Arguments

Tant als fragments de tertúlia que sento a la ràdio com en els articles de la premsa que llegeixo sovintegen afirmacions sobre el que “la gent vol” o el que “la gent pensa”. Sempre m’ha semblat agosarat que algú sàpiga el que pensen els ciutadans sense haver fet un estudi estadístic previ. Sovint és una manera de menysprear dialècticament la importància d’un argument o d’un tema esmentat per un adversari o per donar pes d’autoritat a una afirmació pròpia. Per què, és clar!, ¿quina persona no ha de callar si defensa una posició que no és la que “vol la gent”?

Darrerament amb el debat polític a propòsit de l’Estatut de Catalunya, els intel•lectuals unionistes –denomino així aquells catedràtics de dret constitucional o d’altres matèries que consideren metafísicament indiscutible la unitat d’Espanya—solen utilitzar un argument similar: ningú al carrer no parla de l’Estatut. Per tant és un tema que no interessa a la gent.

Ignoro si és un tema que interessa o no interessa. En tot cas, en el meu entorn, no és només aquest el tema del qual no en sento parlar. Per exemple, no he sentit a parlar gairebé mai del Parlament europeu o dels seus debats i resolucions. En el seu moment tampoc no vaig sentir a parlar massa sobre la unió d’Espanya al Mercat Comú... Són molts els temes de què no parla la ciutadania habitualment, la qual cosa no vol dir que no siguin importants en l’àmbit polític. I està bé, em sembla, que els polítics en parlin, estimulin decisions i ho treballin encara que no sigui un aspecte que interessi a la ciutadania. ¿Quantes vegades hem parlat amb els amics de l’activitat del Síndic de Greuges o de la Sindicatura de Comptes o dels afers que resol l’inefable “defensor del Pueblo” de Madrid? ¿Vol dir això que el fet que no en parlem faci que no siguin institucions o activitats i debats polítics que no tenen importància? Podem sentir aversió per la política o bé creure que els polítics no estan a l’alçada de les situacions. Però no podem obviar que qualsevol decisió important que afecta les nostres vides, des dels impostos a les pensions, de l’educació a la sanitat o de les vies de comunicació al mateix ordre públic passant per la lentíssima i inoperant justícia tindrà solució política, si la té. Passar-ne, per més aversió que tinguem a la política, no sembla massa útil.

Finalment també em sobten alguns arguments curiosos en tertúlies i articles: el nombre de participació a referèndums i eleccions. Avui mateix he sentit al senyor Gregorio López Barba menystenir el referèndum del poble català a favor de l’Estatut perquè hi havia participat poca gent. D’aquesta manera es deslegitima una mica. I tanmateix ningú no deslegitima les eleccions europees –ben cofois estaven els unionistes del PP a la darrera convocatòria perquè les havien guanyades!—on va participar encara menys gent que a l’Estatut. Sense anar més lluny: el president Montilla va ser votat pel 16% del cens electoral. Així de cru. ¿Deslegitima això la presidència de la Generalitat actual?

Em plauria que els arguments fossin més honestos i més clars i, sobretot, que es reconeguessin les emocions primeres que generen les posicions bàsiques de cadascú per saber a què atenir-nos. ¿Tant difícil és ser coherent quan una persona té vocació de participar voluntàriament en el debat públic?

Juny

Les classes a la universitat se solen acabar a finals de maig o a la primera setmana de juny. No sé per quina raó solc caure sempre en el mateix parany: pensar i sentir que el juny, obert a l’esclat lluminós de l’estiu, ha de ser diferent, pausat i calmós... Res de més fals per a un professor! Sí, les classes s’acaben, però queden màsters, treballs per corregir, exàmens per posar, tutories, entrevistes, tancar o obrir aquell punt de recerca, apuntar-te a fer o a impartir aquell curset, reunions... El resultat sol ser també sempre el mateix: arribes als dies que s’escolen entre sant Joan i sant Pere, més aviat accelerat, amb un mes a les esquenes que ha passat rabent sense gairebé consciència del pas del temps! Acabes el mes estressat i estupefacte! ¿Ja som a sant Pere?

El juny, a més, per a alguns que ens dediquem a la docència té una especial càrrega d’enyor. Tanques cursos i deixes de tenir tracte professional amb grups de joves als quals, de grat o per força, els has sembrat idees, els has exigit esforços, els has fet aguantar les teves paraules durant prou temps com per iniciar-ne la coneixença personal i, en conseqüència, l'experiència d'un afecte difús i genèric i, tanmateix, intens. T’has esforçat per fer-los aprendre idees, fets, mètodes... i, per raó de les matèries que imparteixo, també he pretès ensenyar-los sensibilitat i aprofundiment en la bellesa. Siguin assignatures de música o siguin d’art, he pretès que aprenguessin a mirar i a sentir, a trobar allò de més humà que s’amaga rere visions i sensacions... i, d’una manera especial, he intentat que acabin sabent comunicar allò que veuen i allò que senten davant de l’espectacle divers i essencial de la bellesa. Tot i que no és el meu cas, no puc deixar de sentir sempre a dins de l’ànima la veu, gairebé el crit, d’una ex-alumna meva de fa uns anys: hi ha sentit a la vida perquè hi ha bellesa...!

El mes de juny s’acaba i un cop més he de dir adéu a aquesta mena de comunió entre la música i els alumnes com en aquest meravellós curs de "Blues, gospel i jazz clàssic" que he viscut al llarg d'aquest segon semestre...

El mes de juny se m'acaba també entre la bellesa plàstica o arquitectònica i aquells que també volen aprendre a ensenyar-la... He viscut, sorprès i esperançat, l'existència d'un grup de joves formats i madurs que tenen il·lusió per dedicar-se a la docència de Secundària. Que m'han dit que sí, amb entusiasme, a qualsevol proposta, i amb qui he aconseguit viure hores inoblidables al voltant d'aquesta empremta bellíssima del món medieval dita avui encara per aquestes magnífiques fonts primàries que són els monestirs...

Crec que es pot entendre, sense idealitzacions banals i reconeixent la gran duresa de moltes de les aules d’avui, que la majoria de mestres, professors i professores, quan arriba el final del mes de juny, aspirin a un descans formatiu ben merescut... però també cal comprendre que tinguin, en grau més o menys intens, un cert sentit de la melangia, com si un tros d’ells mateixos se n’anés amb la promoció que, a les portes de l’estiu, acomiaden cada any.

Notícia

Segons s’ensenya a les Facultats de periodisme és notícia que un home mossegui un gos i no ho és que un gos mossegui un home. Per tant quan els mitjans donen una notícia han d’identificar que allò amb què pentinen l’opinió pública és un fet sorprenent, nou i excepcional. Per a l’opinió pública, sovint l’anècdota esdevé categoria, i la part el tot.

Un segon tret de la notícia és que aviat deixa de ser-ho. Això fa que l’opinió pública ho oblidi i deixi d’interessar-s’hi encara que sigui un tema humanament important i que exigeixi la solidaritat de tots. Poso per exemple el cas del terratrèmol d’Haití. Durant tres o quatre dies ens varen inflar d’imatges del desastre. Hom diria que avui a Haití ja no hi ha cap problema, ningú no passa fam, la sanitat funciona de meravella i s’han reconstruït totes les cases... Així no és cert. Però Haití ja no és notícia.

Darrerament ha estat notícia la pedofília de sacerdots, de religiosos i fins i tot d’algun bisbe. Injustificable, certament. I s’ha fet bé de denunciar-ho. I crec, a més, que s’ha de comprendre la irritació social provocada ja que, tot i ser pocs en percentatge els eclesiàstics que han comès aquesta aberració, cap grup social predica una moral derivada del missatge de Jesús tan contrària a aquests fets. Predicar el que no es compleix i, a més, amagar-ho quan és, de fet, un delicte provoca perplexitat, estupor, irritació i escàndol.

Dit això, però, ens trobem que l’opinió pública fàcilment pel fet que la notícia ha de ser sempre l’excepció i la sorpresa, en comptes de restar informada simplifica i pren la petita part pel tot. I això, com en el cas d’Haití, no és informació sinó falsificació de la realitat. En poso un exemple.

El sacerdot salesià Martín Lasarte s’ha dedicat a portar centenars de nens desnodrits des de Cangumbe a Lwena (Angola) perquè ni el govern podia fer-ho i les ONGS no estaven autoritzades a entrar al país. A Moxico, també al mateix país, un grup de sacerdots i germans infermers amb l’ajut d’algun metge han salvat la vida a milers de persones en l’únic servei mèdic que hi ha en una àrea de 90.000 km2. En els darrers anys només els salesians han donat l’única oportunitat d’educació a 110.000 nens i nenes angolenys... El P. Roberto, de 75 anys, encara recorre carrers de Luanda curant nens del carrer, portant-los a cases d’acollida per tal que es desintoxiquin de la gasolina... el P. Stefano gestiona llars transitòries per als nois i noies que han estat colpejats, maltractats i fins i tot violats i que busquen algun tipus de refugi per sobreviure... I tot això passa mentre nosaltres tenim quilos de més al cos i ens preocupa en un moment de crisi que ens retallin una mica el sou. I potser comentem amb to mofeta que tots els capellans són iguals perquè són una colla de reprimits. I això no és veritat.

Podria continuar posant milers d’exemples de les atrocitats del mal humà en el món just en el moment que escric això i dels centenars i milers de religiosos que es dediquen, sense publicitat ni cap altra recompensa, a pal•liar aquest sofriment només perquè han sentit a dins de l’ànima la crida al servei per amor d’acord amb el missatge de Jesús. Un missatge que compromet a fons i que no es limita a rituals externs i socials.

I aquests milers d’exemples no són mai notícia. I són moltíssims més en percentatge que no pas els pedòfils. ¿Tant costaria emmarcar les notícies en el seu àmbit complex? Tant costaria facilitar que no es prengués per costum la part pel tot? Tant costaria fer una mica d’exercici de memòria i recordar que als Haitís del món encara no ho tenen tot solucionat ni de bon tros? Tant difícil és ser servidors de la veritat?

The last

El dijous dia 3 de juny ha estat un dia especial. Vaig impartir la darrera classe de la matèria de lliure elecció “El blues, el gospel i el jazz clàssic”. Com sempre que tanco els períodes lectius m’omple una petita sensació de buit. Durant quatre mesos m’he abocat a uns alumnes que m’han retornat, en general, l’esforç que els he dedicat amb la seva pròpia passió d’aprendre. Sé que ja no els tindré mai més com a tal grup, encara que conservi algun contacte escadusser amb persones concretes. I això sempre mossega una mica l’ànima i provoca efectes estranys d’enyor.

Em plau, certament, acabar un curs i, si és com aquest, amb tot el programa fet i tancat, i amb bons resultats de les diverses avaluacions que he anat fent, encara més. L’horitzó del repòs i l’abandó de la tensió pel que fa a la preparació i gestió de les classes també em vénen de gust.

I tanmateix aquest curs és especial. Probablement és l’últim de la meva vida pel que fa a aquesta matèria. Les assignatures de lliure elecció i les optatives ja no entren en el nou pla d’estudis i, per tant, l’any vinent, l’últim del pla vell, és el darrer que es poden oferir. Probablement no podré programar aquesta matèria per manca d’aulari apropiat en les hores de franja que m’ofereixen. I això, tancar una matèria que porto ensenyant des de fa gairebé 20 anys em provoca un buit especial. Com si alguna cosa important s’acabés en la pròpia vida.

Aquests són els alumnes que m’han seguit durant quatre mesos, minuts abans d’abandonar l’aula per sempre.

Quan l’alumnat havia abandonat l’aula vaig recollir papers, compactes i vídeos, vaig tancar els llums i vaig apagar els aparells d'àudio. Abans de marxar, però, vaig passejar per l’aula un parell de vegades i hi vaig rememorar de manera desordenada les diverses promocions que hi han passat i les vivències que hi he experimentat...

Finalment vaig obrir la porta i vaig sortir cap al vestidor... Vaig procurar no mirar enrere... El dijous, dia 3 de juny del 2010 no ha estat per a mi una data més. Ha estat especial.