Vaig poder contemplar per casualitat a la televisió el moment en què el vicepresident dels EUA prenia possessió del seu càrrec. Els centenars de milers de persones presents a l'acte estaven asseguts escoltant no recordo pas quin cantant. Quan va acabar la seva peça, la senyora que presentava les fases de la cerimònia va avisar que, a continuació, juraria el seu càrrec el vicepresident dels EUA. En aquell moment es va fer un gran silenci i tothom es va posar dret. La càmera de televisió va escombrar l’espai on s’arrengleraven pel cap baix un parell de milions de persones... No només es van aixecar els convidats més immediats a l'escenari principal, sinó que també, com un moviment automàtic, la massa es va posar dreta i va callar.
Em vaig quedar impressionat. Sí, per les formes! Es tractava d'uns rituals socials assumits de manera automàtica per manifestar col·lectivament que l’acte d’aquell moment era important, que hi havia personatges elegits per ells, directament o indirecta (el vicepresident i el jutge del tribunal suprem respectivament), que accedien a la màxima responsabilitat de la direcció de l’estat, i que el moment s’ho valia... Manifestaven el respecte interior a l’acció que es desenvolupava davant d’ells amb el ritual propi de la seva civilització (que havia estat la nostra) posant-se drets i callant. I aquest respecte no està pas renyit ni amb la llibertat ni amb la crítica.
Temps enrere em va impressionar que els periodistes en una roda de premsa del president dels EUA es posessin drets quan aquest sortia, i que quan li adreçaven una pregunta també es posessin drets. Això no els impedia fer-li preguntes compromeses, fins i tot sagnants segons el to ideològic del periodista.
També em va impressionar veure algunes escenes, durant aquests anys passats, de la trobada del president dels EUA en el discurs anual sobre l’Estat de la Nació. Tots drets quan entra, inclosa la cúpula militar i els jutges del Tribunal Suprem –estaments que mai no aplaudeixen—, mentre la resta de diputats i senadors li fan un aplaudiment de cortesia pel que el president representa (encara que sigui George Bush). En acabat, segons el que diu el presidenten al seu discurs, aplaudeixen només els republicans o els demòcrates.
Crec que un país que creu en ell mateix té fons i aquest fons es tradueix clarament a través de les formes. Sé per les formes que els EUA tenen futur.
Dóna’m de parer que en el nostre país hem perdut les formes perquè ja no tenim fons. Em fa vergonya veure els periodistes asseguts en les conferències de premsa del president de la Generalitat, per exemple, o en l’espectacle depriment dels nostres parlaments.
Crec que el país es va començar a perdre el dia que ja no ens vàrem posar drets quan entrava al professor a classe i quan vàrem començar a tractar-lo de tu essent professor nostre.
Les formes són una part important del fons i solen desaparèixer quan el fons es desfà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada