Justícia?

Un conegut novel•lista em va dir que havia iniciat una de les seves novel•les passant per davant de l’església de la Concepció de Barcelona. De cop i volta li va venir a la imaginació una persona que havia comès un crim i que s’hi anava a confessar. En la penombra del confessionari es va acusar davant del sacerdot d’haver comès el crim, que se’n penedia i que es proposava no tornar a matar ningú mai més. El sacerdot, a banda de les consideracions de rigor, li va imposar com a penitència que s’havia de lliurar a la justícia.

--No hi crec en la justícia, pare –li va dir el penitent—
--I com és això? –li va preguntar el sacerdot—
--Perquè sóc jutge.

Un vell enunciat defineix justícia com la decisió de tribuere cuicumque suum secundum ius (donar o atribuir a cadascú el que li pertany d’acord amb el dret). I dret, si no ho recordo malament, era ars boni et aequi, que jo traduïa als meus alumnes quan explicava Roma, com ‘l’art o tècnica del que és bo i igual o equitatiu’. És a dir: que en la font de qualsevol dret hi ha d’haver inherent una idea de bondat que faci igual els humans, que els tracti de la mateixa manera.

Aquests dies bona part dels mitjans europeus se senten cofois perquè el Tribunal Superior de Justícia de La Haia judica els crims del serbi Roman Karadzic. I no diré jo que no estigui bé. Però un cop més hem de reconèixer que es jutge un criminal perdedor. Es van jutjar en el pasat els nazis perquè van perdre però ningú va jutjar ni les atrocitats dels soviètics ni, encara menys, atrocitats com el bombardeig de Dresde pels aliats. Avui també només jutgem els perdedors: ningú diu res, per exemple, dels crims afrosos del dictador del Sudan o del de Birmània, molt superiors en nombre i crueltat als del ex-líder serbi.

I ara vénen els jocs de la Xina. I aquí és on em salta l’escàndol. Per als qui tenen la formació de la meva generació hem de convenir que la Xina és una botifarra de la Història: una dictadura de comunistes que està portant el desenvolupament del país amb sistemes capitalistes amb el to més salvatge del món pel que fa a beneficis extrems d’uns pocs, a agressions al medi ambient difícils de pair i amb un absolut menyspreu dels drets humans. I tots els països contents, els jocs seran els “millors de la història” –frase que des de Barcelona ja es diu al final de tota aquesta parafernàlia que ja no té res a veure ni amb els jocs sagrats de l’antiga Grècia ni amb l’esperit del baró de Coubertin—els líders somriuran amb aquella amabilitat despòtica oriental que els caracteritza i tots cap a casa amb el llit calent.

I en canvi no direm res d’una aberració contra els drets humans absolutament escandalosa com ho és el fet que als atletes participants als jocs se’ls ha fet signar un paper conforme que no faran cap declaració sobre política en general i sobre els mateixos drets humans en particular. ¡I jo , ingenu de mi, que em pensava que els drets humans eren irrenunciables! Doncs no, si vols participar en aquests jocs has de signar aquesta renúncia (segons informació que he extret dels diaris).

Ah! I tots somriurem i ens emocionarem amb una medalla de més o de menys d’aquest o de l’altre que hauran aconseguit superar ves a saber quina marca per dècimes de segon. Però, per exemple, ningú no pensarà amb Liu Shaokun, oi?

--Qui és aquest?

Doncs Liu Shaokun és un mestre de la ciutat de Deyan que va ser detingut el 25 de juny i que ha estat condemnat a anar a un camp de reeducació (¿Algú se’n recorda que a la Xina, en la més vella tradició comunista, es reeduca en un camp a qui no pensa com els jerarques?)

--Però alguna cosa deu haver fet oi?

Sí, ha estat acusat de “sospitós del delicte d’incitar a la subversió”. (Curiosament jo em pensava que no era just condemnar ningú només per sospites).

--Sí, però què ha fet exactament?

El seu delicte ha estat penjar a internet fotografies de les escoles ensorrades durant el terratrèmol que va sacsejar algunes regions de la Xina el passat 12 de maig. El 25 de maig Liu Shaokun va ser detingut per “expandir rumors i destruir l’ordre social” (es veu que la veritat d’una fotografia és un rumor i que les imatges poden destruir l’orde social). La font d’aquesta informació és la fiable associació Humans Rights in China (HRIC). El delicte de Liu va ser no deixar passar per alt que fa només dos mesos el terratrèmol amb epicentre a Sichuan va fer 90.000 morts o desparaguts dels quals 10.000 van ser nens que van morir en enfonsar-se les escoles.

A mi no em preocupa ja Liu, sinó tots els Lius i Lies de la Xina de les quals no en sabem ni l’existència.

No, jo no sóc jutge, però tampoc no em crec la justícia dels humans. Només em crec en la disfresa de justícia que els qui tenen el poder poden exercir sobre els vençuts. ¿Com voleu que estigui content?

Carpe diem?

Poques llatinades són tan citades avui com carpe diem, literalment “fes la collita del dia”. El vers d’Horaci (Odes, 11,8) diu exactament:

Carpe diem quam minimum credula postero,

que es podria traduir per aprofita el dia no confiïs gens en el demà. Aquesta frase s’utilitza sovint com a resposta única davant de l’enigma i de la pregunta sobre el sentit de la vida. Ens invita a no preocupar-nos pel futur i a prescindir inclús de tot projecte. L’únic que val, doncs, és gaudir el present tant intensament com es pugui.

Curiosament aquesta proposta no és original d’Horaci. El mateix Jesús a l’evangeli de Mateu ens diu textualment no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps (Mt 7,22). O sigui que la proposta és tan clàssica com cristiana!

En d’altres moments de la història aquest postulat vital, sobretot escrit al final de la vida de qui ho diu, ha estat expressat a través de la poesia. Així, per exemple, el mateix Pierre Ronsard en un dels seus més celebrats sonets a Helena li ve a dir que no s’estigui del gaudi present i que no esperi a ser vella moment en què, probablement, li recarà no haver “collit avui les roses de la vida”. Perquè quan serà vella, el poeta que la celebra (i que potser l’estima i la desitja), ja no serà altra cosa que un fantasma sense ossos. La veritat és que m’agrada més Ronsard que no pas Horaci:

Je serai sous la terre et fantôme sans os;

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos;

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain;

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.

En definitiva:us recarà el meu amor i el vostre orgullós menyspreu... viviu, creieu-me, no espereu a demà; colliu des d’avui les roses de la vida.

De fet postular el carpe diem és una de les respostes al sentit. Com diria d’una manera més elaborada avui Nicolàs Grimaldi: Som aquí: el sentit de la vida consisteix a la vegada a mantenir la vitalitat igual com un foc i a propagar-la igual com un incendi. (...) Com es pot comunicar aquesta vitalitat? De dues maneres, no n’hi ha més. Tots les coneixem. Són l’amor i el treball.

La meva pregunta continua, però, obsedint-me. ¿És possible viure el present sense projecte i sense pensar gens en l’endemà? Ho crec del tot impossible i no tant per grans consideracions metafísiques sinó per la mateixa experiència del present com a temps. En primer lloc perquè el treball pressuposa continuïtat i projecte i l'amor fins i tot la recerca de l'eternitat!

I en segon lloc, perquè el present, l’ara, és només un punt entre l’enyorança i el somni.

La tomatera i la trascendència

Netejant avui els rengles de l’hort, m’he aturat un cop més al costat de la meva tomatera. I no he pogut evitar un altre cop de parlar amb ella. Està tan ufanosa! El tema de la nostra conversa ha versat sobre el telos o sentit del que fem en aquesta vida. Li he explicat que si hagués de resumir didàcticament un inici sobre aquesta qüestió sembla que hi ha dues posicions clares i excloents. La meva tomatera, però, m’ha dit que n’hi havia una d’intermèdia. En fi, anem a pams!

La meva tomatera i jo

Per a alguns la vida no té sentit, és un atzar incognoscible i irrepresentable davant la qual qualsevol pregunta rebota sense resposta. En defintiva: tot plegat és absurd, és a dir, la vida no té ni cap ni peus. I probablement els qui postulen aquesta valoració tinguin dos arguments sòlids per sustentar-la. D’una banda, com deia en el post darrer, la contingència, el fet que tot sigui sobrer. De l’altra, els límits de la raó per aclarir aquesta pregunta sobre el per a què vivim. El problema més gros d’aquesta opció és la dificultat de distingir el que està bé i el que està malament i, sobretot, el fet que ser incongruent pot resultar una conseqüència lògica de creure’s absurd.

Per a d’altres –i aquí s’hi inclouria bona part de les tradicions religioses i místiques de la humanitat—el sentit es trobaria en la transcendència, un altre mot que costa de pair i que s’utilitza massa sovint sense aclarir exactament el que hi volem dir. ‘Transcendir’, etimològicament, vol dir “ultrapassar pujant”, és a dir, anar enllà del que ens permeten afirmar els sentits i les evidències, o bé les conclusions lògiques que a partir d’elles es poden obtenir. Quan diem que alguna circumstància o fet és “transcendent”, pretenem descriure que els esmentats fets o circumstàncies va molt més enllà dels seus límits espacials o temporals. L’obra musical de Bach, per exemple, ha transcendit la seva vida i la seva època. Conèixer una determinada persona pot resultar "transcendent" en el decurs de la biografia personal, és a dir, que el seu impacte va més enllà del coneixement adquirit.

Els estudis sobre fenomenologia de la religió coincideixen a afirmar que el fenomen religiós en la humanitat neix de la consciència que tenim els humans que algú, alguna o alguna cosa ens transcendeix. I l’experiència mística sembla confirmar la possibilitat d’accedir, enllà del que sentim i vivim, a una vivència superior on ens sentim particularment en pau i amb una estranya plenitud (Xavier Melloni, Escletxes de Realitat, 2007). Aleshores el sentit i el per a què de la vida es troben en aquesta realitat que es troba enllà, tant mentre vivim, com, sobretot, quan morim. Aquesta realitat que existeix enllà del que és quotidià i normal seria el fonament tant del sentit com de l’ètica. És més: aquesta realitat, com hem dit, és accessible a través de la meditació o de determinats exercicis ascètics; i de vegades pot ser que la mateixa divinitat, sense que un ho pretengui, es posi en contacte personal amb algun humà (el cas més clàssic seria la famosa conversió de Sant Pau).

Un moment de la conversa

Més o menys és tot això el que li he comentat in extenso en la sessió d’horta d’avui. Quan he acabat de perorar sobre el sentit m’he mirat la tomatera i li he etzibat:

--Si pensessis i tinguessis consciència quin seria el telos o sentit del que fas?

I resulta que, amb una veu vegetal i verda, la tomatera m’ha respost. No, no estic sonat, insisteixo... però avui m’ha respost.

--Els humans sou molt complicats! El sentit de la vida és inherent a ella mateixa. El meu sentit de la vida com a tomatera és ben senzill: durar, créixer, alimentar-me i reproduir-me tant com pugui. Sé que continuaré en les tomateres que naixeran de mi, de les llavors que faré.

M’ha semblat que la tomatera ignorava que els seus tomàtecs ens els cruspirem a casa i no crec que cap gen dels seus passi a la segona generació. Però he callat, perquè no m’agrada molestar, ni tan sols a la tomatera.

--A més, no només intento durar, créixer i reproduir-me, sinó que com dieu vosaltres, si jo tingués sentiments, intentaria sentir-me tan viva com em fos possible en tot moment. Sou uns pallussos, si fóssiu tomateres veuríeu que a la vida hi ha dues fites que en caracteritzen el sentit: propagar-se i sentir-se a si mateixa. ¿Què més voleu? El màxim plaer consisteix a poder mobilitzar tota l’energia sense cap altre fi, sense cap més fita que la de sentir la vida amb tanta o més intensitat com aquesta es gasta i es difon.

He de reconèixer que m’he quedat atònit. Avui la tomatera tenia xerrera i ha continuat impertèrrita.

--Has vist com ens passem a reproduir-nos?

--Sí, sempre m’ha semblat excessiu això de fer tants milers de llavors com si no us refiéssiu prou de les que realment són necessàries.

--No és malfiança... És el sentit de la vida, que dieu els humans! ¿No et sembla contagiosa aquesta vida que s’excedeix i es desborda d’ella mateixa en una altra? El sentit de la vida és viure amb la màxima intensitat possible, de manera desbordant, excessiva, com jo... d’aquí vosaltres en diríeu que en neix una ètica de l’alegria.

I ha callat.

Mig convençut en aquesta mena de carpe diem de tomatera he continuat treballant el seu rengle. Al final hi havia dues tomateres mudes, mig resseques. En agafar els minúsculs tomàtecs vermells he vist que tenien la taca negra. Els he llançat. Les tomateres s’estaven morint a poc a poc sense que jo hi pugui fer res. El seu projecte de vida ha fracassat abans d’hora. I no semblaven pas massa cofoies...

Si em parlessin, ¿també em citarien l’ètica de l’alegria o l’exuberància de la vida per ella mateixa?

Quan s’ha fet fosc he deixat l’hort. I mentre pujava escales amunt he vist que aquesta posició intermèdia no m'acabava de convèncer. Encara m'hi apuntaria si l'exhuberància de la vida fos, si més no, igual en totes les tomateres.

Com diria en Joaquim Sala, la pregunta pel sentit, no pot ser despreguntada.

La tomatera i la contingència de l’ésser

Tornem-hi amb la tomatera d’ahir (vegeu post del 24 de juliol). Avui, a l’estona pacífica de l’hort, quan oblido els ritmes estranys a què ens té sotmesos la tecnologia actual, l’he acabat d’endreçar: ben asprada, lligada a la part alta de la tija, ufanosa, amb molts poms de tomàtecs per pisos alguns dels quals ja ben envermellits... Me l’he mirada amb admiració i no voldria pas que em prenguéssiu per sonat, però fins i tot he tingut ganes de parlar-li.

Li hauria dit alguna cosa així com, ves, tot i la teva ufana, podries no haver existit. Si la llavor de la qual has nascut hagués anat a parar a pedres o el tomàtec on aquesta s’encabia hagués estat cruspit per qualsevol humà, ara no series aquí. Sí, hauria continuat, no et preguntes pel sentit de la vida i tampoc no et preocupa pensar que no ets necessària. ¿Ja ho saps que podries no haver existit?

Evidentment la tomatera s’ha mantingut impassible i indiferent a la meva conversa i no m’ha contestat. Probablement no m'hauria entès ja que per a ella l’únic que l’importava era que era, i que durava el suficient per créixer i passar, en la mesura del possible, a una altra generació de tomateres. I per assolir aquestes finalitats aprofitaria tot el que estigués al seu abast sense cap prejudici moral. Bé, de fet té sort perquè ni tan sols pensa i em dóna de parer que potser la felicitat absoluta, en el sentit més genuí del terme, només pot ser possible en la més absoluta de les estultícies. Però d’això en parlarem un altre dia.

En acabat aquest diàleg frustrat, em vaig quedar en silenci una llarga estona mirant la meva tomatera platònica... i de sobte vaig recordar antigues classes de filosofia quan em parlaven de la contingència de l’ésser. No recordo si aleshores ho vaig entendre pas massa bé. Però avui el diàleg frustrat amb la meva tomatera m’ho ha fet veure amb diafanitat. La tomatera no és necessària i podria no haver existit. Jo tampoc. Jo tampoc sóc necessari i podria no haver estat. Aquest caràcter sobrer de tot el que existeix –de fet ni tan sols l’univers és necessari tot i que no queda pas clar que pugui no haver existit!—és exactament això: la contingència. Dir que som contingents vol dir que som sobrers, que podríem no haver estat i que en qualsevol moment podem deixar de ser. Ens plagui o no, pura condició humana. Una mica fotut, no trobeu? Perquè si tot és sobrer, si tot podria no haver estat i si tot pot deixar de ser sense previ avís, ¿on trobar un sentit? ¿Voleu dir que a l’Occident no són ja molts els qui saben aquest secret i que, a falta de sentit, es dediquen al pur carpe diem?

Darrerament s’ha posat molt de moda entre les frases políticament correctes dir que tots som necessaris però ningú no és imprescindible. A banda que no s’ha entès el concepte de contingència si es diu això (¡ningú no és necessari!) i per tant no és procedent formular aquesta expressió en ambients mínimament intel·lectuals com ho és una facultat universitària, la frase en el sentit més tout court és falsa. De fet hi ha molt poca gent necessària. I si algú és necessari, és a dir, cal per cobrir una necessitat concreta que no es pot satisfer sense la seva presència, aleshores aquest algú resulta imprescindible. Necessari i imprescindible, doncs, poden ser sinònims, cosa que semblen ignorar els qui pronuncien aquesta expressió.

I si premem una mica més el ventre semàntic de la paraula, ens trobarem que sí que hi ha persones imprescindibles, com l'Eva o com el Fernando, sense l’existència de les quals algunes vides no haurien experimentat algun dels seus possibles sentits. Per tant gairebé gosaria dir que si bé ningú no és necessari, sí que hi ha alguna persona que resulta imprescindible.

No sé pas que me’n diria de tot això la meva tomatera.

Tomatera

Avui, treballant a l’horta i remenant un tomatera m’ha vingut al cap la particularitat, que pot ser desesperant, de la condició humana. Cap animal o cap vegetal –aquesta mateixa tomatera que tenia entre mans—s’interroga sobre el que ha de ser. Potser algun animal dubta sobre el que ha de fer en algun moment segons l’entrenament i l’instint. Però no crec que existeixi cap animal ni cap vegetal, cap ésser viu, en definitiva, que s’interrogui sobre el que ha de ser. Les persones som els únics éssers de l’univers conegut per als quals no n’hi ha prou amb viure per acomplir el fet de viure.

Recordava, mentre asprava una altra tomatera, una lectura molt antiga: Semillas de contemplación del monjo cistercenc nord-americà Thomas Merton. Recordo que la primera frase d'aquest llibre em va impactar tant que encara la recordo ara: Un arbre dóna glòria a Déu essent precisament el que és: un arbre. Nosaltres, els humans, per arribar a donar algun dia glòria a Déu –en el llenguatge d’aquest eximi monjo cistercenc—hauríem de començar per dir-nos a nosaltres mateixos què som. I per ser alguna cosa ens cal donar sentit al que fem. Heus ací la diferència amb la resta dels éssers vius.

El sentit de la vida, la finalitat o l’ordre de l’existir, haurien, en principi, de trobar-se en la mateixa vida. No m’imagino la tomatera d’aquesta tarda plantejant-se que potser li fóra millor haver nascut llimoner. O que potser li anirien millor les coses si fos una pebrotera. La seva missió és arrelar fort, durar, i esclatar exageradament en la rerproducció. Si fóssim com els altres éssers vius la pregunta pel sentit no en tindria (de sentit). Perquè viure, des del moment en què som un projecte inicial, consisteix a durar i a créixer per poder reproduir-nos. I aquí s’acaba el bròquil. El sentit de la vida, llevat dels humans, es troba en la vida mateixa.

Però heus ací que de la vida ha sorgit un ésser tan excèntric i tan desnaturalitzat que s’ha fet filòsof. I és més: no pot deixar de ser-ho encara que sap pràcticament des de l’inici del seu exercici mental que la seva raó tard o d’hora s’estavellarà al mur. I aleshores no tindrà més remei que creure en alguna cosa o bé narcotitzar-se o plantejar-se clarament el suïcidi.

Curiós, l'humà. Tanmateix prefereixo ser aprenent de filòsof que no pas tomatera.

Estimar

Et va dir, com la cosa més natural del món, que no podia fer la tasca que li encomanaves perquè havia de dedicar la jornada a un company que estava molt malalt. En cap cas t’ho va dir com si fos una cosa excepcional. Per a l’Eva, atendre una persona que no és directament parenta seva, era una cosa normal, que s’havia de fer. I no era només l’Eva, segons et va dir, la qui ho feia sinó que era tot un grup de l’empresa on treballava el qui feia torns per ajudar-lo. I que consti que aquest ajut, tal com me’l va descriure, no consistia en una simple companyia tranquil•la, sinó en un seguit de tasques dures que precisaven dedicació constant.

Potser l’Eva no se n’ha adonat, però t’has quedat profundament impressionat. En primer lloc t’ha despertat admiració: en els temps que corren aquestes mostres de solidaritat no són la norma. Ho saps prou bé: tothom s’escaqueja per poc que pugui. Si algú s’ha d’encarregar de vetllar un malalt, et diran, ha de ser l’estat o la família... Ultrapassar l’excusa fàcil –jo ja pago impostos que se n’encarregui una institució pública—i la remissió al nucli familiar suposa coratge, un coratge que molts no tenim. És bo admirar aquells que són millors i més forts que nosaltres perquè marquen el camí als qui som més vulgars.

Però en segon lloc, pensant-hi una mica, l’admiració ha crescut encara més perquè l’Eva i els seus col•legues no fan un simple acte de solidaritat. Sovint la solidaritat sempre té un component de donar i rebre: avui jo ho faig per a tu, demà, si em cal, ho faràs per mi. No, no és aquest el cas de l’Eva i dels seus col•legues de feina! En cap cas, n’estic segur, ha sorgit aquest do ut des en la perspectiva de la seva actitud i de la seva dedicació a la persona que pateix.

No, l’Eva i els seus companys han mostrat en la seva actitud i en la seva disponibilitat una dimensió humana consistent a donar –sigui el seu temps, sigui la seva companyia, sigui la seva acció pràctica—sense esperar absolutament res a canvi. La pura gratuïtat de donar i donar-se. En definitiva: un exemple a seguir i una prova més que hi ha persones dignes d'una alta, gran i reconeguda categoria humana.

El que fan l'Eva i els seus col·legues ens dóna el significat exacte del que vol dir la paraula estimar.

¿D'on vénen les coses?

Passejaves lentament pel carrer i, tot rumiant sobre l’arrel grega d'Occident, et va venir al cap aquella classe que vas fer, ja fa molts anys, en el primer de BUP, per introduir la unitat didàctica de Grècia i intentar motivar-ne l’estudi. Eren temps aquells que avui constitueixen un imaginari daurat. Tenies 42 alumnes premuts en una aula i mai no tenies problemes d’ordre. Sabien callar i escoltar; no tenien mòbils ni altres ginys sonors i no estaven posseïts per aquesta mena de neguit estrany d'avui que impedeix l’atenció, el silenci i l’escolta.

Sí, ho recordes de manera nítida. Vas entrar a l’aula expressament amb una cara més seriosa del que era habitual. Ells i elles tot i haver entrat, com sempre, continuaven xerrant. Tu, sense badar boca, vas deixar els llibres i altres estris al damunt de la taula, vas agafar el guix de la pissara i hi vas escriure la següent frase en grec, amb lletres exageradement grosses:

αρχη των παντών υδώρ

Es va començar a fer silenci. Vaig sentir algun alumne que deia en veu baixa “això és rus”. En acabat d’haver escrit la frase a la pissarra, em vaig retirar una mica, vaig aixecar els braços i vaig llegir el text en veu alta perquè em sentís tothom: arjé ton pantón udor. I a continuació em vaig inclinar davant la frase com si fos un monjo en el moment de cantar el Glòria Patri al final d’un salm en el cor. No cal dir que en aquells moments el silenci de l'aula es podia tallar amb un ganivet.

En acabat em vaig girar -- tots els alumnes estaven atònits (sens dubte alguns es devien pensar que jo no hi era tot)-- i els vaig dir amb un to de veu solemne i descaradament teatral:

--Aquesta és la primera frase de la qual nosaltres som fills. Per tant, en sentit d’acatament i reverència ara us anireu aixecant per files i ordenadament fareu com jo: us inclinareu davant la frase mentre jo la llegeixo.

I així va ser. Ja van començar a veure per la meva cara que hi havia una certa subtilesa humorística i de seguida van entrar en el joc. Tota la classe, ara ja distesa, i tornant a arrencar petites converses i rialles va passar per davant la frase inclinant-se mentre jo anava recitant-la en veu alta. Un cop asseguts i recuperat el silenci els vaig demanar si algú sabia què volia dir aquesta frase tan important. Evidentment ningú no ho sabia. Jo els la vaig traduir:

--"El principi de totes les coses és l’aigua". I això ho va dir el primer filòsof de la història, Tales de Milet, el del teorema que estudieu a matemàtiques.

Per descomptat que alguns ja em van dir que això no s’entenia o que no era veritat. Aleshores va ser el moment en què els ho vaig reconèixer en part.

--No, no és cert. El principi de les coses no és l’aigua. L’interessant de la frase és que una persona es va preguntar d’on venien les coses. I pensant i raonant va dir que venien de l’aigua. Fixeu-vos-hi: ens fem una pregunta general, ¿d’on ve tot plegat?, a continuació pensem i finalment ens contestem: de l’aigua i en donem les raons.

Aleshores vaig repartir un paper ciclostilat (per si algú que em llegeix no sap que és el ciclostil l’informo que era un sistema de reproducció de textos a tinta fet a través d’un clixé picat amb la màquina d’escriure i posat al damunt d’una màquina... no res, la prehistòria!) amb el text d'Aristòtil a la seva Metafísica (I 3, 983b), una mica arregladet perquè l’entenguessinen en el qual es refereix a Tales:

“Hi ha d’haver alguna cosa, sigui única o múltiple, de la qual es generin les altres coses i que continuï estant a dins d’elles. Respecte de quina sigui aquesta cosa inicial o principi Tales va dir que era l’aigua perquè la terra és sobre l’aigua i l’aliment de totes les coses és sempre humit. (...) Les llavors de totes les coses tenen sempre naturalesa humida i l’aigua és per a les coses humides el principi de la naturalesa”.

--- Fixeu-vos que Tales en preguntar-se per l’origen de les coses no contesta parlant d’un mite com per exemple el matrimoni de dos déus Tetis i Oceà, sinó que fa l’esforç de buscar l’explicació a partir de la realitat mateixa.

Vaig aclarir-me un xic la veu i vaig concloure:

-- Els grecs van ser els primers que es van preguntar per les coses i van intentar respondre’s pensant racionalment per les coses mateixes. Havia nascut el que ells en van dir 'episteme' i que nosaltres anomenem ciència. Nosaltres som hereus del pensament científic. Per això hem d’estudiar Grècia perquè en som directament fills i sense ells hauríem estat una altra cosa.

--Però que les coses vénen de l’aigua no és veritat –va afirmar la Joana--.

--Tens raó, no és cert. Però nosaltres no estudiarem Grècia pel grau de veritat de les seves idees sinó perquè és l’actitud que ha fet l’Occident. Si avui pots anar amb avió o tenim la vacuna de la verola ho devem a aquella actitud que va començar am Tales.

¿Creus que seria possible avui una classe així en un ambient de 3r de la ESO? Tenien només 15 anys i d'això no fa pas tant de temps.

La triple arrel

Ho saps molt bé. Sovint diem que l’Occident –una cultura o civilització que ha triomfat en el camp científic i tecnològic i també en el camp moral: la democràcia i els drets humans són obra seva—té una triple arrel: judeo-cristiana, grega i romana. Els germànics van ser una aportació tardana que va ser un bon empelt tot i que no va constituir una arrel.

Sí, ho saps molt bé. En canvi ja ens costa més precisar què han aportat d’específic cadascuna d’aquestes arrels. No es tracta, evidentment, d’escriure un llibre ple de complexitats i de matisos. No, simplement per arrencar l’explicació, per centrar-la, per trobar-hi un fonament cal començar amb poques paraules, clares, inclusores i contrastades. Construït el fonament, l’edifici es pot pintar i decorar de moltes maneres... En això consisteix la didàctica. Per tant: ¿què ha aportat cadascuna d’aquestes arrels al ser d’Occident?

Grècia va suposar clarament un trencament amb el passat i la creació pròpiament parlant de la ciència. En va dir episteme, és a dir, coneixement raonable. Grècia va ser la primera a intentar “comprendre la realitat”. I comprendre-la a partir del logos, de la paraula racional.

Els romans no es van preocupar tant d’entendre el món com de modificar-lo. Van ser sobretot uns tècnics (vies romanes, aqüeductes, teatres, sobretot el dret i especialment l’administració pública...). Els romans, a més, eren molt conscients del seu paper en el món. Ja coneixes, oi?, aquell vers de Virgili (llibre VI de l’Eneida):

D’altres, crec, seran més hàbils a donar al bronze alè de vida,
i a arrencar del marbre figures vivents.
D’altres pledejaran millor i sabran mesurar més amb compàs
el moviment i el curs dels astres.
A tu, Roma, se’t recorda governar els pobles del teu Imperi;
les teves arts són dictar les lleis de la pau entre les nacions
perdonar els vençuts, amansir els superbs.

¿No trobes que aquest fragment de Virgili denota clarament la consciència que tenien els romans sobre el que feien i quin era el seu paper en el món?

Bé, ens queden els jueus i els cristians, que no van ser altra cosa que una derivació del judaïsme. ¿Què ens van aportar?

Si els grecs ens van aportar la pruïja per saber el “què” i el “per què” de les coses, i els romans ens van introduir en el “com” es poden transformar, els jueus inicialment, i els cristians després, van aportar el telos, la finalitat. Van ser els constructors de la línia del temps i van aportar una dimensió insubstituïble: el “per a què”, és a dir, el sentit. Aquesta és la tripleta central d’Occident: preguntar-se “què és el món” (Grècia), “com es transforma el món”(Roma) i “per a què existeix aquest món” (jueus i cristians). Per a grecs i romans el temps era circular, tot era un etern retorn. Els jueus i els cristians van donar un sentit de fletxa a la història: el futur tenia un sentit.

Quin és el problema actual d’Occident? Ho pots resoldre tu. Continuem investigant amb passió què és el món i perquè és així; hem incrementat la manera de transformar-lo fins a límits impensables fa només deu anys... però hem assassinat Déu i hem perdut el nord del sentit. Ens falta una pota. Caminem coixos.

El problema d’Occident és que ens hem quedat orfes. I si això és així, com deia en Joaquim Sala, tot són trepidacions sense sentit. No et sembla?

No, no podem deixar de preguntar-nos obsessivament pel telos si pretenem sobreviure. Oi?

Raonar i sentir

¿Has pensat alguna vegada on es troba la frontera entre la racionalitat i la irracionalitat? Decideix la raó allò que és racional? Com ho pot fer si no hi ha cap raó exterior que pugui certificar o validar allò que diem que és racional? Per parlar de racionalitat resulta que la raó és jutge i part.

Dona’m de parer que la diferència entre la racionalitat i la irracionalitat la marca, com diu Octavi Fullat un valor (L’autèntic origen dels europeus, 2002) més o menys acceptat sociohistòricament. Era racional Auschwitz? Des d'un punt de vista tècnic i fins i tot científicament parlant aquest camp d’extermini va mostrar la quintaessencia de l’eficiència germànica. Si la raó només és el procés lògic lliure de valors haurem de concloure que Auschwitz era racional, com ho era també qualsevol gulag soviètic. Potser amb altres raons, però racional al cap i a la fi. Sense el valor tan li fa Treblinka o qualsevol hospital de la Mare Teresa de Calcuta. No ho podríem pas diferenciar. Sí, probablement, la frontera entre el racional i el racional sigui un valor. I és aquest valor els que ens pot dur a dictaminar la irracionalitat dels camps nazis o del gulag soviètic.

El problema ens el topem precisament quan intentem veure on es pot fonamentar el valor (ja hem vist que no pas en la raó). I el valor, ens ho mirem per ens ho mirem, és un principi normatiu que només es pot basar en ell mateix o en una creença. I tampoc aquí em sembla que la raó hi pot jugar massa.

La raó, doncs, al final del camí té gust de poc. I si bé reconeixem que la raó i el seu vehicle, la paraula, està inscrita en nosaltres els humans per poder dir la realitat i pensar-la, hem de reconèixer que la vivència (emoció, afecte, sentiment, sensació...) té indiscutiblement molt més volum.

Potser allò que és primordial en els humans no sigui precisament el pensament sinó l’amistat, sigui filia o sigui eros o una barreja de les dues dimensions. Plató deia que l’amistat és una aspiració comuna al bé, l’únic que pot omplenar fins al final el desig humà.

El raonar (el logos) em sembla que sempre resulta una mica coix davant del sentir (pathos). Potser hem de fer més cas del sentir com si es tractés d'un gos que ensuma el camí correcte tot i que, no cadria ni dir-ho, cal tenir-lo subjectat amb la corretja llarga de la raó.... però deixant-lo fer una mica. No et sembla?

De les llengües a Sepharad

Qualsevol persona que visqui a Catalunya i observi la seva realitat lingüística sap que qualsevol dels seus ciutadans pot viure tot el dia parlant només en castellà sense cap dificultat i que, ben al contrari, és impossible viure ni vinti-i-quatre hores només parlant en català. Per veure la convivència del català i el castellà a la societat catalana, només cal mirar qualsevol quiosc, girar el dial de la ràdio, engegar les televisions, sentir parlar la gent pel carrer... si alguna llengua està en tràmit d’extinció és la catalana. La castellana gaudeix de gran salut! Quan algú, a més, diu que el castellà és perseguit o s’extingeix al meu pobre país, i és persona intel·lectualment solvent, falta a la veritat i menteix. ¿Saben, per ventura, aquests itel·lectuals tan fins com pot arribar a ferir a una persona dir-li que la seva llengua materna val menys que una altra i que aquesta altra és la que parla la persona que t’ho diu?

Estudiant una mica d’història no ens hauria d’estranyar. Per motius que desconec l’odi d’àmplies capes de la població espanyola vers la particularitat d’alguns catalans pel fet de disposar d’una llengua pròpia és secular i prepotent.

A continuació us proposo dos textos, en castellà naturalment. Un és de Primo de Rivera (1928) i l’altre és la del Manifiesto que han signat aquests intel·lectuals –siguin o no progressistes és indiferent per militar en l’odi-- amb l'aplaudiment unànim del partit de la dreta espanyola, com no podia ser altrament.

El catalán, como el vasco [...] son lenguas vernáculas y [...] literarias [...] Pero sobre todos ellos el castellano [...] ha de ser la obligatoria base de formación [...] ciudadana de toda relación positiva entre españoles.

Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas [...] pero sólo una de ellas es común a todos y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber (...) de ser conocida.

Han passat 80 anys entre el test del primer paràgraf i el manifest. Quines diferències hi trobeu?

Sigui dictadura o democràcia, el menyspreu per una llengua que no sigui la castellana –l’única que es pot imposar—resulta evident, tant en un militarot de l’Espanya profunda com en d’altres sofisticats intel·lectuals postmoderns, l'obra d'alguns dels quals he llegit i admiro.

La història espanyola està feta de continuïtats i canvis. Algunes continuïtats, certament, són molt doloroses i, malauradament, gaudeixen d’una salut agressiva i excel·lent. Tant estrany és que davant d’aquestes agressions alguns, per pacífics que siguin, no vegin altra alternativa a aquest odi que la secessió?

Una nit, fa temps, a la platja.

Una vegada, sol, et vas estirar damunt la sorra d’una platja solitària, en un nit d’estiu clara i sense lluna, fitant el cel estelat. L’única remor que se sentia era el suavíssim lliscar d’una mar calma sobre la sorra de la riba, a tocar dels teus peus. Recordes que un petit terralet agitava mandrosament els arbres de l’oliverar proper, com un alè de vida. Primer gaudies de la pau de l'ambient, en un silenci interior absolut. De mica en mica, però, mirant els estels i alguna estrella fugaç el silenci es va trencar i vas començar a especular sobre la immensitat d'allò que veies, de l’univers.

Feia molt poc, en una conversa intranscendent, un amic científic t’havia il•lustrat sobre els centenars de milers de galàxies que ocupen l’espai i com, de manera incomprensible per a tu, avui ja se sabia que s’allunyaven a una velocitat creixent com més lluny aquestes es trobaven. Si ja et senties petit davant l’espectacle magnificent del Cap de Creus tot veient el mar de dia, aquesta nit, a poc a poc et vas anar sentint un minúscul gra de pols. Si a més tenies en compte els inintel•ligibles buits en què, segons et deien, està composta la matèria en l’àmbit subatòmic, no és gens estrany que comencessis a experimentar una sensació de vertigen. Sí, l’espectacle era superb, admirable el coneixement que els humans han adquirit amb el pas de la història, sabem molts “coms” i alguns “per quès” més o menys immediats... però ni l’admiració de l’espectacle ni el coneixement et podia esvair la sensació més aviat desagradable de ser minúscul, un gairebé no-res.

De cop i volta et va venir al cap la mare de totes les preguntes de la filosofia: ¿per què existeix tot això, tot, en comptes de no existir res?

I sobtadament et van començar a assetjar preguntes molt més inquietants a mesura que el vertigen s’incrementava. ¿Què hi pinto jo aquí? Sóc el resultat d’una pura casualitat d’això que en diuen matèria viva? Sóc, per ventura, un engruna d’eternitat caiguda d’un indret que no recordo, però del qual me n’ha quedat una estranya set de tornar-hi? Diuen que el sol esclatarà d’aquí a uns milions d’anys i tota l’aventura humana sobre la Terra i els seus testimonis–si és que no ho hem acabat nosaltres abans—desapareixerà per sempre; si això és així ¿quin sentit té, doncs, escarrassar-se en aquesta vida sabent-ne aquest tràgic final?

Sí, ara ja entenies les raons d’aquesta mena de vertigen interior: et senties tan perdut com minúscul en l’univers! ¿Hi ha algú més que es trobi perdut així com jo? –et preguntaves--. Hi ha algú que vetlli per mi? I si és així, ¿per què em trobo tan sol? ¿Tots i tot estem condemnats a ser perduts i desaparèixer en algun d’aquests misteriosos forats negres de què ens parlen els físics?

Enfredorit et vas aixecar lentament, et vas expulsar la sorra i vas començar a caminar arran de mar, ara ja sense mirar els estels. El teu esguard s'entretenia miran els pàl·lids reflexos que es percebien en la línia d'esclat del trencant. Vas entendre aleshores el teu professor de filosofia quan et deia que l’experiència humana de fons era "separació" i "èxode". Solitud radical de cada persona, sentiment indeterminat d’exili. Som part de la natura, sí, però diferents de la natura, separats. Preguntaves a la natura obsessivament, però la natura era absolutament muda. No deia res, no et dóna el més mínim indici que et permeti respondre cap de les preguntes que l’estona que havies estat mirant la volta del cel t’havien emergit en el cap. I vas entendre dues coses.

La primera que res no té d’estrany que aquestes preguntes encara que no es formulin conscientment siguin el motiu que mena l’espècie a buscar el soroll atordidor, alguna o altra forma d’evasió i la trobada permanent en el gran ramat. Tot i que sabies que axò irremissiblement ja no t'omplia, amb tot potser caldria --et deies-- que creguessis, si més no provisionalment, que el passat no existeix, que el futur morirà i que el present s'obre a milers de possibilitats!

La segona: que el filòsof Ludwig Wittgenstein tenia tota la raó quan deia que preguntar-se pel sentit era pregar.

Meditació

Estic convençut, parafrasejant el capítol quart de la primera carta de Sant Joan, que aquell qui estima i fa el bé és de Déu i Déu està en ell. Aquesta presència de Déu entre els humans només es pot viure com a amor, independentment de la creença i de la pertinença a una comunitat concreta. No són idees originals meves: resulta que el cardenal primat catòlic d’Anglaterra ho ha manifestat d’una manera semblant aquests dies. Fins i tot pot passar que Déu es faci present en qui el nega, mentre, en canvi, estigui absent de qui el predica.

Fa uns dies mentre buscava fonts per a una actualització d’un tema relatiu a la primera guerra mundial em vaig topar amb aquests dos textos.

Germans, camarades dels exèrcits francesos i els seus gloriosos aliats, ¡el Déu totpoderós està de la nostra part! Déu ens ha ajudat sempre en el nostre gloriós passat. Ell ens ajudarà altra vegada a l’hora de la nostra defensa. Déu és a prop dels nostres valents soldats en les batalles; ell aferma el seu braç i el fortifica contra els enemics. Déu protegeix els seus, Déu ens donarà la victòria.
(Discurs del cardenal Amette a Notre-Dame de París el 1914)

Poble estimadíssim de la nostra pàtria, Déu és amb nosaltres en aquest combat per la justícia al qual hem estat arrossegats malgrat nosaltres. Us ordenem, doncs, en nom de Déu, de batre-us fins a la darrera gota de la vostra sang per l’honor i la glòria del vostre país. Déu sap, en la seva saviesa i la seva justícia, que el dret està de la nostra banda, i ell ens donarà la victòria.
(Declaració conjunta dels arquebisbes de Colònia, Múnic i Essen el 1914.)

A la mateixa època un agnòstic dirigent socialista francès, Jean Jaurès va predicar tant al Parlament de París com a tothom qui el volia sentir contra la guerra i contra el seu sofriment inútil. Va ser assassinat per un exaltat nacionalista francès.

Qualsevol persona que llegeixi l’evangeli podrà comprovar que les manifestacions dels bisbes alemanys i del cardenal francès, ambdós de la mateixa comunitat catòlica, eren molt lluny del missatge de Jesús.

L’any 1914, Déu es va manifestar clarament en la veu de Jean Jaurès, màrtir de la pau. ¿No us ho sembla?

Límit

Joaquim Sala (La saviesa encerclada, 2007) conclou el seu llibre confessant, després de tota una vida dedicada a la filosofia, que la seva raó s’estavella de ple i no para d’alimentar més i més dubtes... (pàgina 289). D’altra banda reconeix que té un neguit existencial que el fa està despert i viu. Hi hagi o no transcendència, admet que la set no pot ser “desassegada”, ni les preguntes es poden “des-preguntar”.

Sala, doncs, reconeix, ja jubilat, des de la talaia de la seva vida, que la raó s’estavella en un límit insuperable. Em fa l’efecte que no cal ser filòsof per tenir aquesta mena d’intuïció davant les preguntes sobre el sentit o els sentits de la vida, preguntes que no podem “des-preguntar”. I m’imagino que els humans, sobretot els occidentals, en la seva intel·ligència inconscient acumulada des de milers d’anys –és a dir, en allò que anomenem intuïció—són ben conscients que el límit està ben establert i que res ni ningú amb les seves forces racionals el pot esberlar per cap escletxa. No endebades, el mateix Einstein deia que creia en el Misteri. Deia Einstein: l’experiència més bella i profunda que pot tenir un home és el sentit d’allò misteriós... percebre que darrer d’allò que podem experimentar, s’amaga quelcom inassolible als nostres sentits, quelcom d’una bellesa i d’una sublimitat que s’assoleix només indirectament i com si es tractés d’un pàl·lid reflex.

Exacte: enllà del límit, el Misteri que embolica d’alguna manera el que és i el que som. Si neguem el Misteri i només acceptem la raó i el seu límit, la conseqüència és el nihilisme i el relativisme radical. ¿Fins a quin punt avui el món occidental, ni que sigui inconscientment, no ha arribat a la lucidesa del límit i, per tant, a la convicció que en la vida hi ha una absència definitiva de sentit? Tot i que, com ens deia l’estudiant del post anterior, no solem viure la vida com si no tingués sentit, en el fons la seva absurditat ens pot alliberar de ser coherents. Aleshores tot s’hi val i el desordre en els efectes pot ser destructor. Una vida sense sentit, vista com a insuficiència permanent on regna progressivament més el mal que el bé i, a més, amb final cert de tragèdia, pot menar a la coherència del suïcidi.

El mateix Sala, malgrat reconèixer el límit, no perd del tot l’esperança. Tot i que pot ser que al final el no-res ens engoleixi, deixa una petita escletxa oberta a la possibilitat d’una sorpresa impensable, inimaginable, no sé si oberta a la Transcendència... (p. 289). Sala, d’altra banda, situa molt bé en una altre apartat del seu llibre el que suposa l’alternativa a la pura consciència del límit: la creença fonamentada. La fe no està exempta de raonabilitat, però cadascú és responsable des la seva “llibertat” per apostar, fer el salt, a la plena Transcendència, o bé quedar-se en una actitud escèptica (pàg. 166).

Així, doncs, cal acceptar d'una vegada per sempre que mai no sabrem amb certesa absoluta si la nostra vida té un sentit final. És raonable creure-ho, però com diu Francesc Torralba (El sentit de la vida, 2008), també hi ha raons per creure que vivim en un vaixell perdut enmig de l’oceà. Cal apostar.

Heus ací el que em sembla el repte final al qual tota persona ha de respodre a la seva manera i des de la seva radical llibertat: ¿faig un salt al darrera del mur amb l’esperança que Algú ens hi recollirà o em quedo on sóc, en el límit?

El salt és raonable. En tot cas, si ens quedem davant del mur, ja sabem quin pa s’hi dóna.

Sentències negres

M’ho vas ensenyar, desolat, ja fa molts anys, asseguts al bar. Es tractava de la llibreta que t’havia donat “X”, a tu, el seu professor de filosofia. Tenies la cara lívida i estaves molt amoïnat. “X” era el millor alumne que mai no havies tingut. Tot i el seu aire trist, t’impressionava la seva lucidesa, la seva intel·ligència, la capacitat polèmica, aquella implacable lògica que sempre deixava els seus companys sense paraules... i de vegades, segons em deies, també a tu mateix. Un bon dia et va donar una llibreta que duia a l’encapçalament un títol curiós: “sentències negres”. Et va dir no l’obri fins demà, si us plau... M’agradaria saber-ne el seu parer. I tu ho vas respectar. A l’endemà no va venir i a mitja tarda te’n vas assabentar: s’havia suïcidat fredament deixant també un escrit llarg als seus pares on els demanava perdó per les molèsties...

---Mira-t’ho—em vas dir mentre m’allargaves la llibreta--.

La vaig obrir amb angúnia i vaig començar-la a llegir.

Sembla que amb el mot lògica designem un invent. Amb el mot absurd descrivim una realitat. La vida és clarament absurda. La vivim, però, com si tingués sentit. L'absurd de la vida pot tranquil·litzar-te si l'arribes a fer interior. T'eximeix de ser coherent.

La persona humana és bàsicament una insuficiència que acaba tard o d'hora en desengany.

La democràcia és un error manifest perquè pretén igualar l'impossible. Malauradament no té una alternativa millor. La democràcia ens produeix la il·lusió de decidir en coses sobre les quals no hi entenem gens. Obliga als polítics a refinar imatges i llenguatges ambigus per satisfer el gust dels humans per ser enganyats.

Socialment parlant, d'ordinari, mai no tenim la culpa de res. La culpa la tenen sempre els altres.

La nostra societat és decadent. Precisament per això és lúcida.

La lucidesa sobre la condició humana de les societats velles les porta a no creure en res: d'aquí la individualitat, l'egoisme, el centrament de la vida en el present immediat, i la covardia col·lectiva.

Les societats lúcides i covardes s'han de conformar, tard o d'hora, a ser engolides per qualsevol fonamentalisme emergent.

La lucidesa social no es pot aguantar, històricament parlant, durant massa temps.

Una societat envellida com la nostra és lúcida: per això carda només per plaer, no té fills, es queixa dels impostos, no creu en res i fa de la indiferència militant una virtut que anomena tolerància.

¿Per què, racionalment parlant, s'han de tenir fills? ¿Quin plaer experimentem a responsabilitzar-nos per construir éssers que moriran i que tenen moltes possibilitats de sofrir mals immensos? ¿Com és que som tan cruels?

Com deia Gracián: "¿què es pot esperar d'una vida que comença amb els crits de qui la dóna i els plors de qui la rep?"

Bòsnia, Ruanda, els llits del Clínic plens de cancerosos terminals o sidòtics marginats, les piles dels sense sostre que dormen amb cartons al carrer, nens amb un voltor al darrera que espera pacientment el moment definitiu del banquet... ¿exactament de quina naturalesa és l'alegria pasqual?

Les societats lúcides, com la del temps de Marc Aureli o Adrià, com la nostra, no creiem en res perquè els déus ens han fugit i només ens han deixat petjades gegantines que, com a molt, transformem en poesia per passar l'estona.

La manca de fe apila, a poc a poc, tones de desesperació inconscient. Tard o d'hora esclatarà. Però no sé com. Ni on.

És evident que amb el dia a dia, moral de temps de guerra, tampoc no en tenim prou.

Vaig deixar de llegir perquè em venien glops creixent d'angúnia a cada paraula. Per curiositat vaig voler-li llegir el darrer pensament.

No, mai, no res, ningú.

Vaig tancar la llibreta i te la vaig tornar sense dir res. Vas beure un darrer glop de cervesa i em vas dir:

--I saps què és el pitjor?
--No --et vaig respondre--.
--Que tot el que diu a la llibreta, racionalment parlant potser no es pot demostrar, però podria, també racionalment, ser veritat.
--I què vols dir amb això?
--Doncs que potser aquest noi ha estat coherent.

I et vas posar a plorar.

Buidor

La lectura del llibre de Joaquim Sala, esmentat ja diverses vegades en aquest blog, ha reforçat la meva intuïció sobre un dels problemes que es troba a l'arrel d'una de les dificultats en l'educació dels adolescents actuals. Problema que pot explicar, fins a cert punt, el presentisme desbocat i el consum efímer dels joves i adults actuals.

Intueixo que el llarg recorregut de la filosofia occidental ha desembocat en una consciència molt fina tant dels límits de la raó com de l'ensulsiada definitiva de qualsevol veritat, fins i tot de qualsevol creença. I per tirar endavant en la vida, per pensar una mica en el futur, cal o bé creure o bé sentir algun tipus de passió dins les entranyes de l’ànima. Quan l’únic futur clar és la mort i els significats comuns s’han esvaït sense remei, només ens queda el present sense sentit. Aleshores les úniques respostes humanes, davant del buit, són l’evasió o viure el present sense projecte. Fins i tot, arribat el cas, com deia una alumna meva, crec que amb encert des del seu punt de vista, més val no pensar massa, perquè pensar fa mal de cap.

El mateix Sala ho reconeix. Des de la pura raó ja no podem confiar ni en la transcendència, ni en Déu, ni en el Proletariat; i des de l’experiència històrica tampoc no podem abandonar-nos a cap de les utopies regressives (nazisme) o progressives (comunisme, anarquisme...). Si això és així – i Sala així ho diu-- cal reconèixer que ens hem quedat sols. Ningú no ens pot garantir res. No hi ha cap Déu, cap Utopia, (...) cap gran metarrelat de la història com la hegeliana o la marxista que ens garanteixin una direcció, uns objectius, unes finalitats proposades. No hi ha cap projecte comú que ens porti a un món millor. (pàgina 262)

¿És veritat que vinc del no-res i m’encamino igualment al no-res?—es pregunta Joaquim Sala--(pàgina 290). No ho respon i sí, en canvi, reconeix que li atordeix tanta densitat complexa així com les transformacions tan ràpides que no donen temps a les nostres adaptacions. I no se’n descobreix cap finalitat amagada o objectiva. Només trepidacions en el buit (pàg. 291).

Si la situació humana col·lectiva a l'Occident és aquesta, la primera conseqüència és el buit del relativisme. D’una banda Sala nega el relativisme radical. Si totes les veritats són relatives, això vol dir que no existeixen, i si no hi ha cap veritat implica que no es pot donar la mentida ni l’error, que tot pot ser vertader i fals alhora; llavors el coneixement no pot avançar, no hauríem sortit de les cavernes primitives. (pàg. 165). Però, en canvi, en un altre lloc blasma una dimensió de les creences religioses quan diu de la filosofia que és un saber de combat silenciós i callat, enemiga dels dogmes i veritats absolutes i de les revelacions sagrades i intocables... (pàg. 219). ¿En què quedem? Si la inexistència de veritats absolutes ens hauria deixat a la caverna, com és que no ens hi hem quedat malgrat que el pensament s'hagi dedicat a lluitar contra les veritats absolutes?

La segona conseqüència de la buidor i del relativisme és el nihilisme, és a dir, la negació de qualsevol sentit o la impossibilitat de trobar-lo. No dic pas que els adolescents i adults joves, o no tan joves, del món d’avui hagin reflexionat i coneguin les filosofies postmodernes... D’alguna manera, però, la cosmovisió del món i de la vida s’estén entre els humans com un núvol mental inconscient i la seva acceptació es tradueix en actituds i conductes (com també es manifesta en el cinema i en altres vehicles artístics).

Així, doncs, d’alguna manera Sala referma en mi una convicció íntima tot i que ell no vagi en aquesta direcció: ¿com educar en la postmodernitat quan la història del pensament ens aboca a la buidor?

Podria acabar el post aquí. Però deixeu-me dir en què no estic d’acord amb la postmodernitat que em toca viure.

Crec que és una veritat absoluta que la vida humana és sagrada i que mereix una actitud de defensa a ultrança contra tota tortura i pena de mort; crec que som fills d’un mateix Pare i que això m’obliga a la lluita per la justícia, simplement perquè som germans. Crec que la confiança preval sobre la raó –la raó és útil perquè creiem prèviament que raona bé— i per tant em sento “condemnat” a esperar que la vida té un sentit i que, al final, la Història dels humans acabarà bé, entre d’altres raons perquè ningú no és capaç de viure la vida radicalment com si no tingués sentit. I, finalment, crec que el núvol invisible que dota de sentit cada pas de la nostra vida és l’amor i que en la mesura que la dimensió religiosa ens proposa estimar no veig per què ens hi hauríem d’oposar encara que no seguim algunes de les prescripcions detallades que puguin estar en contra de la nostra consciència.

Us ho ben asseguro: quan se sent la passió d’estimar, la vida agafa un sentit absolut. Ho deia un clàssic: dilige et fac quid vult, ‘estima i fes el que vulguis’.

Cavar la llavor

Rellegeixo aquests dies alguns poemes de Salvador Espriu, el poeta de la meva generació. Cantat per Raimon ens va arribar a l’ànima i, gràcies a ell, vam començar a comprendre què volia dir que algú o alguns havien viscut per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa.

Avui els ulls se m’han encantat en el poema XIV del Final del Laberint.

Cavava la llavor

al cor de la secada.

De sol a sol vinclat,

no puc ja redreçar-me.

Obria a cops de pic,

en el record de marbre,

un clot on ben colgar

les mortes esperances.

Treballo durament

en àrides paraules.

S'agosta la cançó,

quan provo d'entonar-la.

Aprofundia el pou

del vident que m'esguarda.

No dormen mai els ulls

fixos al fons de l'aigua.

Segons m’han dit, Espriu va escriure aquest poema en els primers temps del franquisme, quan tota esperança de redreçament de la llengua i del país era literalment inexistent. Tot semblava perdut. Malgrat tot hi havia qui, contra tota esperança, cavava la llavor de sol a sol; fins i tot colgava esperances mortes. I treballava amb paraules àrides... sense veure-hi cap futur perquè la cançó se li moria tot just quan provava que sonés...

Espriu va morir el 1985. O sigui que va poder veure que algunes cançons començaven a entonar-se i que salvar els mots i treballar de sol a sol amb àrides paraules havia servit d’alguna cosa davant els genocides culturals que van intentar per tots els mitjans que el català quedés reduït al ghetto familiar.

¡Quin disgust no tindria el poeta si contemplés avui la sorda rancúnia que han covat sempre contra aquesta petita llengua nostra la prepotència del nacionalisme espanyol més excloent! ¿Què pensaria, astorat, en veure intel·lectuals brillants, i fins i tot progressistes, opinar clarament que l’única llengua que es pot i s’ha d’imposar és la castellana i que la nostra cal protegir-la, sí, i s'ha d'estudiar però només para ser cortés con el vecino? ¿Què pensaria si veiés el partit de la dreta espanyola en massa apuntar-se a aquest genocidi lingüístic il·lustrat? ¿No emmudiria davant de mentides tan greus com les del prohom socialista que ha dit sense embuts que a Catalunya es persegueix els castellano-parlants con la ayuda de charnegos redimidos como Montilla o Chacón?

Malgrat la nostra feblesa i malgrat els cants de sirena d'alguns catalans que senten un estrany autoodi, malgrat les mentides i les injúries, ni que sigui de manera silent i tossuda, cal continuar cavant la llavor.

Un diagnòstic

El professorat de Secundària amb qui coincideixo en la meva vida professional sol dir-te que el seu alumnat està poc o gens disposat a adquirir hàbits de treball, costa molt centrar-los l’atenció, tenen serioses dificultats per concentrar-se en una feina seguida, presenten una actitud relativament apàtica davant de l’estudi i, sobretot, són gairebé incapaços de ser constants. La contenció en tots els àmbits –des de mantenir el silenci degut sense interrompre la intervenció d’un company fins a altres aspectes de la vida social escolar—brilla per la seva absència. Tots aquests trets són clarament exposats i sistematitzats pel professor Joaquim Sala en el llibre que vaig esmentar en el post d’ahir.

Sempre hi ha hagut alumnes amb alguna o totes aquestes característiques. El que és nou és el fet que aquest fenomen d’actituds negatives davant l’aprenentatge, si més no amb el sistema clàssic, s’hagi gairebé generalitzat. Lògicament, tot i que el professorat de què disposem té ja una llarga experiència, el fenomen és nou. I no té, ara com ara, una solució fàcil.

El fenomen, a més, és relativament recent. Personalment situaria el canvi al voltant de la dècada dels 90, quan es comença a generalitzar l’ordinador personal, apareix el mòbil, els videojocs i l’acceleració d’alguns canvis socials o econòmics. Quan en el període precedent es donaven aquestes actituds, la societat, més homogènia, contribuïa més activament en la construcció dels valors que envolten l’educació. Ara això, ja no és així.

Considero que els responsables d’aquestes actituds que, en la meva opinió, perjudiquen a mig i a llarg termini tota la societat, no són els alumnes. Aquests, a partir de l’ús de raó, haurien d’haver estat educats en la responsabilitat i, per tant, no haurien d’haver viscut la pràctica impunitat davant els actes incivils o negatius que realitzen en privat o provoquen públicament. Això no ha estat i no és així. Per això només entenen de drets (dir el que volen i quan volen i com volen, no em toquis l'ordinador, no violis la meva intimitat, etc.), però no pas de deures. Som els adults els que hem assistit atònits a l'esberlament del principi d'autoritat (que no cal confondre amb l'autoritarisme). Som nosaltres els responsables de recollir els fruits que ara tenim al davant. ¿Per què s'horroritza el pare que descobreix que el seu fill adolescent fuma porros, si ell va ser el primer que va començar a "trencar" l'educació per a la salut fumant-ne com si es tractés d'un valor positiu, modern i rebel?

L’alumnat d’avui neix en un ambient aclaparadorament consumista i és estovat amb missatges caòtics, continuats i contradictoris que provoquen disersió. La possessió de molts aparells excitants (videojocs, mòbils, motos, etc.) intensifica aquesta dispersió en una edat en què són més volubles i estan més indefensos davant les agressions de l’ambient. Tenen de tot i, sovint, també passen de tot sense que ningú no els posi un límit. S’enganxen a l´últim crit de les modes dels vestits o de les músiques, reclamen emocions fortes i totes les fonts d’informació que els arriben i consumeixen els parlen d’ídols que triomfen sense esforç. Com deia un anunci televisiu recent sembla que el seu valor dominant sigui ho veig, ho vull, ho tinc... I, podríem afegir: i un cop utilitzat ho llenço.

Les famílies, a banda de les seves crisis d’estabilitat, de les hores que els cònjuges passen a la feina, etc. tampoc ho tenen fàcil. Abans, a les cases hi havia un únic aparell de telèfon i si algú trucava per parlar amb el fill o la filla tothom ho sabia. Fins i tot era difícil mantenir un cert grau d’intimitat. Si arribava una carta a la bústia, tota la família, o si més no el qui rebia la correspondència, sabia de qui era. Això s’ha acabat. Ja no sabem amb qui parla el fill o la filla, no sabem amb qui es comunica (ho fa amb el Messenger o amb el mòbil), pot baixar marcant un número qualsevol vídeo pornogràfic amb el seu telèfon i, sobretot, no disposem d’un codi moral mínim col·lectiu consensuat pels adults. Aquells valors que il·luminaven la vida personal ja no són socials. Ja pots dir a casa que una cosa no està bé, que si la televisió en els programes d’entreteniment de més audiència o en l’ambient d’una altra casa es valoren positivament, el que vols evitar en l’educació dels propis fills resultat molt més difícil d’assolir. Com deia el professor Marina, per educar cal la tribu sencera. Si la tribu emet missatges i codis diferents, el resultat és, com a mínim, la dispersió que probablement pot derivar cap un relativisme radical.

Finalment també cal dir que vivim una contradicció de difícil solució. D’una banda estem immersos en una societat que es mou vertiginosament sempre a remolc del curt termini, del ara i aquí. Es persegueix el rendiment i la utilitats immediats en un marc de pressa, de rapidesa i d’inestabilitat social. L’escola i el model d’ensenyament –crec que ara com ara no hi ha alternativa i, si existeix, no la conec—no encaixa en aquest marc, ja que els resultats i els rendiments de l’aprenentatge són a llarg termini. L’adquisició de coneixements precisa lentitud i constància, dos valors allunyats del marc ordinari de l’adolescent.

Per resoldre totes aquestes dificultats, les propostes i teories educatives que hem posat en pràctica del 1992 ençà no han estat encertades, si observem sense prejudicis els resultats, tant en coneixement instrumental –expressió—, conceptual o en l’àmbit dels valors. En aquest darrer camp les notícies dels mitjans són inequívoques: cada cop més l’alumnat adolescent fuma substàncies cancerígenes o cannabis, o és més alt el percentatge que s’emborratxa els caps de setmana o bé els qui consumeixen cocaïna. ¿De què han servit les unitats didàctiques i els esforços dedicats a la famosa “educació per a la salut”?

Dels models educatius i d’aquestes reformes que vénen i van l’una darrera l’altra, i de la seva inadequació al nou marc social o a corregir-ne els efectes negatius, en parlaré, en tot cas, en una altra ocasió.