temor, ¿qui mortal seria just? Democràcia sí, però absència de temor davant del delicte no.

No somnieu tantes truites en educació i feu una mica més de cas als clàssics... ells sabien molt bé què mou i com és l'ànima humana.

Finlàndia (2)

2010-05-29T19:07:00.005+02:00

Tant en l’àmbit de la política com en el professional s’esmenta sovint l’expressió “fer pedagogia de”. Suposo que es refereixen a la necessitat d’explicar o exposar les virtuts d’un determinat aspecte social (“fer pedagogia de la cultura del lleure”) o bé d’una derterminada visió política que es percep com esbiaixada per part del receptor (“s’ha de fer pedagogia del fet diferencial català”). Un cop més s’utilitzen mots cultes i complexos com a sinònim d’accions o conceptes més senzills. Passa recentment, per exemple, amb l’expressió “deconstrucció” –concepte del filòsof francès Derrida referit a complicades anàlisis dels significats lingüístics—utiltizada per dir simplement “desmuntar”. El concepte nou “desconstruir” no vol pas dir exactament “desmuntar”, però ja s’utilitza com a sinònim.

A mi em plau distingir “pedagogia” de “instrucció”. La pedagogia, en sentit estricte, seria la ciència o conjunt de ciències que estudien l’educació, és a dir, el procés mitjançant el qual una generació incorpora a la cultura adulta els infants i els adolescents. La instrucció seria una part de la pedagogia, i designaria les programacions, realitzacions i avaluacions dels processos concrets d’aprenentatge en un context singular. Moltes disciplines de la pedagogia fan referència sobretot als valors, a la teoria, a la sociologia, a la filosofia, a l’economia, a la història, a la comparació, etc. dels mons de l’educació. La pedagogia posa l’èmfasi en la descripció, l'anàlisi i l'explicació dels processos educatius. I sovint proposa com haurien de ser les pràctiques educatives per aconseguir una bona educació de la ciutadania. La didàctica, en canvi, carrega l’accent en la instrucció, és a dir, sobre els aprenentatges concrets.

Segons els informes PISA el país que té la joventut adolescent més ben instruïda és Flandes (sistema segregat) i, molta a la vora, ve Finlàndia (sistema comprensiu). Com que Flandes, de moment, forma part de Bèlgica i les avaluacions del PISA es fan per estats, sempre apareixen els finesos com els més ben instruïts del món. Són, però, els més ben educats?

Fa poc em vaig referir al fet que Finlàndia presenta una inestabilitat familiar molt gran (taxa alta de divorcis). A tot plegat s’hi ha d’afegir una taxa alta de suïcidis, molt pel damunt dels països mediterranis. Però el que més sorprèn és que la taxa de violència de gènere és també molt superior a l’espanyola! I això és dóna en un context legal en el qual les dones són jurídicament molt defensades i on la lluita per la igualtat de gènere en tots els àmbits fa anys que està contemplada. I tanmateix...

No ens podem emmirallar globalment en cap país del món, perquè tots, per bé que vagin, tenen els seus costats foscos. Envejo, certament, el grau d’instrucció dels adolescents finlandesos. Però no sé si és igual d’envejable la seva educació.

Neguit de viure

2010-05-24T12:09:00.006+02:00

Fa uns anys se celebrava a Catalunya, set setmanes després del diumenge de resurrecció, l’anomenada Pasqua Granada. De la mateixa manera que el dilluns després de la Setmana Santa era festa, tampoc no es treballava el dilluns posterior a la Pentecosta, anomenada segona pasqua o també pasqua granada. Actualment és dia feiner i només es fa festa en alguns indrets com Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat.

Poques persones menors de 30 anys deuen saber avui què vol dir Pasqua i com la religió cristiana s’ha embolicat i ha transcendit els ritmes de les cultures agràries que ens han precedit. Amb el tercer pleniluni de l’any es celebra la primavera, el rebrot de la vida, el primer símptoma de la qual són les flors. Per als cristians se celebra el triomf sobre la mort en el record de la resurrecció de Jesús. Pasqua –que vol dir “el pas de Déu”—és precisament la promesa de vida que suposa el misteri de Jesús de Natzaret.

Una setmana de setmanes després, al dia cinquantè, se celebra un “segon pas de Déu”: la Pentecosta. Som ja davant de l’estiu i aquella promesa que va ser la primera pasqua –l’anunci de les flors, els primers brolls en els arbres de fulla caduca—ha madurat i s’ha convertit en fruit abundós i exagerat. Sí, perquè si alguna cosa caracteritza la natura és l’exageració en el nombre de fruits, un excés que se situa enllà de la pura necessitat de reproducció anual. Els arbres, quan fruiten, fan l'amor a la vida! En poques setmanes els insectes brunzeixen, les cigales canten sense por a la calor, la piuladissa dels ocells s’excita, a les nit xerriquen els grills i udolen els mussols... arreu sembla que s’estengui el neguit de viure... és la plenitud de l’estiu!

No sembla estrany, com a signe, que aquest afany d’existir, de sortir de casa, d’obrir-se al goig de viure simbolitzi a la perfecció l’arribada de l’alè sagrat de Déu, de l’Esperit Sant... La fe malmesa dels deixebles de Jesús –fins aleshores atemorits i amagats-- ja no és la promesa d'una flor sinó el fruit madur; per això, plens d’una sana impaciència, Déu passa per ells per segona vegada, perden la por, l'ànima els esclata de vida, surten de casa, convençuts, com diu el text sagrat que s’esdevé en la Pentecosta, que l’alè sagrat de Déu s’ha estès per tots els racons de l’univers.

Avui és dilluns de pasqua granada. El sol és a tocar del seu triomf camí de la nit de sant Joan; la mar estrena les minves de juny; els arbres, vestits amb tots els tons del verd, matisen llum i calor; les flors irisen milers de colors i tot sembla, sí, posseït pel neguit de viure...