¿Què va passar entre el 5 i el 14 d'octubre de 1582?

Demà comença un nou any civil. Arreu del món occidental se celebra amb una nit d’excés, excés cada cop més intens a mesura que avancem cap a la decadència històrica. A mi, personalment, el canvi d’any civil no em diu gran cosa perquè la vida no em canvia gens. Si havia de celebrar el canvi d’any, professionalment parlant, ho faria a la primera setmana de setembre. Des d’un punt de vista religiós, considero que l’any comença amb els primers freds del desembre, amb el temps d’Advent. Avui, doncs, ni fred ni calor.

I tanmateix aquest dia de canvi d’any civil té molt pocs anys d’història, menys de cinc-cents. Recordo encara aquell professor d’història que ens demanava a l’examen oral que li diguéssim qualsevol fet que s’hagués esdevingut a Europa entre el 5 d’octubre de 1583 fins el 14 d’octubre del mateix any. Ningú li’n sabia dir res. Ell insistia: qualsevol cosa! Qualsevol esdeveniment? En facin l’intent!

Exhaurits els temes polítics o socials, sempre respostos amb negatives per part del professor, alguns agosarats li deien: doncs que un pagès va cultivar la terra. Ell responia seriós: cap pagès va cultivar la terra en aquests dies. Nosaltres ens quedàvem estupefactes. Després algú li va dir: per la mar Mediterrània hi van passar diversos vaixells. Ell ho tornava a negar: aquests dies no va navegar cap vaixell per la Mar Mediterrània.

Després de diversos intents més, al final un de nosaltres va fer una broma (l’ambient de la classe d’aquell dia ho tolerava): doncs que algú es va fer un pet! El professor, amb cara de Buster Keaton va insistir molt educadament: senyor Comelles, encara que li sembli increïble durant aquests dies ningú a Europa es va tirar això que diu vostè.

Va tocar el timbre i es va acabar la classe. Lògicament més d’un ens vàrem adreçar a la biblioteca a buscar què carai passava en aquestes dates... i ho vàrem trobar.

Al dijous 4 d’octubre de 1582, per decisió del papa Gregori XIII, li va succeir el divendres 15 d’octubre. Entre el 5 d’octubre i el 14 no va passar res simplement perquè cronològicament són dies que no van existir.

El papa Gregori XIII va decidir això perquè el calendari que es feia servir des de l’època de Juli Cèsar contenia un petit error. L’any astronòmic equival a 365,2422 dies mentre que el calendari julià equivalia a 365,25. Aquesta petita diferència –0,0078 dies—es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys. Així, la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera s’anava celebrant cada any més cap a l’estiu.

Davn d'això el papa Gregori XIII, assessorat per bons astrònoms, va decidir que cada quatre anys hi hauria un dia més al febrer llevat dels anys acabats en dos zeros. (L’any 2000 no va ser bixèstil). Tot i que així encara queden 0,0003 dies de diferència entre l’any astronòmic i el civil, només es perden 3 dies cada 10.000 anys. No és preocupant, oi?

Per recuperar els dies perduts des dels temps de Juli Cèsar el Papa va decidir passar del 5 d’octubre al 14 de l’any 1582. El que té patxoca del cas és que tothom ho va acabar acceptant, fins i tot els països protestants i la Rússia soviètica. Per això avui encara vivim d’acord amb l’anomenat calendari gregorià.

Més val que ens entretinguem en aquestes erudicions que no pas fent balanços de què ha significat l’any 2008 per a l’economia i menys encara per a Catalunya, oi? Entre una classe dirigent opaca i poruga, una classe política mediocre i dividida, i les batalles per aconseguir un finançament digne i un Estatut que els funcionaris del tribunal constitucional tombaran (de res no serveix aprovar-ho a les cambres, seguir els passos legals, votar-ho en referèndum, aprovar-ho per part de les cambres de l’Estat, etc.) em fa la impressió que ens hem quedat exhausts. El dia 31 de desembre, ni Estatut ni finançament.

Hem evidenciat la realitat, la feblesa i la resignació pròpia del vençut, i se’ns ha torejat com el que som: un vaca feble que no té ni esma d’envestir un drap blanc.

Sí, millor consolar-nos en l’erudició del calendari. Si més no l’examen del professor d’història a què he al·ludit era divertit. ¿No ho trobeu així?

Això sí, us desitjo un bon any a tots i a totes!!

Crisi de valors?

En els darrers vint anys he sentit i encara sento parlar sovint de crisi de valors o fins i tot de contravalors. Em fa l’efecte que amb aquesta expressió, ‘crisi de valors’, no tothom entén el mateix. Precisar quin significat atribuïm als conceptes bàsics o estructurants que utilitzem en l’àmbit de les ciències humanes és sempre un dels problemes didàctics més importants a resoldre, si volem ser potencialment entesos. Per això considero necessari indicar què entenc quan parlo de ‘crisi’ i de ‘valors’.

No m’agrada el mot valor per designat ‘virtut’, entre d’altres raons perquè procedeix de l’economia i, en economia, no necessàriament el que val és virtuós, ni el que és virtuós té mercat que li atorgui valor de cap mena... Tanmateix, com que no hi ha res a fer de moment, diguem que entenc per ‘valor’ un principi normatiu que es basa en ell mateix o en una creença. Que tots els humans neixen lliures i iguals en drets, per exemple, és un principi que em crec però que no puc verificar perquè, de fet, és només en el moment de néixer que som iguals si sobrevivim. A partir del primer minut de vida ja tots comencem a ser diferents...

D’aquesta definició de ‘valor’ es dedueix una de les qüestions més sagnants de la condició humana: la dificultat de fonamentar els valors i de fer-los aguantar si no ‘confiem’ o ‘creiem’ en la seva bondat o positivitat intrínseca. Un cop més ens trobem aquí amb el primat de la confiança o de la fe, d’algun tipus de fe, i no pas de la raó.

D’altra banda ‘crisi’ procedeix del verb grec ‘κρίνω’ que vol dir ‘jo separo’, ‘jo judico’. Inicialment ‘κρίνω’ volia dir garbellar, és a dir, fer passar la sorra o el gra pel garbell separant així els grans gruixuts dels més fins. Crisi, doncs, fa referència a un moment breu de trànsit en què es separa el que no val i apareix el que és nou. Per això la medecina va agafar la paraula ‘crisi’ per indicar el moment de febrada en què el cos d'un malalt es decidia per la salut o per la mort. Així, doncs, estar en un moment de ‘crisi de valors’ voldria dir que som en un temps històric en què passem d’uns valors a uns altres o bé que n’emfasitzem uns per damunt d’uns altres.

Si miro la joventut amb què tinc l’ocasió d’estar en contacte permanent per la meva professió, jo no diria que estem ara en una ‘crisi de valors’. Aquesta crisi ja ha passat. Ara, per exemple, els joves posen l’èmfasi –si més no verbal—en el pacifisme, la tolerància i l’ecologia, valors que la meva generació no tenia pas com a prioritaris si és que els tenia. D’altra banda també em sembla que els joves han deixat de posar l’èmfasi --o, simplement, els han abandonat-- valors com la responsabilitat a llarg termini o el compromís. Els seus valors els menen a viure, l’un darrera l’altre, fragments efímers i líquids de l’ara mateix; també crec que tenen por de trobar-se en tres situacions que rebutgen per poc que puguin: la solitud, l’avorriment i el silenci. D’aquí la necessitat que tenen d’estar sempre actius i connectats. És un axioma clàssic que l’acció és enemiga del pensament...

Aquests són els valors amb què s’està construint part del present i, per descomptat, el futur, un futur que, de fet, els joves em sembla que no tenen massa interès a contemplar (probablement perquè els adults no els ho hem deixat fàcil). Cert, hi ha voluntaris i joves excepcionals, com en totes les èpoques, però el to de la música del futur, si no m’erro, va en la direcció d’aquests nous valors. Gairebé tot els és opinable i relatiu i la prioritat és sempre un mateix.

A mi no m’agrada. Però això em sembla que no té gaire importància.

Provincianisme

Tothom està més o menys d’acord en el fet que el provincianisme és una limitació cultural i intel•lectual. Segons Kapuscinski (Viatges amb Heròdot, pàg. 249) és provincià qui pensa en termes d’un espai limitat –ordinàriament el seu, és a dir, el que l’ha vist néixer—i li atribueix un significat excessiu, universal. Viatjar, llegir o l’estudi de la geografia poden ajudar a superar aquesta restricció mental.

Ara bé, no tothom és conscient que al costat d’aquest provincianisme de l’espai n’hi ha un altre de molt més greu: el provincianisme del temps. De vegades, com diu Kapuscinski, que ha estat a tot arreu, l’actualitat cansa perquè es repeteix fins a l’avorriment. De fet, el gruix temporal de l’actualitat només el pot donar la història encara que aquesta potser només sigui allò que hom relata, que exposa, que creu i que fa creure que ha passat.

Crec que avui dia bona part de les noves generacions –sé que m’ho miro des de l’edat escèptica!-- està centrada excessivament en el present. Són la generació carpe diem. Però no s’adonen que empobreixen aquest present –i fins i tot el seu gaudi, i per tant de “carpe”, ben poc— per la manca d’interès en el passat. I això em temo que també els limita l’ambició del projecte, perquè el seu futur, més el personal que no pas el professional, els fa por.

Algunes temes, com la religió, són cosa d’altra temps. I el que és d’altre temps no interessa. Per això tampoc no els interessa la història enllà de l’anècdota.

¿Anem cap a una època de provincianisme temporal agut?

De la victòria de la llum

Des de Tots Sants ençà el sol ha anat minvant, els arbres semblen esquelets, muts testimonis de vida passada però morta, els animals s’amaguen o hivernen, la terra -–tot i que conté la primera semença-- dorm sense produir, eixorca, mentre el fred envaeix amb la fosca les terres, les cases, els cossos i les ànimes... En les nostres latituds, quan no es disposava dels recursos derivats de la revolució industrial, res no té d’estrany que tot plegat connotés la mort. Ha començat l’hivern i, temps era temps, en els entorns de pagès, en les nits gelades i calmes, se sentien només els udols dels llops o els bufecs de les òlibes. Tot semblava tornar al no-res.

¡Amb quina expectació no havien d’escrutar la llum del sol, al matí i al vespre!! I heus ací que, a ull nu, el pagès descobria que la tarda del 25 de desembre la llum solar es resistia uns segons més a desaparèixer que als dies anteriors... Al matí la fosca encara s’anava allargant, però, ¡per fi!, a la tarda, el sol començava a guanyar la partida. Era el primer indici que la natura reviuria, que l’escalf tornaria i que la sang calenta dels instints vitals tornaria a triomfar en l’esclat d’un altre estiu!

En la tradició secular de les civilitzacions antigues, l’hora iniciàtica de la nit eren les 12. És a aquesta hora que les bruixes s’apleguen en el sàbat, que els dimonis són enviats a temptar els humans i a imposar el regne de les tenebres, quan apareixen les ànimes en pena en forma d’ombres transparents, quan plantes i aigües manifesten poders ocults, quan comença la dansa de tota mena d’encanteris... Tot aquest avalot nocturn s’acaba gairebé en sec quan apareix la primera llum del dia...

Hi ha un jorn a l’any, però, en què a mitja nit, en comptes d’aparèixer bruixes i dimonis, emergeix una llum nova que, en la nostra cultura des de fa dos mil anys, és un nadó tendre que porta l’esperança al món. Potser esperàvem una altra llum, més poderosa, feta a mida de la grandesa somniada pels humans... però la Divinitat, quan ve a nosaltres, ho fa com un nadó... quin misteri més estrany!

El cas és que no només els cristians sinó molt abans altres pobles d’aquestes contrades van intuir que en aquesta nit, en la qual la llum feia un pas de pardal endavant, començava alguna cosa nova. Els bascos al Nadal li diuen Eguberri (que vol dir ‘el dia nou’), els francesos l’anomenen Noël (del llatí novellum que també vol dir 'nou') i els provençals en deien Li Calendo (de Calendae, en llatí, 'el primer dia').

El primer dia de la setmana entre els llatins era el nostre diumenge i l’anomenaven dies solis, 'el dia del sol'. (Els anglesos encara en diuen sunday). El 25 de desembre el consideraven com un primer dia de l’any i per això l’anomenaven De natalis solis invicti, 'el naixement del sol victoriós...' D’aquí el nostre Nadal, el Natale italià i les Natalendas portugueses...

Comença, doncs, alguna cosa de nou... Recordeu, però, segons el relat, que el sol mai no vençut és un nen que plora entre bolquers i a qui li cal la llet del pit d’una mare. D’aleshores ençà tots els nens i nenes, tots els humans són sagrats!

Deixeu-me manifestar aquest desig en aquesta nit: fem a partir d’avui un esforç més per tal que la vida dels humans sigui més plenament humana. Ser cristià és això. El Nadal ens proposa ‘recordar’ (és a dir, 'tornar al cor', 'tornar a viure') aquesta missió comuna de totes les persones: prosseguir sense defallir el procés d’humanització.

Perquè, desenganyem-nos, encara no som humans.

Arbre, advent i pessebre

Una vegada, quan jo era menut, li vaig preguntar al pare per què a casa no fèiem arbre de Nadal. El pare em va contestar que nosaltres fèiem el pessebre i que això de l’arbre era estranger. A casa, doncs, mai no vàrem tenir arbre de Nadal i, per tant, no es feien regals aquest dia (els regals els portaven els Reis). Malauradament ja fa molts anys que les tradicions es banalitzen i la profunda aculturació nord-americana que sofrim ha fet florir els arbres de nadal arreu, en públic i en privat.

El pare tenia raó. L’arbre de Nadal era estranger.Germànic, concretament. El seu origen conegut sembla que ens remet al costum que tenien les tribus de la Germània, segons descriu Tàcit, de penjar per aquestes èpoques pedres lligades a les branques dels arbres de fulla perenne com un conjur per implorar a les divinitats que la natura tornés a reflorir i els fruits dels arbres tornessin a fer acte de presència.

El pessebre, a les àrees catòliques mediterrànies, es fa durant l’Advent. L’Advent és temps d’esperança i es remunta a la quietud amb què s’iniciava l’any del pagès, l’any de debò: l’època de la primera sembra que es realitzava entre l’octubre i el desembre. De què l’esperança? Doncs que la llavor sembrada germinés sota terra i a partir de la primavera fructifiqués aportant uns recursos alimentaris sempre escassos i justos. Els romans celebraven les Saturnalia per aquestes dates ja que no endebades Saturn era el déu de les llavors... Les úniques feines del pagès --no pas la dels pastors-- en aquests temps eren de preparació i d’espera: la vinya es podava o es trascolava el vi dels cups...

El pessebre és mediterrani i la seva arrel, a diferència de l’arbre de Nadal, és netament cristià. El seu origen remot cal trobar-lo en les representacions litúrgiques que es feien a les esglésies durant els temps litúrgics forts de l’any (nadal, quaresma i pasqua). De fet, però, va ser un invent de sant Francesc d’Asís, un sant ecològic avant la lettre. La vigília del Nadal de 1223, Francesc es va fer portar a la cova de Greccio un bou i un ase, hi va posar fenc i herba, i va posar-hi persones representant els personatges del naixement fent així un pessebre vivent per excitar la pietat dels assistents. La missa de mitja nit es va celebrar en aquest marc. D’aleshores ençà els franciscans es van dedicar a divulgar la tradició del pessebre per tot Itàlia. A partir del segle XVIII aquest costum nadalenc es va difondre per la península Ibèrica i es va popularitzar extraordinàriament a Catalunya.

El pessebre per al meu ofici té una tendresa especial: és un magnífic recurs didàctic! Si els professionals de la difusió i didàctica del patrimoni no haguessin aparegut en temps tan laïcitzants i descreguts, no tinc el més mínim dubte que haurien fet a Francesc d’Asís el seu patró.

Verd i llum

Quan miro per la finestra aquests dies i veig que abans de les cinc de la tarda el dia s’enfosqueix de tristor, imagino sovint els sentiments que devien omplir les persones de generacions passades. És fàcil avui aïllar-se de la foscor gràcies a l’energia elèctrica. Temps era temps, però, la fosca i el fred, juntament amb la mort aparent de la natura havien de trasbalsar les sensacions dels nostres congèneres. Cada dia més fosc... ¿triomfarà la nit definitivament sobre la llum?

De dia, una llambregada al camp o fins i tot als parcs de la ciutat, ens ofereixen l’espectacle d’un arbres esquelètics. Els pollancs, per exemple, semblen talment ermitans eixuts que clamen Déu. Arbres nusos i dormició de la natura són a la base d’aquest costums que encara avui perduren entre nosaltres, tot i que la majoria de les persones ja no en conegui el sentit.

Em plau, si passejo pels carrers, badar davant de les garlandes de fulla perenne que ornamenten botigues i portes: fulles d’avet, de boix, de grèvol, de galzeran, de vesc, de molsa... o, fins i tot, de plàstic! Pocs saben, em sembla, que aquest costum ornamental d’aquest temps era una mena de ritual col·lectiu que expressava una crida o un prec a les divinitats perquè retornés el reverdiment de la natura. Les candeles, les lluminàries, l’excés de llum als carrers... també recorda aquest desig que, finalment, la llum triomfi sobre la foscor...

No té res d’estrany que els cristians al segle IV situessin en aquesta època el naixement de Jesús. Crec que, si més no com a relat, podríem compartir tots, creients i no creients, que la civilització occidental, en la seva arrel cristiana, ens invita a creure en el triomf de la llum. ¿Quin podria ser aquest triomf? Doncs senzillament que si la Divinitat es fa persona humana, a partir d’aquest moment tot humà mereix un respecte absolut. Sí, oferir que la persona és un dels pocs absoluts amb què podem estar d’acord.

Quan comença, doncs, l’hivern i el fred fueteja ja amb força, podríem recomençar a fer conscient un cop més en la nostra vida la convicció compartida segons la qual si bé la vida humana gairebé no val res, atesa la seva fragilitat, mai res no podrà pagar o valer la vida d’una sola persona.

Heus ací, potser, la petita llum del Nadal.

The last day

Avui he recordat amb un tel de nostàlgia una escena d’un film francès que relatava el curs d’un mestre en una escola rural. El darrer dia de l’escola, a l’hora d’acomiadar els alumnes que per edat no continuarien ja en el curs següent, el mestre no va poder evitar un estremiment d’emoció a la cara i una punta d’humitat als ulls. Tot i que era un mestre distant no podia evitar sentir, si més no per uns moments, el buit de deixar uns alumnes per sempre.

I ho he recordat perquè avui he impartit la darrera classe lectiva normal –queden pendents treballs i entrevistes finals—de l’optativa Didàctica de la Història de l’Art. M’ha emocionat d’entrada que haguessin vingut gairebé tots quan, de fet, el contingut que avui els he ensenyat ja no entrava a cap control posterior. Han vingut, doncs, per pur interès d’aprendre...

Deu minuts abans d’acabar la classe, com tinc per habitud des de fa uns anys en la darrera sessió, he fet un breu balanç. He reconegut alguns errors –concretament: en la programació i en l’avaluació--, els he agraït la categoria humana –perquè l’han tinguda--, els he criticat en allò que no hem sabut resoldre bé (ni ells ni jo) com ha estat el cas de la puntualitat; però també els he comunicat que acabava el curs amb la confiança que algunes de les informacions de les quals jo havia estat mediador s’haguessin transformat en coneixement i que aquest coneixement els resultés útil en la seva vida i, sobretot, en la seva professió.

No saben, però, que quan han marxat de l’aula m’ha passat com al mestre del film francès: no he pogut retenir un moviment intern d’emoció, fins i tot amb una punta de dolor, quan he estat conscient que no els tornaria a tenir com a alumnes en aquesta matèria (i probablement en cap altra).

I un dels records que m’han vingut al cap en aquest moment ha estat la sortida de dos dies que vàrem fer a Santes Creus i a Poblet per analitzar una possible didàctica de l’arquitectura i perquè coneguessin el mestratge del Josep Baluja al camp d’aprenentatge “monestirs dels Cister”. He recordat amb emoció que és la primera vegada que en aquesta sortida que faig cada any no va fallar absolutament ningú; el seu comportament, a més, en tot moment no només va ser exemplar sinó que van mostrar una avidesa de coneixement que em va fer sentir ple professionalment. Heu-los aquí:


Estic convençut que seran uns bons mestres. Avui, quan abandonaven l’aula, he intuït que hi havia raons per a l’optimisme.

Dogmes

En l’ambient professional on treballo des de fa més de quaranta anys utilitzar l’adjectiu “dogmàtic” és una desqualificació intel·lectual i personal, gairebé un insult. El que es porta és la pretesa “racionalitat” del pensament científic. I, per fer-ho més a la moda, cal afegir al substantiu “pensament” els adjectius de “reflexiu” i, sobretot, “crític”. Resulta, però, que les persones no són només raó i que, probablement, allò que ens constitueix com a humans no és principalment aquesta capacitat. Com diu Gregorio Luri en el llibre que vaig esmentar en el darrer post, els homes som més “polítics” que no pas racionals, és a dir, més donats a viure “en creença i confiança” amb els altres, amb els conciutadans, que no pas qüestionadors sistemàtics de tot fonament.

És cert que hem de desenvolupar l’esperit i el pensament científic dels nostres alumnes. I que això comportarà ensenyar-los a dubtar i a refutar amb arguments o a verificar les proposicions sobre qualsevol aspecte, sigui social, físic o biològic. He dit refutar amb arguments i no pas refugiar-se només en la “seva opinió” després d’un debat insuls. Gregorio Luri té el coratge de dir-nos que el primer dia de la seva classe de filosofia deia als seus alumnes que a la seva classe estava prohibit opinar. Precisament perquè per pensar el que cal és argumentar. (I, evidentment, això no ho prohibia). I per argumentar cal saber. I per tant aprendre. I per aprendre cal esforç. I que això darrer és l’únic que s’ha d’exigir en començar a ensenyar un tema.

Però no és menys cert que, com diu Luri (pàgina 30), la vida en comú, ben al contrari, no és factible sense certeses dogmàtiques d’alguna mena. En l’ensenyament dels nostres alumnes, doncs, cal també formular alguns dogmes ciutadans que ens ofereixin un àmbit de protecció o, com diu ell, de seguretat psicoafectiva. Cal “creure” en alguna cosa i tenir “una identitat compartida”. Sense creença i sense identitat una societat no és del tot humana i no pot, per tant, humanitzar. Cal creure en la fermesa d’alguns valors i en la identitat comunitària.

A diferència del científic, el ciutadà ha de protegir-se de l’amenaça del dubte permanent. (Luri, pàgina 31). Valguin aquests exemples: un no pot ser del Barça sense confiar en la importància del club; no es pot jugar un partit de futbol analitzant cadascuna de les decisions de l’àrbitre o de la lògica del reglament de joc.

Crec que un dels orígens dels problemes socials –que es reflecteix a l’escola-- és precisament que tenim falta de fe i de confiança col·lectiva i que practiquem una hipercrítica fumeta a la nostra identitat. No us sembla? Si això és així els intents educatius poden resultar impotents del tot.

¿Per què si penses això la “oficialitat” del pensament dominant et lapida?

Gregorio Luri

Un catedràtic de cirurgia obté bona part del seu crèdit com a professor a les seves classes teòriques perquè quan fa un intervenció quirúrgica en verifica el seu contingut. Si publica un article en una revista científica proposant una nova tècnica operatòria que resulta més eficient per a la teràpia d’una malaltia, els cirurgians que ho llegeixen, probablement amb interès professional, ho duran a la pràctica. El prestigi del catedràtic quedarà confirmat o refutat en funció dels resultats dels qui apliquin correctament l’esmentada tècnica.

En canvi els professors i catedràtics universitaris que ens dediquem a l’educació i a la pedagogia hem de reconèixer que davant dels professionals de l’ensenyament –mestres de Primària i professors de Secundària en general-- no tenim gaire crèdit. Bona part d’aquest descrèdit es deu al fet que tot allò que teoritzem no ho vivim a la pràctica. Després de l’exposició teòrica no portem els nostres alumnes davant d’una classe real de primària o de secundària per mostrar, com el cirurgià, la bondat o eficiència de les nostres propostes.

Doncs bé, per primer cop m’he topat amb un llibre apassionant que teoritza sobre l’educació i la pedagogia d'una manera excepcional: des de la teoria i des de la pràctica. Es tracta de L’escola contra el món (Campana, 2008) escrit pel professor i pedagog Gregorio Luri. Poques vegades m’he trobat llegint un llibre en el qual hagi hagut de renunciar a subratllar-ne res perquè gairebé cada paraula és essencial.

Gregorio Luri diu coses tan poc políticament correctes com que l’ensenyament explícit s’ha de centrar en l’autoritat del mestre i en els continguts i no pas posant en el centre l’alumne i l’activisme. Que cal suspendre l’alumnat que no s’esforça a assolir resultats perquè després pugui aprovar la vida. Que els valors que diu defensar o ensenyar una escola s’han de demostrar no en un paper sinó en la conducta del seu alumnat; que el constructivisme és una més de les teories de l’aprenentatge i no pas un dogma d’estat, etc.

I qui és Gregorio Luri? Doncs una persona que va estudiar magisteri, que va ser mestre durant molts anys –impartia docència quan a l’extinta EGB es podien tenir més de 40 alumnes en una aula i no era inquietant—es va doctorar en pedagogia i va acabar la seva carrera docent com a professor de filosofia de secundària. Fa poc s’ha jubilat.

Fixeu-vos-hi: és inatacable en l’argument ad hominem tan sovintejat en els nostres ambients. És mestre –i per tant és dels que sap què és això de la programació, de l’aprenentatge significatiu, els estadis operatius de Piaget, etc.--; és pedagog, i per tant pot parlar des de la teoria i sap qui era Claparède, John Dewey i l’escola moderna... i, ai las!, també ha estat professor de Secundària en instituts públics! No, no hi ha pedagogs d’aquest perfil.

Els pedagogs hi aniran amb peus de plom perquè sap de què va la teoria; ningú no li podrà dir que no té experiència de petits i de grans i, a més, és intel•ligent i optimista amb un refinat sentit de l’humor. El seu llibre mostra que és savi i alhora un bon didacta: parla de profunditats ben documentades i ho sap exposar amb claredat diàfana.

Tant si sou del món de l’educació com si només us hi sentiu interessats és un llibre que no us podeu perdre. Segur que us passarà com a mi: si comenceu la primera plana ja no el podreu deixar fins al final, com si es tractés d’una novel•la excel•lent. Una alenada d’aire fresc i un teoritzador d'aqeull seny que a l'escola no hauríem d’haver perdut mai, ni polítics, ni teòrics, ni professors.

L’anàlisi és tan lúcida com certa. El que diu és clar i s’entén. Això avui dia, en el món administratiu i educatiu, no és pas l’habitual.

Algú, però, li farà cas? Em temo que no.

Creure (i V)

L’espiritualitat i la religió, segons molts científics relacionats amb l’antropologia evolutiva, són reconegudes com a fenòmens associats a l’evolució humana i es valoren com el resultat d’una adaptació mental i comportamental positiva que ha permès als humans avançar en el procés tant d’hominització com d’humanització. Si l’espiritualitat i la religió haguessin estat nocius per al procés d’hominització, des d’un punt de vista evolucionista, ja faria molt de temps que haurien estat bandejats de l’espècie humana. És cert que també hi ha bons científics que valoren la religió com una il·lusió o una fantasia (Richard Dawkins, o Pascal Boyer, per exemple) i que d’altres que la valoren com una força tan important com la ciència com a motor del món i de la vida humana (com D.S. Wilson que es considera un deista provisional) no entren en la valoració filosòfica última del que la religió i l’espiritualitat poden ser.

Per això -- i per tot el que porto dit ens els quatre posts anteriors-- només vull deixar constància que l’espiritualitat i la religió –enllà de les significacions polítiques nefastes que puguin tenir en circumstàncies concretes com l’espanyola emissores radiofòniques lamentables o cardenals i bisbes de cara fosca i gest irat— són realitats profundes i serioses que no es poden bandejar amb quatre tòpics. Realitats que cal tenir presents i que cal mirar amb tot el respecte que ens ha de merèixer una vivència humana; i, si es vol estudiar o se’n vol parlar, convé no deixar-se portar pels propis prejudicis sinó que cal conèixer-les; i conèixer no és només informar-se, sinó també empatitzar i internalitzar els conceptes, els sentits rituals i el que aquella espiritualitat o religió considera bo i dolent; i, finalment, discernir de manera racional el gra de la palla...

Com a persona dedicada des dels 20 anys a la docència (porto, doncs, 41 anys a les aules) em temo que la formació de l’espiritualitat, com l’adquisició del llenguatge, passen per un període determinat en el procés d’aprenentatge de l’ésser humà, després del qual resulta difícil tant ser espiritual com aprendre un idioma nou. I em temo que una societat que elimini des de la cultura les possibilitats genètiques, de desenvolupament cerebral o d’adaptació antropològica en la formació d’una espiritualitat està abocada a ser substituïda tard o d’hora per una altra.

És allò que en història en diem procés de decadència i crec que alguns filòsofs en diuen l’agonia de l’ésser.

Creure (IV)

Et deia ahir que una de les funcions mentals de la meditació observades objectivament en diverses tradicions religioses (també dins de la cristiana i catòlica, ja que la meditació, la contemplació i el silenci interior són eixos de la seva sensibilitat) és la consciència còsmica. No es tracta quan parlem d’aquest terme de cap conceptualització banal o superficial, sinó d’un concepte encunyat per científics.

Tenir consciència còsmica consisteix a tenir una actitud central en l’eix de la pròpia identitat com a part d’una realitat total, oceànica, que ens té i en la qual hi vivim amb confiança i alhora interactivament, treballant per a la seva millora en la que podríem anomenar la gran aventura de la humanització.

Doncs bé, d’aquesta experiència que es localitza en un lòbul del cervell, els qui ho han estudiat observen una sèrie d’actituds comunes de les quals en cito a continuació algunes. L’acceptació del món real i el compromís de treballar-hi activament per millorar-lo; la renúncia als hàbits negatius; el centrament prioritari en el món present i en la seva qualitat; l’extensió al voltant i a tothom del sentiment de compassió i de benvolença; la vivència diària més del propi món intern que no pas de doctrines intel·lectualitzades; i, fins i tot, experimentar el do de viure amb gratuïtat la vida tal com ve.

L’espiritualitat i la dimensió religiosa de l’ésser humà, doncs, com diu Hamer, tenen un gairebé indiscutible avantatge selectiu. Probablement esborrar la dimensió espiritual dels humans pugui comportar no pas un alliberament sinó el camí ineluctable de la decadència, no pas moral, sinó històrica.

L’espiritualitat, doncs, inscrita en la materialitat del nostre cos és un element de progrés en l’evolució de la nostra espècie.

Creure (III)

En els darrers anys els estudis sobre el cervell humà han fet avenços espectaculars gràcies a disposar, entre d’altres raons, de nous instruments d’observació i recerca (ressonàncies magnètiques, tacs, escàners...). I els neuròlegs s’han començat a interessar pel paper del cervell en relació a aspectes humans que abans eren difícils d’observar: la creativitat, l’ètica, les emocions, i per què no?, també el rol del cervell en els estats místics i en la religió. De fet en els darrers deu anys s’ha obert el camí al que s’anomena neuroreligió (per exemple: Andrew Newberg i Geugene d’Aquilli: Why God won’t go away. Brain Science and the Biology of Belief, 2001).

Aquests autors han estudiat el cervell i afirmen, a partir dels seus descobriments, que, efectivament, existeixen uns operadors o procediments mentals (n’enumeren vuit) que en la seva actuació conjunta generen el que ells anomenen imperatius cognitius entre els quals hi ha els mites (entesos no com a formulacions racionals sinó narratives, la qual cosa no vol dir que no tinguin veritat interna). Segons aquests científics els mites, que es tradueixen en doctrines i pràctiques rituals, constitueixen arquitectures mentals imprescindibles sense les quals no és possible viure per a la majoria dels humans. Per això tenen èxit en el procés evolutiu de l’espècie.

Per no estendre'm massa voldria acabar avui esmentant els estudis neurològics fets sobre pràctiques religioses com la meditació en monjos cristians i budistes. Doncs bé algunes de les funcions mentals (entenem per ment les produccions del cervell humà) de la meditació són, entre d’altres, una consolidació de la memòria (que permet una millor comprensió de la realitat), la tranquil·lització i apaivagament de les tensions, un sentiment de “presència” de quelcom superior al que és humà, un reforçament del jo mateix (allò que en anglès citen com a “self” i que sovint té com a projecció exterior un alt grau de pau i de bon humor), la superació del dualisme (fosa del jo amb el Tot) i l’adquisició d’una consciència còsmica. Per consciència còsmica entendríem la consciència de ser en el context d’una realitat total que ens té i en la qual vivim activament i confiadament. Aquests aspectes derivats d’una sana pràctica religiosa tenen efectes molt positius als quals em referiré un altre dia.

Sigui com vulgui, sembla que tenir conviccions espirituals i religioses no és, en la seva essència o origen, una construcció cultural i fantasiosa. Segons que sembla, científicament parlant, l’espiritualitat està programada en la nostra genètica i ocupa un lloc important en els productes mentals del nostre cervell.

Creure (II)

Solem explicar les conductes humanes individuals en la relació que s’estableix al llarg de la vida entre la predisposició genètica (“els gens predisposen però no determinen”, solem repetir) i la cultura en la qual un neix i creix. Creure, l’espiritualitat, se situaria com adquisició cultural en la segona part de la relació. Canviant, doncs, la cultura (esborrant la idea d’esperit, d’espiritualitat, de religió i de Déu...) les persones deixarien de ser espirituals. Comencem a saber que això no és pas així: l’espiritualitat, segons les darreres recerques, és una predisposició genètica que, a més, és positiva per al gènere humà.

Seguint una intuïció del biòleg E.O. Wilson de l’any 1978 segons la qual la predisposició a les creences religioses amb tota probabilitat constitueix una part inseparable de la naturalesa humana, el genetista Dean Hamer (The God gene. How faith is hardwired into our genes, 2004) ha investigat les bases genètiques de l’espiritualitat.

Hamer, a diferència de Wilson, distingeix religió d’espiritualitat. Aquesta darrera la mesura a través de tres trets: la capacitat d’oblidar-se de si mateix, la capacitat d’identificació transpersonal i el misticisme (entès com una capacitat intuiïtiva d’apreciar elements de la realitat suprasensible o, dit d’altra manera, del “misteri” que ens envolta). Hamer té en la seva recerca genètica altres paràmetres en el seu protocol en els quals no m’hi entretindré per motius d’espai (heretabilitat de l’espiritualitat, identificació de gens específics, mecanismes neurals i avantatges selectius).

Hamer creu que les variants del gen VMAT2 es poden relacionar amb una forta predisposició cap a actituds mentals relacionables amb els tres criteris amb què hem definit espiritualitat. Així, doncs, l’oblit d’un mateix (la capacitat mental de transcendir temps i espai i “unificar-se” enllà de la pròpia fragmentació de la vida); la identificació transpersonal, és a dir, la capacitat de projectar el propi jo cap els altres (estimar, donar-se sense esperar res a canvi...); i el misticisme, entès com la intuïció del sentit del sagrat, captació de realitats inefables o de cares subtils de l’existència i, sobretot, dels estats d’ànims positius no són pas “construccions culturals”.

L’espiritualitat no és un invent dels humans ni el producte de la seva fantasia. L’espiritualitat, base i fonament de la religiositat, segons que sembla, està inscrita en el programa genètic de l’ésser humà. I, a més, té una funció important en la selecció natural: dotar l’espècie humana d’un sentit innat d’acceptació positiva de la realitat. (Vegeu R.M. Nogués: Déus, creences i neurones, 2007, pp. 137 i ss).

Quan fas silenci interior i medites, doncs, no fas cap estupidesa com a conseqüència de la teva feblesa. T’estàs exercitant per acceptar la realitat i, en conseqüència, per al bé social.

Creure (I)

És innegable que des de fa cent cinquanta anys el saber s’ha incrementat exponencialment. I, en canvi com més creiem saber, menys creiem en el saber. D’una banda continuem sense certeses sobre què hi fem aquí, amb la nostra petita i sola consciència entre dues vastituds d’inexistència. De l’altra, la confiança en el fet que el món es pugui dominar racionalment s’està esvaint. Tsunamis, canvi climàtic, fosa dels pols, disminució de la capa d’ozó, terrorisme, epidèmies, crisis financeres... tot sembla indicar que el somni que van infantar els il·lustrats del segle XVIII es troba en un atzucac.

Alguns diuen que davant d’aquesta situació és lògic que les creences, múltiples, s’enforteixin. No hi acabo d’estar d’acord. Des de la prehistòria fins avui, creure no depèn de les circumstàncies; creure no és una realitat construïda socialment, com sovint es diu, sinó una necessitat inscrita en la genètica de l’ésser humà. Precisament perquè, a diferència dels animals, podem concebre el no-res i el fet que no som necessaris, tenim necessitat de transcendència, és a dir, d’elevar-nos enllà dels sentits a través de la consciència cap a d’altres realitats o cap a aquell, aquella o allò (o tot alhora) que anomenem divinitat. D’ordinari, en silenci. Sovint per mitjà de l’art i, en especial, a través de la música.

Aquesta set insadollable de sentir-nos units i relacionats amb realitats superiors, segons diu sempre provisionalment la ciència avui, és una programació biològica. La fe en la transcendència ajuda a la conservació i evolució de l’espècie. Els creients, diuen, entomen millor les adversitats de la vida diària, són capaços de relativitzar-se a si mateixos, es descentren més fàcilment i se senten millor.

D’aquest dimensió genètica en tenim una verificació empírica atroç, però fiable. Aquells que van sobreviure a la bogeria obscura i salvatge dels camps d’extermini –siguin nazis o del gulag comunista—i ens han escrit les seves vivències, estan d’acord a diagnosticar que els qui resistien millor aquella extrema violència no eren els més forts físicament o psicològica. Eren els qui creien, encara que fossin febles.

Una religió concreta s’hereta culturalment. La religiositat, però, està inscrita en els gens i és tan natural com el llenguatge o la capacitat de reproduir-se. No ho diuen pas els defensors de la religió. Ho afirmen científics agnòstics o no creients...

La bibliografia més recent sobre aquestes qüestions data ja dels primes anys del segle XXI.

Sant Pere del Vaticà (i II)

Deia en el darrer post que em va sobtar la sensació d’ingravidesa a l’interior de Sant Pere del Vaticà. I també la manca de relació entre la percepció de l’espai interior i el temps que realment transcorre entre l’entrada i el baldaquí.

L’explicació no la vaig trobar tant en l’objectivació de mesures concretes com en un instant explosiu i sobtat d’admiració estètica quan vaig observar el baldaquí de Bernini des de dalt de la cúpula.

Òbviament la cúpula del primer creuer no estava feta per ser vista des de dalt, sinó des de la vora de l’altar major, a baix. I, en efecte, des de dalt (i parlo només d’instants perquè recordo prou bé que vaig experimentar un vertigen fort i les cames em van començar a fer figa) observes la brutalitat de la mesura, la grandiositat de l’espai cobert, la petitesa de les persones que es bellugaven per la planta, l’ofec davant la relació de la pròpia consciència en relació a l’ambient encerclat per l’arquitectura...

Quan vaig baixar em sembla que havia copsat el secret del desassossec i de la ingravidesa que havia experimentat en els primers recorreguts: es tractava del magnífic, grandiós i artístic joc de proporcions dissenyat per Miquel Àngel. Tot i que aquest originalíssim artista evolucionà del Renaixement més clàssic (La Pietà a l’entrada de la Basílica n’és una prova), fins a la llinda del barroc –aquest estadi confús en la seva definició que hom qualifica de manierisme—mai no abandonà, en el fons, un cert sentit de la contenció. Tensar aquesta contenció als límits de la possibilitat de l’equilibri sense caure en els deliris barrocs que aviat vessaran dels enfollits ànims de la Contrarreforma, és, a parer meu, el gran mèrit del Buanorrotti.

Per tot plegat crec que l’estudi de les proporcions, la “modulació” –com deien els arquitectes clàssics i medievals—és la clau de Sant Pere. Uns anys més tard Bernini, barroc de convicció i de geni, va copsar la intuïció miquelangelesca i va ser fidel en la continuació mesurada de les proporcions bé que no en la forma. El baldaquí, per exemple, es retorça en aquesta mena de bogeria barroca però manté el to pel que fa a les dimensions. Un altre detall que ens permet d’argüir a favor de Bernini el trobem a la pila de l’aigua beneita que es troba tot just a l’entrar, a la nau principal. Els angelets amiden més de dos metres! I tanmateix si no hi poses una referència al costat, una persona de conegudes proporcions, per exemple, els angelots berninians fan l’efecte de mesurar menys d’una tercera part del real.

Efectivament, em sembla que Sant Pere del Vaticà és, abans que res, un prodigi de modulacions espacials, una excel·lent desmesura amagada, un joc de transició entre l’harmonia optimista i la teatralitat barroca...

Tens raó. Si no hi arribo a anar, no m’hauria adonat de res de tot això.

Sant Pere del Vaticà (I)

Em dius que no és el mateix viure les coses directament en un viatge que no pas assabentar-te’n o viure-les a través de fonts indirectes (fotografies, llibres, converses, filmacions...). En part és veritat, sobretot en els primers viatges de la vida. Tanmateix, de vegades, els viatges que he fet no han aconseguit sorprendre’m gaire en el que he vist i, en d’altres, les aportacions han estat més avait adjectives, de matís. T’he de reconèixer, però, que en d’altres ocasions l’experiència directa ha estat decisiva per arribar a comprendre una obra d’art o un paisatge. És el cas de la meva visita a Sant Pere del Vaticà.

Era l’any 1985, a finals de desembre. Havia vist la basílica moltes vegades per televisió, en pel·lícules i en imatges, però mai no hi havia estat. L’interior de Sant Pere del Vaticà em va sorprendre per una mena d’encantament estrany, indefinible i fins i tot inquietant: hi sentia una atmosfera irreal que no acabava de saber analitzar. Quan hi vaig entrar per primer cop vaig tenir un desencís: la monumentalitat que t’havies afigurat després d’anys de textos, fotografies i reportatges televisius ni la vivia ni la veia enlloc. No n’hi ha per tant—vaig pensar.

Però quan vaig començar a caminar vers el baldaquí de Bernini vaig començar a sentir un petit desassossec: el baldaquí semblava a la vora però no hi acabava d’arribar en el temps intuïtivament previst. Vaig arribar a la tomba de Sant Pere, just al dessota de la magnificent cúpula de Miquel-Àngel. Vaig llençar les llambregades rituals a dreta i esquerra del primer creuer, vaig aixecar el cap, vaig mirar enlaire... tampoc n’hi havia per tant... – i vaig redreçar la mirada cap a la porta d’entrada. I ara sí, en aquell moment vaig experimentar un tel d’al·lucinació: la porta semblava a la vora però l’espai que percebia no es corresponia al temps que havia destinat al recorregut.

Vaig començar a adonar-me que allí hi havia alguna cosa d’irreal que em calia identificar abans que cap altra cosa. Un pèl obsedit per aquestes estranyes sensacions vaig retornar a fer el trajecte fins a la porta des del baldaquí per la nau central. Al terra hi ha un seguit d’inscripcions que indicaven les dimensions de les grans catedrals del món: en definitiva,Sant Pere és la més llarga, la més gran. I, en canvi, tan bon punt tornes a mirar vers el baldaquí des de la porta central no acabes d’adequar sensació de temps amb percepció d’espai. Dit d’una altra manera: tot i ser força més petita que Nôtre Dame de Paris, per exemple, aquesta última fa una impressió de grandesa i d’immensitat que Sant Pere no m’arribava a produir.

Enderiat per aquesta contradicció entre desmesura objectiva (els metres no enganyen) i percepció de proporció mesurada en un estrany cànon d’equilibri, vaig deixar de banda les monumentalitats barroques, les capelles, i altres centres d’interès. ¿On i com s’aconseguia l’atmosfera irreal, l’aire d’espai diferenciat de tot exterior i la sensació d’un to vital a l’inici d’un estat d’ingravidesa?

Demà més.