Pobres i rics

Pertanyo a una generació que des de fa quaranta anys ha estat sotmesa a una asseveració contundent i insistentment repetida pel pensament progressista amb la força d’un eslògan: els rics són cada dia més rics i els pobres són cada dia més pobres. Això, lògicament, per poca consciència que tinguis crea un malestar difús si tu no ets pobre encara que et guanyis la vida només amb un sou. Et fa sentir culpable.

Si miro la meva vida enrere i contemplo el meu entorn geogràfic (Catalunya), l’eslògan no és cert: qualsevol que recordi com estàvem als anys 60 i ho compari amb l’estat actual de la nostra societat sap que potser els rics són més rics però els pobres són menys pobres... És clar, em poden argumentar que jo vics en els països rics, que som en una societat dels tres terços (un terç ric, un que sobreviu i un de marginat...), etc. La qüestió és no estar tranquil i crear-te una indignació moral permanent (més que no pas una acció solidària).

He tornat a pensar en aquest eslògan en llegir a la premsa que en el món hi ha mil milions de persones que passen gana, és a dir, necessitat greu del mínim que cal per viure. No dubto de la veritat d’aquesta afirmació i em dol, sobretot quan observo l’excés de menjar que hi ha en el món occidental i quant se’n llença... ¿Serà veritat, doncs, que la distància entre pobres i rics no fa més que eixamplar-se? Ja se sap, a més, que tot això passa perquè el capitalisme és pervers per naturalesa...

No estic disposat a fer una carrera d’economia per entendre les xifres. No tinc més remei que confiar en el que diuen algunes economistes. I doncs bé, l’economista Sala Martín, recentment ha dit en un diari que el capitalisme és el sistema econòmic que més ha reduït la pobresa. Mai no hi ha havia hagut tan pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge. Qualsevol dels testimonis que han visitat la Xina recentment –-un nou capitalisme amb dictadura del partit comunista, d’al·lucinacions històriques les que vulgueu!-- podrà verificar la certesa d’aquesta afirmació pel que fa als anomenats països subdesenvolupats (gairebé un de cada quatre habitants del món és xinès, per tant val com a mostra estadística...).

O sigui que o bé els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres o bé mai no hi havia hagut tants pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge.

Algú falta a la veritat, oi? Qui? I per què, d'entrada, tenim tendència a creure'ns més la desgràcia anunciada que no pas l'afirmació optimista?

David

Ha passat aquest matí. En una classe d'introducció al concepte d'història de l'art a la Universitat de Barcelona --alumnes que cursaven el segon curs de la carrera-- s'han projectat a tall d'exemplificació les escultures del David de Donatello, el de Miquel Àngel i el de Bernini.

El professor ha preguntat, un cop una alumna ha identificat el títol de les obres, qui era David i a quin lloc es podia trobar la font iconogràfica d'aquesta obra. Només una sola persona dels assistents (eren 37) ha dit que es tractava d'una lluita d'un noi jove contra un gegant que es deia Goliat. Per descomptat que no sabia la història, ni la font, ni tampoc cap significació. Ningú sabia que la narració del fets trobava a la Bíblia.

Heus ací un dels resultats més espectaculars de l'ESO i del nou batxillerat! Ells, els alumnes, no en tenen cap culpa. Són intel·ligents, atents i voluntariosos. Em temo que gràcies a les idees pedagògiques que han informat aquesta infausta reforma educativa que ens ve de la LOGSE, els nostres alumnes universitaris han perdut la informació bàsica del codi visual d'occident. Bravo!

M'agradaria creure que a canvi d'aquesta pèrdua saben altres coses, escriuen i parlen amb soltesa, dominen l'argumentació en el debat i són capaços de trobar informació ràpidament i trasnformar-la en coneixement. i sobretot que són reflexius i han adquirit un alt nivell de pensament crític.

De moment, però, aquestes noves "competències" no consta que les hagin adquirit. I les antigues s'han perdut.

Ha passat avui. Aquest matí. En una aula de la universitat de Barcelona. En dono fe.

Encenalls

Hi ha qui aconsella que el millor camí per a l’equilibri personal consisteix a situar-se en un triangle bàsic: fer el que és útil, parlar només l'estrictament necessari i gaudir de la bellesa. No tinc pas massa inconvenient a acceptar que cal ser útil, entenent per útil fins i tot la pèrdua deliberada de temps si és a fi d’asserenar-se. De fet, com diu Luri, no hi ha ciència sense fruit. L’ètica mateixa no serveix de res si no es tradueix en una conducta precisa d’acord amb els valors que s’ensenyen. Tot coneixement dóna fruit ni que sigui el gaudi fins a cert punt desesperant del fet pur de conèixer. Sí, cal fer sempre el que és útil, fins i tot encara que no ho sembli.

Tampoc no tinc inconvenient a gaudir de la bellesa, potser un dels sentits més clars de la vida. Un cop l’Eva li va dir amb contundència al meu amic Max que hi havia sentit perquè hi havia bellesa... I crec que tenia raó! Fins i tot potser els cossos ressuscitats, com deia sant Agustí, no siguin altra cosa que música fora del temps...

On no estic tant d’acord és en el fet de parlar (o escriure) només l'estrictament necessari. La necessitat estricta pot reduir molt, certament, el nombre de paraules. Però pot deixar moltes insatisfaccions en l'ànima dels humans.

Hi ha persones que degut a la seva intensitat interior, sovint incompresa o titllada d’exagerada, i en moments de solitud, els cal fregar amb el ribot la fusta de l’ànima per treure’n encenalls, si ho voleu, de misèrrima literatura. El desig fins a cert punt angoixant de dir-se o la passió perquè un pensament, per vulgar que sigui, no es perdi, porta molts humans, abans que la mort tard o d’hora els clogui les parpelles de l’angúnia, a evitar que els seus mots no siguin només vulgars esquitxos sonors perduts en les ones vibratòries de l’espai.

Alguns per pal·liar una mica el seu patiment només tenen això, la paraula. És clar que potser aleshores aquestes paraules podrien entrar en el capítol de “necessàries”. ¿Oi?

Gravitas

Les imatges artístiques dels personatges històrics semblen confirmar la hipòtesi segons la qual l'art expressa els tarannàs col·lectius dels pobles. Avui he contemplat per atzar la fotografia que reprodueix el cònsol republicà Lucius Iunius Brutus. Poc abans havia contemplat els magnífics frescos de les tombes etrusques de Tarquínia que vaig tenir ocasió de veure en directe l’any 1979...

L’Etrúria històrica va consignar en les imatges una mena d’alegria perenne de la vida com a conjur de la mort. En canvi el cònsol romà, si parlava, me l’imagino dient allò del dura lex sed lex tot signant l’ordre d’execució del seu propi fill per haver comès un delicte penat amb el màxim càstig. Tot plegat m’ha dut a la memòria els mots del Francesco, el guia que ens va acompanyar en aquell viatge memorable en què vaig acompanyar alumnes premiats pel Corte Inglès. El fet que jo signés el paper dels nois que es presentaven al concurs va comportar que els acompanyés en el viatge a Roma...

L’etrusc, ens deia Francesco a Tarquínia, va ser un poble alegre, despreocupat de la política, amant de la dansa, de la música i de l’esport... Els romans, en canvi, van ser seriosos, pràctics, hàbils, legisladors, enginyers. Per això sempre les expressions de les seves estàtues mantenen tot al llarg de la seva història una constant: la gravitas, la seriositat. Un cop els etruscs van ser massacrats pels romans van ser notícia encara fins als primers anys de l’imperi. Per què? Per què van ser els primers circaires, els primers actors... Gestors de l'alegria de viure, ni que sigui en aparença...

Torno a mirar el Lucius Iunius Brutus: ben cert, ni un bri d’alegria a la seva cara. Per bastir un imperi no es pot perdre el temps en nicieses ni en alegries de viure. Ja ho deia Horaci: d’altres seran més hàbils a donar al bronze alè de vida i a arrencar del marbre figures vivents. D’altres pledejaran millor i sabran mesurar també millor amb compàs el moviment dels cels i el curs dels astres. A tu, Roma, se’t recorda governar els pobles del teu Imperi. Les teves arts són dictar les lleis de la pau entre les nacions, perdonar els vençuts, amansir els superbs.

És a dir: gravitas.

Esclat

Els nostres temps són seductors i alhora desesperants. Una de les desesperacions neix de tantes possibilitats que ens ofereixen i de tantes experiències possibles amb les quals ens fascinen... Però resulta que cap d’elles pot ser abraçada en plenitud. Totes les il·lusions tenen un punt de possibilitat, però totes les concrecions tenen el gust desavinent de la provisionalitat i de la fragmentació. Pots haver perdut les presses; pots anar pujant graons a la llinda de la beatitud en estones de silenci i de lectures lentes... però la fragmentació hi és sempre encara que pretenguem convertir en categoria alguns minuts de porcellana.

En el segle XX s’ha produït una explosió gegantina de possibilitats. Gairebé tota experiència és possible i, per contra, ens resulta difícil renunciar a la creença segons la qual l’art d’avui no expressi de manera unidimensional els ressons interns de la col·lectivitat. En el segle XIX els receptors de la música anaven a concerts bàsicament per sentir la seva producció contemporània. D’alguna forma la música aplegava unes determinades ànsies col·lectives i les deia. Tot l’art històric fins a les primers avantguardes del segle XX sembla caracteritzat per aquesta mena de categoria... els artistes eren mediadors d’una sola sensibilitat i l’expressaven a través del seu vehicle artístic...

En els nostres temps quan pots anar a una perfomance d’art viu, pots ballar lindy hop, anar a veure el darrer film de moda o bé assistir a un concert de música medieval entre mil ofertes més, resulta impossible que una sola forma determini els gustos col·lectius ni tan sols en una àrea reduïda. En el segle XX la unitat s’ha trencat gairebé de manera sobtada com una foguerada nuclear. Més que mai tastem miquetes, com ho fan fins i tot aquells savis que tenen la immensa sort d’aprofundir en un fragment fins a límits interdits als qui som més aviat prosa corrent.

Suposo que ens hi hem d’habituar per força. Podem fer-ho gairebé tot i tota seducció és al nostre abast. Això ha fet que la intensificació cromàtica tant de l'art com de la veritat hagi arribat a esclatar en milers de matisos de tènues lluïssors, de manera que cada un dels infinits costats dels seus poliedres presenta una il·limitada sèrie de gammes.

Ja només podem gaudir, dir i pensar esporàdicament un escadusser matís. En els nostres temps la vida ja no dóna per a més. És desesperant.

Conèixer, sentir i estimar

L’art no és una ciència i, en canvi, la història de l’art és una disciplina científica o, si ho preferiu, un coneixement racional sobre les obres d’art en relació al seu context històric. La història de l’art, doncs, pretén per mitjans racionals explicar les formes, significats i funcions d’una obra o acció artística a partir de les fonts de la seva època. El camp o objecte d’estudi d’aquesta disciplina és, sense dubte, l’obra d’art. El problema consisteix a escatir què és el que fa que una acció o una obra es pugui qualificar amb l'adjectiu d'artístic.

No pretenc pas ni tan sols intentar definir el concepte d’art entre altres raons perquè és impossible. Sí que goso, no obstant això, afirmar que amb el nom d’art designem, si més no, una forma o mitjà a través del qual accedim a una dimensió de la realitat diferent de la racional. I són tan importants l’una com l’altra. També goso dir que un cop una societat ha batejat en el temps una obra o una acció com a artística li imprimeix un caràcter perenne, per bé que al llarg de les èpoques la seva valoració canviï.

Quan jo era menut, per exemple, i el pare em portava a concerts al Palau de la Música, no era estrany escoltar comentaris dels “grans” que consideraven despectivament aquesta meravella del modernisme com una “mona de pasqua”. No la valoraven pas massa, certament, però ningú no en negava la seva artisticitat. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’art, en aquell que el fa i en aquell que el “sent”, sovint pot tenir una dimensió gratuïta de caràcter “revelatori” i que ens porta a una altre estatge de la realitat. Ens descobreix un vel més que ens l’oculta...

Aquesta setmana comencen les classes d’història de l’art a molts centres docents de segon de batxillerat i en algunes optatives de l’ESO. ¿Per què ensenyar història de l’art? La raó és senzilla: per conèixer-lo i per estimar-lo! L’art, com les persones, no pot ser estimat si no és conegut. Ara bé, així com el coneixement de l’electricitat, de l’astronomia o de la morbositat d’un virus no precisa un amor especial per part del científic per protons, asteroides o microbis, no sembla possible conèixer del tot l’obra i l’acció artística si no l’estimes.

Ensenyar història de l’art és facilitar el coneixement d’un accés diferent a la realitat que toca i actua sobretot en el camp inefable de les emocions i dels afectes. Ensenyar història de l’art és posar els joves d’avui en condicions que l'entenguin, que el puguin començar a “sentir” i, a continuació, a estimar, i així puguin conèixer de debò una realitat oculta de construcció i comunicació que ens envolta misteriosament per tot arreu. L'artista no és altra cosa que un mediador entre l'art i nosaltres.

Voldria creure que “sentir” l’art és l’única forma de caminar per la via que ens porta al seu fons, i que estimar-lo fa més bones les persones. En aquest darrer sentit cal no ser idealista, atesa la història de la crueltat humana. L’art per ell mateix no fa bones les persones: són les persones les que poden fer bo l’art.

Però per fer-lo bo s'ha de conèixer, i per conèixer-lo s'ha de “sentir”, i si se sent es pot arribar a estimar. Aleshores el coneixement de l'art pot començar a ser complet. I això sí: aquest coneixement final ens fa més humans. Els animals no fan art!

Esperpèntic

Un esperpent, gènere teatral creat per Valle Inclán, es defineix com una deformació grotesca, caricaturitzada i tràgica de la realitat. Aquests dies les informacions dels mitjans sobre la suspensió de la consulta d'Arenys de Munt i l'autorització de la manifestació de la Falange al mateix municipi i el mateix dia m'han dut a la memòria la famosa frase de Ramón María del Valle Inclán a Luces de bohemia: "España es una deformación grotesca de la civilización occidental". No ho dic pas jo: ho deia un dels escriptors més preuats de la literatura espanyola del segle XX.

És realment grotesc que els poders de l'Estat hagin prohibit la llibertat pacífica d'expressió: posar una papereta en una urna... I és tràgic que autoritzin la manifestació d'un partit que en els seus estatuts proposa un estat totalitari.

Aquest partit no és pas nou i desconegut, sinó prou conegut per la història i per la memòria de molts del qui viuen encara. La Falange, als anys 40, va matar persones de manera arbitrària i sense judici. Va donar suport al seu cap, el general Franco, i va portar a la pràctica les idees del fundador, José Antonio Primo de Rivera, hostil a la democràcia i a l'estatut d'autonomia català de la República. ¿Us imagineu que Alemanya autoritzés una manifestacó del partit nazi...? És també tràgic que s'autoritzi aquesta manifestació per poc que pensem en els familiars de les persones que aquest partit va represaliar... Testimonis i fonts que parlen clarament de vexacions per parlar català, per exemple, per part dels falangistes no en falten a bona part de molts entorns familiars catalans...

Que els poders de l'Estat espanyol trobin lògic prohibir la llibertat d'expressió i autoritzar la manifestació d'una proposta de violència futura diu poc de la seva naturalesa democràtica.

Dos senyals més, entre molts d'altres, que acosten la nostra democràcia a la caricatura.

Retocs

He seguit a la premsa els avatars, pronòstics, pors i contradiccions sobre la grip A. De fet, segons que es pot deduir de les converses que he tingut amb amics metges, de la grip A i de la seva incidència quan arribi l'hivern i conflueixi amb el virus de la grip normal no se'n sap res. Quatre situacions descrites a Austràlia i a Nova Zelanda que ja ho han passat, no són encara prou signficiatives per preveure una teràpia adequada amb possibilitats d'èxit.

Per deformació professional m'han interessat especialment les decisions que, davant d'una pandèmia previsible, sigui o no greu, prenen les nostres autoritats educatives respecte de l'escola. Després de diverses declaracions contradictòries dels uns i dels altres sembla que al final s'ha decidit no tancar cap escola... No ho trobo pas malament d'entrada, però no estaria de més tenir previst què cal fer en cas que el virus sigui perillós i un col·lectiu escolar en quedi afectat. Si això passa, que se sàpiga, no sembla que se n'hagi previst res.

Llegeixo el que han decidit a França. Han decidit que quan en una aula hi hagi tres casos de grip A es tanca. I em sembla que si hi ha més de tres aules infectades per aquest virus està previst tancar provisionalment l'escola. Les coses, si més no, estan clares.

A més, en previsió del que pugui passar, durant aquest estiu les autoritats educatives franceses han encarregat a equips de professors materials educatius de diversos nivelles per poder-los emetre per ràdio, televisió i internet a fi que, en cas que es tanquin escoles, els alumnes puguin seguir des de casa el curs o, si més no, pal·liar la seva inassistència forçada. Aquí, que se sàpiga, ningú té clar que caldrà fer quan hi hagi el virus en una aula o en una escola, i, per descomptat, a banda de continuar-nos enfilant per teories de dubtosa aplicació, ningú ha planificat absolutament res per a aquells nens i nenes que es puguin perdre dies de curs. Deu ser que les competències bàsiques es poden assolir sense fer gran cosa...

Estic en una edat en la qual costa ja molt idealitzar res en general. Sé, d'altra banda, que França té problemes molt seriosos i similars als nostres en el camp educatiu... però no hi ha dubte que respecte de la grip A té una idea clara de com actuar i ha previst alternativament les necessitats que es puguin produir en en l'àmbit acadèmic.

Ho deia Pla, ja als anys 20: França és un país fet, només necessita retocs. Alguns països somniem truites pedagògiques quan encara, senzillament, ens hauríem de posar d'acord per fer-nos, o, si més no, per esbrinar d'una punyetera vegada si tenim o no voluntat de ser.

Cambra fosca

¿Hi ha o hi pot haver una altra realitat enllà de la que percebem o podem pensar? Heus ací una pregunta relativament angoixant per a un determinat nombre de persones que, genèticament parlant, estem “malaltes” de metafísica...

Aquesta pregunta, conscientment o inconscientment, només pot ser superada per la mare de totes les qüestions: “¿per què existeix alguna cosa en comptes de no existir res?" El problema dels inicis del que existeix, doncs, i, alhora, la intuïció o la sospita que alguna dimensió ens transcendeix es troba probablement en l’arrel de la consciència religiosa dels humans –que segons que sembla també la podrien tenir els ximpanzès--.

Pensant en una didàctica del fenomen religiós i donant voltes per trobar una manera metafòrica d’entrar en el concepte de “revelació” –totes les religions es refereixen a una Realitat o Ultimitat que d’una manera o altra es manifesta a través d’algun tipus de mediació—he topat amb una magnífica idea de Xavier Melloni (Escletxes de Realitat).

‘Revelar’ és treure el vel, deixar al descobert alguna cosa... No endebades, diu Melloni, per revelar una fotografia calia entrar en una cambra fosca. I aleshores es podia produir el revelat d’una placa o d’un paper que no deia res fins que no era sotmès a un procés químic... Melloni diu que les religions són aquesta “cambra fosca”... amb l’única diferència que a la cambra fosca de la fotografia es revela tot el que està “ocult” mentre que l’entrada en la cambra fosca de la religió no esgota el Misteri i fins i tot l’incrementa.

No vull entrar ara en el sentit d'aquesta metàfora ni per descomptat a parlar sobre la fenomenologia de la religió... Només volia aprofitar la metàfora per la seva capacitat didàctica. I de cop i volta m’adono que probablement els meus alumnes no sabran ja què és revelar un carret de fotografies!

Quant de temps fa que existeixen les càmeres digitals? De cop i volta la velocitat del temps m’ha desfet un artifici didàctic...just quan l'acabava de trobar!

Up to bottom

Ja fa temps un col·lega vinculat al món de l’economia i del dret constitucional em comentava que, grosso modo, hi havia dues menes de democràcies i me les va citar en anglès: aquelles en què les coses van up to bottom i aquelles que van bottom to up. En aquella època no hi vaig parar massa atenció entre d’altres raons perquè això de bottom to up em sonava a assemblearisme i la meva experiència de jove més aviat em va crear anticossos a aquesta manera de fer anar les coses col·lectives. Entre moltes raons per la seva gairebé absoluta ineficàcia i el seu alt cost en tensions i hores de debat. Amb l’experiència dels 30 anys de democràcia espanyola, però, he recuperat la divisió del meu antic col·lega.

De vegades es diu que nosaltres no som ben bé una democràcia. Jo no ho crec. Sí que som una democràcia. El que passa és que som una democràcia de mala o molt baixa qualitat. No entro en els motius sinó que em limito a descriure els fets.

La bona qualitat d’una democràcia es dóna precisament quan el corrent principal de les decisions que afecten tothom va de baix a dalt de tal manera que les persones que han de votar les lleis o les han d’executar es preocupen i lluiten per convèncer els electors de la seva circumscripció de la bondat de les lleis que pensen promoure. Un exemple de bona qualitat democràtica són els anomenats town hall meetings dels EUA. Els congressistes d’una circumscripció convoquen els electors que vulguin anar-hi a explicar el sentit de les lleis que pensen votar en un sentit o altre i a respondre les preguntes que aquests mateixos electors els facin. Saben els diputats que la seva representació al Congrés no depèn d’una cúpula del seu partit sinó del sentit del voler dels seus electors. Com més debatuda i discutida és una llei més gent acudeix als town hall meetings com és el cas ara de la famosa llei sanitària que impulsa el govern del president Obama.

També és un bon senyal de qualitat democràtica que després dels debats es prenguin decisions i s’executin. O que hi hagi rapidesa en la justícia. Aquell magnat que va estafar milers de milions de dòlars, en sis mesos només ha estat jutjat i condemnat a cadena perpètua. Entre nosaltres el tribunal constitucional pot arribar a trigar onze anys a dictar sentència o bé sobre el cas Rumasa, per exemple, des de fa més de vint anys s’espera que algun dia se’n dicti alguna.

Un altre senyal de qualitat democràtica és la consideració de respecte a la voluntat de popular en condicions d’igualtat i llibertat de la seva expressió. Al Canadà, per exemple, la constitució no preveu cap referèndum d’autodeterminació, però quan les autoritats de l’estat del Quebec l’han proposat, el govern federal no s’hi ha oposat ja que per damunt de la Constitució hi ha la voluntat popular. A Escòcia pot passar el mateix, tot i que el Regne Unit no tingui constitució escrita. En aquella nació, Escòcia, hi governa el partit nacionalista que és el que va treure més vots en les eleccions encara que no va assolir majoria absoluta. A conservadors i laboristes –que sumarien majoria absoluta—no se’ls va ocórrer votar un govern dels dos partits –absolutament oposats en ideologia —falsejant la tendència majoritària expressada per la població a fi de salvar algun principi metafísic, sagrat o essencialista. Aquí, entre nosaltres, a Euskadi, ha passat. A Catalunya, per exemple, no s'ha respectat la tendència majoritària en les dues darreres eleccions i no seria gens estrany que algun dia hi hagués una suma de socialistes i populars. De fet ja se'n comença a parlar.

Quan en un país, em refereixo al nostre, es prohibeixen referèndums municipals no vinculants –símptoma de por a l’expressió lliure de les persones--; quan en un país s’autoritzen manifestacions de partits feixistes que tenen en el seu ideari la intenció explícita de construir un estat totalitari –per què no se’ls aplica la famosa “llei de partits”?; només està pensada contra Euskadi?—; quan en un país els diputats del Parlament depenen fonamentalment del seus cap de fila o de les cúpules dels partits i mai no han de donar cap explicació als votants els quals ignoren a qui s’han d’adreçar per formular les seves queixes o vehicular les seves opinions; quan en la capital d’un país es pot exercir la prostitució en públic al carrer sense que passi res... doncs estem en un país que potser sí que és democràtic, però amb una democràcia de molt mala qualitat.

Tenim clarament una democràcia up to bottom. No només els diputats desconeguts d’una llista llarga a penes depenen dels votants, sinó que a més aquesta democràcia està pensada i dissenyada de tal manera que onze funcionaris poden passar-se per l’arc del triomf la decisió d’un poble. Tot plegat serà legal, amb tota la finor d'una bona enginyeria jurídica, però és de molt poca qualitat democràtica.

Dansar

¿Què té la dansa que si t’hi deixes anar t’esborra en una sensació que sembla reclamar impulsos unitius amb tota la realitat fins a sentir l'oblit gairebé de la pròpia consciència?

Crec que es deu al fet que els humans duem en els obscurs fons de la consciència un estrat llunyà, no sé pas si racionalitzable, que ens impulsa cap a la unió amb l’univers. Aquesta mena de solidaritat gairebé mineral sovint emergeix de manera més nítida quan emboliquem el silenci amb un paisatge natural. Aleshores el batec de la vida, la secreta i pacient respiració de les plantes, el zumzeig del món insectívor, els cants de les cigales, la mandolinata dels grills, les diverses refilades dels ocells i, sobretot, la constant empenta del mar contra la costa --si ets a la vora de la Mediterrània-- ens poden arborar fins i tot amb passió de desig d’abraçada i de dissolució, no exempta d’alegria, amb tot, amb el Tot...

Doncs bé, un altre dels moments en què això també pot passar és en el moment de dansar, com si el ritme ens transportés enrere fins a deixar-nos al vèrtex mateix de la generativitat vital, on tot és idèntic.

En un principi la guspira de la intel·ligència degué empènyer els humans vers una amable situació vital identificada amb i en l’univers i la naturalesa. En el principi, em sembla, fou el ritme i la dansa, de ben segur, el ritual de la identitat. La dansa devia ser prèvia a la paraula i potser fins i tot al signe. Per això no ens n’han quedat escrits però en canvi la seva experiència primigènia ens ha empremtat amb un segell indeleble al nucli de la consciència.

Els humans devien ser relativament feliços: no devien saber la mort i probablement oblidaven el dolor un cop passat. Certament no devia ser cap meravella aquesta paradís primitiu, però devia articular consols intensos dins d’una vida forçosament atzarosa i curta. Estirar la vida, voler-la allargar, tenir memòria del passat i acumular l’experiència havia d’esdevenir-se forçosament més tard amb un desenvolupament de la consciència. Va ser aleshores probablement que la paraula es va preferir al ritme i que els humans van insertar l’espai i el temps en les seves categories mentals.

Sí, devia ser aleshores quan es va accentuar la diferència de la consciència individual respecte del cosmos entès ja, en la seva profunda incomprensibilitat, com una xarxa insondable de misteris agressius. Va començar la història, va guanyar el temps. Als humans només els van quedar dos ritmes per gaudir la nostàlgia edènica dels orígens: fer l’amor a ritmes lents i dansar.

Però només la dansa pot allargar moments de felicitat de manera constant fins gairebé el límit de l’extenuació física...I si algú està penjat del verí del swing, encara més.