Conductisme

Sóc del parer que un professional de l'ensenyament, sigui mestre d'infantil o de primària, de secundària o d'universitat, de cicles formatius o de formació permanent hauria de posseir coneixements sòlids sobre teories de l'aprenentatge. I hauria d'estar constantment al dia del que es va descobrint sobre com les persones aprenem al llarg de la vida. Al cap i a la fi un professor o mestre és aquell o aquella que té la capacitat --avui en diríem la "competència"-- de fer que una informació sigui susceptible de ser apresa i transformada en coneixement per un grup concret de persones en un context determinat. És així de senzill, i, alhora, així de complex. El nucli dur de la professió d'un mestre o professor, doncs, és presentar una informació, proposar les activitats individuals i realitzar interactuadment les col·lectives perquè un grup de persones, que anomenem alumnes, aprenguin.

De fet amb la nostra manera d'ensenyar o, simplement, de comunicar-nos amb la intenció que un altre entengui o aprengui una informació i la pugui transformar en coneixement ja manifestem disposar d'una teoria de l'aprenentatge encara que no en siguem conscients. ¿Estem, però, al dia, conscientment, de com aprèn l'espècie humana? ¿Proposem la informació i les activitats per aprendre de forma coherent d'acord amb aquesta teoria? Em temo que no.

Una de les teories de l'aprenentatge més menystingudes és sens dubte el conductisme. Tothom la mensyprea, d'una manera especial els qui no han llegit Skinner... i, tanmateix, com va dir agudament el psicòleg Ignacio Pozo (Teorías cognitivas del aprendizaje, 1989) "el conductisme gaudeix de bona salut". Especialment en la pràctica de molts dels qui el blasmen.

El conductisme sosté que el que passa a l'interior de les persones no es pot conèixer i que només pot ser objecte de coneixement científic en educació la conducta observable. Per conducta s'entén qualsevol canvi que es produeix ni que sigui a l'interior de la persona --inobservable-- però que té una manifestació externa observable. Així, per exemple, algú que està fent càlcul mental està realitzant una conducta, la qual es pot manifestar clarament en la resolució d'una tasca (la resolució d'una multiplicació, per exemple). Aprendre, doncs, no és altra cosa que un canvi de conducta permanent motivada per haver passat una o més experiències. El mestre o professor és un professional que és expert a dissenyar, presentar, realitzar i avaluar una sèrie d'experiències ordenades amb la finalitat d'assolir un o més objectius observables.

Segons el conductisme cal reduir les experiències a un seguit de tasques mínimes, la realització de les quals de manera positiva ha de produir una recompensa. És la famosa equació E-R (estímul, resposta). A un estímul d'activitat per aconseguir un canvi de conducta --la tasca-- correspon una resposta, sigui un premi o sigui un "càstig" (com, per exemple, tornar a repetir la tasca o fer-ne més de més senzilles). Una de les coses més sorprenents d'aquesta teoria és que aplicant el que diu, molts realment aprenen. Els cognitivistes ho reconeixen també tot i que critiquen, i crec també que amb bona part de raó, que l'explicació de l'aprenentatge no és la que teòricament exposen Skinner i els seus successors.

Vénen a tomb totes aquestes consideracions perquè el conductisme, com a pràctica, avui sona a caspós i, si s'esmenta, és només per criticar-lo, bandejar-lo o qualificar una forma de fer com a negativa i errònia d'entrada. Basta dir que una manera de fer és 'conductista' perquè en determinats ambients ja ni es prengui en consideració el que es fa.

Doncs bé, per motius que ara no són del cas, he hagut de seguir durant l'any l'evolució d'una malaltia d'un parent jove: anorèxia. Aquest parent ha hagut de ser internat a un hospital on tota una colla d'adolescents anorèxics són sotmesos a una teràpia fonamentalment de E-R. Si mengen i, sense trucs, augmenten setmanalment el pes previst individualment, poden sortir el cap de setmana, o poden deixar la "reclusió" en un horitzó de temps determinat. Si no incrementen el pes, senzillament són "castigats": no surten, ni albiren el moment de deixar la "reclusió". Evidentment hi ha més tractament individualitzat, teràpia amb els pares, medicacions, etc. Però el nucli del "canvi de conducta", d'aprendre a menjar el que els cal, no deixa de ser un sistema estrictament conductista. I és una sistema que funciona: tard o d'hora els adolescents tornen a menjar i poden sortir de la "reclusió" curats. Uns adolescents, val a dir, que no estant acostumats ni familiarment, ni socialment ni en els centres educatius a experimentar el progrés del seu coneixement per E-R.

¿No tindria avui també, a més dels resultats en la instrucció, un sentit moral, és a dir, educatiu reconèixer que per aprendre el conductisme ha aportat idees importants? Tant socialment com en el món de les institucions educatives, ¿no seria positiu que si les coses es fan bé hi hagi premi i si es fan malament o no es fan quan s'han de fer, la persona que s'ha de formar experimenti a través del "càstig" que els fets, si són erronis o moralment innaceptables, tenen conseqüències?¿Tindríem tants analfabets morals com tenim avui?

Pusil·lànime

Després d'una de les meves habituals faltes de coratge em vas etzibar:

--Ja n'arribes a ser, tòfol, de pusil·lànime!

Vaig entendre de seguida que "pusil·lànime" era antònim de coratjós. Però no sabia ben bé què volia dir. A casa vaig consultar el diccionari. Pusil·lànime vol dir exactament 'tímid i d'ànim feble'. Vaig adonar-me que l'adjectiu em qualificava perfectament. M'havies dit "pusil·lànime" i tenies tota la raó. Així, sense embuts, ho sóc. I podies dir-m'ho perquè tu no n'ets. Jo t'he vist enfrontar-te a tota una senyora assemblea d'estudiants d'Història des de la taula que la presidia. I no et va tremolar la veu i vas saber què contestar en tot moment. Jo també era a la taula i hauria pagat per no ser-hi de malament que m'ho vaig passar. En acabat em vas dir que aquestes situacions més aviat t'excitaven (a mi més aviat m'ensorren).

A tots ens agradaria tenir una personalitat completa que encarnés totes les virtuts. Però això no és possible. I en no ser possible ens crea una certa incomoditat perquè just ens plauria ser el que no som, especialment en tot allò de positiu. Atesa, doncs, aquesta impossibilitat de perfecció no veig altre camí que reconèixer el que un és. A partir d'aquí em fa l'efecte que el més rendible per a les emocions de cadascú és aprendre, en primer lloc, a gestionar les pròpies limitacions. Així, per exemple, convé evitar tot allò que essent prescindible ens fa sentir malament per timidesa o com a conseqüència de tenir l'ànim feble.

En segon lloc convé identificar de manera clara allò que és imprescindible i exercitar-se per saber que cal superar la timidesa i la feblesa per fer allò que cal fer. No és fàcil, però no conec altre camí que exercitar-se una mica per poder respondre davant de les necessitats reals, quan no pots girar la cara cap a un altre costat o no pots escapolir-te de la responsabilitat que et pertoca.

També cal saber que en el defecte hi ha el germen de la virtut. La feblesa ens pot fer sensibles i comprensius i, ves a saber si ens dóna una capacitat especial per estimar.

Envejo els qui tenen coratge. Com a tot covard m'agradaria ser valent. Tanmateix convé no oblidar que en cada virtut hi nien també possibles defectes. I així, aquell que és coratjós pot derivar fàcilment cap a la incomprensió de les febleses dels altres, a ser insesible, i, en casos de deriva greu, identificar el seu coratge amb amb un orgull gairebé insuportable.

Pel que fa als tímids i d'ànim feble ens pot anar bé l'escena de la novel·la de Bernanos, Diàleg de Carmelites. Durant la revolució francesa un claustre femení de carmelites vota si s'han d'escapar de la persecució dels revolucionaris o bé s'han de mantenir en el monestir a desgrat de sofrir violència amb tota certesa. L'abadessa vol que la resolució sigui per unanimitat. Voten amb un bola blanca (el sí) i una de negra (no). En comptar les boles n'apareix una de negra... per tant la decisió ha de ser marxar i allunyar-se de la pesecució que és a punt d'arribar. Però quan s'està a punt de prendre aquest determini un monja jove, obre la mà, ensenya la bola blanca i demana perdó per la seva covardia.

Confessa en públic que està xinada de por. I aleshores els diu la frase que a mi em va impressionar des del moment que la vaig llegir:

-- Potser Déu m'ha volgut covarda com a d'altres els ha fet coratjoses.

Identitari

El president Montilla, el meu president --perquè no en tinc d'altre-- ha afirmat, segons els diaris, que la causa de la decadència de les infrastructures a Catalunya és el resultat d'haver perdut el temps en el passat sobre el debat identitari i sense que els anteriors governs s'haguessin preocupat dels problemes reals de la gent. Que el meu president, el president del meu país, digui el mateix que el senyor Gallardón, Ciutadans i fins i tot la Falange sense aportar cap argument i cap dada m'ha omplert el cor de tristesa. Em temo que si no hi hagués hagut debat identitari avui no tindríem autonomia i el senyor Montilla no seria honorable president de la Generalitat amb capacitat de disposar d'un bon pressupost per intentar gestionar i resoldre els problemes reals de la gent.

Llegeixo també als diaris que el govern d'Espanya, del mateix partit que el president de la Generalitat, ha ordenat als mitjans de comunicació públics que procurin reforçar la identitat nacional d'Espanya a través dels seus programes i notícies. Crec que fins i tot s'ha convocat un concurs per millorar l'escut o emblema del govern amb aquesta finalitat.

Jo no hi tinc res a dir. Em sembla molt bé que els espanyols facin els debats que vulguin sobre la seva identitat. Gràcies a aquesta identitat, si compareu el mapa de carreteres de Madrid amb el de Barcelona el 1985 i el 2007, veureu com la seva capital ha millorat enormement, molt més que la nostra. El seu debat i pràctica identitària bé que als ha benficiat, oi?

Només em preocupa una cosa, ¿si el debat identitari es porta a terme precisament per disposar de més competències i més recursos per resoldre els problemes de la gent --sanitat, educació, infrastructures, seguretat...-- què té de dolent? Per què ells poden tenir un debat identitari i nosaltres cada cop que aixequem el dit per preguntar ens hem de sentir aquesta erupció comuna de condemnes?

No, no penso parlar massa de política al bloc. I si avui en parlo és perquè les declaracions del meu president m'han inundat l'ànima d'una oceànica tristesa.

Finlàndia

És motard i va voler efectuar un viatge damunt la moto des d'Espanya fins al Cap Nord. En el trajecte va passar per Finlànda on va cometre una infracció de trànsit en una carretera. En pocs minuts van aparèixer dos policies que el van dirigir a una mena de roulotte.

Ell només parlava espanyol. Però això no va ser cap problema ja que en uns deu minuts per telèfon havien aconseguit un intèrpret que es va encarregar d'anar traduint els diàlegs. En el decurs de les preguntes que li feia la policia el motard es va estranyar que li demanessin els ingressos anuals i el nombre de persones que tenia al seu càrrec. Resulta que a Finlàndia les persones que cometen una infracció de tràfic són multades no pas amb una xifra estàndar vàlida per a gent rica i per a gent pobra, sinó que hi ha una gradació segons la renda de cadascú i el nombre de persones que té al seu càrrec. No es considera just i equitatiu que les multes siguin de la mateixa quantitat per a un persona que té més possibles que una altra.

Fet els aclariments i després d'haver-li indicat a quins bancs havia d'anar a ingressar l'import de la multa, el nostra motard va continuar el seu viatge cap al Cap Nord...

Diuen que l'educació a Finlàndia també funciona. ¿Curiós, oi?

Genocidi

Tomàs Capdevila, 33 anys, vicari de Sarral, setembre de 1936. Detingut, torturat –li van tallar la llengua, li van buidar els ulls i li van tallar els genitals—i mentre tocaven les onze de la nit en el rellotge del poble—va ser assassinat amb onze trets de pistola arran del cementiri.

Les tres germanes Fradera –Carme, Rosa i Magdalena--, religioses del Sagrat Cor, juliol del 1936. Prèviament violades amb els canons de les pistoles i amb troncs d’arbres, foren assassinades en un bosc a la vora de Lloret de Mar.

Sanatori de Calafell, dedicat a l’atenció dels infants malalts, regit pels germans de Sant Joan de Déu. 31 de juliol de 1936. Dos novicis i tretze germans són detinguts pel comitè de Vilanova i duts en un camió a aquesta població –-després d’haver-los fet un simulacre d’afusellament a la plaça de El Vendrell—. Duts al cementiri vilanoví són afusellats.

Francesc Castelló i Aleu, químic de l’empresa Ercros, Lleida. Tot i ser soldat, detingut amb set companys més el 20 de juliol de 1936 pel comitè que governava la ciutat. Acusat de feixista perquè a casa seva li havien trobat llibres per aprendre italià i alemany. Jutjat per un Tribunal Popular el 29 de setembre. Demostrat que els llibres eren necessaris per a la seva feina i que no era feixista, va ser tanmateix condemnat a mort i executat aquella mateixa nit. Única raó de la sentència: havia respost afirmativament que era catòlic.

I així fins als volts de 3.000 persones més de les quals 2.441 d’eclesiàstiques: 3 bisbes, 1538 sacerdots, 824 religiosos i 76 monges. Un de cada tres capellans va ser assassinat i si altres se’n van lliurar va ser perquè o bé es van amagar o bé van fugir. Són casos i dades extretes d’un dels llibres que he llegit aquest estiu: El silenci de les campanes, de Jordi Albertí, publicat per Proa aquest mateix any 2007.

Aquest historiador al llarg de 433 pàgines situa la persecució soferta per l’Església a Catalunya durant la guerra civil. Emmarca històricament aquest genocidi dins de la trajectòria de l’anticlericalisme contemporani –l’inici del qual situa el 1835—i procura també interpretar-lo. Les fonts utilitzades semblen fiables i la quantitat de detalls concrets que situa amb data, noms, cognoms, indrets, etc., crec que resulten inqüestionables. El llibre no està escrit, ni de bon tros, des de la perspectiva de la COPE, ni des de cap punt de vista fonamentalista. Fins i tot no queda clar que aquest historiador sigui cristià. No estalvia la responsabilitat històrica dels bisbes espanyols en el seu rebuig de la República ni el paper negatiu que sembla que va tenir Pius XI en les propostes de pau durant la guerra. Ni nega tampoc –ans al contrari—les brutals repressions institucionals del bàndols franquista ni deixa d’esmentar l’episodi de l’afusellament de 14 sacerdots bascos per ordre del general Mola per la posició del nacionalisme basc al costat de la República. Una cosa no treu l’altra.

Però no és del contingut del llibre, que m’ha esgarrifat i ha esfereït tot i que ja coneixia grosso modo els fets, sigui per l’apologètica franquista, sigui per la memòria popular viscuda a casa meva—de què voldria parlar. (Nota: mentre llegia el llibre i li comentava parts del seu contingut a la meva mare, que durant la guerra tenia pels volts dels 15 anys, em va dir que l’àvia Roberta, sa mare, la va portar a veure les mòmies desenterrades de les monges de les Saleses del Passeig de Sant Joan el 1936...). Jo no vull parlar del contingut del llibre. Vull parlar només de la necessitat de posar davant de nosaltres mateixos la memòria sencera del que va passar en uns temps que són a tocar, i qualificar-la com cal. I proposo que cal qualificar-la, sense embuts, d’intent de genocidi.

En sentit estricte “genocidi” és l’extermini d’un poble o d’una ètnia. Tanmateix el mot avui també serveix, matisadament, per indicar la voluntat d’exterminar un col·lectiu humà innocent o fins i tot una cultura. Recentment es parla de genocidi lingüístic, de genocidi cultural, etc. Utilitzo,doncs, la paraula genocidi per qualificar uns fets passats a Catalunya i entre catalans en els quals un col·lectiu determinat, bàsicament la CNT-FAI però no només, es va creure amb el dret d’exterminar físicament un altre col·lectiu l’únic delicte del qual era practicar una religió. I fer-ho a més per raons d’abstracció pura: l’Església era un enemic, com el capital i el militarisme. Era, és clar, l’enemic més visible i el més feble. No dic que no s’hagin d’entendre les raons d’un odi; el que crec que ha de quedar clar com a resultat de la investigació històrica és que uns éssers humans es van creure amb el dret d’exterminar físicament altres persones pel sol fet de pensar i practicar una religió. I que això no va ser un excés, unes arbitrarietats puntuals, el típic desconcert dels primers temps d’una revolució... No, va ser un intent de genocidi conscient, volgut i sistemàticament dut a terme.

Agradi o no agradi els fets són tan tossuts que no permeten ensucrar-los per cap cantó, especialment quan baixes de les estructures i causalitats socials –que mai no comprometen massa— a les persones concretes. No hi feia res que els assassinats fossin joves, dones, que atenguessin malalts, que fossin vells o en estat agònic (un sacerdot malalt que no es podia ni aixecar del llit, descobert pels milicians, va ser emmetzinat a casa seva mateix...). El fet de ser catòlic o religiós era motiu suficient per ser eliminat amb una absoluta impunitat. La voluntat de genocidi, a més, es mostra en la sacrofòbia. Els temples eren cremats, les campanes suprimides, els noms dels carrers i els topònims que contenien noms religiosos o de sants, canviats només per aquesta raó. No es va respectar ni el patrimoni artístic, ni els arxius, ni les biblioteques... L’extensió del fenomen, la sistematització de l’eliminació i la violència gratuïta, i fins i tot sàdica, mostren clarament que es tractava d’un intent de genocidi. No crec que es pogués esperar res de positiu des del punt de vista humà d’una ideologia social que justificava, emparava i realitzava impunement aquests actes.

Al meu entendre el genocidi és un instint obscur que nia, em sembla, a dins de l’ànima humana. Comença perquè el diferent molesta; després la molèstia es transforma progressivament en odi, si socialment es va situant el “diferent” o “l’altre” entre els “enemics” a través de la teoria i mitjançant la difusió de rumors que els responsabilitzen col·lectivament de tots els mals socials que es pateixen. Arriba el dia en què les circumstàncies històriques permeten eliminar el “diferent” abocant-li tot l’odi acumulat.

Hi ha hagut molts genocidis a la història. Al segle XX el més famós és el de Hitler respecte dels jueus; però n’hi ha d’altres que no cal oblidar com els dels japonesos respecte els ainús, la dels australians respectes dels tasmans (no en queda ni un!), la dels turcs respecte dels armenis, la de Lenin respecte de la burgesia (sabem avui que defensava la condemna dels tribunals a persones innocents pel sol fet que pertanyien a una classe social), la de Stalin respecte dels kulaks, la del Pol Pot a Cambodja, la dels tutsis respecte dels utus,...

En definitiva, cada cop que algú es creu amb el dret d’eliminar una persona només per la seva pertinença a un ètnia, pel color d’una pell, per ser membre d’una classe social o per adherir-se i practicar una religió..., crec que amb fonament se la pot qualificar de genocida.

Està bé i és molt positiu que desenterrem fossars de la guerra civil per refer la memòria silenciada, especialment la d’aquells que no van tenir oportunitat de construir-la. Però, com diu Jordi Albertí, la memòria dels pobles si ha de servir per a alguna cosa ha de ser de 360 graus. Només així podem optar a evitar-ne la repetició.

Admiració

Com cada matí, breu cop d'ull als diaris. Avui els tres que fullejo porten la mateixa notícia: la majoria dels nens i nenes actuals no volen seguir la professió dels pares. I el que és més sorprenent: la professió de futur que té més aspirants entre els nois és la de futbolista.

M'ha vingut al cap de seguida la hipòtesi del professor francès Michel Lacroix. En un dels seus llibres, El culte a l'emoció, que recomano vívament, afirma que un dels defectes del sistema educatiu francès ha estat l'igualitarisme. Per què? Doncs perquè, entre d'altres defectes, ha limitat i fins i tot ha anul·lat la pràctica de l'admiració entre els infants i els adolescents. I això és greu perquè els nois i noies que despunten en algun aspecte acadèmic o en alguna capacitat s'ho han de fer perdonar davant del grup o ho han de dissimular tant com poden. No està ben vist ser una persona motivada per estudiar, per fer esforços, per competir... En definitiva, entre infants i adolescents no es porta això de "ser admirat".

Gràcies als meus mestres i a la meva família jo he estat educat en l'admiració. No pas en la submissió intel·lectual a un lideratge qualsevol sinó a admetre com a superiors les parcel·les en què els altres són manifestament millors que no pas jo. De petit admirava el M.P. que sortia sempre primer al quadre d'honor; o la fina intel·ligència del J.X; la forma de jugar a futbol tan senyorívola del J. de P. a qui dèiem "pataxula" per la seva habilitat i intel·ligència en el joc...

Al llarg de la vida he admirat i encara continuo admirant els qui són més bones persones que no pas jo; sobretot els qui tenen paciència i es donen sense reserva als altres... i també els qui posseeixen habilitats que jo no tinc, sigui en la informàtica, en el dibuix,... admiro alguns dels meus col·legues per la seva saviesa, per la seva intuïció genial, per la seva capacitat de relacionar-se... admiro amics per la seva capacitat de gestionar grups humans, per la brillantesa i inventiva de les improvisacions de jazz amb els seus instruments, els guionistes d'històries increïbles, els autors de novel·les tan excel·lents com Les veus del Pamano, els científics enderiats a respondre preguntes necessàries per millorar les condicions de vida de la nostra espècie, els qui saben idiomes, aquells emprenedors que, podent ser funcionaris, han preferit jugar-se la cara amb el seu esforç per obrir i mantenir empreses de béns i serveis... i tants i tants d'altres...

Crec que aquesta admiració és sana i que és bo i rendible socialment educar-la des de petit. Crec també que els humans, tan limitats com som, necessitem admirar.I, és clar!, no podem admirar algú si el creiem igual, és a dir, si no el creiem superior en algun aspecte a nosaltres. Per això no m'estranya que, com que el nou sistema educatiu des de l'any 1990 prohibeix admirar cap company o companya de l'escola --no fos cas que els que se sentin limitats es frustressin-- l'acció de 'ad' 'mirare', és a dir de 'dirigir la mirada' a algú a qui es considera superior en algun aspecte s'adreci als cantants de moda o, sobretot, als cracks futbolistes, personatges a qui es ret culte públic, encoratjat, a més, per la quantitat de revistes, programes i espais que els hi reserven els mitjans de comunicació.

Potser per això no té res d'estrany que la professió de futur més estimada pels joves sigui la de futbolista. Bé, és només una hipòtesi.

Caducitat

--Tu, tòfol, en això estàs una mica caducat.

Caducat. M'ho has dit de bon rotllo, en el decurs d'una argumentació que pretenia precisament fer-me veure que la meva visió sobre una realitat actual no era l'adequada per jutjar una situació... En definitiva, m'has vingut a dir que m'havia encallat en una visió de les coses i que la feia servir per atorgar significat a aspectes d'ara que ja no eren com els veia. I quan una manera de veure les coses ja no explica bé el que passa, grinyoles.

Et ben asseguro que no m'ha sabut gens de greu. És més: he d'agrair-te haver trobat la paraula que designa una mica el que ja sento de tant en tant a propòsit de moltes coses del meu entorn. L'altre dia, sense anar més lluny, mentre em canviava al vestidor del gimnàs, tres joves que no crec que arribessin als 20 anys estaven embolicats en una conversa apassionada sobre... webs i sistemes de confegir-les. Durant més de deu minuts vaig estar escoltant-los sense entendre res. Si hagués tingut aleshores la paraula a mà, just en aquells moments jo mateix m'hauria autoqualificat de caducat.

Els anys d'una edat són simbòlics, ja ho sabem, i tant li fa 58 que 62 anys. Però no deixa de ser cert que als seixanta anys, en el millor del casos, ja em queda poca vida creativa i que les capacitats i funcions cerebrals van minvant inexorablement. El fotut de la qüestió és que la manca de creativitat, la dificultat d'estar al dia en tot el que preciso, la capacitat d'entendre i percebre el que és nou en els joves --d'acceptar-ho o de valorar-ho críticament si no m'agrada des d'un punt de vista ètic--no es produeix de cop sinó que es va produint de mica en mica. No caduquem de cop, com els iougurts, sinó que ho anem fent a poc a poc. A partir d'un determinat moment el que diem, el que pensem i el que valorem --lluny de ser l'antiga saviesa pròpia del consell d'ancians de la tribu-- va esdevenint carrincló, repetitiu i fins i tot patètic.

Davant d'això hi ha diverses possibilitats de les quals en destaco dues. Una: fer-se el jove, presumir constantment d'estar al dia en l'última tecnologia, acceptar totes les noves actituds pel fet de ser noves... La segona és el silenci i saber-se retirar a temps. I només parlar quan se't demana, si no és que tens vocació de profeta (i no és el meu cas).

I tanmateix, fins i tot a risc de ser titllat de caduc, no veig altra manera per a mi d'assumir la progressiva pèrdua de competències i de percepcions que la de ser fidel al que sento i al que penso. No crec que m'hagi de fer el jove per tapar les arrugues i les pelleringues de l'ànima; i tampoc no penso estar al dia de tot perquè sí i sense necessitat.

Em proposo fer el meu amb camí amb senzillesa, sense pretensions però amb fidelitat al que sento i penso a dins de l'ànima, amb el toc propi de tolerància de l'edat però amb la convicció que no he de deixar de ser el que sóc i sento només pel fet de saber-me progressivament caduc. Crec que a les noves generacions els seré més útil des del mur de frontó de les meves conviccions --que sé incompletes i que potser són errònies-- que no pas des del deixar fer i del somriure complaent a qualsevol de les propostes, pensaments i actituds que promoguin.

I sobretot intentaré estimar. Ja que, com deia el poeta, al final de la vida només se'ns demanaran comptes de quant i de com hem estimat.

1994

M'agrada escoltar de segons qui els relats dels viatges estiuencs. Jo no solc moure'm la qual cosa no vol dir que no m'interessi el que passa per aquests verals. Darrerament he escoltat amb atenció la descripció d'un viatger per Estònia.

De petit vaig estudiar a l'escola les tres nacions bàltiques i les seves respectives catpitals. Les situàvem en el mapa d'Europa, on encara constaven com a tals i no com a part de la URSS (en canvi no estudiàvem ni sabíem de l'existència d'Ucraïna, de Bielorússia o de Geòrgia). Recordo que el mapa penjat a la paret amb el qual apreníem les nacions i capitals d'Europa encara tenia una taca verda sobre l'actual Txèquia, del mateix color que Alemanya. Eren els anys cinquanta i pocs i al meu cole encara no havien canviat els mapes dels dies abans de la segona guerra mundial.

Més endavant ja vaig saber que aquestes repúbliques bàltiques van ser independents gràcies a la teoria de les nacionalitats del president Wilson des del 1918 fins al 1939. Aprofitant el pacte germano-soviètic signat per von Ribbentrop i Molotov, quan Polònia va ser envaïda pels nazis ho va ser també per part dels comunistes. Stalin no en tenia prou amb Polònia i com un tzar roig va aprofitar l'avinentesa per ocupar militarment les tres repúbliques bàltiques i Finlàndia. Finlàndia s'hi va resistir amb ongles i dents, i amb eficiència, i només li va poder arravassar la Carèlia.

Estònia torna a ser avui un estat independent. Té bandera, himne nacional, sobirania i exèrcit propi. A la població russa de la República els obliga a passar un examen de llengua estònia i a saber l'himne nacional per concedir-los la ciutadania estoniana. Estònia, gràcies a tenir estat propi, és algú ara en el concert de les nacions, membre de ple dret de la UE. Va tenir la sort que els russos no hi van invertir ni un duro, amb la qual cosa les parts antigues de les seves poblacions s'han matingut igual i, amb una mica de restauració, són ara un atracció turística de prime ordre. No arriba en total als 2 milions d'habitants. Qui ho diu que per tenir estat propi i per tenir una llegua reconeguda a la UE cal ser gran d'extensió i amb població nombrosa? Estic convençut que si Catalunya fos com ara Estònia aquesta decadència i deixadesa que vivim no hauria arribat a tant.

En el breu resum històric d'Estònia, que redacten en anglès les aerolínies estonianes, conclouen amb una frase sorprenent: ...les últimes tropes russes van abandonar el país l'any 1994 data de la fi de la segona guerra mundial a Estònia.

¿Quan els llibres d'Història podran dir que entre nosaltres s'ha acabat la guerra de 1714?

Secrets

M’agrada llegir llibres sobre l’època del franquisme que estiguin sòlidament basats en fonts inèdites i que expliquin el que jo vaig viure però no vaig veure. (Només vèiem el que els convenia). El franquisme el vaig començar a viure de manera conscient des de principis dels anys 50, quan en el parvulari de la senyoreta Rigola, propietària del “Liceo Montesori” ubicat en un principal del carrer Diputació de Barcelona, vaig preguntar qui era el senyor de la fotografia penjada a la classe blava al costat del crucifix. Em van dir que era Franco i que manava a Espanya.

Durant la dècada dels 50 vaig anar fent conscient el personatge i la situació. Així, per exemple, una de les fonts que martellejava cada dia la seva presència eren els crits rituals de “Viva Franco, arriba España” amb què es posava punt i final al “diario hablado” de “Radio Nacional” que era obligat de passar per a totes les emissores a dos quarts de tres de la tarda i a les deu de la nit. El pare escoltava cada dia les notícies mentre dinàvem. Ho recordo vivament perquè havíem d’estar tots callats mentre “feien les notícies”. Jo no entenia res del que deien però sí el crit ritual del final.

Recordo també diverses escenes sobre el franquisme en la meva més tendra infantesa com, per exemple, la visita del president Einsenhower el 1959. Quan jo era infant i adolescent les fonts icòniques es reduïen a la portada de La Vanguardia i al NO-DO, de visió obligada en el cinema. Quan jo era petit, l’àvia Roberta em venia a buscar a l’escola tots els dijous –el dia que fèiem festa per la tarda ja que el dissabte teníem escola tot el dia— em portava a dinar a casa seva i, en acabat, em duia al Publi, l’únic cinema de Barcelona que feien sessió de dibuixos animats. M’empassava el NO-DO on sempre sortia aquest personatge que manava tant, en clau laudatòria òbviament, i després passaven quatre –només quatre— dibuixos animats. En aquells temps, no m’arribava cap altre imatge de res que s’esdevingués fora del clos de la família. La fotografia de l’abraçada entre el president dels EUA amb el dictador va sortir a tots els diaris i a tots els NO-DOS. I va ser objecte de comentari dels “grans”. Semblava que d’alguna manera –jo aleshores no ho entenia—Espanya canviava de bàndol i antics enemics passaven a ser amics i aliats.

Així, doncs, tot el que fa referència a la guerra i als primers anys del franquisme per a mi és història rigorosa (vaig néixer el 1947). Una història, però, molt condicionada per la memòria familiar. El pare va ser sergent dels republicans durant la guerra civil –tenia 21 anys el juliol de 1936—i va fer tota la guerra; va participar en la batalla de l’Ebre –va ser dels pocs supervivents de la seva companyia— i quan va passar a França, derrotat, va conèixer els camps de concentració d’Argelés. En tornar va fer un altre cop el servei militar amb el nou règim i va estar d’un no res que l’envien a Rússia amb la “División Azul”. En total tres anys de guerra i tres de servei militar a Madrid. Jo no vaig viure ni la guerra ni el primer franquisme però a casa vaig sentir parlar sovint al pare i als oncles de la guerra, de la trobada d’Hitler i Franco a Hendaya, etc. Recordo que a casa sempre s’havia donat per bona la versió oficial segons la qual Franco va enganyar Hitler i ens va lliurar d’entrar a la Segona Guerra Mundial.

De gran, doncs, sempre m’ha agradat llegir llibres d’història i memòries dels personatges rellevants de l’època per confirmar, rebutjar o entendre què era el que realment passava al darrera d’allò que ens deien. En definitiva què passava de debò fora del teatre. No sé per quina raó sento una autèntica passió per assabentar-me del què va passar realment en aquests períodes –la guerra civil i el franquisme— i, en la mesura del possible, entendre els motius de fons que expliquen per què va passar el que va passar i no una altra cosa.

Durant aquest estiu he tingut l’oportunitat de llegir Los secretos del franquismo de Eduardo Martín Pozuelo (publicat a Libros de Vanguardia, Barcelona, 2007). És un llibre dens de més de 300 pàgines escrit per un periodista d’investigació a propòsit de la desqualificació dels arxius del Departament d’Estat dels EUA que es corresponen al període cronològic del franquisme. El llibre l’he llegit amb molt poc temps perquè m’ha xuclat l’interès des de la primera pàgina. No hi ha cap descobriment sensacional però sí que s’aporten moltes fonts que fins ara no es tenien a l’abast i s’introdueixen molts matisos en les coses que ja sabem.

M’ha encuriosit particularment el fet que la trobada d’Hendaya amb Hitler i amb Mussolini a Bordhigera continuen sense disposar de proves concloents per deduir-ne l’autèntica intenció del dictador. Els documents diuen ben clar que Franco vol entrar en la guerra, que hi entrarà, que està moralment al costat d’Hitler però... que no hi pot entrar fins que no rebi ajut econòmic i militar d'Alemanya... No podem saber si això era una tàctica dilatòria, o si no s’entrava a la guerra perquè realment no es podia (Espanya estava econòmicament destrossada i no hi havia manera de disposar d’un exèrcit amb cara i ulls) o que si les coses haguessin anat més a favor d’Hitler hi hauríem entrat (si més no conquerint Gibraltar). Sabem que Franco estava molt preocupat perquè els aliats no li prenguessin les Canàries... però de la nova documentació no en surt res de massa concret. Les interpretacions continuen essent lliures (si més no a partir d’aquesta documentació).

També m’ha agradat saber que a partir d’ara en els llibres d’història podrem puntualitzar simbòlicament el moment i el document inicial en el qual consta que els EUA s’interessen per Espanya i decideixen no forçar el canvi de règim, ans al contrari, la volen com a aliada perquè els surt anticomunista gratis. No va ser l’any 1959 –data de la visita d’Eisenhower—sinó que el canvi ve de molt abans.

El canvi de perspectiva nord-americana sobre Espanya va procedir dels militars que s’encarregaven de la defensa d’Occident davant d’un possible atac de Stalin sobre Alemanya i França des de les seves avantatjoses posicions a l’Europa de l’Est. Els militars occidentals es miraven Espanya amb ulls professionals i no pas polítics. Ara sabem que el primer document –inèdit fins avui— que ens permet trobar simbòlicament el punt d’inflexió porta la data de 8 de maig de 1950. Aquest dia va arribar al damunt de la taula del president Truman un nota de l’almirall Connelly, comandant en cap de les forces de l’Atlàntic oriental i del Mediterrani, en la qual s’al·legava que Espanya era imprescindible per a la defensa d’Occident i que calia ràpidament trobar un mecanisme per aliar-s’hi, bé aïlladament o bé com a membre de l’OTAN. I que calia trobar la via política per fer canviar l’opinió de britànics i francesos sobre la negativa de tenir tractes de cap mena amb el règim franquista. Una ofensiva soviètica sobre Alemanya i França no es podria aguantar enllà dels 15 dies. Calia disposar d’una plataforma a la reraguarda per reorganitzar el contraatac i que servís de cap de pont des dels EUA. I aquesta funció només la podia complir amb la tècnica militar de l'època la península Ibèrica.

Així, doncs, allò que vèiem -- data de la signatura del tractat militar dels EUA amb Espanya del 1957, o la visita d’Eisenhower el 1959—escenificava de fet una decisió provinent dels militars d’uns quants anys abans que no coneixíem.

Trinity Church (i 4)

A mesura que se m’acosta l’hora de retre comptes a l’Altíssim i d’esperar la seva misericòrdia gratuïta més que no pas la justícia estricta d’una vida, la meva, més aviat feta de petits i grans egoismes, sento dins de mi un increment progressiu de la Fe. No pas per mèrit meu, certament, sinó perquè d’una manera o altra aquesta Fe em posseeix. Deu ser allò de la vella escolàstica segons la qual la Fe és un do gratuït de Déu, auctoritas Dei se revelanti... No sé si el dóna a tothom, sembla més aviat que no, segons que es pot observar... però en tot cas a mi, malgrat els meus esforços per treure-me-la del damunt em té ben agafat... I estic profundament agraït d’aquest do...

Aquesta adscripció a la Fe és la que em feia mal el dia anterior; a l’endemà, a dins de l’església episcopal, em semblà identificar-ne el motiu.

Ut unum sint

Un dels senyals profètics, per a mi indiscutible, del papa Joan Pau II, ha estat la seva encíclia Ut unum sint, ‘que tots siguin U’, publicada el 1995. En aquesta encíclica, “escandalosament”, proposava a les esglésies cristianes que suggerissin camins d’apropament per tal que, fins i tot adaptant el ministeri petrí i renunciant al que no fos essencial en l’exercici del papat, es pogués trobar un camí ecumènic de trobada i d’unitat... Havien passat 10 anys i, com s’ha pogut veure, això ha estat un foc d’encenalls que de moment no ha comportat cap pas endavant. Les esglésies reformades, si més no algunes, admeten l’ordenació femenina, no creuen en els sants, tenen una eclesiologia diferent més d’acord amb els signes dels temps que corren... i és clar, si d’una banda diem que ens volem unir i de l’altra ens neguem sistemàticament a “democratitzar” el govern de l’Església continuant pel camí de minories cooptades a la cúspide de la jerarquia, negant l’ordenació femenina –quan no sembla que hi hagi arguments teològics i bíblics seriosos per oposar-s’hi segons he sentit dir al mateix bisbe Deig en públic o al cardenal Arns fa només tres anys— i ens entestem a fer sants a dojo... doncs això del “unum sint” quedarà per a les kalendes gregues...

He viscut sempre a Catalunya. I en el meu país o es té fe o no se’n té. (Més aviat no se’n té...). Però no et trobes ni convius amb una església cristiana diferent a cada cantonada... I a Boston, en canvi, hi ha una església cristiana gairebé cada cinc-cents metres que predica un o més matisos diferents de la fe en el missatge de Jesús... ¿tan diferents som com perquè hàgim de tenir-nos distàncies, ex-comunions mútues i fins i tot menyspreus? Imagino un asiàtic o un africà, dotats simplement del sentit religiós natural, que a Boston se sent interessat i convençut pel missatge de Jesús en llegir l’Evangeli... ¿no es tornaria ximple en observar les diferents confessions?

Era dins d’una església episcopaliana. Els episcopalians no són altra cosa que els anglicans dels EUA que reconeixen el primat del bisbe de Canterbury. Però un primat en la comunió, un “primus inter pares” (com ho fan els ortodoxos també). Proclamen que la seva església és una, santa, catòlica i apostòlica! I s’anomenen “episcopals” perquè consideren que els bisbes són els pastors principals i el símbol de la unitat de l’església... Proclamen que la seva fe, com Jesús, invita i mostra un camí però no l’imposa; fonamenten la fe en tres criteris bàsics: la Bíblia, la Tradició de l’Església i la Raó... d’aquests tres criteris deriven les creences, algunes de les quals s’expressen en el Credo, d’altres en els sagraments... i, a més, honoren Maria, mare de Jesús i els sants i santes per la seva virtuosa i santa vida... Manifesten que el Poble de Déu està format de persones consagrades pel sagrament de l’ordenació (diaques, sacerdots i bisbes) que poden casar-se o ser cèlibes; també per persones consagrades a Déu pels vots de pobresa, castedat i obediència (franciscans, benedictins, ordre de la Santa Creu, Clarisses pobres..., no sabia que existien religiosos i monjos episcopalians!) i persones consagrades a Déu en el ministeri de laïcat. Afirmen que els laics han de representar Crist i la seva Església allà on siguin...

Vaig comprar el catecisme que venien a l’entrada de l’església i el vaig fullejar allí mateix... els sagraments són 7: baptisme, eucaristia, confirmació, reconciliació, matrimoni, ordenació i unció dels malalts... ¡Són els mateixos que els que confessem en la meva fe catòlica!! Fins ara no he observat cap diferència, ni en la disposició de l’Església, ni en allò que concreta la meva adscripció al catolicisme... ¿per què, doncs, separats encara? En el fulletó que tinc a les mans diuen textualment (per sort està en espanyol!): la Fe que ensenyen els anglicans no és altra que la Fe Cristiana. No ensenyem res que sigui privatiu de l’anglicanisme. Tots els ensenyaments són els de l’Església primitiva i indivisa... La Fe Cristiana es resumeix en els dos Credos antics i ecumènics de Nicea i dels Apòstols. A continuació llegeixo el Credo i el Pare Nostre... ¡idèntics als nostres!

Al final identifico la diferència essencial: els episcopals se sotmeten al ministeri i els ordes de l’Església que va ser establerta en el segle II després de Crist segons el guiatge de l’Esperit: el ministeri bàsic i essencial dels laics (I Pere 2,9) i el ministeri ordenat de bisbes, sacerdots i diaques. Tots els ordes del ministeri tenen veu en el govern de l’Església episcopal a cada nivell, como membres uns i altres del Cos de Crist. L’òrgan bàsic en l’acció del ministeri tan laic com ordenat és la Gran Comissió (Mateu, 28, 18-20). Des de l’any 1867 tots els bisbes anglicans, uns 400, es reuneixen cada deu anys per a la Conferència de Lambeth, que constitueix el símbol de la unitat doctrinal de la Comunió Anglicana...

És a dir: ¿ens separa fonamentalment l’eclesiologia? ¿És potser la forma del ministeri petrí? Malauradament em sembla més encertat aquest sistema de govern de l’església que no pas el nostre... ¿No en podríem aprendre i alhora trobar-nos ja d’una vegada?

Sé perfectament que en el seu origen l’anglicanisme neix d’una separació arbitrària del rei d’Anglaterra per problemes personals... (i això sense dir-ho tan cruament també ho reconeix el catecisme episcopalià) i sé també que el cos doctrinal i litúrgic de l’església anglicana cristal·litza el 1563 amb el bill dels 39 articles en temps de la reina Elisabeth... Aquest bill és una mena de fusió del catolicisme, del luteranisme i de calvinisme (els anomenats “puritans” d’Anglaterra o “presbiterians” a Escòcia). Aquest últims van ser els qui precisament per això i per la persecució de què van ser objecte en no acceptar el bill van marxar a Amèrica, a Boston precisament, a començaments del segle XVII perquè pretenien “despullar”, “purificar” l’església oficial d’Anglaterra de bisbes i sagraments que no apareixien a la Bíblia... i que consideraven encara massa “papistes”.

De tot plegat em va quedar –i encara me’n ressento-- l’esperit esqueixat... Per primer cop en la meva vida la separació de les esglésies que creuen en Jesús em va estripar l’ànima de cop, encara avui m’escandalitza de ple... em fa mal... ¿com és possible que un tresor com els evangelis i el missatge de Jesús es diversifiqui tant o no arribi a il·luminar la pràctica de més gent dins d’una intensa i sana pluralitat? ¿És que no encertem les paraules? És que l’exemple que donem és contradictori?

De bon grat m’hauria quedat més estona a la Trinity Church embolicat entre records, lectures i pensaments... intentant aclarir-los una mica... però calia reprendre la visita a Boston. Vàrem sortir per una porta lateral que dóna a un claustret al bell mig del qual hi ha precisament l’estàtua de Sant Francesc d’Assís...! Un altre escàndol, Déu meu! Si fins i tot compartim el missatge dels mateixos sants!

Trinity Church (3)

Mentre m’encantava davant de la imatge de Luter tot d’escenes del passat van anar passant davant meu... Una se’m dibuixava nítidament. Als 17 anys, en una visita al teologat jesuític de Sant Cugat del Vallès, l’aleshores P. Guasch s.j. em va ensenyar la gran biblioteca que encara és a l’actual Casal Borja. Dins de la Biblioteca, en un armari enreixat i tancat amb clau, col·loquialment conegut entre els estudiants com “l’infern”, --es necessitava dispensa del superior per consultar les obres que s’hi desaven-- s’hi aplegaven les obres completes de Luter... Eren moltes... Allò em va impactar. Resultava que aquell monjo apòstata i renegat d’Eisleben, que tant de mal va fer, segons ens deia el P. Armando al col·legi, perquè en el fons no podia suportar la castedat i es volia casar... va ser capaç d’escriure un grapat d’obres que, si més no, per la seva extensió mereixien un cert respecte... Va ser en aquella visita la primera vegada que vaig començar a pensar que Luter no era el “dimoni” que m’havien presentat... Molt més tard la lectura de dues biografies, la de Villoslada i la de Busquets, van situar el fundador de la Reforma protestant en un lloc relativament equilibrat. Tampoc no era un sant, com reconeixen els mateixos luterans. En tot cas, però, només la seva traducció de la Bíblia a l’alemany havia de ser en aquelles èpoques una epopeia només reservada a persones realment cultes...

La visita a la biblioteca de Sant Cugat es produïa en els dies en què s’estava desenvolupant el concili Vaticà II i es començaven a respirar aires nous de tolerància. Els antics heretges començaven a ser els “germans separats”... i l’església entrava a l’ègida, malauradament curta, d’aquell memorable discurs d’obertura del concili, proclamat per l’enyorat Joan XXIII que encara sento tremolar en el meu record (cito de memòria): ... avui, però, l’esposa de Crist prefereix usar el remei de la misericòrdia que no pas empunyar les armes de la severitat; i pensa que no és precisament condemnant, sinó mostrant millor el valor de la seva doctrina, com cal atendre les necessitats del nostre temps...

¡Quina llàstima que, anys a venir, sota un papa vingut del fred, de llarg i controvertit pontificat i un cardenal sota les seves ordres, amb la notable i provada eficàcia germànica, hagin oblidat aquest esperit i hagin condemnat al silenci prop de dos-cents teòlegs, tot mostrant més les armes de la severitat que no pas la confiança en la claror de la pròpia doctrina!!

Bé, de totes maneres, encara que Luter ja no sigui el dimoni dels meus anys joves, com he dit, tampoc no va ser un sant. Per això em sorprenia trobar-me’l en un lloc eclesial de rellevància...ni que fos en una església episcopaliana.

I de sobte va tornar el malestar difús que arrossegava des del dia abans, s’incrementà i em va esclatar a la consciència... Per fi!... Sí, vaig saber què em feia mal! No era altra cosa que la desunió dels cristians, la d’aquells que ens prediquem i creiem encara avui en el missatge de Jesús de Natzaret!

Trinity Church (2)

Recordo nítidament que, ara fa dos anys, l’estada a l’interior de la Trinity church em va provocar un altre cop el malestar del dia anterior, quan vàrem visitar l’estany que es troba davant de la First Church of Christ, scientist; no puc pas dir que dins de la Trinity Church no m’hi trobés bé ja que l’ambient m’invitava a pregar. I tanmateix experimentava una difusa incomoditat. Gairebé tota la percepció del conjunt em feia pensar en una església catòlica: els bancs, l’altar, la trona, les imatges dels vitralls... És cert que s’emfasitza una mica més la trona però tampoc sense exageracions... Els bancs estan compartimentats, vull dir que no són seguits; cada vuit o deu persones queden separats per una mena de petit envà de fusta. Al damunt del creuer, a banda i banda, s’hi alcen dues graderies amb fileres de bancs... D'on venia, doncs, el malestar difús?

Continuàvem asseguts. La Montserrat, traduint els fulletons, em va esmentar, de cop i volta, un dels autors dels vitralls del baptisteri: es tractava de Edward Burne-Jones. Més endavant cità William Morris... Tots els altres artistes que em va anar esmentant jo no els coneixia de res. Però Burne-Jones sí, perquè pertany al moviment prerafaelita anglès, paral·lel al realisme francès del segon terç del segle XIX, moviments que he explicat a classe un munt de vegades. Morris, d'altra banda, em sonava com a impuslor del moviment Arts and Crafts a l’Anglaterra de finals del XIX, tot i que no tinc tant present la seva obra. Sigui com vulgui, mai no hauria imaginat que me'ls trobaria a la meva primera visita en terres de Massachussets. I menys encara en els vitralls de la Trinity Church... Els prerafaelites, malgrat el seu to decadent, m’agraden bastant i, en especial, Burne-Jones... És l’autor, a més, de la Fugida a Egipte, l’Adoració dels Mags i l’Adoració dels Pastors, vitralls que es troben a la part superior del creuer nord d'aquesta església episcopaliana.

Recordo que em vaig aixecar i em vaig començar a passejar lentament per l’interior de l’església, intentant identificar amb detall el programa iconogràfic dels vitralls... Arribat al baptisteri em vaig encantar davant l’obra de Morris i de Burne-Jones...

El vitrall representa el vell David encarregant-li al seu fill Salomó la construcció del temple de Jerusalem que, segons la Bíblia, Jahvè no li havia deixat fer perquè havia vessat massa sang… Segurament fa referència indirecta al sisè bisbe episcopalià de Massachusets, el doctor Phillips Brooks, un excel·lent predicador, en temps del qual es va acabar l’església actual. El traç dels ulls i una certa 'morbidezza' a l’expressió de les cares denota sens dubte l’autoria de Burne-Jones...

(L'organista no parava, i Bach continuava acaronant càlidament la meva ànima). Vaig deixar la contemplació de Burne-Jones i, passant davant de l’altar tot inclinant respectuosament el cap, vaig continuar el meu lent passeig per l'interior de l'església.

Recordo el moment en què em vaig anar acostant cap a la trona de fusta. Aquesta, d’esquerra a dreta i per ordre històric, té un programa d’escenes separades per personatges en altrelleu, molt ben tallats damunt la fusta. Miro la guia per saber qui són..: sant Pau, sant Joan Crisòstom, Luter... ep!

El cor em va fer un salt. Luter, el dimoni per antonomàsia de la meva formació intolerant d’infant i d’adolescent, a qui els meus educadors blasmaven i ridiculitzaven... Luter, al bell mig d’una trona d’una església episcopal...!

Un fragment del meu passat va emergir volcànicament... En parlaré demà.

Trinity Church (1)

Fa dos anys per aquestes dates érem a Boston per visitar el meu fill que investiga a la universitat de Harvard. En un dels meus silencis d’avui m’han vingut al cap algunes de les imatges d’aquest primer viatge transatlàntic. En concret he recordat l’impacte de la primera visita del segon dia: la Trinity Church de Copley Square.

La Trinity Church és una església episcopaliana. Des que vaig visitar Saint Paul’s Cathedral a Londres, i d’això fa un pila d’anys, mai no havia trepitjat un altre temple protestant... Recordo que vaig passar una bona estona mirant detingudament el seu espai exterior.

Respecte al diàleg amb l’entorn, l’edifici “canta” (observeu la imatge reflectida a la tower del costat). L’estil recorda l’arquitectura romànica de l’Auvergne francesa del segle XI. A més, la torre és una adaptació del de la “catedral vieja” de Salamanca i el pòrtic que veiem en primer pla està copiat del de Sant Tròfim d’Arle, també romànic. Així, doncs, en una església acabada el 1897 –-tot i que va ser fundada el 1733-- quan ja s’estaven fent gratacels i s’utilitzava el ciment armat, el vidre i el ferro colat en proporcions industrials, hi trobem una barreja del romànic central francès, del romànic castellà i del romànic de la Provença... Segons ens va dir a l’endemà el conductor dels Duck’s en la visita turística a la ciutat, els nord-americans, però, la consideren la mostra més bella de l’arquitectura religiosa del país...

Les imatges contraposades de la Trinity Church a tocar de la Hancock tower, reflecteixen, a parer meu, de manera emblemàtica, un dels trets que caracteritzen el que sé i hi percebut dels EUA: el contrast i la desmesura.

Aquesta desmesura contrastada no és només de dimensions físiques sinó també de perfils identitaris. Ens trobem, d’una banda, l’arrogància de l’altitud expressada en la modernitat radical de l’avantguarda arquitectònica, tant en línies com en disseny i materials; de l’altra, ens topem amb un arrelament a un passat que, físicament parlant, no els és espacialment propi però del qual se’n senten necessàriament hereus: la fe cristiana. L’arrel no saben dir-la, si més no en el seu moment, amb les eines i els llenguatges de l’arquitectura contemporània i per això recorren a una època europea medieval quan en aquest país no hi havia altra cosa que indis de llengua algonquina que creien i lloaven “Deganawidah”, el “déu pacificador” dels iroquesos o mohawks de la zona...

Nord-amèrica sembla reflectir una tensió especial entre un passat (puritanisme religiós) i un present (modernitat desbocada i orgullosa) que aparentment s’exlouen... els americans, però, en els missatges polítics dels seus líders, sembla que saben lligar-ho com algunes salses poden fer-ho amb menges aparentment contràries.

Vàrem entrar a dins de l’església. Recordo que em vaig asseure al costat de la meva dona a llegir els prospectes que explicaven els espais i detalls interiors. La Montserrat em va anar traduint de l'anglès fragments del fulletó explicatiu. Tot i que feia una calor intensa, recordo vívament que l’atmosfera interior i el silenci em van produir una certa calidesa interna, espiritual. Probablement aquesta sensació era produïda pels matisos de la llum interior. Tal i com s’esdevé en les velles catedrals gòtiques, encara que en mesures més reduïdes, a la Trinity Church la llum hi penetra a través de vitralls de colors que representen diverses escenes bíbliques. La llum que hi entra no es per veure-s’hi sinó per experimentar un cert estat d’ingravidesa que ajuda a sentir-te fos o dissolt parcialment dins de l’infinit. Hi ajudava l'abundor de la fusta fosca i l’organista que interrpetava un contundent preludi de Bach. Recordo que tot plegat, juntament amb les ganes d’estar quiet, tendència constant de la meva ànima, em van fer venir ganes de resar. I alhora, recordant el passeig del dia anterior, no podia evitar un difús malestar. En parlaré demà.

Diversitat

Els qui em coneixen saben que, fins que no es demostri el contrari, afirmo que no es pot aprendre amb un mínim d’excel·lència en una aula on hi hagi un excés de diversitat pel que fa a capacitats i interessos. També saben que em malfio de la idea optimista segons la qual la multiculturalitat i el mestissatge social i cultural són ocasions beneficioses per a les societats. He escrit en aquest mateix blog que, en la meva opinió, les cultures tendeixen de manera natural a donar-se l’esquena i quan es troben, històricament parlant, o bé n’hi ha una que assimila l’altra (els romans assimilen els ibers) o bé entren en conflicte (la famosa “Reconquista” del nostre passat històric en seria un trist exemple).

Doncs bé, ara resulta que aquesta intuïció o opinió comença a disposar de sòlids estudis que la verifiquen en els fets. El professor Robert Putnam de la John F. Kennedy School de Harvard ha realitzat un estudi en profunditat durant cinc anys que sembla demostrar que les barreges ètniques són negatives per a les societats.

El cas és que Robert Putnam és un sociòleg progressista de prestigi reconegut. L’any 2000 va publicar un assaig (Bowling alone) on proposava que la diversitat cultural no només és un principi políticament correcte sinó que és eficaç socialment. Si les societats són el resultat d’una llarga construcció en el temps, amb la immigració poden reconstruir-se de bell nou i amb més riquesa. L’emigració, afirmava Putnam, és un gran bé tant per al país emissor com per al país receptor. (Crec que així cal traduir la cita al Financial Times: ...that immigration materially benefited both the “importing” and “exporting” societies, and that trends “have been socially constructed, and can be socially reconstructed”).[Confesso que el meu anglès és rudimentari i que he traduït el text amb l'ajut d'un traductor on line com la resta dels articles consultats]

Putnam, sociòleg honest i progressista, ha tingut un gran disgust. Després d’un macro estudi de cinc anys de durada descobreix que això que postulava teòricament no és cert a la pràctica. Resulta que, ben a l’inrevés, com més gran és la diferència racial i ètnica d’una comunitat, menys membres d’aquesta comunitat voten, menys donen diners per causes de caritat, menys fan treball voluntari, i menys participen en treball comunitari. Totes les mesures de salut cívica són més baixes com més diversa és la comunitat. Fins i tot disminueix la confiança en el propi grup. I això passa tant en comunitats grans, com Los Angeles, com en comunitats petites com a la minúscula Yakima (Washington). A Los Angeles l’estudi mostra que només el 30% confia en els veïns mentre que en societats més homogènies com a les dues Dakotes, la confiança declarada amb el veïnatge frega el 80%. Tampoc la diferència de renda explica les diferències: el fenomen és idèntic en grups que tenen un nivell de renda alt com en els grups homogèniament pobres.

Altres estudis confirmen la tendència del que Putnam ha descobert. Així, per exemple, la Comissió Americana dels Drets Civils en les seves conclusions diu que les diferències racials o ètniques poden fer que la classe a l’escola (primària o secundària) sembli més interessant, però això no resulta en una millora del rendiment acadèmic. I tampoc podem provar que aporti un benefici social.

I a Europa, on diuen que gastem més del doble en polítiques i ajudes socials que a Amèrica? Doncs tampoc podem deduir que les coses vagin millor. Un informe promogut pels governs d’Anglaterra i el País de Gal·les sobre 14.000 entrevistes afirma que com més diversa és la zona, ètnicament parlant, menys la gent de la zona confien els uns en els altres.(Vegeu l’article de John Leo: ‘Bowling With Our Own’, a City Journal del 25 de juny de 2007).

Heus ací, doncs, que el mite políticament correcte s’ensorra. La diversitat cultural tendeix a crear sistemes socials sobrecarregats psicològicament on aviat es perd de vista la construcció d’un projecte comú (sigui el “somni americà” o la Catalunya independent). Aleshores els grups socials esdevenen tortugues (metàfora del mateix Putnam), és a dir, s’encuirassen, caminen a poc a poc i amb por, i només treuen les extremitats imprescindibles a l’exterior que de seguida amaguen a dins la closca a la percepció del més mínim perill (real o imaginari).

Putnam, segons confessa al Financial Times, no ha publicat l’estudi perquè té por que els seus resultats siguin aprofitats per la dreta i per polítiques antimmigració agressives. No el vol publicar fins que no tingui una idea clara de com superar la situació que li ha explotat a les mans. [Last October, he told the Financial Times that “he had delayed publishing his research until he could develop proposals to compensate for the negative effects of diversity.” He said it “would have been irresponsible to publish without that,” a quote that should raise eyebrows. Academics aren’t supposed to withhold negative data until they can suggest antidotes to their findings.]

Penso modestament que els diagnòstics de les malalties s’han de saber perquè són el millor camí per buscar remeis si n’hi ha. I si no n’hi ha ens informen del mal del qual hem de morir i ens proporcionem la possibilitat d'anar-la dinyant amb cures pal·liatives menys doloroses que les que provoca la ignorància. Ensucrar la realitat, fugir d’estudi, o, pitjor encara, acusar als qui descobreixen aquesta tossuda realitat amb arguments ad hominem de l’estil “reaccionari”, “feixista”, etc. no és el millor camí per trobar les solucions o intentar construir-les.

Per convicció personal crec que hem d’acollir les persones com a iguals i hem d’intentar integrar tothom, i sobretot estimar-lo. Però això és un ideal a aconseguir que no s’assolirà només a base de creure que el mestissatge cultural i l’heterogeneïtat són la gran ocasió per assolir el país de les meravelles.

En definitiva, qualsevol mestre sap que l’aprenentatge és més fàcil en una aula homogènia que no pas en una d'heterogènia.

Ah!, per cert, les aules de Finlàndia són, culturalment parlant, molt homogènies.

Velocitat

El dilluns passat mentre anava per l’autopista de Mataró el motor del cotxe va començar a fer uns sorolls estranys i al cap de poca estona va deixar de funcionar. Amb penes i treballs vaig aconseguir dirigir-lo cap a la dreta, aprofitant-ne l’impuls, i em vaig aturar damunt la banda no transitada de l’autopista. Un cop aturat, el procés va ser el típic: trucar al RAC, sortir amb la camisa fluorescent, posar els triangles a la distància reglamentària i disposar-te a esperar el temps que calgui sota un sol del migdia d’agost.

Aturat a l’autopista, vaig començar a notar una estranya angúnia provocada per la velocitat indiferent dels cotxes que passaven rabent pel meu costat. Intuïa que aquella velocitat –la mateixa a la qual jo anava feia escassos minuts—era inhumana. Aquella velocitat tenia un punt de brutalitat. Em va venir al cap un comentari humorístic del senyor Gili de fa ja molts anys: s’hauria de prohibir anar a més de 80 km/h. Tant els cotxes, com els trens i els avions. La raó --deia el senyor Gili-- és ben senzilla: 80 pulsacions per minut és la velocitat màxima d’un cor sa. La velocitat del transport hauria de basar-se en aquest paràmetre.

Durant la mitja hora llarga que va durar el meu ancoratge a l’autopista, a propòsit de la velocitat i de l’angúnia lleu que em tenallava el pit, vaig començar a rumiar sobre el ritme de vida que portem, fins i tot a les vacances. Tot ha de ser tant ràpid...! Em fa l’efecte que la nostra contemporaneïtat va començar anant en un cotxe a 60 per hora (la velocitat de creuer del sis-cents); la velocitat té un punt d’embriaguesa i vàrem provar de prémer un xic més l’accelerador... a 100/h... una mica més? Vinga, una mica més: 140/h... una mica més? Va, una mica més i prou... 150/h... bé, ens estem passant potser que afluixéssim... aixeca el peu de l’accelerador...

I aleshores ve el malson.

El vehicle en el qual anem no baixa la velocitat sinó que la va incrementant... 160/h, 170/h... i ja no ets tu qui prems l’accelerador. Poses el peu al fre fins al final però endebades: els frens no van... No et queda més remei que aferrar-te al volant i anar trampejant la direcció del vehicle sense saber ben bé on anem... això sí, cada cop més de pressa, cada cop més essent tot més complex i més difícil, cada cop amb necessitat de més cintura per anar esquivant els obstacles...

Una grua se’m va aturar al davant per agafar el cotxe i dur-lo al taller.

¿Sabrem sobreviure quan s’aturi el cotxe? ¿No ens haurem estavellat abans?

Entotsolament

Passo una part del matí amb les mans al piano. És un dels moments millors de les meves vacances, ja que resulta un plaer especial poder-te dedicar a la música sense presses i sense fatiga prèvia fins que el cor et diu prou, i sense que hi hagi un abans i un després de l'horari que et tinguin collat. Cada dia se m'escolen gairebé un parell d'hores sense ser conscient del pas del temps.

Faig exercicis --cosa pesadeta però agraïda a posteriori-- i estudio sistemàticament les meves peces de Bach, de Mozart i de Mompou. Entremig, pour me délasser, deixo anar la inventiva del jazz... i repasso els fragments dels meus solos en el programa vigent de la Locomotora...

Tot i els anys que han passat no he aconseguit dominar del tot les peces que toco o estudio. Destacaria com a constants d'aquests dies estivals la Fantasia cromàtica en re menor i el Concert italià, els dos de Bach; la sonata k. 457 de Mozart en do menor i el primer quadern de la Música callada de Frederic Mompou. Algunes vegades en alguns fragments durant l'execució d'aquestes obres toco fons en l'entotsolament (paraula amb la qual els catalans designem el que els espanyols en diuen "ensimismamiento") fins al punt de perdre la identitat al bell mig dels sons que les meves mans convoquen.

Un d'aquests fragments és al segon moviment de la sonata de Mozart, en concret la melodia que va dels compassos 34 al 37. No sé què redimonis té aquesta melodia. El cas és que quan hi arribo l'ànima se'm vessa enfora sense remei. I sempre em ve la mateixa imatge al cap: el dolor de fa 20 anys, quan el fill d'una amiga estava lluitant contra un càncer a França... (del qual se'n va sortir).

L'altre fragment és la primera peça de la Música Callada. És un fragment de digitació molt senzilla i alhora difícil d'encertar pel que fa a l'expressió. Mompou va voler dir amb música el vers de Sant Joan de la Creu: Música callada, soledad sonora... Ves, ho entenc perfectament, és exactament això... I sé que la vivència a la qual es refereix el poeta castellà només es pot dir amb la música de Mompou, una música necessàriament silenciosa... Quan enceto les primeres notes d'aquesta primera peça tant breu caic vençut sense remei en un oceà de solitud perfecta... Mompou, per a mi, és un gran poeta que en comptes de paraules es diu amb sons, o sap dir amb sons el que els altres poetes ens lleguen amb els mots. També la segona peça del primer quadern n'és un exemple... ens proposa amb música els significats de Pau Valéry quan diu:

...car j'ai vécu de vous atendre

et mon coeur n'était que vos pas.

Potser tenia raó el Kempis quan deia allò de entra a la teva cambra hi ho trobaràs tot... si hi ha un piano crec que sí, que, si més no a les vacances, gairebé ho tinc tot...

Mossèn Jordi

Els dissabtes anem a missa vespertina a l’església parroquial. La diu mossèn Jordi. És un capellà molt jove –li faig l’edat dels meus fills--. Em sorprèn d’entrada la seva cara neta, la seva il·lusió, la seva paraula clara, la seva convicció alegre. El primer dissabte va predicar sobre el Pare Nostre, segons vam llegir a l’evangeli. Avui ha predicat sobre l’acumulació de riquesa i l’amor al diner. L’amor al diner és idolatria. (Sant Pau).

Suposo que té una sensibilitat propera a la teologia de l’alliberament. En les dues homilies ha insistit molt en la solidaritat, en el fet que l’amor ha de portar a compartir i que la nostra comunió i la nostra pregària tenen sentit si davant Déu ens podem presentar amb un mínim d’amor compromès. Els cristians, de vegades, ens confessem o ens penedim de tonteries. Els pecats importants no són de mig cos en avall sinó de mig cos en amunt. Del que ens hauríem de penedir és de no haver estimat. Això ens va dir el dissabte passat. Avui ha fet una perfecte relació entre la lectura de l’Eclesiastès i l’evangeli. Potser és la primera vegada que hi he vist una relació tan estreta tal com, segons ell mateix ens ha explicat avui, els pares conciliars ho van prescriure... D’avui em quedo amb el Déu no és pas neutral. No està en contra de ningú, però està favor dels pobres... Déu t’anima cada dia i a cada moment... et diu, vinga va, camina, aixeca’t, tornar a començar, torna a intentar-ho, estima una mica més...

No porta clergyman. Avui, per exemple, anava amb una camisa de quadres per damunt dels pantalons. I això, avui, en un sacerdot jove és més aviat inusual. La collita woytiliana dels darrers anys s’ha concretat en mossens de coll romà, que semblen tornar a marcar la distància que havíem viscut en el preconcili, com si el fet d'estar investits de la dignitat sacerdotal els fes diferents.

Per a mi és una alenada d’aire fresc haver assistit a les eucaristies presidides per mossèn Jordi... sembla un sacerdot conciliar d’aquells de la meva època, però només amb trenta anys. L’església era plena i jo per dins he sentit un eixamplament de l’ànima difícil d’expressar en paraules. A les misses de mossèn Jordi aquests dies he sabut que el que crec és veritat.

Millor

No amago que contemplo amb pessimisme tant l’evolució d’Europa com la del món en general. Crec que no es tracta tant d’una objectivació de les dades com d’un tret del meu caràcter. De vegades, però, passen coses que em fan sentir particularment confortable en la societat on visc, l’imaginari de la qual en certs aspectes em sembla francament millor que la d’altres cultures.

Pensava això mentre contemplava, esgarrifat i dolgut, l’execució pública de cinc joves a l’Iran. M’ha esgarrifat el fet en si, la pena de mort, i la patètica morbositat amb què ho contemplava el públic assistent, entre els quals una nena de sis o set anys. I tants i tants que feien fotografies amb les seves màquines digitals... No sé què en diran els defensors de la multiculturalitat o els qui buscaran alguna circumstància esgarrifosa també de la nostra civilització... però em veig amb cor de dir dues coses.

La primera: la pena de mort, i a més pública, és una salvatjada. Ja sé que els EUA també la practiquen. M’és ben bé igual. Reafirmo: és una salvatjada que toca una de les poques coses sagrades amb què tota la humanitat podria posar-se d’acord: el dret a la vida humana, prescindint del que hagi comès la persona jutjada per un delicte d’assassinat o d’espionatge.

La segona: una pena de mort en una societat sotmesa al dictat d’una religió tan extensa com ho és la islàmica em deprimeix profundament, ja que si he arribat a entendre alguna cosa de l’estímul o vivència religiosa que tenim els humans, aquesta ens porta a estimar, a tolerar i a perdonar. Segur que Alà és clement i misericordiós, però els qui diuen que l’interpreten no sembla que ho siguin gaire.

Hi ha dies que em sento orgullós de ser membre de la Unió Europea, un conjunt d’estats on no hi ha pena de mort, on la religió està separada de la política i on el poder temporal s’assumeix a través d’eleccions i del respecte als drets humans i a la llibertat. I no crec que sigui millor un règim polític on no se separa la religió de l’estat, on ningú no pot ser candidat al Parlament sinó és aprovat pels guardians de la revolució –que ningú no ha elegit— i on les lleis que s’aproven han de ser ratificades per instàncies islàmiques no elegides.

Es digui el que es vulgui encara que m’acuseu d’etnocentrista el nostre imaginari i la nostra civilització, si més no en aquest punt, és millor.

Nisi in angulo cum libro

De tant en tant algunes de les seccions de crítica literària dels diaris solen encapçalar-se amb aquesta cita en llatí. Fa temps que la conec. Està extreta d’una frase de la Imitatio Christi de Thomas de Kempis, una de les primeres manifestacions de l’anomenada Devotio Moderna del segle XV. És el reflex d’un canvi d’orientació en la mística. És un moment històric de canvi, quan es busca una comunicació més personal i menys formal amb Déu i s’invita a pouar en l’interior de cadascú. Potser sigui un símptoma més dels inicis de la consciència individual que esclata amb el Renaixement. La cita del Kempis sencera diu exactament: semper requiem quaesivi et nunquam invenni nisi in angulo cum libro, que es podria traduir per ‘sempre he buscat el repòs i mai no l’he trobat si no és en un racó amb un llibre a les mans’.

Ve a tomb aquesta cita perquè il·lustra a la perfecció una de les meves formes preferides de descans: llegir en silenci en un racó sense fer res més. Durant el curs l’escriure sovint em fa perdre el llegir i les estones diàries de lectura són necessàriament breus. Quan encerto un llibre que m’interessa i en quedo penjat passo un dels moments més càlids de la meva existència. Tinc la sensació que hi ha un llibre que m’espera a casa... Durant les vacances tinc l’oportunitat de poder llegir tant com vull, fins que els ulls em couen. És un dels meus plaers preferits, un dels que em produeixen una més gran sensació de repòs.

És el que he pogut fer aquests darrers dies de juliol: penjar-me de la novel·la de l’Almudena Grandes titulada Corazón helado. Té exactament 933 pàgines. M’ha apassionat des del primer capítol. El contacte amb aquesta autora procedeix de l’Enric Caturla. Un bon dia, dinant amb ell a la vora de Raïmat, em va explicar com l’havia atret Los aires difíciles, de la mateixa autora. El vaig comprar i el vaig llegir amb passió. Quan enguany he sabut que la Grandes havia publicat un altre llibre sobre l’escenari de la segona república, la guerra civil i el franquisme no vaig dubtar gens i me’l vaig comprar.

El títol està manllevat de l’Antonio Machado, en aquells versos premonitoris de la guerra civil:

Españolito que vienes al mundo te guarde Dios,
una de las dos Españas ha de helarte el corazón.

Vaig sentir per primer cop aquest vers recitat pel doctor Blecua a la classe de literatura de segon de carrera. No el vaig acabar d’entendre... [Ara l’entenc molt bé –en tinc prou sentint l’odi que escampen el PP i la COPE i l’exercici de crispació del país, una de les herències del franquisme segons l'historiador britànic P.Preston--]. Passant per les històries que teixeix l’Almudena Grandes penetres amb més profunditat en el drama d’aquesta Península, que si està seca en bona part, no és pels incendis sinó per la devastació provocada per la ira.

Quan estudies aquests períodes històrics, el toc humà, la persona concreta, el protagonista anònim, sovint se t’escapa. El novel·lista ben documentat, i aquesta novel·la està molt ben documentada, en descriure empàticament personatges de ficció que podrien haver estat reals t’injecta la història a dins del cor. El caragirat, l’oportunista, el falangista ingenu i bona persona, l’intel·lectual de pro, el cop d’Estat del coronel Casado al final de la guerra i la seva repercussió en els comunistes, els camps de concentració d’Argelès, la divisió blava, la corrupció franquista, el silenci de la transició... tot va passant davant dels ulls d’una manera diàfana de manera que els coneixements històrics que tinc es van omplint de carn, de sang i d’ànima.

Fins i tot m’he entès una mica més a mi mateix, i als qui poden ser com jo, personatges normals, porucs, que pretenen viure i deixar viure i que potser de vegades ja es conformen a no saber, a no preguntar, a no inquirir...

Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Porque, para vivir aquí, hay cosas que es mejor no saber, incluso no entender. (...)...para vivir aquí, lo mejor es no saber nada, incluso no entenderlo, dejarlo todo tal com está (...) porque los que aún no son cadáveres están muertos de miedo. (...) Guárdate tú solo de las preguntas, de las respuestas y de las razones, o una de las dos Españas te helará el corazón. (Pàgina 746).

El protagonista confessa: Mi corazón estaba helado, y ardía.

I més endavant conclou: También podía no hacer nada, pero no me salía de los cojones.

La llàstima és que jo no sóc un personatge de ficció.