31 d’octubre del 2012

No, senyor Wert


No m'agrada parlar tant directament de política en aquest blog. Tanmateix ho faig perquè vostè, senyor Wert, ha fet unes declaracions que falten a la veritat, mostren que no coneix la realitat i, a més, les ha proferit amb un to que ofèn. 

En primer lloc no és cert que els llibres de text i el Departament d'Educació es dediquin sistemàticament a adoctrinar l'alumnat català vers l'independentisme. Sóc autor de llibres de text d'història un dels quals, amb el mateix contingut i amb més o menys afegits segons cada autonomia, s'utilitza tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Els llibres d'història es basen en l'exposició de fets --que ningú mai no ha dit que aquests llibres siguin falsos-- i en interpretacions d'aquests fets que depenen de la historiografia que cada autor tria. En cap cas he pretès adoctrinar. 

D'altra banda, creure que els milers de mestres i professors catalans pensen i senten igual i apliquen amb entusiasme la primera consigna que emana del Departament d'Ensenyament fa riure. ¿No ho veu que és humanament impossible i inviable? Per sort nostre, entre els mestres i professors de Catalunya n'hi ha de moltes menes, idees i conviccions polítiques. Intentar homogeneïtzar les aules és literalment impossible. No som, per sort, a Corea del Nord. Tenim i exercim la llibertat de càtedra. 

Em temo  que si creu que a través de les classes d'història a Catalunya covem l'independentisme --cosa que no és certa -- l'intent de la seva llei d'homogeneïtzar i espanyolitzar (un cop més se'ns diu que només hi ha una manera de ser espanyol i una sola llengua que mereix aquest qualificatiu) sembla que pretén que interpretem a l'escola la història d'una manera única i oficial. És a dir: vostè pretén adoctrinar. No ho aconseguirà perquè avui dia l'escola ja no és tan important com abans per transmetre ideologia política com tampoc ja no és un element imprescindible de socialització el servei militar obligatori. En un context de llibertats i d'accés a una ventall ampli de tecnologies de la informació a l'abast de tothom, crear identitats a través de l'escola està condemnat al fracàs. Fixi's que les úniques institucions que, legítimament,  proposen un adoctrinament --les escoles religioses-- amb l'acord dels pares que hi envien els seus fills, solen ser un rotund fracàs en aquest aspecte. Vostè ho hauria de saber. Si fos veritat que a través de l'escola es pot adoctrinar en un sentit únic, els joves i ex-alumnes d'escoles religioses anirien massivament a missa el diumenge i s'identificarien de ple amb la religió catòlica. Tothom sap que això no és així. Doncs igualment s'esdevé en el cas del nacionalisme català. El sobiranisme no passa ja per l'escola... l'existència d'aquest imaginari sobiranista que tant sembla que el cou es deu a raons més complexes i profundes. No el canviarà amb una modificació del programa d'història a la Secundària. 

Ha dit, a més, que ha fet una nova llei d'educació per tal de "espanyolizar els nens catalans". ¿No s'adona que afirmant això ens està dient que els nens catalans no són espanyols?  No sona això a aquella frase d'Esperanza Aguirre contra l'OPA de Gas Natural a Endesa, segons la qual s'havia d'impedir de totes totes perquè la companyia elèctrica quedés en "territorio nacional"? Gas Natural no era "territori nacional" perquè tenia la seu a Catalunya, segons que es desprèn d'aquelles declaracions, oi? 

Aquesta sola frase, "espanyolitzar els nens catalans", ja fa que alguns catalans ens sentim tractats com si fóssim una colònia que cal assimilar i aculturar. Això fereix, sap? Si, a més, es diu amb arrogància petulant, ofèn. 

7 d’octubre del 2012

Fractura social



Un dels arguments que els unionistes de dins i de fora de Catalunya utilitzen amb més força contra els sobiranistes consisteix a alertar de la possible fractura social del país. Si això fos cert –que no dic que no ho pugui ser—voldria dir que aquell segment de població que és unionista se sentiria desemparat, ferit o marginat en una suposada Catalunya  sobirana. Jo no m’apunto a considerar certa l’existència d’aquesta fractura social; o, en tot cas, si es produís, no crec que fos majoritària atès el comportament habitual de la nostra societat.

El que em preocupa d’aquest argument dels unionistes és que es dóna per suposat que per evitar la fractura social no hi ha altre remei que els sobiranistes es neguin a si mateixos tant l’expressió del seu dret com la seva realització. En definitiva que hagin d’estar sotmesos a perpetuïtat, fins i tot en el cas que siguin majoria.

En una democràcia madura –la nostra no ho és—aquest argument hauria de superar-se en virtut precisament de l’exercici democràtic.  No hi ha cap comunitat humana que sigui homogènia i arreu trobarem persones, emocions i sentiments diversos que s’expressen i es volen regir d’una determinada manera que no és comuna amb les altres.  Per solucionar això només hi ha una via: preguntar en vot directe, lliure i secret al col·lectiu sencer del país què vol ser o per quina solució opta. Un cop sabut això només queda el joc d’acceptar la majoria com a idea de futur en el curt termini (fins a les properes eleccions) i respectar la minoria.

A les campanyes electorals els diversos líders polítics es diuen coses que freguen l’insult amb una passió i, de vegades, amb una ràbia que sembla que mai més no s’hagin de dirigir la paraula.  I a l’endemà de les eleccions hi ha disgustos i alegries segons quins siguin els resultats però no es produeix cap fractura social.

L’argument de la fractura social –suposant que s’esmenti amb bona fe--  és fal·laç.  Suposa que, a perpetuïtat, encara que siguin majoria, els sobiranistes s’han de reprimir emocions, idees i voluntats de futur en funció d’una minoria. Això és democràticament parlant intolerable. Com ho seria l'inrevés: si realment els unionistes són majoria, els sobiranistes han d’acatar la voluntat popular. Insisteixo: preguntem, votem i acceptem els resultats.  

Que no sigui veritat aquella dita del vell anarquista de la meva joventut que no votava mai perquè em deia “les urnes no serveixen per a res perquè quan poden servir per a alguna cosa les prohibeixen”.