Llegeixo a la premsa que s’ha multiplicat el nombre d’agressions dels fills als pares. Crec que aquest fenomen és un indicador més de la contínua crisi d’autoritat en el si de les famílies i, en particular, a les escoles.
Precisament fa poc, un col·lega apassionat per l’ensenyament es lamentava de la pèrdua de l’autoritat a les escoles. Segons ell, l’educació de l’autoritat avui ha quedat delegada als entrenadors esportius, als guàrdies de seguretat de les discoteques i als vigilants d’alguns centres lúdics com Port Aventura. El respecte i la disciplina –així com el silenci i la contenció de l’espontaneïtat—no són només importants per a als qui creiem que el centre de l’escola no és l’alumnat sinó l’autoritat del mestre i el contingut, sinó també per als qui tenen una altra idea del que ha de ser l’educació escolar.
La paraula “autoritat” procedeix del llatí, de auctoritas, derivada del mot auctor, l’arrel del qual ve del verb augere que vol dir ‘augmentar’, ‘promoure’, ‘fer progressar’. Es tracta, doncs, d’una qualitat creadora de progrés. Amb el temps, autoritat ha connotat el prestigi moral i la superior capacitat d’una persona en funció de la seva activitat i saber. Un mestre o un professor amb autoritat –no pas poder—és aquell que té força de convicció pel seu saber, per la seva actitud i per la seva destresa didàctica. I que per aquesta raó suscita o suscitava una natural disciplina i acatament. Un mestre o una mestra amb autoritat són, sens dubte, factors de progrés. ¿Qui hi pot estar en contra?
Sigui quina sigui la visió que tinguem de l’educació i de l’escola hem de reivindicar el retorn de l’autoritat del professorat amb tots els instruments legals i funcionals que calguin. No es tracta de crear com antany un alumnat calladament passiu i subjugat, sinó silenciosament creatiu, participatiu i respectuós. El retorn a l’autoritat no es postula des de cap teoria concreta sinó de del sentit comú. El nen i l’adolescent en una societat oberta han de ser educats, certament, en la llibertat però també en els seus límits. Saber dir no, corregir, prohibir i fins i tot castigar són elements essencials de l’educació des dels primers anys de la vida. Hi ha coses que els mestres hem d’impedir que facin els infants, púbers i adolescents fins que per ells mateixos no entenguin les raons de la contenció o no estiguin entrenats a contenir-se.
Res a dir, evidentment, a les motivacions positives, a les reflexions i argumentacions de les decisions dels mestres i a les raons dels càstigs que s’imposen. Fins i tot al dret a l’apel·lació. I també cal recordar que bona part de la seva autoritat el professorat només la pot aconseguir si se la guanya i és coherent entre el que diu, demana i fa. Tanmateix, sigui quina sigui la visió que es tingui de l’escola, l’educació en totes les etapes educatives no por renunciar a un objectiu necessari i essencial: la formació de la voluntat i de l’autocontrol. I això implica que els i les mestres, així com el professorat en general, disposin de tots els instruments necessaris per col·laborar a la construcció de la voluntat i de l’autodomini de l’alumnat que es troba sota la seva responsabilitat. I cal la convicció col·lectiva i l’actuació coordinada de tot el claustre i de les direccions pertinents per actuar en conseqüència, i si és necessari, amb severitat. I, si cal, també contra el parer d’algunes famílies.
Finalment hem de recordar que no eduquem per a una societat anàrquica, sinó per a una societat oberta amb límits a la llibertat, amb lleis i amb agents de l’autoritat. Quan sense adonar-me he anat a més velocitat per una carretera, el mosso d’esquadra, si em pesca, no em diu que m’estigui una estona al voral pensant en la infracció, sinó que em posa una multa i em treu punts del carnet.
